El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els que vam conèixer en Sherlock en temps de l’ofec monolingüe que sembla que torna, la frase ens ha quedat gravada així, en castellà (o espanyol, si s’és pancastellanista), però el fet no fa la cosa. I el fet és que demà el bo d’en Sherlock arribarà a la no gens menyspreable edat de 125 anys.

Qui se’n recorda hores d’ara de la primera de les seves aventures?

Algú és viu i té prou memòria per recordar el Beeton’s Christmas Annual d’aquell any?

Algú recorda la publicació on apareixia aquell estudi en escarlata?

Un estudi que Conan Doyle va escriure en menys de tres setmanes, que, originalment, es titulava Una embullada troca i que després de ser rebutjada per un bon grapat de publicacions, era bescanviat per 25 lliures esterlines per a la seva publicació a l’esmentat anuari nadalenc, tot i la voluntat del jove Conan Doyle que maldava per a tenir un percentatge de les vendes.

125 anys després, Sherlock Holmes segueix tan viu com a les hores o més i els problemes d’edició dels escriptors novells i les seves remuneracions no han canviat gens ni mica.

Deixem doncs el relat, en una edició posterior que és publicada a Internet com a regal (i lectura) per aquestes festes.

Bones festes a tothom i fins passat reis, que les vacances són per gaudir-les:

Fes clic a la imatge i gaudeix
de la primera aventura
de Sherlock Holmes!!!

BONES FESTES I

FINS L’ANY QUE VE!!!

Desconec si és afany de coneixement o ciència, però cada cop que veig Collserola des del pis, el cap em porta al Montseny que veig des de casa.

Quan me n’adono, cerco les llumenetes del cel i alguna, d’excepcional brillantor, esquinça la sobreil·luminada nit urbana i em transporta a aquelles nits que, estirat davant d’una barraca pirinenca o al costat d’un foc de camp, albirava la munió d’estels del cel i m’extasiava resseguint el senderó celest que, m’enganyaven els adults, “és la Via làctia”.

De fet, no m’enganyaven, no. L’és i no l’és al mateix temps. L’és com totes les llumetes que veiem ben ajaguts damunt del nostre roc celest. I no l’és perqué l’era. L’era i no podem saber gaire del cert si encara hi és.

Quin és el secret d’aquest misteri misteriós? Doncs la velocitat en què la llum arriba als meus ulls: anys llum en diuen els savis i ho reblen dient que un any llum és la mesura del temps que triga la llum en arribar en aquests paratges. I jo hi afegeixo: en arribar als meus ulls.

Per això, quan jo miro el Tibidabo des de la meva habitaciò, no veig el Tibidabo que hi ja ara, sinó el cimalt de Collserola tal com era fa, potser, alguns attosegons.

A mi, ós inexpert i mandrós, saber que tot el que perceben els meus ulls és passat, em genera alguns dubtes:

Soc sol al món, ja que tot el què veig és passat?
Quan beso la filla o faig l’amor, transcendeixo l’espai temps i marido el meu present amb el passat que veig?
I el futur?
On és el futur si tot el què ens envolta és passat?

I per no restar orb de respostes, m’agrada assegurar que

el futur és en el bes a la filla,
el futur és en l’acte de fer l’amor,
el futur és el pensament del qui desitja,
del qui desitja i estima amb el cor.

Quan encara cueja i fuetega la més gran de les manifestacions mai congregades a la ciutat de Barcelona, a mi se’m puja la mosca al nas i em sembla tornar a viure el tacticisme de les diverses opcions polítiques per imposar la seva manera de veure el món. Ara bé, aquest apunt no va d’això. La setmana està essent prou carregada com per dedicar-me al bell art de la política.

Encara no sé si en serè capaç. Després de vuit anys de fer-ho d’aquesta manera, crec que em costarà desenganxar-me de la dinàmica de dilluns, dimecres i divendres. I és que m’he acostumat a fer tres apunts a la setmana, però d’un temps ençà, l’hàbit ha esdevingut obligació. I, quan això passa, aquesta, la obligació, s’enrosca com una heura i constreny la creativitat fins a límits impensables. Val més doncs podar l’hàbit per mantenir la il·lusió de la bona lletra.

Eus aquí, el primer motiu pel qual l’Ós abandona els dimecres i resta actiu tan sols els dilluns i els divendres. De fet, n’hi ha d’altres: nous projectes, noves vies, noves vides, nous llençols afegits a la bugada literària.

L’ #Opoton és fill d’una tradició literària que engalta veritats a través d’un humor que, per llur qualitat, no admet la resposta bàrbara

— ParaulaDeVandal (@ElSomniDelBrut) maig 6, 2012

Avui és un dia històric pel Cau de l’Ós Bru. Crec que, per primera vegada, el seu apunt coincidirà de ple amb l’actualitat més actual i, els seus mots, maridaran amb la dels diaris i les revistes, si més no, d’ànima catalana . I és que avui homenatgem n’Avel·lí, n l’Avel·lí Artís Gener, en Tisner, que, s’hi fos viu, faria cent anys!

Felicitats, pregon geni polifacètic!

I disculpeu-me Avel·lí pel polifacètic que sé que no us agrada, però que hem de patir tots aquells que, de l’expressió, n’hem fet ofici i la mostrem en diversos fronts i per diverses vies.

Comencem el viatge en les naus d’un Opoton que embarranca en la nostra memòria. El pirata borni, d’idees clares i punyents, irònic com el seu cunyat, tenia la lletra com a arma d’atac i el dibuix com a escut de defensa. Però l’Avel·lí era, abans que res, periodista. I val la pena tenir-ho en compte ara que la professió necessita l’empenta del borni amb més vista de Catalunya.

Pare de l’enigmística, escenògraf, ninotaire… resumint, tot un creador creatiu, del qual en trobem a faltar la vitalitat i el compromís sincer amb un país i unes idees que, ara més que mai, el necessiten. Ens conformem, però – ves quin remei – en llegir les seves obres i, sobre tot, en seguir el seu manual d’actuació per a periodistes novells: el magnífic Opoton el Vell, saníssim capgirament de la descoberta d’Amèrica i llur colonització que, utilitzant les tècniques del periodisme i de les cròniques castellanes de l’edat de l’or, ens fa riure a balquena amb la seva crítica brutal.

El mateix Avel·lí definia l’Opoton amb les següents paraules:

“La idea d’escriure una crònica – rigorosament apòcrifa – del segle XVI va sorgir a partir d’un plantejament molt senzill: imaginar la conquesta de Mèxic, però a l’inrevés. «Al revés volteado», que di-em allà, en la meva segona pàtria. Va ser un llibre de difícil i len-ta gestació: vaig trigar tretze anys en escriure’l! Bueno, sense exageració: en pensar-lo, escriure’l, reescriure’l, estudiar una geografia ignorada i un bellíssim idioma.

“El meu «Opoton» m’ha produït alguns mals de cap. En diverses ocasions he ensopegat amb lectors que prenien por autèntica la tergiversació i em felicitaven per la troballa. Era tan complicat – i tan punyent – dir-los la veritat que vaig haver d’aprendre un gest hipòcrita, que no diu ni si ni no, acompanyat d’una somriure beneitó, com el que en una situació semblant hauria posat el meu entranyable Opoton.“

Poc més a afegir. T’atreveixes a descobrir la Península Ibèrica de la mà d’aquest terrissaire asteca? I, amb ella, a veure com la realitat sempre depèn dels ulls de qui se la mira?

Un cop feta la lectura, la realitat t’haurà mudat de color i circularàs pel món amb un somriure sarcàsticament dibuixat, el somriure que et prepari, si ets un lletraferit, a escriure un nou Opoton, l’Opoton que, sortit del carrer, hipoteca als hipotecadors.

Salut i bona commemoració!

Dilluns, els pares van fer cinquanta anys de casats. I jo em pensava que ja ningú arribava als cinquanta anys de matrimoni. Però sí: hi han arribat ells, i hi arribat el meu padrí i la meva tieta. Ambdós es van casar el mateix dia, a la mateixa hora, a Lurdes de Tona, allà, sota el turó del castell enrunat, l’església closa i una tunda que encara no s’havia descobert.

En vuit anys de matrimoni, els meus pares van tenir tres fills. I jo, el menut, ahir vaig arribar a la venerable edat de quaranta-dos anys. És a dir, que sóc tot un senyor tocat i posat, tot i que no ho sembli. En d’altres temps, si tingués duros, fumaria puros, vestiria americana i qui sap si un bon capell. I, si no en tingués, fumaria paper, vestiria com pogués i portaria una gorra o res. Ara no.

Ara que els aparellaments -que de matrimonis, n’hi ha ben pocs i, si n’hi ha, és per algun benefici en taxes, impostos i el demès-, són eterns als dos anys i escaig, la distinció ja no es demostra, tot i que segueix essent perenne: els rics segueixen sent rics i la resta som ben rucs, des del seu punt de vista.

Però potser si tots fóssim un xic més rucs i no tan rics, ens estimaríem més i no estiraríem les pessetes, ja que, mudant diners per petons, el que allargaríem serien els amors i les estimes i no aquesta economia on un flabiol qualsevol ens estimba rostos avall, cap a un món ben desigual.

Desconec si una setmana fora del núvol, a excepció del necessari i compromès apunt al diari Ara, deu haver afectat a la meva benvolguda i estimada audiència digital. Però bé s’ha d’aturar la dèria digital de tant en tant, oi?

El retorn a l’activitat blogaire el faig amb l’ensulsiada d’un d’aquells vaixells que han esdevingut mite i mirall del món que el va construir. I és que, tot just fa dues matinades que commemoràvem el centenari de l’enfonsament del Titànic i, un servidor, no podia oblidar una efemèride com aquesta. Oi més quan, tal i com noticiaven Maria Català i Andreu Mayayo al número de març de la Revista Sàpiens, hi viatjaven quatre esbojarrats catalans.

Gairebé al punt de la mitjanit del 15 d’abril de 1912, la supèrbia de l’home topava amb l’escull de la natura. El RMS Titànic, l’indestructible i luxós vaixell forjat a les famoses drassanes de Belfast – un incís, quina trastornadora ironia – s’enfonsava en la mar, després de topar amb un innocent iceberg que no van detectar els dirigents de la barcassa.

Un segon incís. I és que m’assalta un pensament precís: No hi trobeu un romàntic paral·lelisme amb l’ensulsiada del Cametes en mans dels ciutadans just un 14 d’abril però del 1931?

Deixem-nos dels miralls de la història i endinsem-nos en l’episodi que ens trasbalsa. Un capítol que protagonitzen la Florentina, la Sunción, en Julià i l’Emili, quatre catalans que, cridats per la publicitat del vaixell de vapor més gran i més luxós del món, van sortir amb tren de Barcelona cap al port francès de Cherbourgh on embarcaren en el seu somni un dissabte 11 d’abril de 1912.

En Julià era fill d’una família pagesa, però, aventurer de mena, va decidir de baixar a Barcelona. Allà, al carrer Pau Claris de la capital catalana, regentava el restaurant on l’Emili, un bon amic, li portava cada mati el pa.

En Julià feia amoretes amb la Florentina i, enlluernat pel vaixell i pel somni dels indianos, va proposar a la seva estimada de prendre’l per anar a casar-se a Cuba i iniciar en aquelles terres una vida nova, florida i farcida de riqueses.

El quartet del Titànic el va complementar la misteriosa Sunción Duran, germana de la Florentina i, amb qui, anant de tronc, fou desallotjada del vaixell, tot seguint aquella màxima tan cinematogràfica de les dones i els nens primers! Que va separar les dues femelles dels seus acompanyants que, emprenedors i vius com unes fures, van aconseguir un bot per abandonar el vaixell.

Quan les dues dones van ser rescatades pel Carphatia no tenien noticies d’en Julià i l’Emili, tot i que, misteris de les corrents marines, els dos homes ja eren dalt del salvífic vaixell del capità Arthur Rostron.

Imagineu-vos com devien estar els parents i els amics dels quatre catalans quan el 18 d’abril, un telegrama de la companyia naviliera enviat des de Nova York donava per ports als nostres quatre protagonistes i com de content devia estar en Julià, aquell diumenge 21 d’abril, en trobar-se les dues dones sanes i estalvies. El mateix dia, un telegrama cursat per l’Oceanic Steam Navigation corregia l’enviat el dia 18.

Com en les pel·lícules antigues acabarem donant la situació dels personatges després de la tamborinada:

– En Julià i la Florentina van arribar a Cuba, s’hi van casar i van viure feliços, tot menjant els corresponents anissos, en la simpàtica illa caribenya. De fet, en Julià fou un notable prohom i ambdós descansen en un impagable mausoleu a la impressionant Necròpoli de Colon de la ciutat de les Antilles.

– L’Emili va tornar a Barcelona i, ranquejant d’una cama com a record del naufragi, es va establir com a forner al Paral·lel dels cabarets. Allà fou conegut amb el malnom del forner del Titanic entre una clientela on figuraven il·lustres personatges de la Barcelona alegre i disbauxada com la Raquel Meller, cupletista de renom, o la Monyos.

De la Sunción Duran només se’n sap que va arribar a La Habana i res més. Per això, el meu inflamat magí, se la imagina cercant el tresor del Capità Flint a la isla de los Pinos, el complement més màgic de la república antillana.

El Taj Mahal fou manat construir per l’emperador Xahab-ud-din Muhammad Xa Jahan I a llaor d’Arjumand Banu Begum, morta al 1631 després de parir al 14è fill en 14 anys del prohom suara esmentat.

Davant la pèrdua, el Shah no va escatimar ni diners ni esforços per a oferir-li aquest sentit homenatge. I, per fer-ho, va escollir el millor emplaçament de la ciutat, va contractar els artistes amb més renom del seu temps i va utilitzar els materials més exquisits i sublims: marbre blanc per a l’estructura i les parets interiors, i pedres precioses i semi precioses per a la decoració.

Els 20.000 manobres de Shah Jahan van trigar 23 anys en acabar-lo amb totes les penúries i treballs que un emperador boig els podia donar.

No és doncs debades que, en aquesta setmana en què, als països de tradició cristiana, commemorem la passió, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret, tregui la pols al Taj Mahal i, del subsegüent maridatge, en neixi una qüestió:

Què es commemora amb aquests esclats de bogeria col·lectiva: la pèrdua de la persona estimada o la nostra pròpia brutalitat, causant de la mateixa?

Estant jo enramat en les esmentades branques de l’arbre del coneixement, m’he adonat de la força creativa que la fosca porta en les seves entranyes. Una força que ens ha donat la vida a cadascuna de les espècies d’aquest planeta que ens agermana. I és que, el dolç plaer de la concepció, aquell que ens ha fet persones humanes, aquell que el cínic Soleràs, protagonista volàtil d’en Joan Sales, titlla d’obscè, es produeix en un dels indrets més obscurs del nostre cos. O, digues-me sinó és en la més pregona de les foscors on viuen espermatozoides i òvuls, i on es produeix l’esclat inicial de la vida de la majoria dels éssers humans?

Val a dir que, en aquest punt, defujo conscientment els avenços cinetífics, car les concepcions auto-induïdes potser si que demanen de la freda claror artificial d’un laboratori, ho desconec. El què si que se’m fa evident és que les parts a unir han estat passades pel fred de la nevera: una de les cares més desconegudes de la foscor, però de la qual l’hivern n’és senyera.

L’altre dia, en la intimitat d’un llit compartit, se’m va fer la llum de la nit eterna. De la nit que viuen, ben agombolats en llurs nius, els elements que generen vida. I, de cop, ja d’empeus i orb davant d’un problema que ara no ve el cas, vaig pensar que, justament, és la fosca el que empara la vida.

Conscient doncs del fet, no em queda altra via que afirmar que témer la foscor, és témer la vida. I tornem aquí als anys de la cultura catalana a l’exterior. La foscor d’aquells creadors, l’anonimat al qual es van veure avesats lluny de la seva pàtria, fou la fecunda base de genialitats d’aital natura com el món de Joan Ferrer o les Cròniques de la veritat oculta d’en Calders, entre d’altres.

Quins joiells més bells que ens va deixar la voluntat assassina dels traïdors que els expulsaren de terres catalanes.

Però deixem les lletres a banda i centrem-nos en tot plegat. Si ho fem així, arribarem a descobrir – de fet, redescobrirem als clàssics – que és en períodes obscurs i incerts, com el que vivim ara, on la vida fa forat. Això sí, caldrà deixar el camí de les evidències, els ulls no tenen força en la foscor i és la sensibilitat la que ens guia cap a temps millors.

Si tornem al nostre origen però, descobrirem que només els més sensibles, els que més defugin el poder la vista, trobaran la clau de tot. La resta, els que vulguin veure-hi, els que cerquin excuses, els que no sentin el crit ocult del desig més pregon, hauran de conformar-nos en gaudir del plaer de la recerca, de la recerca dels seus somnis enmig de la macabre foscor.

I és que, cal reconèixer, que de la vall on som ara, aquella que s’eleva entre l’obscè i el macabre, entre l’aspa i la creu, entre la vida i la mort, només se’n surt per una eixida, una fosca i obscura porta que, si ens atenem als senyals de l’origen, no pot ser altra cosa que un altre hivern generador de vida, preludi d’una nova primavera, una altre primavera de la roda que ens fa ser part del misteri del món.

Supervivientes, una obra de Juan Bueno,
a.k.a. yonibigut

Davant per davant del Pati Llimona, un local força acollidor emet emissions pirates pel televisor. La veu de l’aparell és inexistent i el cant coral dels parroquians sura en l’ambient.

Assegudes en una taula, una alemanya de pares neozelandesos, una italiana de mare alemanya, una marsellesa d’arrells occitanes, una eslovaca puntejada de txeca, una sevillana de Triana, una peruana d’idees incaiques i faccions europees, i un servidor que, Manhattan en mà, escolta i tempteja tan variada saviesa inquieta atreta per les excel·lències dels carrers estrets i vitals de la Barcelona neo-gòtica, de la renovellada ciutat comtal.

– Avui fan una festa electrònica a l’Hotel Omm i un amic m’hi ha convidat. Puc portar-hi tants amics com vulgui. Podríem anar-hi, no?

La proposta queda en l’aire quan s’acaben els nachos con todo, però el Manhattan s’allarga, mentre parlem de les curses de braus – manteniment d’una raça i un ecosistema en front de la brutalitat del ritual -, de les tradicions de Nadal – el caganer i el tió, dues sorpreses per aquelles persones que els acaben de conèixer, com ho és per a mi la celebració del Nen Jesús al país dels teutons, o d’un Pare Noël menys panxut a la Lima d’ultramar, o, un xic menys, els Reis que senyoregen la Giralda en aquelles terres del sud on els Reis i el Cap d’Any prenen especial volada -. Parlem també de quan vam fer les amèriques i del què aixo ens va suposar i, com no?, d’un indret on una de les noves amigues va haver de treballar: I és que, a les vores de Barcelona, en un hostal amagat, s’ensenya a jugar a pòquer per Internet, però amb classes presencials. Un negoci impossible, un producte que ens porta a la convicció que el cinema mai podrà superar la realitat i, de fet, parlem de Ciutat Vella i d’aquell Raval que va conèixer macarrons i prostitutes, exclosos i pàries i un Jean Genet supurant bilis en tots els portals. I saltant de tema en tema, les hores s’escolen i ens anem amistançant.

– Holaaaa! Quan de temps! – les salutacions de la sevillana de Triana i de l’alemano-neozelandesa que viu a Sevilla van dedicades a una colombiana esbelta i barcelonitzada des de fa un bon grapat d’anys.

Totes les cartes damunt la taula, ànimes experimentades que la vida ha ajuntat: tres és coneixen d’un pis del Raval, una d’elles es va connectar amb una altra a través d’un pis de l’Eixample, dues es van conèixer a Berlín i les altres dues, fent pilates i compartint algunes horetes de ioga a la setmana i algunes passejades per les nocturnitats urbanes d’aquest pedaç de món tan especial.

L’Omm torna a surar en forma de paraules. Abans, però, decidim de fer el got en alguna altra banda. De l’infern del silenci al llimb d’un bar musical en el mateix barri on, ja fa cent anys, es passejaven els modernistes i el surrealisme més tronat. Ciutat connectada al món, aplec de curiosos amb ganes de viure al rovell de l’ou, teranyina maquillada d’aires moderns. I és que, el Manchester, conserva encara un  xic de l’esperit de la Ciutat Vella dels vuitanta, però netejada pel pas dels anys.

Aquí hi ha bona gent, aquí hi ha bona ambient, i bona música, i còmodes sofàs, i racons i raconets que permeten seguir teixint llaços d’efímera, però potser també de perdurable amistat.

Asseguts tot fent el got, un funBorinot balandreja agafat al màstil del seu got i barboteja alguns mots intentant captar l’atenció d’alguna de les belleses que s’asseuen al meu voltant. Se l’espolsen amb dura delicadesa i seguim xerreant de tot. De cop, l’atenció se’m clava a Padova i a Venècia, en Heidegger i l’Escola de Frankfurt, en filòsofs maleïts i la sociologia com a compartició i modelística massa estabuladora enfront del dinamisme social. Ho empolsinem amb un xic d’activisme, amb un molt de respecte a qui s’estima la natura i a la natura mateixai, tot, ho amanim amb el món que roda per senders que ara ens són difícils de captar. Reconeixem que som en un període de canvis, reconeixem que l’explicació científica i quantitativa del món ja no és suficient, arribem al port comú que, entre el dinamisme del pensament filosòfic i la fredor de les dades sociològiques, hi pot haver una eixida que ens porti a un món millor. Acabem parlant de Catalunya, no com una inamovible roca de sentiments ancestrals, sinó com un aplec a l’estil d’en Pau Casals. Catalunya com a punt de trobada, com a identitat compartida, com a riquesa que el món necessita i que, sense ser únic d’aquestes terres, aquí ha trobat un lloc on arrelar.

De cop, el local es torna a fer present, el local i la resta de xiquetes, la resta de companyes i tot el bon ambient. Tornem a les converses compartides. Hi tornem quan falta poc per les dues. Hi tornem per sortir corrents com la Ventafocs abans que el metro es converteixi en carabassa i ens deixi perduts a mercè dels nostres peus.

Al matí, en llevar-me, me n’adono que no hem anat a l’Omm, però sentint-me de nou filòsof de les nits de Ciutat Vella, la sang ha tornat a circular i m’he vist de nou com aquell jovincell que, als anys vuitanta, volava per Escudillers, el Tarcus i els ambients portuaris d’una ciutat que ja no hi és.

En aquest grup d’Amics, potser no ens coneixem personalment, però som confraria arcana, encara que de ben jove reconeixement. Amb motiu del nostre primer aniversari, ens vam aplegar en nau antiga i guaridora, abans de cossos i ara d’esperits, amb medecines fetes de llibres, de llibres i de pedra. D’aquella pedra vella que, tot voltant gòticament, sosté un sostre de fusta senyora, de la que agrada a la bona gent.

M’agrada ser matiner i per això, ara, et trobes aquest Amic dels
Clàssics fent el got als jardinets de l’antic Hospital de la Santa Creu
barcelonina. Un ratolinet es passeja poruc per les vores dels edificis
gòtics d’aquest encantat indret. En aixecar els ulls, en Titot, roquer
i glossador, s’atura sota un fanal i llegeix – de ben segur premsa
subversiva – a peu dret davant del meu nas. Més veloç, i per l’altra
banda, s’escola en Pau Figueres que, amb la guitarra a l’esquena, es
perd per les escales de llevant.

Però deixem-nos de preàmbuls, i entrem al temple laic, endinsem-nos
a la biblioteca i gaudim del maternal somriure de la Lídia en veure
tanta gent congregada. O potser és perquè en veu algun de conegut?

El rostre amable d’en Carles
Duarte, gran poeta i millor persona, pren el micròfon. L’elegància d’un
bon home ens dóna la benvinguda i ens informa que els lletraferits
amistançats ja som més de 5.000! Valga’m Déu, quina gentada! També ens
diu que l’Ausiàs March volta pel Facebook amb mestria tradicional i que tenim el nostre best-seller en anglès i pel món rodant.

Però deixem el món dels vius, que és setmana de difunts, i
comprovem, per veu d’en Raimon i la
Lola, com es
manifesten els clàssics i com en són d’actuals.

Com en un combat ben nostrat de carícies i paraules, la rauxa
funciona tant com el seny per aquestes causes. La metzina mitològica
d’una nena inquieta i lletrada es tan bona com les coincidències que hi
porten al bon estudiant. Si per boca de la Lola se’ns fan presents els
grecs, en Raimon expulsa de dintre n’Ausiàs March –sempre present- i un clàssic més modern
que, tot desacreditant l’art, li ensenya que aquest també és per
plebeus i en valencià, llur rica variant del nostre català!

Però deixem la breu conversa entre els dos classificats (de
clàssics i ficats, és a dir, ficats en els clàssics) i passem a
regalar-nos les orelles amb la bonhomia d’en Miquel Pujadó que, amb sincera conversa,
ens fa passar pel davant al gran Cerverí de Girona
i, com no?, també, n’Ausiàs March, que ens canten amoretes antigues que són ben actuals.

I la veu que m’és
m’encisa, ja puja al cadafal per treure tot el suc de l’acústica del
local. Trist lo ceu, trista la terra embolcalla als congregats amb les
arts d’una donzella de veu eterna i vibrant. Tanco els ulls i em trobo en la
sala d’un castell imaginat, en sentir en Pau i la Lídia versant lo gai saber de les trobairitz més medievals.

Ja torna en Miquel a escena i, amb la senzillesa que li és normal,
esdevé n’Anselm Turmeda
amb uns versos ben actuals. Tant actuals
com la càntica antiga del brau Comte l’Arnau, que, per
versejar-lo en Maragall, no
deixa de ser clàssic universal.

I és que quina millor entrada pel canvi més animal, car en Titot vestit de Guillem, llança
sirventesos punyents amb la contundència del Berguedà.

I ja només queda l’arreveure que, amb elegància, ens dóna feliç, el poeta del corbatí que fa un hora que ens va acollir.

La nit de difunts, mal que ens pesi, no és la que precedeix a Tots Sants, sinó la que la persegueix per entrar en el dia d’avui. Avui és dia de difunts, un ajornada que, en els temps que corren, es pren pel broc gros de la por que se’ns arrapa al moll de l’ós.

En temps modern, la gent se’n fot del mort i de qui el vetlla. Però ho fa, perquè li té molta por. La por a la mort és best-seller sentimental i tothom corre com empaitats vers un objectiu tant material com inútil.

Però xiquets, fins a la mort, hi arribarem vius i, un cop al penya-segat totes aquestes materialitats d’ara, ens seran inútils. Arribem nus i marxem de la mateixa manera. Com diuen que diuen els nostres avantpassats més reculats: De la pols vens i en pols et convertiràs! I que bonica que és la pols, carai!

I justament sóc a l’era d’un mas inventat, quan sento les esquelles
d’un ramat i la veu de qui les mena: L’avi Jaume, gorra al cap i
armilla de bona pana, davant les vaques s¡acosta. Al darrere, hi va la
iaia. Ell, sorrut i discret. I ella, amb ulls brillants i cara alegre.
Car tornen de la bassa per viure un any més, la nit que els apropa als
seus hereus, a la sang que corre encara per venes ben vives i humanes.

De cop se sent un soroll, terrabastall de juerga catalana. I ja
arriba un 8 i mig cremant pneumàtic damunt l’asfalt. En Josep, el meu
cosí, del cotxe ja se’n salta:

– QuÈ, noi! Ens trobem una altra vegada?

Més a poc a poc, arriba un camió. Un d’aquells d’atrotinats que
s’han perdut pels records de la contrada. I ja en baixa l’avi Josep,
acompanyat d’una bella dama. Quan la miro ben d’a prop … és la iaia
qui l’acompanya! I que carai, l’avi encara porta la bosseta amb els
quatre bolets que ha trobat prop de sa casa.

I eus aquí doncs que la nit se segueix ja dins de casa: El manya i
la seva muller, el bon pagès i la dona de bé, fins i tot, el bon sagal,
emportat en mala jornada, s’asseu als escons que, voltant la llar, fan
rotllana.

Ai, però, que no hi som tots! Ai que encara falten els músics. Els
músics que faran gatzara. I vet aquí que arriba en Toneu amb el tible ben agafat i, com sempre
pensant en els seus, ja ens demana postres de músic, i quatre rals per
una Cobla que s’ha fet pels volts de casa! Però que sento, no és un sac de gemecs això que sona
llunyà? Com un esperit rediviu, n’entra en Perona amb la Maria penjada:

– Toqueu-li el cul a la Maria, que jo aniré tocant mentre feu el traguinyol del millor vi de la contrada!

– Perdoneu que faci tard, però és que hi ha tant de bestiar pels
prats d’aquelles muntanyes, que les eugues de Rojà em semblen molt més
entranyables.

Ja us podeu imaginar qui ha dit aquestes paraules: És en Cisco del Carol, l’eugasser de les alçades.

Quina festa! Quina gatzara! Tenir-los a tots tan a mà! I quin gavadal de saviesa, la que tenim aplegada!

Però, ai do! Que han fet amics! I eus aquí que dels prestatges ja es
despengen un xic crescudets alguns dels escriptors que m’han captivat
el magí i també un bocí de l’ànima: Calders i Benguerel, Boris Vian i
Thoreau. Fins i tot, Pedrolo, Estellés i Fuster, en Traval i el gran
Jordana.

Quan intento aquietar el cap, el silenci és ben romput. I és que
entren expansius el Doctor Livingstone i en Hemingway que parlen de la
gran Àfrica. I quina gentada que hi ha i com s’estimen i es parlen. A
la voreta del foc encès, tot és vida i torrar castanyes. Se’m fa
difícil fugir, de fet no en tinc caps ganes. Em deixo portar per les
converses de tant esperit eixerit, de tant d’amor concentrat al foguer
de la meua casa.

Però, qui hi ha en aquell racó? Qui s’amaga de la gentada? És l’Unclu més intel·ligent de la
nebulosa tecnològica que m’amara!

Però ai las que no hi som tots! Amb parsimònia i pas de bou, conill
a les mans i un bri de palla adornant-li la cara, ja n’entra l’unclu
Sidru tot excusant, sorrudament, un manat de generacions que, per
atendre d’altres hereus, no han pogut passar per casa.

I només falta la tia monja que, deixant Fernando Poo, m’ha vingut a contar un relat farcit de sants i amb alguna beata.

És fosca nit encara quan surto del llit i em calço les espardenyes. És negre nit quan fem el cafè amb el pare i ens llevem les lleganyes dels ulls. Tot just despunta el dia, quan prenem el cotxe i sortim de Taradell per a perdre’ns al cor del Montseny. Un Montseny que, malgrat que el cel comença a perdre la seva fosca, s’arrapa als llençols de blanca boira que l’ajuden a mantenir una amorosa escalforeta.

I que tendra i juganera que és la boira de les faldes del Matagalls. Els arbres juguen a fet i l’amagada amb els seus veïns i hostes. Sorprenem Viladrau vestint-se de gal•la per a rebre els visitants de la Fira de la Castanya d’enguany.

Carretera humida i boira espessa, flonja, volàtil… Penjats dins del núvol, prenem el vell camí, ara renovellat, que ens deixa a la voreta del castanyar. Catifa de fulles i pellons buits. Bastó i rasclet, conversa silent, mirada atenta sota un ruixim destil·lat pels arcans castanyers, arbres de branques amoroses i amigues que reconeixen els ses fills de tarannà alegre i rialler. Enguany, camí massa ample i arranjat, trobem a faltar als senglars per companyia. La civilització se’ls ha tornat a emportar. En aquestes hores menudes, ja són molt més amagats.

Però nosaltres, amb la collita feta, ens asseiem a esmorzar. A Viladrau, hi ha una fonda, niu dels boscaires locals. Caçadors i boletaires, amb forquilla i ganivet, disseccionen peus i galtes i parlen i riuen com el que més. Homes sucats en la terra que els ha parit des de temps immemorials: els seus avis ja hi vivien i se la coneixen de pam a pam.

Any rere any, de pares a fills, passen castanyars i boleteres. Any rere any, cor petit i neguit als llavis: Vols dir que no s’hauran assecat? Vols dir que una nova carretera no se’ls haurà emportat? I, any rere any, amb alegria descobrim el fruit brillant, la darrera de les joies que van plantar els nostres avantpassats.

A la llaor dels difunts, em menjaré doncs la collita que ells mateixos m’han donat. De primer, brou de carbassa, fet a l’olla i amb clemàstecs! Com és ja tradicional! I, per fer-li companyia, panellets ben treballats per l’amor de dues dones que em tenen robat el cor. I per beure? Què hi posem? Poseu-m’hi un vas de ratafia, d’aquella tan especial, que vam fer plegats a casa, amb verdes nous i secrets particulars.

Que tingueu bona castanyada, que us embolcallin els difunts, que, com cada any per aquestes dates, us donin consells profunds.

“Si es un tauró el que t’ataca li veuràs totes les dents, però si en Macki vol matar-te no en veuràs ni el ganivet.” – Bertold Brecht (possiblement)

El Principal de Vilanova s’omple de gom a gom per a veure una d’aquelles obres que, malgrat els anys, no perden actualitat. De la crisi dels anys 30 a la crisi dels anys … Bé, la d’ara. La que ens té a tots lligats.

Però, una crisi és sempre una oportunitat. I, en aquest cas, el grupillo d’actors de Tracart, van aprofitar-la per fer seva “L’òpera dels tres rals”
i vestir-la d’actualitat. Qui és cada personatge? Tots i ningú. En una
societat on la massa domina la persona, tots acaben fent part dels
papers d’aquesta obra. I aquí hi ha el primer encert de la representació
dels vilanovins: l’experimentació total que, alhora, actua d’amagada
crítica social.

El segon encert és la capacitat d’un jovent que, tot i definir-se d’experimentació personal, tenen fusta d’actorassos de teatre universal. Diuen que Brecht i Weill
no són fàcils de treballar, però suposo que la dificultat en l’actuació
es guanya amb personalització –fer-te teu l’espai escènic – i suor i
més suor – amb eternes hores d’assaig – i creativitat – per adaptar el
text a les teves personalitats -.

Surto del teatre amb la idea que el món gira rodó, si el jovent que ens ve al darrere escull i adapta Bertolt Brecht als temps moderns. Oi més, si ho fa amb una òpera on el pobre Macki
ha de canviar la navalla per la jaqueta i la corbata per a poder seguir
amb la seva professió. I és que, conèixer el món, et pot ajudar a
tenir-ne consciència i a ajudar a construir el necessari futur
fraternal.

Curiosament l’obra dels vilanovins ha estat la cirereta d’un cap de
setmana on, potser es cosa del meu entorn personal – però vull creure
que no -, les converses han girat entorn del món on vivim, de les
situacions de desigualtat creixent, de la manca de socialització –ja no
es treuen les cadires a la fresca del carrer- i de la necessitat de
canvi. Un canvi que traspua en la interpretació d’un equip d’actrius i
actors que mostren capacitat teatral, però també consciència social. I
això, ajuda a respirar alleugit, ja que com més siguem, més canviarem.

Ara bé, per posar la nota discordant a tot plegat, em resta una pregunta final:

No seran aquests joves com els escolars de Zigmunt Bauman a Vida de consum?

No estaran exhibint “amb avidesa i entusiasme les seves qualitats amb
l’esperança de captar l’atenció i potser també de guanyar-se el
reconeixement i l’aprovació necessaris per continuar en el joc de les
relacions socials”?

Si fos així, si en el rerefons d’una obra tan ben tramada i
socialment crítica, hi hagués aquesta intencionalitat, esdevindrien pura
mercaderia apunt de ser comprada en el mercat de les relacions socials.

Esperem, però, que el missatge que ells mateixos llancen a platea, els hagi servit per veure, dels diners, el ganivet amagat:

“Si es un tauró el que t’ataca li veuràs totes les dents, però si el
diner vol matar-te no en veuràs ni el ganivet.” – Bertold Brecht
(possiblement)