El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sí, sí, aquest apunt va de sexe. Ho has llegit bé. Sí. Ja sé que, en els set anys de vida d’aquest bloc, aquest ha estat un tema que més aviat ha anat escàs. Però no et preocupis que parlarem de sexe ben amorrats a un dels grans autors de la literatura catalana. Un d’aquells que, si hagués escrit en estranger, seria a totes les llistes de grans escriptors de tots els temps. Però…

Saps de qui et parlo?
Quin dels nostres grans autors és capaç de fer-te trempar o xopar?
Qui pot fer-ho, mentre t’educa en això de la sexualitat?
Qui pot moure la llengua amb tanta precisió i encert?

Pels de la meva generació, ell és el pare d’en Dídac i l’Ala – “una noia de catorze anys, verge i bruna” -, que se salven de la fi del món pel sol fet de sota l’aigua. A Mecanoscrit del segon origen el sexe hi surt com un
actor secundari que, per la força dels fets, esdevé una peça clau de
l’obra, però més aviat per exigències del guió, com diu la gent del cinema.

En l’altre extrem, hi trobem les seves Obres Públiques on el sexe
esdevé tan habitual que, quan l’acabes, et dóna la sensació que cardaràs
amb la veïna, amb la primera mossa que passi pel carrer o, fins i tot,
amb la sogra. Eps! I em consta que, també, passa a l’inrevès, eh? Dóna ben bé la sensació que, enlloc de persones, els seus
protagonistes siguin els promiscus bonobos africans, les relacions
socials dels quals es certifiquen a través d’un clau més o menys ràpid,
segons com sigui l’acord a certificar. Ara bé, les Obres Públiques són
d’una ironia corprenedora. De fet, podria prendre’s com una denúncia,
molt ben fornicada això sí, a la societat que ens fa viure a tots en
barriades indiferenciades i sense personalitat.

Però, el què m’ha portat a aquest apunt no és ni el Mecanoscrit ni
les Obres. Ha estat la traca final del cinquè volum del recull de contes
i narracions que, publicat en la col·lecció de Clàssics Catalans del
Segle XX, no et deixa de sorprendre. I la sorpresa és un dels components
més interessants del joc sexual.

Els contes de Disset contes i una excepció et van preparant el camí
de l’impuls amb esquitxos de genialitat literària i encís sexual com La
substituta, el ventre o els divorciats. Esquitxos que ja et fan preveure
la locuacitat sensorial de l’inèdit recuperat més educatiu, alhora que
transgressor i animal, La iniciació de la Cèlia. Un imperdible per a qui
vulgui dardar la llengua entre els replecs més humits i ardents de
l’alta literatura eròtica i sexual parida en llengua catalana.

“– Però potser ja està bé – s’interromp – Vosaltres no en teniu mai prou…
– Que ho diguis tu! – sospira la Irene.
I totes tres es miren, se somriuen. Calentes”
                                                               Manuel de Pedrolo

El 22 de maig va ser el meu aniversari. I, ahir, a més a més de ser el dia més llarg de l’any, d’arribar l’estiu, i de ser el Dia Internacional de la Música, també va ser el dia del meu sant.

A mi, suposo que són restes d’una tradició que perdura, m’agrada el meu nom i m’agraden les celebracions. Per què no, doncs, celebrar al patró de la joventut cristiana, dels estudiants i dels malalts de SIDA?

Però bé, res d’això, ve a tomb amb la vivència d’ahir…

Bé. Si. Perquè una imperdible colla d’amics em van regalar, pel meu aniversari, dues entrades per una nau espacial que, des del Teatre Tivoli, em va conduir a un nou món ple de diversió, imaginació, tendresa, sorpresa, música, mim, psicologia, coneixement de la vida i de la gent, empatia i, per damunt de tot, infantil innocència, creativitat i fam de coneixements.

L’espectacle és sorprenent. Ho és perquè, més enllà de l’humor i la música, et carrega d’energia, et fa aixecar de la cadira i et fa sentir molt i molt humà. Eps! I parlo d’aquella humanitat innocent i infantil que ens agermana, no de la maldestra que ens separa.

La música és vida i la vida és música, com diu el Comandant Beat Ona la seva tropa d’intergalàctics i ells fan vibrar la il·lusió de pensar en positiu, divertir-te i barrejar de tot per crear sense deixar de cantar:

Gràcies als artífexs d’un dels millors moments de la meua vida, un d’aquells moments en què un se sent com un nen i es carrega d’energia per cantar als quatre vents!

No sap ben bé com ha passat, però Heinrich Von a Mussa, cap de llancers i conseller particular de l’arquebisbe de Colònia, sent un fort dolor al cap i no acaba d’acostumar-se al soroll i la duresa d’aquest indret on s’ha vist transportat de manera incomprensible fins i tot per nosaltres, els post-moderns.

Avui és 28 de maig de 2011 i, en Heinrich, es troba rodejat pels nombrosos aficionats que no han pogut anar a l’estadi de Wembley per veure la pacífica confrontació entre els armats de blau-grana i els que ho fan de vermell llampant. Van en armadura massa fina i, en nombre d’11 per banda -i un capità que s’ho mira tot des de les vores del camp de batalla – persegueixen una mena de pedra rodona que colpegen amb el peu per fer-la córrer per damunt d’una gespa extremadament bonica i treballada.

En Heinrich no surt de la seva sorpresa. Li costa entendre la paràlisi de les persones enfront d’una finestra on les imatges s’allunyen i s’apropen per alguna raó que, per ell, és ben màgica.

Quan acaba el partit, veu com un maurus – possiblement mercenari de l’exèrcit blaugrana-, aixeca el brillant trofeu, tot provocant l’eufòria de la gent que, per la finestra, s’ho mira en aquestes fosques hores de la vesprada. Al seu voltant, tothom s’abraça i crida i aplaudeix i ho celebra com si fos una d’aquelles justes que a ell tant li agrada de veure davant la Seu de l’Arquebisbat de la Colònia que l’acull dins les seves muralles.

Vist tot l’espectacle, Heinrich Von a Musa s’asseu a les escales de Santa Maria del Mar –l’indret on millor es troba, car li recorda, el seu lloc d’origen, la seva pàtria abandonada -. Allà, es treu un papir de l’infern de la seva capa, prèn una ploma, la suca en la bosseta de tinta que porta lligada a la cintura i, amb una lletra ben clara, escriu:

“En aquestes terres, on la providència m’ha portat per algun estrany procediment que, a la meva ment, se li escapa, els boscos han desaparegut, la natura hi és escassa i la gent sobreviu entre muntanyes immenses de pedra, entre palaus i residències pròpies de grans reis i arquebisbes notables.

La seva gent professa el culte a la natura, i ho fa d’una manera ben curiosa i estranya. Es reuneixen en coliseus com aquell que encara sobreviu a la ciutat de Roma, però, enlloc d’arena hi tenen una gespa molt ben cuidada. El culte a la gespa el realitzen a través d’una finestra que té la capacitat d’apropar-se i allunyar-se i saltar d’un lloc a un altre amb la velocitat del més ràpid dels carruatges. Damunt la gespa, dos exèrcits, formats per 11 guerrers cadascun, es disputen la possessió d’una pedra rodona que, crec que ha de ser molt lleugera, ja que la colpegen amb els peus, amb el cap i, fins i tot, n’hi ha un per banda que l’agafa amb les mans o li dóna cops de puny, tot estirant-se.

Donat que, ambdós exercits, fan la guerra damunt d’una gespa que és inexistent en aquest món, crec sincerament que tot ha de tenir un sentit religiós i de culte a la natura. L’expectació no pot tenir una altra explicació que aquesta: la confrontació entre dos grups de contrincants per la possessió del major espai verd possible.

Signat,

Heinrich Von a Mussa, cap de llancers i conseller personal de l’Arquebisbe de Colònia.

Avui he passat un d’aquests dies avorrits i convencionals. Una d’aquestes jornades que sovintegen en les nostres aposentades vides dins la bola de cristall. Com faig massa sovint, m’he mirat aquest divendres a l’engròs. Me l’he mirat de lluny, d’una revolada. D’aquella manera com ens mirem massa sovint la vida, tot oblidant els insignificants detalls invisibles que ajuden a fer,  de cada dia, un món nou i diferent, un món divertit, únic, màgic. Però no, no hi sóc tot i, com fa massa gent, em miro el dia a l’engròs i el trobo las, flonjo, massa normal.

Ho acabo d’escriure i ja no m’agrada. Em resulta tant pedant i missaire, que tinc temptacions d’esborrar-lo, però no ho faig. Per què haig d’amagar els meus pensaments un cop són fóra? Per què haig de tancar uns ulls que, girats cap endins, mostren els buits d’una ànima que, en dies com avui, dubta?

–        Lluís, on ets?
–        Eh! Si. Sóc aquí, carinyo. Al teu costat
–        No ets pas al meu costat! Va! Vinga! On eres?
–        És que no sé si tinc ganes de celebrar l’aniversari avui, saps?
–        Vols que l’anul·lem?
–        No, no. Ara em faria més vergonya desconvocar-lo que no pas passar el tràngol de fer-me l’home més feliç del món entre els nostres amics.
–        Fer-te el feliç? Vols dir que no n’ets, de feliç? Lluís, què et passa? Vam dir que ens ho diríem tot, oi? Va! Digues? Quin és el problema?
–        No. Cap. És que no em passa res. I, potser aquest és el problema. Tinc la sensació que ja ho tinc tot, que no em falta res, que les petites impertinències de la vida les tinc força controlades. No ho sé, però crec que he perdut les il·lusions.
–        Buf! Quin garbuix que tens el cap, no? No serà que ja no m’estimes?
–        Si! És clar que t’estimo. T’estimo més que mai, però avui estic tou. Què vols fer-hi!
–        Buf! Mira que n’ets de complicat quan vols!

A quarts de nou, com en aquella cançó d’en Sisa, els convidats van arribant. Ara un, ara dos, ara molts, ara tres, ara aquell que sempre arriba tard, …

La terrassa és una festa, els convidats posen aquelles fesomies alegres que agraden a tot amfitrió i es reconeixen i es retroben i parlen de tot i de res, i semblen passar-s’ho força bé, sense fer gaire merder.

En Lluís, però, encara es posa més trist. Només li falten més dosis de felicitat – de sincera felicitat filtrada per la bona amistat dels convidats- per tal d’omplir el seu desconcert vital. La beguda corre, el menjar escasseja, la barbacoa estossega i no acaba d’espolsar la carn. I, de cop, els llums s’apaguen.
I es fa el silenci.
I tothom posa aquells ulls nets i brillants.
I l’homenatjat se sent ben agombolat pels seus convidats.
Llavors, un grup de belles xiquetes surten per la porta de l’escala, tot portant un pastís farcit d’espelmes enceses.

En Lluís s’amaga, fa un xic el burro, es pensa que fa gràcia, però potser ja és massa vell per a fer-ne com abans. No sap que la gent ja s’ho espera i li agrada, però ell es pensa que no.

El pastís és al seu davant i, com diuen els Manel, tots diuen que demani un desig, que demani un desig. Ell, poc confiat en la seva bufera, es mira les espelmes, es mira els convidats, escolta els cops dels ferotges goblins que viuen al pis del costat i, pensant que és impossible apagar-les d’una bufada, desitja que desapareguin els protagonistes de la festa, veïns inclosos, i algun que altre passavolant. Tanca els ulls i bufa suau perquè el desig no s’acomplexi. Però el destí s’ha equivocat, i, apagades totes les veles, desapareixen tots aquells que en aquest relat han participat.

Vigila, doncs, amb els desitjos, i serva’ls dins del teu cor clar. Fes que siguin blancs i tendres, perquè, sovint, esdevenen veritat.

Benvinguts a l’accelerador de partícules de l’Ós Quàntic de Taradell. Aquest apunt no té ni cap ni peus, però tot el què s’hi explica es fruit de la percepció d’una realitat que, vist en la distància, supera qualsevol ficció imaginable. I tot, sense sortir de la Barcelona musical, indignada i futbolística del passat cap de setmana. La Barcelona del Primavera Sound, l’acampada de Plaça Catalunya i la Champions de Wembley, però viscuda al centre d’una ciutat que vivia entre el Big Bang i el Big Crunch d’un món líquid i acordiònic com l’actual.

Som-hi!

Tot comença amb una disminució dels mocs de divendres. Disminució
inversament proporcional a la baixada del xup-xup meteorològic de la
ciutat comtal. Aquest estat, em permet transportar-me fins a la terrassa
d’un desconegut Horiginal del Raval que,
poetes absents, és ocupat per una cambrera encaboriada i mancada de
qualsevol principi poètic, sensual, típic d’aquest local. Com si el món
s’hi hagués girat d’esquena, ens serveix amb grunys animals i males
maneres. Però nosaltres anem al a nostra, i, algunes cerveses, tapes i
converses més tard, encara seguim rient en amistat. Arriba una de les
primaveres que vam conèixer l’any passat. Enguany, la seva aventura per
venir a Barcelona, mereixeria un article a part, però ho deixo dins la
memòria tancat a pany i forrellat.

Com en els relats en espiral, sens ajunten dues mosses més mentre ens
apropem a la Plaça més comtal d’aquesta ciutat que es belluga en
galàctica espiral. Som asseguts a la plaça on un camperol a un rei volia
matar. I, allà, en una raconada, una terrassa ens acull, ben guardada
per dues velles amigues i dos nous madrilenys que engreixen el grup de
primaveres d’enguany. Un cambrer ens demostra que, si primer hem de ser
els de casa, ens falta equilibri i dots de gent. El cambrer d’aquest bar
és l’antítesi de la cambrera de l’Horiginal: Poeta i equilibrista,
pallasso i mag de la pista, ens porta les copes damunt d’una plata que
aguanta damunt del cap, com si d’un personatge de llibre, en fos el
resultat. Uns mojitos més tard – diuen que són els millors de la
ciutat-, els primaveres se senten cridats per la PJ Harvey i nosaltres
ens sentim atrets per veure una final on, l’equip que porta el nom de la
ciutat, és cridat a obtenir el guardó més preuat, gràcies al seu joc
farcit d’aprenentatge, exploració i curiositat.

Baixant pel carrer Argenteria, tronem el primer local amb pantalles.
És un d’aquests locals amb la barra plena de pinxos i un ambient tan
asèptic que sembla una nau espacial. I, com si d’una pel·lícula de
ciència-ficció es tractés, els forasters que s’hi apleguen, es miren les
imatges com si hi fossin endollats. Silenci. Sentim un gol d’un altre
bar. Després es veu en la nostra pantalla i, els forasters, gairebé ni
es belluguen a l’hora de celebrar el gol d’un canari que vola pel camp,
perseguit pels seus companys.

Acabada la primera part, fugim d’aquest indret i aterrem en un nou
bar. Un d’aquells de tota la vida, el que fa cantonada amb la Catedral
del Mar. Allà si que els estrangers hi fan sorollosa missa: Converses a
les taules, ais i uis i os a cada instant i… algun que altre que
navega curull de beuratges propis dels bars. A la barra, una mossa
balandreja disfressada de Piqué i ja topa amb una de la colla i, de la
topada, en surt la matèria d’una conversa que es fa gran. La mossa, ai
la òstia, que és de Donostia, té un xicot ben palestí. És de l’Arsenal i
broker borsari i de Messi s’ha vestit. Si ella és extrema rauxa, ell és
el seny més educat. Un sagal de mirada sincera i de conversa
sensacional. Les cerveses se succeeixen i també quelcom per menjar, car
és hora de materialitzar-se per a poder seguir rodant. El Barça més
quàntic guanya i ningú en pot dubtar. Per celebrar-ho unes bales –
costum de palestí britanitzat – i, quan sortim d’aquesta casa, els
carrers ja estan dansant. Ballen la dansa del Barça, un equip
descomunal, un equip que ha fet ben fàcil això de guanyar la final.
Barcelona és ben farcida de forasters blaugranitzats. Éssers màgics que
pul·lulen pels carrers amb urbanitat. En girar-nos a ponent, veiem un
màstil ben parat, sembla una nau que no voga al ritme de les ones
d’aquesta mar. Les converses ens el mostren com espectre descomunal.
L’ésser va néixer a Suïssa i, fotògraf de professió, viu la vida sense
pressa ni lligams amb aquest món. De paraules ben sinceres, sembla un
ésser superior, mantenir-hi una conversa omple d’elixir el nostre cor.

Quan ens deixa el fantasma, ens trobem enmig del Born. I, com en un
conte de fades, ens apareix una ànima bona, una amiga que ens ve de nou.
Què hi fa aquesta mossa, si no hi era fa un instant? Quan ens n’adonem
som entre joves allà a l’Arc més triomfal. La celebració per la victòria
s’acaba en aquell instant i el pensament ja ens transporta al sobre per
descansar.

L’he acabat. De fet, el vaig acabar el passat divendres, tot  empassant-me les darreres paraules del llibre que em van regalar per Sant Jordi.

Sóc mal exemple en la jornada dels llibres i les roses, car no m’afalaguen les novetats ni els llibres més venuts. M’entesto sempre a comprar-hi relíquies, restes que ja m’observaven en edicions anteriors d’aquesta imperdible jornada. 

En aquest cas, el regal -condicionat pel meu tarannà polític, foteta, geek, llibertari i amant de les pel·lis de lladres i serenos, amb en James Bond de cap de cartell – m’ha fet viatjar pel temps, i xalar com un menut amb les aventures d’un Lluís Companys salvat d’afusallament per arribar al 2015 on l’espera la gent d’aquests temps més moderns.

La mente pensante de tot plegat és una d’aquestes persones que, repapades en la gran política, vol salvar el món i ser-ne la màxima protagonista. Ai! La manca d’amor de menut com trastoca les pulsions mentals de les persones i en fa créixer l’ego fins a dimensions desmesurades i malaltísses. I que tranquils que estariem, si l’amor hagués fet forat en les ànimes corcades.

El resultat, però, és un llibre divertit, però que les fot amb bales de plom. Les fot en comparar la raça política d’en Companys amb les intríngulis polítiques del nostre temps, el verb abrandat sortit del cor amb la paraula estudiada en mil-i-una reunions abans de llançar un discurs, el tarannà d’un pagès amb la retorçada fesomia d’un escurçó urbanitzat.

El resultat també és un bon compendi de coneixements polítics, històrics i científics -com a mínim- que es posen al servei d’una novel·la que podria haver escrit el mateix Ian Fleming, però que l’ha escrit un d’aquests tot-terrenys de la cultura popular catalana, una d’aquestes persones que té nas – i això se li veu a la cara 😀 – pels negocis i per arribar a la gent. En Toni Soler demostra mestria literària amb aquest relat, mestria literària que utilitza per portar al terreny més humà, conceptes històrics, científics i tècnics que, explicats per un mestretites, no entendria ni el més savi del meu veïnat.

Bon regal, tot i que no m’acaba d’agradar el final: 

– Acaba malament! – vaig exclamar en tancar el llibre, però és que és el final més català possible. El vols conèixer?

Títol: L’última carta de Lluís Companys
Autor: Toni Soler
Editorial: Edicions 62 (original de La Campana)
Any de publicació: 2011 (original del 2009)
Enllaç: http://www.labutxaca.cat/ca/llibre/l-ultima-carta-de-lluis-companys_13650.html

“Quan un ha passat la seva joventut recollint puntes de cigarreta al cafè Les Deux Magots (…)” és l’inici de la primera novel·la de Bison Ravi, de Vernon Sullivan o, per anomenar-lo amb un nom més convencional, d’en Boris Vian. Enginyer, inventor, periodista, articulista, traductor, escriptor, dramaturg, cantactor, clarinetista de jazz i esbojarrada ment desperta, però, per damunt de tot: cul inquiet, activista patafísic i flagell dels hipòcrites convencionalismes del Paris més estirat. El cervell d’en Boris Vian hauria d’estar guardat en algun museu de l’art, com a mostra de la creativitat, la innovació, la irònia i la força intel·lectual del seu propietari: un home capaç de morir-se d’una manera no gens convencional.

Tot aquest legat, potser un xic irònic, és provocat per la relectura de la primera novel·la del geni de Ville d’Abray. Vercoquein et le Planctonés, més enllà del relat del Major i Zizanie, un retrat estratosfèric del món del funcionariat – on ell passava els seus assolellats dies abans de perdre’s en la nocturnitat -, dels privilegis socials i dels fills d’una nissaga que, amb la panxa coberta, es dedicava a viure la vida amb alegria i gran velocitat.

Recuperant al Major i la seva tropa, el cap m’ha fugit cap a la biblioteca del meu germà. Allà, en aquell espai de llibres comprimits i en eterna batalla per un xic d’espai, hi vaig descobrir les eines per obrir-me el cap, per obrir-me’l amb les edicions franceses de La tardor a Pequín, L’Herba roja, L’escuma dels dies i, per damunt de tots ells, L’arrenca-cors, l¡obra més esbojarradament romàntica que mai hagi passat per les meves mans. Tenia 18 anys i l’ànima encesa que té qualsevol jove llunàtic en aquella tendra edat.

Empès per l’explosió sensorial que m’oferia Vian, vaig voler endinsar-me un xic més en el seu món, en el seu tarannà i em vaig trobar amb una figura polièdrica, complexa, fins i tot, amant de la polèmica. Una polèmica que es nodria del Paris de les mil joïes, la ciutat de les aparences, el món de Jean-Paul Sartre i la Bohèmia del Barri Llatí.

I Vernon Sullivan? Quan vaig trobar la versió en catellà de l’Escopiré sobre les vostres tombesen una llibreria de vell, vaig tenir una correguda de ràbia acumulada per una educació religiosa que m’havia glaçat la sang. Impressionant la història, impressionant el relat, però més increïble encara la capacitat d’en Boris per vendre’s com a traductor de l’obra d’un autor de novel·la negre americana que ell s’havia inventat.

I el llop-home? Aquell relat increïble d’un llop que baixa a ciutat i en fuig amb la cua entre cames per la feresa dels humans? Els relats d’aquet llibre em van recordar la millor rondallística catalana, la dels exiliats catalans: Homes i dones que van ser capaços de fer un bon mesclat.

D’aquestes lectures en va sortir la meva primera obra inèdita: una història amb dos protagonistes en un pis idiòtic i molt esbojarrat. També, amb Calders, Valle-Inclán, Poe i, potser Lovercraft, el meu primer conjunt de relats d’uns temps de nihilisme positiu i vital, uns anys on el tac-tac de la vella Olivetti acompanyava la dansa de les neurones d’un cervell assedegat per crear.

Després, poc després, vaig sentir Le deserteur, la carta oberta d’un pròfug, possiblement, de la guerra d’Indoxina, que tot just acabava d’acabar. I, amb aquesta cançó vaig entrar al món chansonnier del gran cantactor de jazz. Més de 400 cançons, més de 400 poemes musicats. Home total, pistoler de mil bales contra la hipocresia social. Jo tenia 18 anys i vaig aprendre a obrir-me el cap, a abatre totes les fronteres a la creativitat. I, aplicant les noves formes que en Boris m’havia ensenyat, amb les eines més modernes vaig llançant l’esperma de la meva creativitat.

La cua ja s’ha dissolt, les bosses ja són als compartiments i les hostesses ja els han tancat. Assegut al seient de l’avió, la son pot més que les instruccions de seguretat del vol. Són les vuit del matí i m’adormo amb el seu rinxolat capciró ben reposat en la meva masculina espatlla.

M’endinso llavors en el bell Palau d’obra vista, balconades treballades i un pati interior que fa les delícies de qualsevol cor. Una catifa vermella s’escola entre els peus dels convidats i avança, mansoia, entre quatre files de cadires cobertes per teles senyorials, confonent-se finalment amb la cua blanca del vestit de la núvia que, en girar-se, mostra el somriure radiant i encisador que es barreja amb l’expressió del on jan que l’acompanya. Boda breu, poesia suau que emociona a la núvia, a la sogra i als femenins cossos de luxosos vestits que omplen l’espai.

L’arrós i dues detonacions de confetti certifiquen l’esperat desenllaç. Corbates blaves i roses, vestits foscos i la quitxalla de calça curta que corre i s’empaita per tot el Palau.

Prats verds, quatre cavalls, un tractor que rumieja al fons de la vall. A ponent, un hort solar ens indica els temps on som somniant. I, allà, al fons, una Finca senyorial en la que, en aquestos dies, ja no s’hi arriba a cavall. Un munt de vehicles omplen l’immensa era del casal.

Taula de formatges, dos escanciadors de vi dolç i mançanilla, cervesa a dojo i cambrers fent la dansa de les plates entre els alegres convidats. En un racó, una calessa. Tot és verd i senyorial.

La sala és gran, les taules són parades. Un plat, coberts de peix, però no pas de carn. Gerres de cervesa, algun vi negre i algun de blanc. A la taula, presentacions. Arriba el pernil i comença l’àpat frugal. Gambes i llagostins, sorbet de poma verda amb cava. Delícies de converses al voltant d’un bacallà. A la taula dels nuvis, tot és joia i pau, els cambrers que dansen i dansen i ja se’ns emporten coberts i plats.

Pous de saviesa que m’envolten enllacen raonaments, mentre ens serveixen la carn. Solomillo a la Almendra con guarnición de Patatas a lo Pobre. Ells són Filets empolsinats d’ametlla i jo la pobre patata innocent. Em llepo les mans, les copes s’omplen i seguim navegant. Navegant entre converses, converses entre germans.

– ¡Que se besen! ¡Que se besen! – criden des d’algun costat.

La núvia besa el nuvi, els pares també ho fan.

Aplec de fumadors entre els cafès i el ball. De nou, s’argumenta i s’estira la llengua, la llengua del contrincant. Contrincant que no és enemic, sinó digne rival. Capaç d’omplir de saviesa una conversa distesa i frugal.

Ballem i ballem, ballem i brindem. Els nuvis animen la festa, i també ho fan els germans. Que la nit no s’acabi. Que la disbauxa vagi avançant. Després ja prendrem al cotxe per tornar a la capital.

Encisat per la disbauxa
d’amics, pares i germans,
ballem una sevillana
que m’omple de felicitat.

Uns sotracs em desperten i mig adormit giro el cap, per tornar-me a la pubilla que encara dorm al meu costat.

Que siguin feliços els nuvis!
I que visquin per molts anys!
Que la barca de la vida
els hi porti molts de guanys.

“Un món sense exèrcits és l’única manera d’existir “, tot i que “tret de la dissidència, la gent no parla de Tiananmen”, però és que “les fronteres només són ratlles en un mapa” i “les religions són un invent i a vegades l’opi del poble”, perquè “la societat ha evolucionat, però la política no”, ja que, “perquè les coses evolucionin hi ha d’haver canvis”, més ara que he descobert que “ser punk i sortir al carrer era una aventura”, en aquells temps en què “era tan estrany que parlés el català que la gent em convidava als bars”.

“Si he de competir, que sigui amb els millors” perquè “aconseguir el teu somni pot ser paralitzant”, tot i que “l’important no és què fa un sinó què és” i que “la feina o la vida és un cop damunt la taula” on “el disseny també pot ajudar a canviar la societat”, encara que “crec que no sóc un gran dibuixant” i “ens agrada volar per lliure, però sempre a través de l’esforç”, tot i que “es té la creença que com més gran ets, tens més coses a dir, però això no significa que escriguis millor”. I és que “mai no em vaig proposar ser escriptor, però ja he publicat vuitanta-quatre llibres” i, per tant, “sóc una persona marginal per haver viscut en un món que no era real”, un món on “és més generós ensenyar qui ets que no pas la casa on vius”, perquè “segurament no puc connectar amb moltes bandes joves, però tinc cinquanta-quatre anys i continuo escrivint sobre música”, tot i que “preferiria deixar de tocar que no deixar d’escoltar música” ja que “fa només un any ens trucàvem cada vegada que escoltàvem L’home que treballa fent de gos per la ràdio” i “quan començo a escriure cançons no puc parar”.

Però “fer televisió és molt complicat i l’humor és molt subjectiu”, per això “el primer objectiu amb La Competència era no fer el ridícul” i “per crear una pel•lícula no cal ser a Los Angeles, la pots fer tranquil•lament des de Barcelona” ja que aquí també “hi ha personatges que et xuclen i cobren vida”, tot i que, “Internet no genera incunables”.

Aquest què heu llegit és un surrealista muntatge imaginari relligat amb les frases ensenya dels protagonistes de febrer del projecte 365d365e.com.

365d365e.com és un projecte autofinançat, d’entrevistes a gent normal que ha fet alguna cosa especial. Els seus fautors són en Carles i l’Oriol Rodríguez i podeu ajudar-los en el projecte o seguir-los a 365d365e.com

Avui hauria de ser escrivint el guió de la  festa d’en Tocasons, el bandoler de Taradell, o pensant l’apunt de la setmana vinent pel bloc de l’Ara, però, al Súper del costat de casa, he vist un iogurt de tapa blava i una vaca que m’ha retornat el record de la nostra coneixença.

Els meus records d’aquells dies són difusos i dispersos. Estava tot just despertant d’un son profund, i induït, per a alleugerir el patiment d’una doble pneumònia d’incert origen que, deixant-me sense aire, em va fer veure un altre món.

Em recordo prim, desnerit, sense forces per a moure’m ni un xic. Un record intens i real, una paràlisi total que, fins i tot als infermers, els feia dir que estava en les últimes. Però llavors ja havia passat tot, ja s’havia acabat l’aire fred del passadís, el despertar en un lloc trist, les maquinotes de l’infern que em mantenien lligat a la vida… i aquella pinça al dit, que em feia tanta nosa, i que, si me la treia mig adormit, feia venir la infermera, amb un xiulet estrident i malparit.

Ara, però, jo revivia. Certament, sense moviment, però amb un xic d’alegria. Algú va dir que res m’impedia mourem, però jo no podia. I vet aquí la juguesca que es va enginyar aquella beneïda.

– Avui no et peixeré el iogurt. Tu ho pots fer.

– No puuuuuc! – la mà no se’m movia.

Plorant com un nen petit, la cullereta em queia a terra i ella, mansament, un cop i un altre, la recollia. Poc a poc, esforçant-me un molt, vaig aconseguir posar la cullereta dins del iogurt. Poc a poc, tacant-ho tot, vaig aconseguir assaborir aquell iogurt. Content i feliç per la feta, tornava a aprendre uns moviments bàsics que m’havia arrancat la malaltia.

I avui en passar pel Súper he comprat un iogurt, de tapa blava i vaca viva, i me l’he menjat camí de casa, tot pensant, que bonics que són aquestos dies.

Dijous, són l’Andrea i en Ritxi els que porten els ingredients per la festa. I divendres, la Neyse i la Pituca, com en aquell programa de la tele3, apareixen per casa amb la intenció de mostrar-nos el cinquè ingredient del país emergent d’on venen.

Com tota bona tradició, aprofitem les cinc horetes de fer la xup xup per xerrar una mica de tot: riure i somriure, i respirar la shisha, amb una parsimònia poc occidental. I, com no podia ser d’una altra manera, durant la conversa, acaben sortint els cinc ingredients del gegant de l’ordre i el progrés, les tradicions de la Lima de l’Andrea, de la Sevilla de la Susana i les de la Plana vigatana.

Però, anant al gra del país d’en Lula. Cal saber que els cinc ingredients del Brasil són: la caipirinha, la samba, o carnaval, el futbol i… un dels motius d’aquest aplec especial: la feijoada.

Després d’una nit de repòs, el dissabte som una trentena, els peixos que ens apleguem en un riu d’aigües diverses i plenes de converses. Converses que, tot lligant-se, fan circular les idees per trencar la solidesa de les fronteres que, com bé deia el vell Benjamin, només tenim dins la nostra ment.

Diumenge de post riuada,
ens llevem per netejar.
Anem fent com formiguetes, i,
força aviat, podem acabar.
Només queden plats i olles,
i els records que no volem oblidar.

Ja són més de les dotze!
És hora de marxar,
car, a Calafell, hi ha una altra festa,
casolana i tradicional.

Celebrem uns quants aniversaris,
amb humor clar i català.
I, quan ja s’apropa el vespre,
a Pastorets som convidats:

Ai redéu! quina fillola,
Mare de Déu, quin paperàs!

Ja deu fer uns quants dies que vaig acabar-lo, però no havia tingut la oportunitat d’asseure’m, pair-ne el contingut i afilar-ne un apunt prou consistent. De fet, hores d’ara, desconec si aquest apunt ho serà de consistent o no. Ni tan sols sé com l’acabaré, i és que encara tinc el jetlag d’un viatge que m’ha portat de l’any 80.000 abans de crist, dia amunt dia avall, fins als nostres dies, de l’ós de les cavernes del Perigòrd als ossets de peluix que hi ha en moltes de les nostres llars.

La màgia de l’obra de Michel Pastoreau em va venir a trobar en una de les principals llibreries de Sevilla, indret on, curiosament, l’església hi és molt present, però també les cultures precristianes. En un primer moment, vaig tenir alguns dubtes: Massa reverència pròpia al “destronat” rei del Pirineu com per creure que algú en pogués haver destil•lat la història complerta en poc més de 350 pàgines.

Però si, en Michel fa una veritable obra d’art. Un fresc que cavalca entre la història, l’antropologia, la biologia, la pornografia, les ciències naturals, la religió, el folklore, la cultura popular i, si se’m permet, la publicitat més moderna. El resultat és un compendi de saviesa sobre les persones, sobre la Humanitat i la seva relació amb els veïns dels boscos. L’ós, antropomòrfic per naturalesa, va passar de ser un Déu a ser demonitzat per les noves creences cristianes, ridiculitzat com a bèstia de circ i espectacles varis i, finalment, recuperat com a primera divinitat de molta quitxalla que, en un format menys animal, el té de totèmic confident al capçal del llit.

La lectura és altament recomanable, ja que, a més a més de desvetllar alguns secrets sobre la nostra relació amb la natura, despulla les nostres pors com a espècie, ens permet conèixer la raó per la qual la borsa de Frankfurt –la de l’Euro- té un ós com a ensenya i, encara millor, ens mostra que molts elements del nostre folklore no són exclusius de casa nostra, sinó que són tan europeus com aquesta història:

Escric
per no deixar de fer-ho, perquè m’agrada, perquè crec que és una bona teràpia social.

Escric
perquè tinc coses a dir, paraules que expressar, mots que em pugen gola amunt i que haig de llençar com sigui, abans em tanquin els llavis per sempre.

Escric
per no perdre el contacte amb aquells que no el vulguin perdre amb mi, aquells que m’he trobar i potser em tornaré a trobar en un futur… o no.

Escric
per aquells que no m’han conegut en el món atòmic, però, tafaners de mena, m’han trobat al món digital.

Escric
allò que em passa pel cap. A voltes d’actualitat; d’altres, del món que m’envolta; i encara més enllà, de les coses que em passen, de la vida que es viu.

Escric
en català perquè és la llengua en la que vaig descobrir el món i, innocent de mi, crec que escrivint-hi, ajudo a mantenir-la.

Escric
tot i que, com avui, no tingui massa coses a dir.

Escric
estarrufat al sofà vell d’ un nou pis de sostres alts i volta catalana. Un racó d’aquella Barcelona que no es veu, d’aquella que hi ha tancada rere parets sòlides i fermes.

Escric
i me n’adono que això podria ser un manifest del Cau.

Escric
i me n’adono que, vulguis no vulguis, escrivint sóc feliç.

Escric
i deixo d’escriure. Deixo d’escriure fins que, potser dilluns, potser diumenge, potser dimarts, la vida m’hagi portat més coses per dir.

Parlar de Jean Genet és parlar de la força dels fets. En Jean no va ser un escriptor arrapapat al sofà de casa, sinó un carismàtic provocador que feia trontollar les consciències puritanes d’un món que, malgrat el pas del temps, encara es manté reclos en el clot empudegat de les aromes més fines.

Fill de Rimbaud i Baudelaire, aquest rodamón va superar, i amb escreix , la veu dels seus pares. I la va superar per la força dels fets, ja que ell no només va escriure sobre l’altra cara del món occidental, sinó que la va viure a cor obert. Encara em recordo amb disset o divuit anys, voltant pels carrers del Xino que ell va descriure. Als anys 80 del segle passat, encara hi podies trobar aquella ferum de xaperus, putes i ionquis que ell s’hi va trobar als anys 30 del mateix segle.

Diumenge passat, en la torre d’ivori que és Taradell, l’Ara – el més novell dels diaris catalans –  em va recordar un dels mestres en l’art de la provocació. Es veu que el proper diumenge -19 de desembre- es commemora el centenari del naixement d’aquest fill de puta. Eps! I no és un insult, que fou fill d’una puta jove, que, fins i ot, el va deixar a les portes d’un hospici, i d’un pare desconegut.

Tornem al fil, però, i parlem de l’art de la provocació. No. De la provocació, no; potser de la calculada innocència d’un rodamón que, mancat de referents, no ha sortit mai dels budells de la societat del luxe i els diamants. En Jean s’enriuria de la crisi actual. Se n’enriu com ho fa qualsevol que ha passat gana i ha tingut la sort de viure de les escorrialles que baixen del peixat estòmac de les societats occidentals, per endinsar-se en un budellam farcit de gent que, si te’ls mires amb ulls de ric, són veritables desferres humanes.

Amb El diari del lladre vaig aprendre el francès real i vaig gaudir d’una lectura sublim, sublim per la seva crua descripció d’un món que hom podia veure encara en la nostrada dècada dels 80. M’enric dels cartells del “Volem un barri digne” que hi ha en alguns llocs del Raval i del Poble Sec! Me n’enric de les queixes post-modernes en uns barris que han perdut el bo i millor de la vida portuària!

Ja no hi ha camells que es treuen el hatxis de l’anus en els lavabos d’un bar del carrer Sant Ramon! Ni xaperos com en Jean Genet! Ni tant sols les putes tenen aquells rostres podrits que jo hi vaig veure! Això és el que en Genet descrivia amb la mestria d’un protagonista, això és el que jo veia amb la innocència d’un espectador. Aquesta és la Barcelona pre-olímpica, la llar de les meves joventuts.

Saber que Jean Genet va “insuflar aires de llibertat a una cultura catalana que lluitava per desfer-se definitivament de les cotilles del franquisme”, tal i com ho deien a l’Ara del diumenge, i veure que gegants de la lletra com en Benet i Jornet o en Biel en parlen com un referent, em referma en la idea que els homes integres –com en Jean: lladre, poeta i puta- tenen un lloc al món de cristall i coto fluix, a la ciutat dels prodigis i les maravelles, a la urbs que atrau gent i n’expulsa.

La Criolla, el Marsella, el Paral·lel tot sencer, i aquells carrers avui tan polits que envolten aquest budell, em fan tanta falta com un gol del Barça o la perversió sàdica de la mentida que, creixent amb el temps, és a punt de fer un pet i tornar-nos a tots tan pobres com aquell Jean Genet que va voltar per Barcelona en companyia de molts més.

Vet aquí que una vegada, un pagès de plena Plana va baixar a Barcelona. Diuen que li agradava escriure, més que res per a fer riure. I encara diuen més, que fou la seva muller qui l’esperonar com a viatger. I és que ella era urbana i sempre li retreia que, a la capital, el pagès no hi volia fer cap:

– Però, home, si allà faràs fortuna i els teus escrits seran valorats. Per què carai t’entestes en escriure’ls per tenir-los guardats?

A aquestes paraules el pagès no en feia pas cabal. Amb la seva boina al cap i el seu terrós ben treballat, ell ja era prou feliç i no es dèlia per publicar cap dels seus escrits. Però, eus aquí, que la seva dona, múrria com totes les d’aquesta raça, li havia arranjat una cita en un dels indrets més curiosos per qui de la lletra pretén fer-ne ofici. 

I vet aquí que el bon pagès, per fer callar aquell corcó, a l’estació se’n va anar i, després de fer la barreja, al tren se’n va pujar. El tren era un xic antic, car el poble era molt petit, i la via era tan arcana que s’espatllava cada setmana. I és que no hi havia massa gent que, per aquell vial, pugés al tren. Però seguim amb la nostra història i no ens queixem per a res, que ja se sap que si no dóna diners, la cosa no té cap interès.

I quina cara que hi feia, mirant-se l’entorn amb un cert interès. Mira la dona i el nen que plora, l’estudiant i l’advocada, i aquella parella de nouvinguts que, pensa ell que si els perd de vista, li prendran l’esmorzar i els diners que li ha donat la muller. Cada cop hi ha més cases, i el pagès s’incomoda. Oi més quan s’ensota i no veu més que formigó. Li dóna la sensació de ser al ventre d’una bèstia, aital és el terror que li provoca Barcelona. Atemorit encara, sent el nom de l’estació. El sent pels altaveus del vagó. Ja baixa a l’andana i, la gent que es belluga, que puja i que baixa, que corre i s’empenta, el deixen destarotat i triga a reaccionar:

– Que carai, semblem vedells! Ens deuen comptar amb aquestes barres que semblen les que tenen els ramaders en les granges de la plana.

I que gran que és Barcelona! I com pot ser que hi hagi tanta gent! Que no tenen feina, que són tots al carrer, en aquestes hores de feina? Pensaments d’aquesta mena són els que té el nostre pagès, mentre baixa per un carrer tan ample que agafa el seu poble sencer. Es para en un aparador, i no entén aquella feina estranya que tenen els d’allà dins: Com aguanten tanta estona sense moure ni un sol dit? I amb el sol que els hi dóna, no suen els malparits? Ai, el nostre bon pagès, que no coneix els maniquís i es pensa que són persones les que paren allà dins.

Però deixem-nos de cabòries i anem de dret al grà. Car si en volem escriure la història, ja tindrem temps de continuar. El fet és que el nostre home s’endinsa per la Canuda i aterra a l’Ateneu. I és que la dona del pagès hi té una amiga escriptora que allà hi dóna classes i n’és una de les professores. Per això el nostre pagès s’enlluerna amb la raconada que fa la plaça ben arranjada on la gent hi fa el cafè.

Et deixo amb el busil·lis un xic amagadot, car prefereixo animar-te a trobar-lo per tu sol. T’animes, doncs, a escriure’m amb els successos que segueixen i el paper que el bon pagès trova a l’Ateneu Barcelonès?