El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A vegades, els llibres t’arriben a les mans d’una manera inesperada o, si més no, no buscada. Sovint, els llibres tenen la gràcia de barrejar-se amb el gabadal d’impactes informatius que hom rep a qualsevol lloc, a qualsevol hora, per qualsevol mitjà. Si, a més a més, tens una línia de tren que et permet fer un trajecte de més d’una hora per reflexionar, mirar, badar, descansar, pensar, escriure, xerrar, llegir… la combinació pot ser explosiva. Entrem per aquesta porta?

Era dissabte. Un asolellat matí de dissabte. Deu fer cosa de cinc o sis dies. Però aixó és totalment irrellevant. ¿Si anava a tornar tres llibres, a apuntar-me com a Voluntari Lingüístic i a preparar el proper escrit per la Revista Taradell, per què coi vaig deixar-me temptar pels llibres exposats? Que no tenia prou feina? Que no tenia un munt de tesis doctorals per consultar? Que no tenia un tou d’articles per donar consistència acadèmica a la meva idea pel projecte de tesi? Massa llibres per llegir. Massa veus somortes a l’interior de tants i tants volums. Massa… Vaig acabar carretejant un llibret educatiu sobre els bons cristians, un volum acadèmic on es vivisecciona el feixisme per mostrar-ne tot el fel que en permet la seva generació i propagació i aquest tercer llibre, el tercer llibre, la meva perdició.

En una carretera de Wisconsin, un home vola pels aires, en mil bocins. Un inici enigmàtic. Una sinòpsi escruixidora. Una recomanació de les bibliotecàries de Taradell que em cridava des del moment de veure’l allà, a la gòndola de la segona planta de la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell.

Més tard, ja a casa, vaig començar a fullejar-lo. Més que fullejar-lo, a llegir-lo. Més que llegir-lo, a devorar-lo. Ahir al vespre, assegut al terrat de casa, mentres el València i el Mallorca li donaven la lliga al Barça, vaig acabar-lo. Creieu que vaig agafar el son després de la lectura? En DiMaggio, en Sachs, les dues Maries, la Lillian, els agents del FBI, la transgresió més absoluta d’un autor que escriu en un llibre tot allò que amaga al FBI, mil i una sensació, mil i un sabors, mil i una… El cap donava voltes i més voltes. Quines onades més pregones? Quin mar de sentiments? Quines topades? Quina….? Era un llibre plagat de bombes, de bombes que esclataven al moment just per donar sentit a racons de llibre que ja tenies oblidats, que t’havien quedat en algun plec del cervell, però que potser ni recordaves haver llegit.

La força del llibre és descomunal, és primitiva, és dels llibres que -i perdona l’expressió- t’agafen pels ous i t’aixequen tres pams de terra abans de llençar-te mig estabornit al racó més llunyà del teu inconscient.

Un cop llegit no et queda altre remei que ser rebel, rebel a l’engrós com en Reed DeMaggio, rebel a l’engrós com en Benjamin Sachs, rebel a la menuda com en Peter, l’autor del llibre. Per què no ser escriptor? Per què no llançar-se a la mar sense remordiments? Per què quedar-se a les vores de la vida?

Com un esclat del Run to the Hills d’Iron Maiden, el Leviatan de Paul Auster t’endinsa en les profunditats de la caòtica realitat i et mostra com, ara per ara, els referents llibertaris tenen un lloc privilegiat entre els fars que il·luminen el món i ajuden a vencer al mític leviatan, el mateix que ens fa escollir entre opcions, parcils, interessades, mediàtiques, manipulades, falses.

Corria. Com un esperitat, corria. Corria. Corria sense sentir les fuetades de les branques al rostre. Corria sense atendre les formigues que se li escolàven gola avall. Corria. I és que aquell dia era divendres i ell només volia córrer, fugir, deixar la ciutat, abandonar les obligacions, aturar la seva vida per un parell de dies. Corria. Corria per allà on la seva sang l’indicava que havia d`anar. Corria pel mateix camí pel qual abans que ell havia corregut son pare i abans que son pare son avi i abans que son avi, generació rera generació, tots i cadascun dels seus avantpassats. Aquell vell camí ral desaparegut, desdibuixat, fos, perdut entre boscos, camps llaurats i molta inmundicia.

Els solcs dels tractors eren l’única petja dels trams de camí encara vius. Llur activitat agro-industrial els havia mantingut vius, però irreconeixibles. Sols. Sols com ell. Sols com el jan que corria. Aquell vell camí ral que unia el seu poble amb el cap i casal, amb la ciutat dels comptes, amb el port on, en d’altres temps, havien carregat la llana de la seva familia per portar-la vès a saber a quin racó de món, era ara un residu, un record mal esborrat, un tros de realitat impresa en fulls antics i esparrecats d’algun arxiu.

En Jan és sol. Sol en aquella vila tant i tant rica temps enrera. L’aigua del riu, podrida, imbebible, amb gust de ferro fos i panxes de granotes velles, un gust que et rebentava la boca de l’estòmac. La gent havia anat deixant aquest bocí de terra i ara, ell, n’era l’amo absolut. Bé, n’era l’amo absolut si no fós…

Sempre hi ha un si no fós i per en Jan, el si no fós era la ciutat, el cel, les bruixes, els dimonis, la mort, la sang, la pesta. Sí, eren els Jenets de la Pesta. Eren aquells jenets que havien cabalcat damunt la desgràcia aliena pel seu enriquiment personal, aquells que havien arrancat els cors i els records de tants i tants cadavers difunts, aquells que….

ara s’havien fixat en el seu cau.

En Jan els feia nosa.
Aquell bocí de terra ja no tenia cap valor.
Memòria?

Quina memòria?
Futur. Progrés. Energia.
Ara tocava treure’n un rendiment de la contrada.
La seva vila lliure seria la nova presó, el nou presidi pels inadaptats d’un sistema que a ell tampoc li feia cap peça. Què n’havien fet del poble? Una altra pesta més, una altra moneda més, una altra acció més, una altra…

…i en Jan corria.

Corria pel mateix camí pel qual abans que ell havia corregut son pare i abans que son pare son avi i abans que son avi, generació rera generació, tots i cadascun dels seus avantpassats. Aquell vell camí ral desaparegut, desdibuixat, fos, perdut entre boscos, camps llaurats i molta inmundicia. Corria per allà on la seva sang l’indicava que havia d`anar. Corria. I és que aquell dia era divendres i ell només volia córrer, fugir, deixar la ciutat, abandonar les obligacions, aturar la seva vida per un parell de dies. Corria. Corria sense atendre les formigues que se li escolàven gola avall. Corria sense sentir les fuetades de les branques al rostre. Corria. Com un esperitat, corria. Corria.

Més enllà de la invisble connexió que ens uneix, sé que no coneixes l’existència d’óssos humans com jo. Som pocs i desprenem molta menys energia que valtres, les pures salvatgines. Malgrat tot t’escric quatre ratlles que crec que et poden fer bé.

Palouma, aquesta lletra l’escric en resposta al sotrac emocional que vaig sentir fa uns dies en notar el teu neguit per la indesitjada deportació dels teus estimats boscos eslovens. Quan et deixàven de nou en llibertat, perillosa i vigilada llibertat, a la veïna i estimada Occitània, vaig aconseguir traduir aquell sotrac en paraules. T’havien deixat a l’Alta Garona, perseguida pels vilatans com un monstre medieval.

Palouma, has de saber que abandones els rics i lliures boscos eslovens pel moll de l’ós d’un tou de pobles materialment sotmesos, però sentimentalment lliures. Has de saber que per aquestes terres no hi trobaràs la soledat que necessites, no hi trobaràs l’estimació del teu veïnat humà, no hi trobaràs aquells tradicionals gossos de muntanya que -amagats entre el ramat – se t’enfrontàven en temps reculats per a protegir els interessos dels pastors i llurs amos.

Suposo que no saps de que et parlo, oi, Palouma? És clar, tan sols tens tens 5 anys i ja vas nèixer als boscos d’una Eslovènia lliure i sobirana, amb una llengua reconeguda internacionalment, en un país on, al viatger català que si acosta, els teus veïns humans sempre li pregunten: "Què? Encara sou a Espanya?". Però això són sentiments humans, Palouma. El teu neguit és el d’haver de cercar aliment dia si i dia també en un país nou, en una terra que, avui per avui, encara t’és desconeguda.

Som pocs els que valorem la teva presència, Palouma. Som pocs i ho fem a distància, des de les confortables llars d’una vila o d’una ciutat on la teva arribada és poesia. Però Palouma, arribes en terres on no hi trobaràs l’estima que necessites. No esdevindràs simbol nacional dels seus vilatans. I és que resta poca natura verge per tu, per mi, pels meus, pels teus. Els óssos necessitem de grans espais on està a plaer, on fer la nostra. Els necessitem com l’aire o la companyia dels nostres semblants en els rius de salmons que ens alimenten. Necessitem natura, boscos verges, rius solitaris, caus tocats per la tranquilitat i la pau que el teu nom vol representar.

Ai! Palouma que no saps on t’han ficat! Seràs una fugitiva tota la vida, seràs una empestada fugitiva. Ai, Palouma! No t’acostis als ramats! No t’acostis a les cases! Viu de la tradició de la teva espècie! No ho oblidis! Viu de la tradició de ton estirp! Aquella nissaga que dominava les nostres terres fa un bon grapat d’anys, que ens ha omplert de llegendes i contes de fades, de nostalgia, de festiva nostalgia.

I és que, sabies Palouma que en bona part del Pirineu es deia (i ben pocs encara diuen) que la tornada de l’ós anunciarà el retorn de la llibertat? Però aixó són llegendes i falornies de l’arbre mentider, l’arbre dels angelets de la terra, l’arbre de les llibertats catalanes, l’arbre del poble pla que ara et vol mal. Per què s’entesten en tornar-te a un tòlit país que et rebutja?

Benvolguda Palouma, sigues benvinguda als boscos del Pirineu, però -si pots i tens forces- venç les teves pors, olora la teva vella llar eslovena i retorna amb els teus, allà on corries lliure i reposaves en pau. Nosaltres no estem preparats per rebre’t encara: El Pirineu és malalalt i les nostres contrades moribundes.

No sé que més et puc dir, Palouma. El cor se m’esquinça quan sento el teu patiment, el teu neguit, la teva força immortal. Rep la més cordial, forta i estimadora abraçada d’un company que et vol bé,

L’Ós Bru de Taradell

P.D.: Ai! Si. Palouma. Me n’oblidava. El Koala em va donar molts records per tu.

Aquesta petjada és un homenatge a una de les dones més atractives de la història de la humanitat. Una d’aquelles persones amb qui m’hagués agradat parlar, intercanviar quatre impressions i veure’m totalment superat per la seva intel·ligència, la seva personalitat i la seva manera de veure i de viure. En el darrer número de la revista Sàpiens en fan una remembrança que m’ha permès recuperar-la del pou de la subconsciència per posar el meu granet de sorra per una dona que, com deia la seva filla Dolça, no va saber ser cèlebre.

La meva aportació és una traducció al català de la vida victoriosa de Marie Curie, una biografia escrita per l’Eva Curie, la seva filla petita, i que recull abastament la petja llegendària d’aquest amor de lluny.
Donada la llargada del texte, te’l serveixo en .pdf per si prefereixes imprimir-lo i llegir-lo a la manera tradicional: La vida victoriosa de Marie Curie.

En una petjada recent anunciava la voluntat d’apropar-me fins a Sant Llorenç de Montgai. Allà, el meu avi patern hi va passar un dels tràngols més dificils de la seva vida. Encara no hi he anat, massa coses a fer els diumenges i suposo que ja tindré temps de fer-ho quan arribi la bonança. Crec convenient, però, recordar la memòria d’un masover que les va passar força magres al front i que no va poder oblidar mai aquells dies de finals de desembre del 1938.

Ara que van tornant de mica en mica els Papers manllevats, que sembla que el Castell de Montjuïc deixarà les armes per esdevenir un espai ciutadà i que acabo de llegir el frapant llibre Els vençuts d’en Xavier Benguerel, m’ha semblat que podia ser una bona hora per deixar constància virtual de l’escruixidor diari que un soldat ras de l’Exèrcit republicà va servar tota la vida i va llegar als seus descendents.

Nota: El document està en format .pdf.

El dia 30 volia acabar l’any a la Jazz Cava, però la mandra va poder més que les ganes de jazz i el cotxe enlloc d’enfilar el camí de Vic va decidir prendre la ruta de Barcelona. Una nit del tot casolana, una nit amb els papes. Una nit amb tall de llum inclòs. Coses de Diagonal Mar, de la nova Barcelona, de la cara B de la Barcelona vora el mar, emprenedora i tecnològica.

Volia perdre el darrer dia del 2005 donant un tomb per les Rambles, la Plaça de Sant Jaume, el carrer Tallers, la plaça de Catalunya, el Call barceloní. Sentir els aromes d’una gran ciutat. Reviure, perquè no, algunes passes d’una desbocada joventut perduda. Bé, encara no del tot. Més aviat d’una adolescència urbana que no ha deixat de perseguir-me fins més enllà dels 30.

Les Rambles segueixen sent un món propi. Un tros de decorat curull de turistes, nouvinguts i algun barceloní de sempre. Aucells engabiats, diaris en llibertat. Revistes i postals, cartells i anuncis venent de tot. Les Rambles de dia són colors i més colors, humitat i humanitat, estàtues humanes i circulació animal. Recordo les Rambles en aquells anys joves. Aquells anys on la curiositat ens manava a apropar-nos a la part més bèstia del Passeig. Sempre de matinada. Sempre a la sortida d’algun cafè, d’algun local, d’algun pub, d’alguna disco, d’algun… Encara recordo les nits de Pere Camps o aquella matinada fresca d’estiu que, no sé ben bé com, vam anar a parar entre meuques i macarres. Aquella donota curulla de carns que va seure al banc on érem. Vam xerrar una estona, si. Ens va explicar llegendes, aventures, retalls d’una realitat apuntalada entre el diner i el no-res. Aquella nit, el pudor, el costum, la timidesa -potser -, l’orgull de joventut -també- ens van impedir d’acceptar la seva proposta: Una partida als xinos: Si naltros guanyàvem, polvo gratis; si guanyava ella, pagàvem tarifa. No ho vam fer. Érem uns crios que ens les donàvem de grans. Un pedaç de vida passat, un record molt blussy que es repeteix de tant en tant en algun racó, en alguna cantonada, en algun lloc de la ciutat de les lleis anticarrer. Records i imatges del carrer Sant Rafael, del Cafè de l’Opera de matinada, de Zeleste. Nits de cervesa i fum. Nits de terres freds i boques càlides…

Veient un parell d’avis ballar swing al ritme d’un dels grups de jazz més habituals de Portal de l’Àngel, m’ha vingut al cap un passat canalla. Un passat canalla i un present esplendorós. Un present esplendorós i un futur que només pot ser màgic. I és que m’ha vingut al cervell una glopada d’aire de l’Hospital Clínic. Una glopada d’aire del Clínic i unes gotes d’aromes de Nova York. De les aromes d’un vespre vora el Hudson a ritme de swing. M’he trobat de nou entre loques fent el pallasso més enllà del Soho. M’he trobat de nou al Village, a la Pensió jueva, a la Washington Square. He tornat a parlar amb els sense sostre de Central Park, he tornat a assaborir l’expresso de l’Expresso -el cafè italià que m’atreia cada matí al sortir de "casa", he tornat a les Laundry amb dutxes del MidWest on els rodamóns aprofiten per rentar roba i dutxar-se abans de seguir rodant i rodant sense destí. He tornat a sentir la suor d’un subway multicultural. He tornat a recórrer els carrers de Harlem. He tastat la cervesa dels punks de Colònia. M’he banyat de nou a les platges del Drubovnik iugoslau. He respirat l’aire d’un Pirineu on encara hi ha llops. He tret a pasturar les vaques amb el pastor de Moncortés. Retalls de memòria, fotogrames d’una realitat passada… Quina pau més bonica la que es viu rera els Badlands, tot admirant una posta de sol en un terreny que encara és sioux… Carrer Tallers. Que hi faig aquí? Ah! Si. Que sóc a Barcelona. Que he baixat a ciutat.

Quantes hores he passat mirant discos al carrer Tallers? Quantes vegades he comptat i recomptat els diners de la butxaca per mirar si n’hi havia prou per comprar aquell disc d’aquell grup que…? Revolver, Castelló, Jesus? Avui hi he anat per tafanejar i he acabat comprant el darrer treball d’una veïna de la comarca. I és que trobar la millor veu del blues a Osona fa gràcia i enorgulleix. Pocs, però ben parits. Deu ser cosa de la boira, deu ser cosa de tenir calor a l’estiu i fred a l’hivern, deu ser…

He tingut temps de mirar harmòniques i més harmòniques, tot esperant que els Reis tinguin temps de passar per casa i deixar-ne una. He tingut temps de donar volts entre cares inexpressives, entre gent cansada de veure gent, entre gent veloç a la caça de regals, de compres, de… He tingut temps de trucar-la i no trobar-la. Com sempre que em decideixo a trucar alguna mossa atabalada. He tingut temps de comprar el darrer paquet de purets del 2005. Si prohibeixen el consum públic de tabac, jo vull començar l’any amb un puret als llavis. Ja ho van dir els indis, no? El tabac seria el càncer dels conqueridors! Doncs som-hi, que ens mati un bon puret abans no ho faci una descarrega elèctrica, un veloç automòbil o una fàbrica que esclata.

I és que enmig de la gentada, he pensat en la intimitat d’un cau que hi ha allà als suburbis de Taradell. He pensat en una bona veu de blues, he pensat en una de les parets del meu hortet, he pensat en la blanca lluna i he donat voltes a unes bones pipades de Virgínia, l’aromàtic tabac que destil·la la pipa que fumava mon pare. Que curiós?

La meva discografia està plena del que la majoria de gent en diu soroll -punk, metal, heavy, house, rock, …-. M’agradava força, Seguia els grupets del barri pels concerts que feien al Hyde Park, al Parc de Sant Martí, a Alfons el Magnànim, a… Eren temps de Caries Mental i S3. De Tarkus i tasca gòtica. Eren temps de… Ara m’agrada més el folk, prefereixo el jazz, m’enamora el blues. Cosa de l’edat? De l’edat? Però si només en tinc 35 i el més proper que tinc a una família és la postaleta aquella de "les famílies de lloguer". Au! Home! Si tinc la meitat dels anys de món pare i ell no va començar a voltar món fins a la quarantena! Em queda tanta vida per davant encara! Saps què? Val més que no baixi gaire a Barcelona que m’entra la morrinya dels carrers. Diuen que la terra es va frenant. Diuen que aquesta nit passada vam haver d’afegir un segon, perquè la terra cada cop és més lenta. Diuen que és cosa de la lluna. De la dansa eterna de la lluna i la terra. De la dansa de la lluna, la terra i tu.

Gordo i El Salvatge dels Pirineus. Dos llibres que m’han durat un sospir. Dues lectures que m’han resultat imprescindibles en un moment d’hores baixes, de dubtes absoluts. Un moment que suposo que deu tenir tothom que està viu i li dóna en excés al cervell.

Hi ha vegades que són els llibres els que t’escullen a tu i no pas a l’inrevés. T’escullen per què et volen mostrar quelcom, et volen ajudar a prendre decisions. És el que m’ha passat a mi amb aquest parell de llibres.

Primer va ser la història de l’estudiant de lleis que decideix mirar-se el món des del feixanc dels Pirineus. Un amant del coneixement que decideix apartar-se del món com un ermità laic que es dedica a escriure notes legals i cuidar una terra força erma. La història d’en Pep Coll va venir a trobar-me en un bar de Nou Barris més o menys a l’hora d’esmorzar. Una ressenya en un diari que parlava del Premi Sant Joan 2005 i que m’ha donat força pistes de què fer davant d’una negociació verbal que no té traducció escrita en els termes pactats.

Ara ja és tard per tornar a acceptar l’oferta rebuda verbalment i no traduïda en paper. A vegades, i no sé si a tu també et passa, els llibres ajuden a refermar posicions. La història d’en Ventura Mir m’ha ajudat a prendre una decisió en un possible canvi de feina. Les coses s’han de fer a poc a poc i els miracles no existeixen. Les presses són males conselleres i l’oferta verbal que vaig rebre per a treballar alguns dies des del meu feixanc de Taradell i haver de baixar a Malpui tres dies a la setmana no és més que una temptació momentània per abandonar una feina actual que, si bé em fa baixar a Malpui els cinc dies de la setmana, també em permet doblar-me en dos i més per tal d’escriure a la Revista del poble, fer el doctorat -encara que potser en baixi el ritme- i tenir la lògica preocupació que hom ha de tenir per l’esdevenir del tros de món on un vol viure.

El meu èxit no és arribar a presidir res, a ser un executiu ocupat en l’esdevenen de la feina; el meu èxit és ser eficaç i eficient en la feina, ser-hi productiu, dedicar-li les hores justes per tenir una vida privada, personal, social si es vol, més rica.

Treballar per viure, no viure per treballar. Treballar per viure i, si pot ser des de casa, millor que millor. Però les dreceres no són bones tal i com mostra en Pep Coll en aquest llibre tant vuitcentista com de rabiosa actualitat.

Després va ser la història del Gordo Monchón i la seva rebel·lia. Llegint-lo em donaven ganes d’escriure algun text gastronòmic. Suposo que aquest és l’objectiu del Premi Sent Soví de Literatura Gastronòmica que ha guanyat enguany aquest llibre. Un llibre que, com el Salvatge dels Pirineus, també m’ha vingut a buscar. En aquest cas a través de les ones hertzianes i de la conversa fàcil i desenfadada del seu autor en el programa que el Grasset fa a Catalunya Ràdio.

Gordo ajuda a perdre complexes. Ep! Jo no estic pas gros, eh!. 87 quilos en 175 centímetres d’alçada no són els 130 quilos del protagonista que es defineix com més aviat baixet, però cadascú té les seves dèries i les seves manies i als solitaris a vegades ens agafen moments de soledat personal i d’invisibilitat supina.

Si El Salvatge m’ha ajudat a prendre una decisió en l’entorn laboral, potser Gordo m’ajudi a prendre’l en el personal. Però en aquest cas una mica de tossuderia, un molt d’orgull i un polsim de timidesa suposo que no em permetran prendre una decisió tant ràpida. De fet, és més fàcil rebutjar una oferta quan estàs col·locat en un bon lloc que pidolar en el mar dels sentiments quan comences a estar massa a gust en la soledat del monestir laic personal.

No sé si hauràs entès alguna cosa de tot això. Però en qualsevol cas, aquesta no és una petjada com les altres. Suposo que l’arribada del fred em fa hivernar i ser una mica més introspectiu. La lectura substitueix les excursions i la memòria i els records s’enfilen i es barregen en una mescla impura de sentiments personals que acaben traduint-se en petjades aparentment tant incomprensibles com aquesta. Dos llibres, dos temes, dos… El moviment es demostra caminant i no es camina sense generar inestabilitats. Sense aixecar un peu enlaire no tens necessitat de tornar-lo a posar al terra un pèl més endavant i aixecar l’altra per fer el mateix i així successivament. Inestabilitats vitals! Quina bajanada! Serà millor que torni al treball de recerca i deixi la pell de bajà per un altre moment.

Recordo que hi va haver un temps en què vaig voler ser escriptor, escriptor i guionista. Fou a mitjans de la dècada dels 90. Havia acabat la carrera universitària i estava colpejant la realitat amb el cap després de tenir-lo massa capficat en els estudis.

La dèria literària venia de mol abans: Relats de partits de futbol que només estaven al meu caparró d’infant; cartes passionals a nenes que em tenien el cor robat; estripats escrits d’incomprensió juvenívola; els infumables escrits que presentava als Premis de Sant Jordi de l’escola, primer, i de l’institut, després; treballs i més treballs universitaris sobrecarregats de literatura; cartes als Reis Mags on el de menys eren els regals i el de més la manera d’escriure-les i d’oferir-los la teca de la nevera; …

Amb els anys un acaba creient que si hi ha gent que s’hi guanya la vida, coi! si llegeixo tant, jo també ho puc fer, no?

La realitat, però s’imposa als somnis i d’aquells temps en queden papers i més papers de mala literatura. Els vaig recuperar en "segregar-me" de la llar dels pares i els he recuperat avui després de donar un parell de puntades més al treball de recerca del Doctorat.

Em despenjo una micona de les petjades presentades fins ara per a proposar-te la lectura d’uns textos recuperats del passat. Uns textos que t’ofereixo en format .pdf per què, si vols, te’ls puguis imprimir i llegir allà on millor t’abelleixi.

Són quatre narracions força breus que he volgut recollir a la Jaça del Pastor, l’espai de rondalles de Can Pepitu en Xarxa, la meva pàgina web, però que, per estalviar-te el trànsit del Cau de l’Ós a Can Pepitu t’enllaço tot seguit:

Beatriu.

Misteris de la barra.

Parella de tres.

El tabac perjudica seriosament la salut.

Espero que t’agradin o que, si més no, no et molestin gaire.

Si jo fos el pare del meu rebesavi em dirien Josep Mauri i viuria de masover en algun mas de Sant Feliuet de Terrassola, vora l’Estany. Allà on s’acaba la comarca d’Osona i comença la del Bages.

Si jo fos el pare del meu rebesavi avui estaria fent la castanyada, allà al foc sempre encès de la cuina on, en les fredes nits d’hivern, si està tant i tant bé.

Avui, després de dinar, haguéssim torrat quatre castanyes i la iaia Rosa ens hauria fet aquells panellets tan bons i gustosos que només ella sap fer.

No hi faltaria l’aiguardent que hem fet aquest estiu amb aquelles quatre nous de les nogueres del Rector. El foc dansaria a les parets de pedra de la cuina, jugant a fet i l’amagada amb les ombres d’aquest capvespre de tardor.

Essent dia de Tots Sants, al matí hauríem anat a missa i ens haurien parlat dels difunts i de la gent que ja no hi és.

Si jo fos el pare del meu rebesavi seria allà a la vora del foc, potser pesant figues, potser contant facècies als meus set fills. Les quatre mosses em mirarien amb la carica aquella d’àngel que, molt de tant en tant, saben fer. Els tres sagals, estarien fent la punyeta a les mosses o pensant-se’n alguna de l’alçada d’un campanar.

Aquest vespre, però, seriem allà, fent foc pels nostres avantpassats difunts, oferint-los l’escalfor de la llar, les quatre castanyes, els panellets i algun moniato per si ens volguessin reconfortar i donar-nos l’escalf de la seva bella i dolça companyia.

Que savis que eren els nostres avantpassats, colrats d’anys i d’experiències! De ben segur que, en una data tant assenyalada, estan més a prop nostre. Com per Sant Joan. Els dos dies de retrobar el passat, de desfer el fil de la memòria i de treure’ls a passejar per demanar aquell consell que tant necessitem quan ja no hi són.

Malauradament, però, no sóc el pare del meu rebesavi, sinó el fill del seu rebesnét. Ja no tinc una cuina d’aquelles ni una llar de foc on fer-hi el brou. Sort en tinc de la pipa, que em permet fer foc i treure fum tot embrancant els meus records vers tants i tants avantpassats amuntegats en la memòria.

La memòria viva que serva records dels meus avis i les meves àvies, del meu cosí, de la tieta Carmeta, de… Són tants els difunts que venen a donar un cop d’ull al foc de la meva pipa aquest capvespre de difunts..

La memòria sobrevinguda d’en Josep, d’en Llogari, d’en Segimon, d’un tou de Mauris, Vilarós, Reigs i Sellés que han anat petjant aquest món i que han anat deixant documents per cercar-los, encalçar la seva memòria, teixir històries i llegendes al seu voltant. Conèixer tradicions.

Quanta riquesa amagada!

Quin misteri més pregon!

La memòria literària d’en Calders, en Montcada, en Martí i Pol, en Jules Verne (per què no?), en Tisner o, fins i tot, en Gaziel.

La memòria política de l’Avi, d’en Lluís, d’en Salvador i d’en Francesc entre molts d’altres.

La memòria…

Avui, assegut a fora, tot mirant una rogenca posta de sol damunt Taradell, m’he vist rodejat d’una colla de difunts, d’una colla d’avantpassats, rics i vius en la memòria, en el bagul del passat que és la memòria humana. I el seu escalf, la seva empenta, m’han fet pensar en aquella sentència tant actual d’un dels grans poetes osonencs que diu que tot està per fer i tot és possible.

El recordo davant d’una presó, assegut al terra i voltat de gent. És un dels primers records d’infantesa. No sé si tenia cinc o sis anys en aquells temps. Ho recordo tot gris, fosc. Recordo un grup de gent asseguda a terra. A l’altra vorera d’on ells eren asseguts hi havia una paret amb finestres molt amunt. Anys a venir sabria que allò era una presó i que aquell personatge amb barba negre i ulleres es deis Lluís Maria.

El recordo una mica més tard com a Senador independent per Barcelona. Jo era petit també, però la seva fitxa de senador encara es pot trobar furgant per la web del Senat. Jo no hi era i tiro de rumors, però aquell Senador independent va fer força feina. Alguns diuen que moltes de les rescloses obertes al reconeixement nacional de Catalunya a la Constitució Espanyola del 78 són fruït de la tossuderia democràtica i la feina de formigueta que aquest Senador independent va estar fent allà, en terra estranya. Més de setanta anys al servei dels seus ideals amb una feina pacient, metòdica, sense l’ús de cap més arma que la seva veu i els seus silencis. És curiós que ara me l’acusin de terrorista. Bé, curiós, curiós, no crec que ho sigui, perquè potser no s’equivoquen. Segur que pels britànics el mateix Gandhi va ser un terrorista.

No ho sé, però m’agrada llegir els textes en el seu contexte o la paraula en el seu entorn i tothom fa referència a la declaració de Xirinachs del 2000 com a amic d’ETA, però ben poca gent la llegit íntegrament. No en faré una transcripció, però si que l’emmarcaré en el seu paràgraf. Sense justificacions, sense adesions. En Lluís Maria va dir: "Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l’Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna".

Interessant paràgraf, no? Els termes "no violent" i "amic" apareixen dues vegades, però els mitjans s’han quedat només amb el terme ETA, que n’apareix només una. Va estar encertat? No ho va estar? No sóc jo qui ha de jutgar en Lluís Maria, però una trajectoria n’avala la integritat moral.

En aquests casos només resta el record d’una persona íntegra, d’una persona que no ha defallit en la defensa de llur conviccions per la via no violenta. Donar-li l’escalf a ell i als seus parents i esperar que aquesta desgraciada situació tingui un desenllaç feliç.

Com deien els Esquirols fa una colla d’anys referint-se an Lluís Maria:

No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d’espessa boira,
ni el teu crit que es transforma en clam
perquè amb tu som tots com un sol home.

Tant de temps han amagat
l’autèntic pas de qui ens ha precedit,
massa temps han retingut
l’autèntic cant d’aquest país.

Lluitarem de ferm, anant colze amb colze,
tu has encès un foc que atiar-lo cal
mentre mantens ben alta
la bandera de la pau.

La primavera ens portarà flors,
serà el poble senyor de tot,
no hi haurà explotats ni explotadors,
ni cap vençut ni vencedor
si abrandem amb l’esforç
la raó dels teus mots:
"Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles
i contra nosaltres mateixos quan siguem forts"

La teva paraula cada cop més
va passant les reixes per volar després

No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d’espessa boira,
ni el teu crit que es transforma en clam
perquè amb tu som tots com un sol home.

Aquesta és una entrada força poca-solta, però és que no fa pas tant que deixava anar uns quants improperis per haver perdut la motxilla de memòria i no saber exactament on. Aquesta setmana no ha estat pas una de les més reeixides en el meu viatge. De fet, he estat repartint virus i bestiar divers per la feina, pel metro, pel tren. D’aquí demano disculpes a tota aquella gent que s’hagi vist afectada pel meu constipat tardoral, però, de tant en tant, se n’ha d’agafar algun que et deixi ben baldat i et tregui l’esma fins i tot de deixar petjades en aquest cau (Si, ja ho sé Vicent que ara s’ha acceptat el terme "bloc" com a terme normatiu, però crec que si t’ensenyés el meu bloc de notes canviaries d’idea i preferiries dir-li d’alguna altra manera en aquest servei).

En qualsevol cas, l’hivern es va apropant i els óssos, com molt del bestiar gros de les muntanyes, el fred ens porta a un estat d’ensopiment que ens fa tancar-nos als caus i a escolar les hores amb ben poc moviment.

No, no. No em desvio del tema d’aquesta petjada, no! El que passa és que, després d’un cap de setmana de casa i llit, dilluns vaig haver de treballar al vespre i em vaig quedar al cap i casal de Catalunya (alguns en diem Ciutat Manicomi o la Vila del Pitu al Cul). Ensopit, cansat, làs, mocós, possiblement enfebrat i tot, vaig obrir la porta del pis dels pares i, tot fent tentines, vaig aconseguir arribar al sofà per fer el mandrós. Bé, potser no tant. Més aviat, per descansar una micona abans d’anar a la recerca de restes de menjar per fer el sopar d’un dia que m’havia oblidat de comprar. Bé. És igual. La qüestió és que, com la princesa del conte aquell de la mongeta i els matalassos, vaig notar una molèstia a l’esquena, em vaig aixecar i allà, gaire bé amb llàgrimes a l’endoll USB, hi havia la motxilla que havia perdut.

Així va sorgir el dubte: Publico la petjada pendent o no la publico? Al final, he decidit no fer-ho. No fer-ho encara. Potser arribarà un altre moment propici per penjar-la.

De moment, deixo aquesta pastilleta del retrobament de l’ós bru de Taradell i la seva motxilla en un ampli i còmode sofà de la Vila del Pitu al Cul.

 Per què corre la gent encara que no tingui pressa?

Estem voltant una nova Diada, un nou acte col·lectiu de remembrança d’una lluita gairebé atàvica per les llibertats nacionals d’un poble i per la recuperació d’uns drets històrics negats vers el 1716 amb un ignominiós Decret encara mai derogat. La història és ahir, un ahir que fa un avui que construeix un demà.

Aquest matí, vigilia de la Diada, he tingut la pensada d’anar a dar un volt per la vila de Taradell, mirar les llindes velles de les cases barroques, els monuments de tots els temps i èpoques en remembrança d’altres vilatans il·lustres (els pagesos, el metge rural, la… ) i les cases senyorials que han acullit gent de lletres i alta cultural (Pere IV, Xavier Benguerel, …). Entre elles, fent de pont entre els carrers que menen a Santa Llúcia i la Plaça, hi ha una casa que respon al nom de Can Madriguera. Allà, alçat en un lloc ben visible, hi ha un d’aquests fòtils que serveixen per recordar fets. En aquest cas, que en aquell casal hi van viure en Carles Riba i la Clementina Arderiu, una de les parelles del segle passat que més van fer per la cultura catalana i la recuperació de la cultura hel·lenística passada pel sedàs dels grecs moderns.

Suposo que ja saps per on vaig, oi? Quin és el camí i quin serà el guia d’aquest llarg viatge.

Un jove ampurdanès va popularitzar aquests versos de Kavafis amb arranjament musical i, més recentment, una ment perspicaç i afilada com n’hi ha poques, va saber posar-los al seu lloc per iniciar la Festa Major de Taradell amb un Pregó de Festa Major ple de sentiment.

Possiblement els versos de Kavafis haguessin arribat igual a casa nostra, però en Carles Riba va saber portar-los a la nostra llengua amb l’habilitat i l’encert d’un poeta immortal.

Serveixi, doncs, com a petjada de la Diada del 2005 -en la que, per cert, rememorem els 300 anys del Pacte dels Vigatans!- aquests versos de Kavafis en traducció de Carles Riba i publicats per l’Editorial Teide l’any 1962:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar 4 riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

L’altra dia va passar-me pel cap una vella idea. La de concentrar el màxim possible de rondalles catalanes que tenen l’ós com a referent o protagonista. I vaig creure addient de començar per versionar una de les rondalles més clàssiques de casa nostra: La rondalla d’en Joan de l’Ós. La font original -com no?-, el Folklore de Catalunya d’en Joan Amades. Anem’hi?

Diuen que fa força anys un avi li va contar al seu net que quan fou avi li v explicar al seu net que vet aquí que una vegada hi havia un pare que tenia dos fills. Un sagal i una mossa. Es veu que en aquells temps encara no s’explotaven els recursos i que la gent podia anar al bosc a cercar el combustible per les seves llars. Aquest fou el motiu pel qual el pare, enfeinat com estava, va enviar els seu fills al bosc a cercar la llenya que avui es deixa als boscos per convbertir-los en pires funeràries de bèsties, vegetals i persones.

Doncs diuen els que hi eren que, quan els nanos estaven fent el feix, els va sortir un ós gros, gros, gros com una muntanya de les més altes del Montseny i que els va espantar tots dos d’aital manera que el noi va fugir cames ajudeu-me i sense pensar en res, mentres la pobra mossa es va arraulir i no va tenir ni esma per a fugir. L’ós, que com tots els de la nostra mena, no era pas dolent del tot, la va agafar amb tot el compte que sabia per no fer-li cap mena de mal, se la va carregar al damunt i trinco-tranco se la va emportar cap al su cau. Conten els avis molt púdicament que en la intimitat de la llar, l’ós se’n va enamorar i la va fer la seva dona. Però, vet aquí, que l’ós que es creia lleig com un pecat i que veia tant guapa la seva muller, en tenia una gran gelosia i una gran por a que no se li escapés. Per això no la deixava sortir mai per res del cau que tancava sempre que sortia amb una pedrassa molt grossa i molt pesant que era impossible de moure per qui no tenia la gran força de l’ós.

Però ja se sap com són aquestes coses, oi? Resulta que la dona va tenir un fill, un fill que era mig persona com la seva mare i mig ós com el seu pare i que el noi es va anar fent gran i tafaner fins que un dia va sentir la crida de l’exterior i va voler sortir del cau, tot treient la pedra, però, ai làs!, no va poder pas.

Quan va tornar l’ós i va veure que algú havia volgut aixecar la pedra! Es va posar fet una fúria i va preguntar a la seva dona què havia passat. La dona, atemorida i plorosa, li va fer saber que havia sigut el menut i l’ós que ja se’l volia menjar d’una sola queixelada, però la dona vinga a plorar i vinga a dir-li que no ho fés que era el seu fill, que no ho tornaria a fer, que ja se sap com és la canalla… i les llàgrimes i els precs de la bona dona van entendrir el cor de l’ós que va deixar-lo estar.

L’endemà, quan l’ós va ésser fora, el noi, que es deia Joan, va dir que passés el que passés ell no es volia estar més tancat allí dins. Va treure tota la seva força, va fer moure la pedra i mare i fill se’n van anr corrents, corrents perquè l’ós no els pogués atrapar. Però vet aquí que l’ós arriba al cau i en trobar el cau obert de bat a bat i no veure ni dona ni fill es va posar fet una fera i llançava uns bramuls que feien tremolar tot el Montseny i bona part de les Guilleries. Va anar-se’n bosc enllà i no va trigar pas massa en atrapa-los. Però el sagal, així que el va veure, se li va tirar al damunt, el va agafar per la boca i la hi va obrir amb tanta força que el va esqueixar del tot i el va deixar mort i estenallat.

Vet aquí que mare i fill van arribar-se a Taradell, que era la vila que tenien més a la vora i en Joan, que era molt bon nano, va voler anar a estudi, però al mestre, com que era mig bèstia mig persona, li feia por i no el va voler perquè no li espantés tots els altres nois. En Joan s’aborria molt, ningú volia jugar amb ell, perquè tenia tanta força que era un perill per la resta de la canalla. Tothom intentava evitar-lo.

Però vet aquí que un dia es va presentar per allà la Font Gran un homenàs alt i gros com un Sant Pau que volia apoderar-se de tot el poble i fer-ne no sé pas què. Quan en Joan ho va saber, el va anar a trobar i d’un cop de puny el va aixafar com si d’una mosca es tractés. Tothom va restar molt content que els hagués salvat d’aquell monstre i el batlle, per agrair-li-ho, la va preguntar:

– Què vols per paga?

.- Doneu-me una vara de ferro que pesí set quintars.

El batlle i en Joan van anar a cal ferrer i allí va prendre la vara, se la va carregar a l’espatlla com si fós una escombra i se’n va anar cap a l’Enclusa i la Trona per tornar-se’n cap als boscos de les Guilleries a veure si trobava feina o alguna cosa o altra per fer, puix que freturava d’esbravar la seva força.

Vet aquí que a la poca estona de caminar va topar-se amb un home que amb la punta del dit xic arrencava els arbres més alts i més cepats. En Joan va dir entre ell: "Aquest fa per a mi", i li va preguntar:
– Com et dius?

– Arrencapins.

– Quant guanyes?

– Cinc sous cada dia.

– Si et vols llogar amb mi te’n donaré deu.

– Ja està fet.

I els dos van seguir bosc enllà.

Vet aquí que no van trigar pas gaire a topar amb un home que amb un cop d’espatlla apartava les muntanyes de lloc i es feia pas pertot arreu. En Joan, aixi que el va veure, es va dir ell mateix: "Aquest fa per a mi". I li va preguntar:

– Com et dius?

– Regiramuntanyes.

– Quant guanyes?

– Cinc sous.

– Si et vols llogar amb mi te’n donaré deu.

– Ja està fet.

I ja van ésser tres els que trinco-tranco i xino-xano, van seguir enllà enllà, del bosc, fins que van veure que tot s’ennuvolava i que un desgavell de núvols molt negres i molt espessos cobria tot el cel amb gran negror. Cap dels tres no s’en sabia avenir. I vet aquí que tot d’una van veure allí, ben amunt, al cim de la muntanya més alta de la contrada, un home assegut, que tot bufant, bufant, feia córrer i ballar tots els nuvols del cel. En Joan es va dir per a ell mateix: "Aquest fa per a mi". I li va preguntar:

– Com et dius?

– Bufim Bufaina.

– Quant guanyes cada dia?

– Cinc sous.

– Si et vols llogar amb mi, jo te’n donaré deu.

– Ja està fet.

I ja van ésser quatre els que trescàven alegrement pels boscos de la contrada. Vet aquí, però, que la nit arribava i el sol ja es ponia pel cantó de Taradell. I, com que es feia de nit, van pensar en buscar algún lloc on passar la nit. Allí lluny, lluny, van veure un mas i en Joan els va dir:

– Anirem a passar la nit allí.

Arribaren a peu de porta i truca que truca, truca que truca, no contestava ningú, fins que es va escaure passar un home que tot es va esborronar en veure que trucaven en aquell mas ferestec i els va dir:

– Ai, pobres de vosaltres! Ja sabeu el que feu i on truqueu? Si aquest mas és la casa del dimoni, que se us menjarà de viu en viu.

En Joan, tot decidit, va contestar:

– Prou m’agrada, prou, que sigui a Can Banyeta. Així ens veurem les cares i ens podrem barallar com Déu mana.

Veient que no hi havia manera que el dimoni obrís la porta, d’un bot en Joan va saltar per la finestra i des de la part de dins va obrir la porta i va deixar entrar als seus companys. I quin rebost més proveït que hi havia! Pernils, llonganisses, capons a l’ast i pans de nou lliures hi havia. Com que duien molta gana, a cada mossegada endrapaven un pernil, un capó i un pa tot sencer.

Mentre sopaven, en Joan no parava de dir:

– Ara digues on deu ser aquest beneitot de dimoni! Tant que a mi m’agradaria que sortís per deixar-lo més calent que a les fogueres de l’infern! Em sembla que aquell tanoca ens ha prés el número; però si l’atrapo, ja li faré parar l’engany, ja.

I quan van ben acabar amb totes les existències, se’n van anar a dormir en uns llits molt ben parats i molt tous que van trobar.

L’endemà tots es van llevar ben de matí i van dir a en Joan:

– L’amo, maneu feina.

I en Joan els va contestar:

– Tres de nosaltres ens n’anirem al bosc a treballar, i un es quedarà aquí a fer el dinar. Quan el tingui fet, que ens faci un xiulet i vindrem a menjar. Avui es quedarà l’Arrencapins.

En Joan i els altres dos se’n van anar cap al bosc, i l’Arrencapins va quedar-se per fer bullir la perola de les farinetes. Però vet aquí que al cap d’una estoneta de ser tot sol a casa, va i sent una veuota tota estranya i forta que des del canó de la xemeneia crida:

– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!

– Cau d’una vegada i no cridis!

I així que va haver dit això va caure una cama de persona, i de seguida va tornar canó avall de la xemeneia:

– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!

– Cau d’una vegada, però no cridis més, refotre!

I de seguida va tornar a caure una altra cama. I així es va anar repetint, i van caure, ara un braç, ara l’altre, ara el ventre i l’esquena i el cap i, quan va haver caigut tot, es va ajuntar i va tornar-se el diable, tant pelut, que cada pèl tenia més de tres pams de llarg, amb una cua de set canes i unes banyes que semblaven dos samalers. Així que va haver-se ajuntat va dir a l’Arrencapins:

– Porta’m una cadira, que vull seure.

– Jo només serveixo l’amo qiue em paga.

– Donc ja me la portaré jo.

I el diable va i agafa una cadira i s’asseu a la vora del foc. Es treu una pipa grossa, grossa com una llar de foc i diua l’Arrencapins:

– Porta’m foc a la pipa.

– Jo només serveixo l’amo que em paga.

– Donc ja me’l possaré jo.

I el diable va i agafa les set brases més grosses de la cuina i se les posa dins de la pipa, dona unes quantes pipades i omple tota la casa d’una fumada que no es podia respirar. Aleshores va i diu a l’Arrencapins:

– Destapa l’olla.

– Jo només serveixo l’amo que em paga.

– Donc ja la destaparé jo.

I el diable va i destapa l’olla i, ai coi!, carda una escopinada dins de les farinetes. L’Arrencapins, tot empipat, li diu:

– ¿Saps que ets molt brut de fer servir l’olla d’escopidora?

– A mi, de brut, no m’hi ha tractat mai ningú.

I agafa la vara de set quintars que en Joan havia deixat darrera de la porta i li venta una pallissa tan forta que el deixa tot estès a terra estenallat. I se’n torna xemeneia amunt per allí on havia baixat.

Vet aquí que en Joan i els altres dos vinga esperar i esperar que l’Arrencapins els fes el xiulet per anar a dinar i, cansats d’esperar, en Joan va i diu: – Bé triguen prou a bullir aquelles farinetes. ¿Vols-t’hi jugar que aquell tanoca s’ha adormit? Anem, anem cap a casa que ja veura.

Quan arriben a casa, es troben l’Arrencapins estès davant del foc mig mort i l’olla de les farinetes bull que bull a l’arravatada. Aixequen el pobre Arrencapins del terra que els explica tot el que li ha passat fil pre randa. En Joan, no se’n sap avenir, i de covard i tanoca no el deixa i tots se li enriuen a cor que vols cor que desitges.

L’endemà en Joan fa quedaren Regiramuntanyes mentre ells se’n van a treballar al bosc. I vet aquí que torna a sonar aquella veuota del dimoni que des de dalt de la xemeneia torna a dir:

– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!

– Cau d’una vegada, però no cridis.

I, com el dia abans, torna a caura primer una cama i després l’altra i després un braç i després… fins que es torna a trobar el dimoni tot sencer i seguint la matexia facècia: Que si ara la cadira, que si el foc de la pipa i així fins que torna a escopir dins les farinetes i li venta una pallissa an Regiramuntanyes, que el deixa per mort, i, au!, altra volta xemeneia amunt. I, com el dia abans, en Joan, cansat d’esperar el xiulet, que decideix tornar cap a casa i que es troba el company més mort que viu. En Joan que tot s’empipa i que prega an Bufim Bufaina que no caigui en el mateix parany que els seus babaus de companys.

I ja et dèus imaginar com va acabar el pobre Bufim Bufaina, oi? Doncs no et pots imaginar com estava en Joan de l’Ós d’emprenyat. Treia foc pels queixals i renegava set vegades com un carreter.

– Ja n’hi ha prou d’aquest color! Demà em quedaré jo a fer les farinetes.

I altra vegada el diable, com cada dia, va cridar des de la xemeneia, va demanar això i allò i en Joan tampoc no el va voler servir. Però així que es va acostar a l’olla per destapar-la, que en Joan agafar la vara de ferro de set quintars i li venta aital cop que el deixa estès i mort.

En Joan que ja l’agafa per una orella com si fos un gat i que va i me’l tira en un pou molt pregon que hi ha allí al defora. Aquesta vegada si que bullen les farinetes i en Joan fa un xiulet que deixa ben admirats als seus tres companys.

Tot menjant les farinetes en Joan els explica com havia acabat la visita del dimoni i, en acabar la teca, en Joan elsporta fins al pou on l’havia tirat. Tots tenien moltes ganes de veure el diable que tant els havia tustat, i ja ho crec quie si el volien veure. El millor era baixar-hi lligats amb una corda, primer l’un i després l’altre. Com que el pou era tan i tan pregon, podria ésser qe pel camí els agafés basarda i en Joan va portar una campaneta perquè, si, en baixar, agafaven por la toquessin i tot seguit els pujaria i tornarien amb ell.

Primer va baixar l’Arrencapins, però quan li havien donat set-centes canes de corda encara no veia el fons i gairebé ni el forat de dalt del brocal, i va fer sonar la campaneta. De seguida el van pujar.

Aleshores ho va provar en Regiramuntanyes, però quan li havien donat set-centes canes i un pam de corda, també va agafar por i va sonar la campaneta.

Després, ho va provar en Bufim Bufaina, que també es va espantar, i va fer sonar la campana quan li havien donat set-centes canes i dos pams de corda.

Finalment, en Joan de l’Ós tot empipat en veure que allí en comptes de tres valents tenia tres taujenasos espantadissos, decideix de baixar i els diu que, per més que toqui la campaneta, que no el pugin pas.

Triga set hores a arribar a baix! Però vet aquí que en comptes del dimoni va i es troba amb tres belleses que fan un ball rodó i que, així que el veuen, li diuen:

– Però on vas, desgraciat? ¿Que no saps que aquí és a casa del dimoni?

En Joan va i carda set cops a la porta amb la seva vara amb tanta força que la porta ja es ben enfonsada. De seguida se li presenta el diable, que li diu:

– Hola, valent! Tu per aquí? Ara si que ens les mesurarem, sagal! Aquí tens dues espases: tria la que vulguis i ens les farem. El primer que ragi una gota de sang, ha de donar-se per perdut i lliurar-se a l’altre.

El dimoni que li mostra dues espases: una de lluent i brillant com un mirall i l’altra rovellada i ronyosa que ni es podia mirar. Quina triaries tu?

Doncs en Joan va i escull la rovellada.

Van barrejar les espases estona i més estona, i barreja que barreja i xiula que xiula, per més que potollen no aconsegueixen de tocar-se ni l’un ni l’altre, fins que en Joan, que és set vegades més llest que el dimoni, d’una espasada va i li talla una orella. Quin terrabastall que feia en banyeta! Llença uns garranyics-garranyecs esgarrifosos i tot posant-se la mà a la ferida va i li diu:

– Noi, m’has guanyat i ara sí que veig que ets ben valent. Aquesta orella que m’has tallat te la guardes i, sempre que et trobis en treballs i que passis algun trasbals, no et cal més que mossegar-la, jo sortiré i et faré tot el que em demanís.

Aquelles tres noies tant guapes van quedar totes parades de veure que hi havia qui havia vençut el dimoni i tot eren manyagaries pel seu heroi, però en Joan va i els pregunta:

– Que no us agradaria tornar a casa vostra?

– Jo ho crec que sí -responen totes alhora.

I en Joan que va i en lliga una amb la corda, fa sonar la campaneta i els seus companys la pujen fins dalt de tot del pou i la treuen fora. I va i tornen a arriar la corda i en Joan en lliga una altra i després una altra i les dues que pujen fins a retrobar-se en terra fermat.

Però vet aquí que en Joan va i pensa: "Aquells tres galifardeus, amb una mossa cada un ja pots comptar com deuen xalar! Si ara pujo jo serem quatre per tres i no faltaran diferències." I ell que sí que quan torna la corda a baix, en comptes de lligar-s’hi ell va i lliga una pedra ben grossa i ben feixuga que h havia a les portes de l’Infern. I quan la te ben fermada fa sonar la campaneta. Els altres que comencen a estibar la corda, però com que es pensaven que era en Joan, per tal de treure-se’l de sobre, deixen anar el fardell a mig pou i paxam!, la pedra cau al fons i tota ella s’esberla. En Joan que es diu a ell mateix: "Ves si m’he salvat d’una i bona!" I es treu l’orella del dimoni de la butxaca, li venta una bona mossegada i, al moment, se li presenta en Banyeta, que li pregunta:

– Què vols de mi?

– Que em treguis del pou i que em diguis on són aquells tres galifardeus amb les tres mosses.

El dimoni carda una bufada que enlaira en Joan fins al cap damunt del pou i, tot seguit, li diu:

– Els teus companys i les tres mosses són allí baix a l’Hostal de la Guineu, que fan gran gatzara i es riuen de tu, tant com poden.

En Joan, enfellonit, agafa la vara de set quintars i amb quatre gambades fa cap a l’Hostal i, heus aquí que me’ls troba fent el got enmig d’una gran xirinola; i, cop de vara ve i cop de vara va, els aixafa tots sis com una coca fins les portes del cementeri. I vet aquí que mai més no se n’ha sabut ni asi ni bèstia dels sis poca-soltes.

Hi havia una vegada un grup osonenc que va arribar força lluny amb la seva música i les seves lletres. Sí. Va arribar al nivell de crear veritables himnes generacionals i, entre aquests himnes, n’hi va haver un que va esdevenir la cançó d’amor més preuada per la gent. T’en recordes, bella amiga? Te la dedicaven a tu.

I és que en la terra humida van escriure el teu nom, nena, perquè estaven bojos per tu com ho estic jo, passant-me els dies esperant la nit per tornar-te a veure. Per què no serà sempre de nit perquè tu siguis aquí?

Però com et podem estimar, si estàs tant lluny de nosaltres. Oh! Amiga! Ens deixes servils i acabats i bojos per tu, també. Ja ho sabem que des d’aquest bar, des d’aquesta llar, des d’aquest cotxe, des d’aquesta platja on et mirem, se’ns fa impossible d’arribar on ets tu, però dins les nostres copes veiem reflexada la teva llum. Saps què? Val més que ens les bevem i mantinguem el cap cot, servils i acabats i bojos per tu.

I quan el sol surtí, quan no hi siguis al matí, les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà avui. Sí, bella mentidera, ens quedarem atrapats, ebris d’aquesta llum tant albada. Servils i acabats, companya de la nit, bojos per tu.

Algú té cap dubte encara que qui ens provoca aquesta bogeria no porta faldilla ni pantalons, sinó tota una munió d’estels que li fan la cort. Suposo que en Carles ja és un d’aquests estels, jo espero ser-ne un altre o esdevenir un selenita més, tot somniant en la lluna i veien com marxa el sol per deixar pas a la nit i a la princesa de les mentides veritables o de les veritats mentideres.

L’altra dia, tot rondant pels boscos del meu poble a la recerca d’algun eixam de bones abelles que em volguessin donar un polsim de mel, vaig tenir la oportunitat de sentir la veu amagada d’un bosc mil·lenari. Un bosc que, tot i l’aparent tranquil·litat de qui porta molts i molts anys tombant damunt la terra, comença a sentir enyorança per aquelles bestioles de dues potes que, temps era temps, recollien la llenya caiguda dels arbres, utilitzaven fulles i branquillons i prenien les herbes per a fer-ne saludables remeïs.

Aquella espessa boscúria era molt sàvia, sí. Potser massa i tot, però la veritat és que després de parlar amb ella, vaig notar jo també, la soledat d’un entorn en d’altres temps viu i ple de gent cuidant-lo com un jardí.

– Ós. Ós. Ós?… No em sembleu pas un ós, vós. Bé, per pèls del morro i les mides del cos potser sí. Una mica prim, potser. Però deveu ser jove encara i l’estiu tot just despunta. Si.

– Bé, és una manera de dir. Ós, ós no en sóc pas, però tampoc crec que ho fos en Joan de l’Ós ni el protagonista de la llegenda de Prats de Motlló. Coneixeu Prats?

– Prats, Prats. Mmmmmh! Em sona alguna cosa, d’una terra molt bonica cap allà al nord. Els aucells m’en porten noves a vegades. Però deixa’m pensar. Vas molt ràpid, tu. Tens tanta presa com la nova gent. Sí.

– Perdó.

– Mmmmmmh. Parlàveu d’en Joan de l’Ós, d’en Joan. Mmmmh. Ja, ja , ja. Quin trapella en Joanet. Sí. Molt trapella. Mmmmmmmh. Jo el vaig conèixer en Joan. Sí. Mmmmmh. Trescava pels arbres i per terra i sempre estava alegre. Corrent d’ací d’allà. De la carbonera al niu. Del niu a la cova. De la cova a la cabana. Mmmmmmh. Sí. No. No era pas un ós, no. Mmmmmh. No era com el de la rondalla. No. Fort? Sí Sí. Fort sí. Era bèstia de bosc com son pare. Si. Ell s’hagués quedat al bosc de ben segur. Sí. Mmmmmmh. Però sa mare li va dir que anés a fer fortuna. Fortuna, fortuna, fortuna … Mmmmmmmh…. I en Joan va marxar i va deixar son pare aquí, moix i trist. Sol. Sol. Sol. Mmmmmmh. Diuen que el van banyar, el van afaitar i que es va casar amb una princesa de les terres baixes. Sí. El fill ja no seria un home de bosc. No. Mmmmmmmh. Ho recordo bé. Son pare no era pas un ós com diu la rondalla. No. Era una salvatgina. Una dolça salvatgina. Sí. El meu millor cuidador: Carboner, llenyataire, resinaire, boletaire, caçador, … Mmmmmh. Sí. N’hi havia tants. Feien foc aquí sota mateix per fer-hi la carn i tot. A vegades, de nit, em donaven les gràcies per deixar-los veure els estels entre les branques dels arbres i els adormia amb una suau brisa i el só de les branques més amunt encara. Mmmmmh. Eren altres temps, benvolgut ós. Sí. Els boscos érem un formiguer de persones. Aquí mateix, en aquesta roca on tu seus ara i seia el pare d’en Joan de l’Ós amb la seva colla en acabar de traginar llenya, fulles, branquillons i pinyes. Però ara… ara… ara teniu molta presa, vosaltres. Si. No netegeu res. No. Però no voleu incendis. Doneu les culpes a la calor i a la manca d’aigua, però us inventeu paraules per parlar de les nostres restes. Biomassa llenyosa en dieu? Mmmmmmh… Sí. Això. Això és el que vaig sentir que deia aquell senyor que va venir. I quina solució doneu per acabar amb els incendis? Cada cop em sento més sol. La gent té por dels boscos. Sí. No hi ha salvatgines. No. Primer fou la por a l’ós. Després la por al llop. Ara la por al bosc. Sí. La manera d’acabar amb els incendis és acabar amb els boscos? Sí. Prohibir que la gent vingui i em netegi? Passar arbres de ferro descomunals i fer camins allà on no n’hi ha hagut mai? Sí. No fer servir la llenya com abans per escalfar-vos? No. Com en dieu d’aquest fòtil que utilitzeu ara per fer llum? Mmmmmmh. Porteu els llamps ben tancats en fils brillants d’un lloc a un altre. Heu deixat les fogueres i em deixeu tota la llenya per mi. Ni carboner, ni llenyataire, ni resinaire, ni pinyoner, mmmmmmh… Boletaires? N’hi ha pocs com els d’abans. Caçadors? Però si ja no tenen caça i se l’han de fer ells mateixos! I aquests camins de pedra que feu? Ràpid. Ràpid. No hi ha flors, no hi ha arbres, no hi ha boscos. Passeu rabents com si el temps pogués allargar-se amb la rapidesa dels humans. Mmmmmh. Qui més corre abans arriba. Si. Qui més corre abans arriba. Mmmmmh.

I em deixà de nou amb l’aire de fulles i branques i la suavitat dels seus capçals, tot trepitjant fulles seques a l’estiu. Però jo em vaig quedar amb la seva darrera sentència: Qui més corre abans arriba, qui més corre abans arriba… tot pensant quina és la meta de la vida.

Ah! Sí. Les abelles em van donar mel i vaig aprofitar per fer una micona de neteja al bosc. Crec que quan vaig sortir els arbres reien i estaven agraïts amb un ós lent i parsimoniós que ja pensava en la propera sortida vora el cau.