Sovint, no tinc ganes d?escriure
Deixa un comentari
Són moments escadussers, on la mandra venç l’ofici, i la voluntat s’adorm en les aigües tranquil·les d’un riu que s’ha fet suau.
Avui és un d’aquests dies.
No tinc ganes d’escriure ni un sol mot, ni una sola lletra. I encara menys un minúscul punt al final d’una sentència que ja s’allargava massa.
La constància que necessitaria per bastir l’estructura d’un texte, minimament coherent, no existeix avui i, veles plegades, em dedico a d’altres menesters més mundans.
Ara navego sense rumb per Internet. Ara obro un llibre i el torno a tancar. Ara, em preparo una beguda i deixo balandrejar les idees, com si fossin solitaris mariners beguts, ronfant pels llardosos carrers d’una ciutat portuària.
Finalment, obro la tele.
L’obro i em quedo embadocat com un menut. Hi passen una d’aquestes novel·les ensucrades on l’Amor, així, en majúscules, les passa putes de veritat i no se’n pot sortir de cap de les maneres. Són històries d’amors ferms, duradors, còsmics, immortals. D’aquells que va definir Leibniz a la Confessio Philosophi, tot dient:
“Estimar es trobar en la felicitat de l’altre, la teva pròpia felicitat”
Després, indefectiblement, quan els enamorats les han passat de tots colors i ja sembla que s’ajunten… patam! un gir del guió els torna a allunyar, tot provocant un trencament que sembla un abisme infranquejable.
Sovint em sembla que les històries que s’expliquen en aquestes tragèdies modernes, podrien allargar-se fins a l’infinit i acabar de la manera més clàssica. Però, indefectiblement, els amants es troben i el seu amor els deixa fermament lligats. I no sé perquè, però, aquestes tragèdies amb final feliç, m’enganxen.
M’enganxen i m’il·luminen un xic les idees.
Ja sé que les històries no són reals, que tan sols són invents que porten a l’extrem la realitat quotidiana, però això, portar les experiències i els coneixements –base de la realitat- a l’extrem, és el fonament de la literatura.
De la literatura i de l’art en general. I és que, l’art, com aquests culebrots de mitja tarda, denuncia realitats a través de l’esperpent, far patir l’espectador, per tal d’aconseguir que, patint en fals, li fugin les preocupacions i amb elles, els posibles fils d’infelicitat interior i post-moderna.
De ben segur que un comunista convençut, diria que, les telenovel·les, són l’opi del poble, però al cap i a la fi: Què és l’art? Què és, sinó un opi intens i embriagador com pocs?
L’art, i com més transgressor millor, és una vàlvula d’escapada de la quotidianitat, una manera d’allunyar-se del món i, potser si, aprendre alguna cosa que modifiqui l’encaix de l’espectador en el món aparentment real de la quotidianitat.
L’art vindria a fer les funcions que Martha Nussbaum cita com a pròpies de la filosofía helenística:
“una filosofía al servei dels éssers humans, destinada a satisfer les necessitats més profundes, fer front a les seves perplexitats més urgents i portar-los de la infelicitat a un estat d’eudaimonía”
Ja t’ho deia: avui no tenia ganes d’escriure i, la mandra, m’ha portat a un turmentós serial que m’ha fet encetar una reflexió en el llindar de l’art i la filosofia.
Malauradament, però, m’han tornat les ganes d’escriure i, la reflexió, tot just presentada, s’ha quedat entortolligada entre el velam d’un vaixell que torna a solcar les aigües del seu vital riu.