El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Benvolguda amiga,

“Si una nit d’estiu, un passatger baixes del tren a l’estació del teu poble. Què faries?”

És una pregunta com qualsevol altra, però quan, a la feina, em va entrar al cervell, no vaig saber què contestar-hi i em vaig posar a escriure.

Des de ben petit, m’he sentit atret pels trens i les històries que envolten als trens. Sobretot, els trens de vagabunds, o aquells que sempre estaven plens de fumadors de pipa que maldaven per guanyar la xemeneia de la màquina de vapor.

Fa uns anys, vaig cercar el mimetisme amb la Ciutat dels Prodigis per escriure una història de trens. Després, records, borrissols, enfilalls dels viatges entre Balenyà i Barcelona… i ara, doncs, ara, sóc un tren.

No sóc pas un tren antic, tot i que m’hagués agradat. Ni tan sols un tren modern, d’aquests que ja no corren, sinó que volen, i són molt cars. Jo, sóc un modest tren de comarques, d’aquells que, si encara hi fossin, farien el trajecte fins a Sant Joan de les Abadesses. Però no és el cas.

Per això, cerco vies. Unes vies modestes, menudes, discretes, d’estar per casa. En definitiva, que em vagin a mida.

Et demano que, si t’has dedicat mai a escriure o t’agrada fer-ho, i has escrit tant, que t’hi has convertit, pots enviar-me una nota per mirar de trobar-nos i gaudir.

Atentament,

Un tren sense vies