El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Qui em coneix, ja sap de les meves debilitats més pregones: les dones, les muntanyes i les lletres.

Les dones…, més aviat, la dona, així en singular i amb tot el que representa, és font de descoberta del ric món interior, del ric món de la dona que estimo i que em pinça la curiositat, tot sadollant, amb suficiència, les ànsies del meu esperit curiós.

Les muntanyes, així en plural, m’omplen d’aire els pulmons, i de pau l’interior. Sense elles, em recloc en mi mateix i em sento com en Ramon Vila, un xic ofegat per les parets de qualsevol estança. Eps! I no em malentenguis, que cada lloc té el seu moment, i la soledat dels cims o dels mars –que tot és llibertat- és més rica si ve acompanyada del brogit urbà i la vida ciutadana. Els extrems, en aquest cas, s’enriqueixen i creixen per combinació.

Finalment, en les lletres sóc promiscu per naturalesa. No ho sóc amb les dones i rarament amb mars i muntanyes, però en el cas de les lletres, no em puc recloure en un sol autor o en un sol estil. No em surt aixó de ser fan incondicional d’un best seller. Sóc, ho haig de reconéixer, un promiscu literari per naturalesa. Demano perdó als escriptors, si algun ser sent ofés per aquesta confesió.

Malgrat tot, hi ha autors que em sedueixen més que no pas altres. Així, m’enamoren en Monzó, en Vian, Mossèn Cinto, l’Orwell, en Baudelaire, fins i tot, en Hemingway i, encara més, en Pere Calders. I en aquesta constel·lació de noms… Ufff! Em deixo en Bukowsky, en Tolkien i en Thoreau.. Coi! Matem-ho! Que no acevaríem de dir noms! I seguim amb l’argument d’aquesta confessió.

Deia que, en aquesta constel·lació de noms, hi ha l’home que, amb la parsimònia de l’artesà, se m’ha despullat al davant, aquests darrers dies. El seu nom: Xavier Benguerel. El seu origen: el Poblenou. El seu llibre: Memòries (1905-1940).

En aquest volum, el pare de la novel·la social poblenovina, presenta les arrels dels meus orígens i un arbre que es veu torçat pels esdeveniments. En les seves obres, eleva a la categoría d’art, el dia a dia del Poblenou obrer i menestral i de la comarca d’Osona més educada i carrinclona.

Diuen que, qui perd els orígens, perd la identitat. I que, qui part la identitat, no és capaç d’entendre la dels altres. I en aquest camí és on es troben les memòries d’un veí del Poblenou que va embolcallar-se en els seus orígens i que, per coses de la historia, va acabar perdent-los, en ser arrancat de mala manera del seu bocí de món.

Quan jo vaig néixer, un 22 de maig de 1970, ell escrivia les seves memòries (1905-1940): Del Poblenou a Santiago de Xile, passant per Manlleu, Les Illes i Costoja.

Llegint-les, m’he sentit com un atleta d’aquests que fan curses de relleus. Sóc a la línea de sortida i començo a córrer, ell, que porta anys de cursa, m’encalça i em passa el testimoni. Un testimoni en forma de Memòries i amb pròleg de Pere Calders.

I jo començo a caminar, tot dient:

Quan jo vaig néixer,
en Xavier recordava.
Recordava i em mostrava
les arrels de l’arbre on sóc.

Ara que sóc crescudet,
devoro el seu testimoni
i, lletraferit com sóc,
en recullo el patrimoni.