Obro els ulls…
Deixa un comentari… i veig el reflex de la flama de l’espelma que dansa, empesa pel vent, dins del seu recipient foradat d’estels. La música, m’ha portat a un virginal oasi enmig del desert. L’aigua és tèbia, a la temperatura del cos humà.
Un xic enllà, una parella.
Un xic més lluny, un grup de mosses.
Al meu voltant, una cava vella, abovedada. Uns antics banys, potser, recuperats?
Surto parsimoniosament de l’aigua i m’endinso als banys de
contrastos. Primer, m’enfonso en un mar d’aigües càlides, una d’aquelles
piscines bullents que solen trobar-se en zones volcàniques com Islàndia
o el Yellowstone americà. Després, m’endinso en un remenut llac del
Pirineu. Un d’aquells llacs d’aigües fredes que tant m’encisen i
m’agraden, m’agraden i m’atrauen per capbussar-m’hi i fer circular la
sang. En tornar a l’aigua calenta, l’escalfor no existeix. M’hi endinso i
deixo que l’aigua freda maridi amb la calenta i, dolçament, vagi pujant
la temperatura del voltant.
Un te.
Assegut a la sala de descans, tanco els ulls i assaboreixo un te que
em transporta a una haima toureg enmig del desert més gran. La música,
la dolça filla del coneixement i
les emocions, m’embolcalla per uns instants, i em retorna als banys.
Un relaxant bany en aigües tèbies és l’avantsala d’una tonificant
sucada en un jacuzzi gegant. El silenci de la gent, l’ambient, la fosca
d’una nit de finals d’estiu, tot crida al recolliment i al maridatge
entre cultures aparentment dispars.
La musculatura es relaxa, l’ànima es tranquil·litza, i les bombolles,
en que s’han convertit les preocupacions, s’eleven pels aires i
s’arrapen al cim de les bòvedes d’aquest màgic indret, enclotat dins del
maternal ventre de la nostra ciutat.
Mentre n’espero el retorn, m’endinso a la sauna humida. L’essència
d’eucaliptus m’eixampla els pulmons, tot netejant les vies
respiratòries, i fent-me alentir la respiració. L’ànima s’adorm i… la
suor m’acarona la pell per uns breus instants.
Torno a l’aigua tèbia i em sento quasi volar. Veig el cos dins de
l’aigua i trec el cap al carrer per uns instants. Després, torno a
endinsar-me en la túnica de carn i segueixo amarant-me de felicitat.
La felicitat que em caminar pausadament pel local. Caminar-hi i
asseurem de nou en el banc de roca tèbia. Em serveixo un te calent. Ho
faig a la manera dels nòmades del Tagant: reverenciosament, pacientment, dolçament, suaument, … Tanco els ulls i tiro el cap enrera.
En obrir els ulls, la veig.
S’apropa lentament, sortida del no-res.
És la dona més bella que hom pugui haver. Amb la pell suau i brillant,
efecte dels aires andalusíes d’un massatge senyorial, s’apropa una
sirena, que se m’apareix celestial.
Un sublim bes certifica l’encanteri que fa un temps ens vam fer plegats.