El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Naska Mosnikoff tan sols és un personatge de ficció. Només és una nonagenària skolt de la Lapònia finesa pinzellada per la ploma sempre àgil i sorprenent d’Arto Paasilinna al Bosc de les Guineus, inconformisme llibertari i sarcàstic de primer ordre. Una coça al cul del fals progrés de formigó donada per un dels autors més clars, planers i directes de la literatura universal.

S’apropen les vacances. De fet, jo ja no tornaré a treballar fins al
setembre i, per començar amb energia, m’escapo com la vella Jarmanni.
Bé, no ben bé. Només m’escapo quinze dies. Quinze dies vivint la vida
del fugitiu, del contrabandista, del maquis, del pastor, de les bèsties
dels Pirineus. Me’n torno a Núria, amb la intenció d’arribar a Boavi en
set dies de la mà de la gent del 2005.
Després d’un parell de dies de jaça tova per Areu i Tavascan, i si les
forces m’acompanyen, aniré a la cerca de la Dòsia d’en Raimon i la
Miquèla. Aquella parella que es coneixen al refugi de Vallferrera i que
viuen una de les aventures de muntanya més curioses de la literatura juvenil feta a casa nostra.

Com
diu la Naska del Bosc de les Guineus, em vaig a escapar com la vella
Jarmanni que, quan volien portar-la a l’asil municipal d’Inari, va
fugir a la muntanya i un bon grapat d’anys després van trobar-ne les
restes en una cova boscana al costat d’un bon grapat d’ossos de colomí.
Com s’ho havia fet una jaia de noranta anys com la Jarmanni per caçar
colomins? va dir la gent del seu país. La Naska i la Jarmanni no eren
carn d’asil, cap avi hauria de ser-ho si té força i salut, sinó éssers
humans i molt savis, per cert! Per què entestar-se a tancar a aquells
que tenen forces per viure lliures? Les cames comencen a moure’s, el
cor s’accelera, el rostre s’il·lumina, el cap repassa per milionèsima
vegada els camins a seguir: La muntanya em crida! Em crida com mai! Pot
un ós solitari i asalvatjat desatendre la crida dels cims?

Mmmmmm!
Ja sento la humitat dels prats! Ja veig les tempestes de llamps dalt
dels cims! Ja albiro estols de cabirols volant de serra en serra! Ja
noto la fresca de les matinades d’estiu!

Si no ens veiem per allà dalt, a la tornada te n’explico quatre de fresques, val? Apa. Bones vacances! I fins la tornada.

L’ós
bru es va llevar la pell humana, la va deixar a l’armari de la roba de
feina i, xino-xano, ara una pota ara l’altra, va començar a caminar a
la recerca dels boscos dels seus avantpassats tot taral·lejant una
tonada:

Sem
montanhòls, n’avem l’independenço
L’avem,
l’avem e mai la gardarem
Si
a pas de rei en França
n’autres
i renharem!
Si
a pas de rei en França
n’autres
i renharem!
Nòstre
sol mestre es aquel que fa naisser
lo
blat l’autumn e l’erba lo printemps
lo
pregam que nos laise
lo
gost del pan longtemps!
lo
pregam que nos laise
lo
gost del pan longtemps!
Fasem
justicia e mòda montanhòla
sens
derrengar los jutges inustiers
lo
còde de Laguiòla
es
lo bòsc del drilher
lo
còde de Laguiòla
es
lo bòsc del drilher

Tu
vinhairon, sias fier de ta vendemia
mas
ieu te planhi, paure costovin
tu
coltivas ta vinha
n’autres
bevem lo vin
tu
coltivas ta vinha
n’autres
bevem lo vin

Dels
vielhs Gales n’avem lo crit de guerra
possam
de crits que fan tot ressontir
en
passant sus la terra

aimam
de nos far ausir
en
passant sus la terra
aimam
de nos far ausir

… i llàgrimes d’oli omplen els meus ulls perfectes.

Somien les rèpliques en xais elèctrics? és un cant coral a les emocions i als sentiments. El regust que deixa l’obra, però, és que aquests components humans poden ser fruit de processos mecànics i es poden arribar a reproduir. Potser tan sols és un deix del llibre d’en Philip K. que traspua de manera brutal en un dels clàssics del cinema que, per algú que treballa en això d’Internet, esdevé referent.

Blade Runner no és el meu film número 1 -en tinc un altre que, potser, algun dia comentaré-, però és una d’aquelles obres que m’atrapa i que m’agrada mirar de tant en tant. Futurisme? Ciència ficció? Realitat? Filosofia? Disputa eterna entre la ment i el cor? Intel·ligència contra empatia? Pot generar-se artificialment un sentiment? L’ànima humana és fruit d’un seguit de connexions neuronals reproduïbles i configurables en un laboratori? Qui és l’home i qui n’és la rèplica? Poden arribar a ser millors les rèpliques que els originals? Val la pena diferència homes i màquines?

A vegades em processo Nexus – 6 i em veig gegantí, omnipotent en la meva realitat, amb capacitat per analitzar totes les opcions possibles d’una acció i de predir el futur amb certesa gairebé absoluta, lligar tots els camins i actuar en conseqüència. Quan això em passa, deixo sentiments i emocions de banda i em mostro fred i altiu. Dibuixo un somriure burleta i poso un deix de suficiència, de tornar de tot, de no importar-me absolutament res. Per què? Si està tot sota control! Però, un cop actuo d’aquesta manera, un cop segueixo plans que no tenen cap errada conceptual i que s’amollen a la realitat amb perfecció absoluta, em pregunto si m’estaré tornant una màquina, una rèplica de mi mateix, però buida d’emocions.

És el mateix sentiment que mostra en Deckart, el caçador, quan retira rèpliques a cop de làser i es troba amb les emocions de les màquines humanes. Dubtes. ¿On és la diferència entre una dona utilitzada sexualment i la replica de la Rosen Corporation que llença la darrera adquisició d’en Rick edifici avall? ¿És un acte mecànic destruir allò que més estima qui t’ha fet mal prenent-te un lleu sospir d’humida passió?

M’atrapa la pols, el caos vital em rodeja. L’univers és el domini de la brutícia. Tan sols es pot treure d’un lloc per posar-la en un altre, però la brutícia, el caos, sempre acaba guanyant la batalla. És llavors quan veig la fàbrica de rèpliques en els suburbis d’una gran ciutat i em descobreixo com un exclòs de la societat, com un degenerat mental, la malaltia del qual és producte de les radiacions provocades per la Guerra Terminal. M’automargino com els personatges d’en Paasilinna?

Intel·ligència o emocions? Cervell o cor? Són ambdós components reproduïbles? La mecànica pot generar ésser vius? On rau l’espurna de la vida? On s’amaga el secret de l’existència? Som capaços de reproduir la perfecció del cervell humà?

Després de l’home, només resta la pols. Després de l’ordre, tan sols hi ha el caos…
… i els insectes, que s’adapten a tot.

T’has comprat aquell desodorant que les atrau a totes, has xatejat arreu per trobar alegres princeses, t’has comprat roba lleugera i provocativa, has canviat el teu look, la teva ment, les teves maneres. Has anat a discoteques, has sotjat els pubs, has remogut cel i terra. Però no hi ha manera.

Avui eres a la feina quan has vist aquell correu de la Dolores. Dolores, Dolores, quin nom més bonic. Records de vespres mexicans que no has viscut. Curridus i ranxeres. La proposta t’ha fet tremolar: Attract any woman now. L’anglès t’és útil per fi -atrau qualque mossa ara, hi diu-. Carai amb la Dolores. No te n’estàs i obres el missatge. Haurà arribat l’hora de descobrir els secrets de la seducció?

Hey
Don’t you wish you could attract all the most gorgeous women around you each day? Its easier then you think. A few dabs of Ultra Allure Pheromones will have women fighting over you.

Comença de conya! Cada dia estas rodejat de deesses de cossos espatarans Al carrer, al metro, a la feina, al forn, arreu on vas hi ha senyoretes de bon veure. Et diu que és fàcil atraure-les i penses que ho hauries de provar. Per què no? Ja les veus lluitant a cops de calça per tenir-te. Sotges la batalla pel teu cos i se t’ensen l’instint del baixventre. Segueixes:

Scientifically proven to work- pheromones have been used for years now to attract women. Don’t be at a disadvantage anymore- pheromones will help any male attract women of all types and ages.

Així que era això? Aquells sementals de discoteca que sempre anaven als reservats tenien èxit per això de les feromònes i ja està! Quant de temps perdut, t’exclames. Ummmm! Ara si que les tindras totes. Voldries obrir l’enllaç, però prefereixes seguir llegint:

Don’t be left behind! Millions of men are already benefiting from using pheromons to attract women- without them you are at a disadvantage! Don’t let the other guy get the girl, arm yourself with Ultra Allure pheromones tonight!

Això mateix, aquesta nit et farciràs el cos de feromones d’aquestes i a cardar que són dos dies. Ja tindràs prou forces per tenir-les a totes llepant-te els peus, les cames, els braços, el tors sencer? El cap se t’escalfa i el calent i humid somieg et trempa la carcanada. Millor seguir amb el correu que t’obra les portes de jardins aliens:

If YOU would like to …
– Become a lot more sexually attractive.
– Meet more beautiful women, MUCH more easily.
– Grab the attention and get approached by women far more often.
– Make a fantastic, memorable, compelling impression , every time.
– Increase your self-confidence and masculinity BIG-time? then this may be the most important news you will read all year.

Oi tant que ho vols! Que carai has de fer?

Then click here to learn more about the most potent and effective pheromone available!

http://www.brifet.com/ph/?52&antisemite

Apretes l’enllaç i l’ordinador se’n va a prendre pel sac.

Carai amb les feromones!

Això si, efectivitat garantida: La primera trucada que fas, tot avergonyit com mai, és a la mossa d’Informàtica. Com li expliques que el desig carnal ha matat l’ordinador laboral?

Un pirata invisible seu en una taula de fusta dins d’un vaixell de paper. El pirata maleeix la seva sort per la pèrdua d’un tresor, del seu gran tresor. Dubtós d’ell i de tot el que l’envolta nota la ment anul·lada per un sentiment d’amor. En silenci recita:

Incapaç de seduir
però amb molt de cor
per estimar
torno a naufragar
en les mars d’un altre oblit

La guitarra del salvatge indígena mostra la seva frustració. Inadaptat al món que l’envolta destil·la sons des de l’estómac de les passions, els passa pel sedàs del cor, però no aconsegueix que li arribin al cervell. Parla amb el cor a la mà, amb les vísceres sortint-li per la seva porosa expressivitat brutal. Pur instint humà: personal, passional, veritable.

El pirata invisible i el salvatge indígena no poden deixar d’estimar d’una manera primària, inconscient, visceral. L’expressió del cor no passa per la ment, simplement l’anul·la. El neguit d’amor els surt sempre amb força bestial. No en saben més. Estimen i la ment és incapaç de seguir aquest amor irracional. El cervell genera confusió. Les presses són males conselleres, però no saben fer-ho d’altra manera. Estimar a l’estil del pirata i el salvatge, a cops de guitarra estrident i veu potent.

Em cremaré si toco el sol,
de cop, al vol?
Seré veraç, sí,
t’escullo a tu per a mi?

És això amor, nena,
o és confusió?

Oh, a la meva ment hi ha barreja, girant i girant
hi ha d’haver tots aquests colors sense noms,
sense sons?
El meu cor crema, però
oh! la meva ment resta freda com el glaç

És això amor, nena,
o és confusió?

Oh, el meu cap bat
girant i girant i girant
Sempre hi ha d’haver aquests colors?

Lletra: Jimi Hendrix
Traducció: Lluís Mauri Sellés

Si tu sabessis com sonen les notes de la guitarra d’en Django, del violí d’en Grapelli i del Quintette du Hot Club de France al Cau, a l’estiu…

El Cau és una borda d’uns 60 metres quadrats molt ben portats que hi ha per allà a les llindes de Montseny i Guilleries. Lavabo menut. Una viatjada cuina de campanya, companya de voltes i revoltes amb furgoneta pel vell continent. Llibres, més llibres, molts més llibres i alguna revista. Un mundo curull de records d’alt valor sentimental. Quatre atrotinades cadires, record d’altres tantes jornades a cala iaia. Un 386 farcit de programari lliure. Una calaixera feliç d’haver-se salvat de les fogueres de Sant Joan. Un vell i tronat tocadiscos rescatat de l’apartament d’uns antic veïns helvètics. Algun disc i moltes cintes de cassette gravades per la inexperta mà d’un jove intrèpid. Una florejada catifa ajuda a treure un pèl de fresca als hiverns del Cau. Parets primes, sostre d’uralita. Estius de foc i gelats hiverns. En una raconada el llit de matrimoni d’un amic. Se’l va canviar i, per sort, me’l va donar. Jaç baix, matalàs viatjat i aventurer. Un sac de ploma per companyia. Aires d’estiu.

Les migdiades al Cau són màgiques, voladisses. Finestrons, portes i espiells oberts de bat a bat, com el teu cos, com el teu cor, com el teu esperit, com la teva ànima. El vent dansa al voltant de l’home que somieja. L’oratge porta records d’altres cims, d’altres valls, d’altres contrades. L’aire roent d’estiu baixa amb força de la creu del Matagalls per impregnar-te els narius amb la dolça fresca, ara dels Pirineus, ara d’una brava cala, ara d’una daurada platja, ara d’un oasi africà, ara d’una selva americana. El refrec de les cortines i el repic metal·litzat dels agafadors et transporten a un prat verd enmig d’un bosc alpí. Ets dins d’una menuda tenda de campanya. La fosca t’envolta i les salvatgines et fan companyia en trafeguda dansa. No ets sol allà dins. En la diminuta canadenca, tens la benaurada companyia d’una dona. Et sorprèn. T’estranya. I no acabes d’entendre gaire res. Però després d’uns moments de dubtes, la felicitat se’t marca al rostre. Sou en una feréstega i impenetrable raconada del teu Montseny. Tens la sensació que us amagueu d’algú, però no saps de qui. Aquell pany de món és tan solitari que no recordes massa res. Comença a clarejar. T’aixeques. Surts sense fer soroll i t’apropes al rierol. Remullant-te el rostre recordes en Quirzet i la parella de policies que se’l van emportar de casa. Ara ho veus clar! Se’t fa la llum! En Quirzet i la Julita, que havien de venir amb vosaltres, ja no hi van ser a temps.

I és que, en la boira infernal que tapa els ulls dels vostres veïns, ells ressegueixen les llistes dels suspectes de traïdoria, dels somrients amants de la llibertat, d’aquells que encara avui es miren als ulls sense vergonya. Ara. Ara ho recordes tot. Ella i tu heu pogut fugir de Barcelona i ara, amagats al teu terrer, tens la tranquil·litat d’estar protegit pels teus cims i les teves valls. Omples un bol d’aigua del torrent. Un esmorzar amb quatre menges esgarrapades del rebost d’aquell mas amic.

Amb els ulls mig clucs encara, ella surt de la tenda. La mires i somrius. És tant bell el seu esguard! És tant bonica quan, amb la mirada perduda, s’ubica en l’espai que l’envolta al sortir del món dels somnis. S’apropa i et besa els llavis. Li passes un tros de pa i de formatge. Mengeu en silenci, admirant l’entorn que us amaga. Quietud. Els ocells són tranquils i piulen amb normalitat. Has après la parla del bosc, si algun perill s’apropa, ell sabrà donar-te raó i t’indicarà per on fugir. Al teu cap una idea: Amb ella al teu costat ets capaç d’encendre l’espurna de llibertat que desperti les consciències d’un poble adormit i espoliat. Ella, la teva Joana, i tu, el seu Serrallonga, sereu els artífexs de la recuperació de les consciencies d’un poble perdut en la boira imperial. Us aixequeu punys closos i mireu muntanya amunt. La suor de la victòria us amara el rostre i…

… les cortines de lona repiquen al teu voltant. Avui és Sant Joan i el sol de mitja tarda et remou i et fa suar. Obres els ulls i veus el sostre baix del teu Cau, de la teva solitària borda. Palpes el llit a la recerca d’ella, però només trobes el sac de ploma com a company de migdiada. Ets damunt del viatjat i aventurer matalàs, descanses en el teu jaç baix. Se’l va canviar i te’l va donar. El llit de matrimoni d’un amic que ocupa una raconada. Gelats hiverns i estius de foc. Sostre d’uralita, parets primes. Una florejada catifa ajuda a treure un pèl de fresca als hiverns del Cau. Moltes cintes de cassette gravades per la inexperta mà d’un jove intrèpid i algun disc. Un vell i tronat tocadiscos rescatat de l’apartament d’uns antic veïns helvètics. Una calaixera feliç d’haver-se salvat de les fogueres de Sant Joan. Un 386 farcit de programari lliure. Quatre atrotinades cadires, record d’altres tantes jornades a cala iaia. Un mundo curull de records d’alt valor sentimental. Alguna revista, molts més llibres, més llibres i llibres. Una viatjada cuina de campanya, companya de voltes i revoltes amb furgoneta pel vell continent. Lavabo menut. El Cau és una borda d’uns 60 metres quadrats molt ben portats que hi ha per allà a les llindes de Montseny i Guilleries i…

…de fons les notes de la guitarra d’en Django, del violí d’en Grapelli, del Quintette du Hot Club de France a l’estiu, al Cau del vell Ós Bru

La discreció professional m’impedeix revelar el motiu de la visita i el lloc visitat, però no fer-ne una descripció més o menys literària seria un pecat que no em sabria perdonar mai. I és que, aquest matí, he estat en un sumptuós espai del centre de Barcelona. Un lloc d’aquests que potser no atrauen l’esguard de ramblejadors que, de fora caminant, miren estàtues humanes, flors i floristes, ocells i vagabunds, però que, un cop passades les portes, et transporta a èpoques de luxes modernistes, de repicar de joies al liceu, de cafès, tavernes i bohemis, de cavalls i eugues i americanus…. Entrar en aquest indret és recular vora de cent anys i tornar a sentir el ritme de la febre de l’or que tenia atrapada la Barcelona emprenedora de fa un bon grapat de dècades. Aquí se sent l’olor del diner en cada detall, en cada raconada, en cada grum, en cada cubell de la neteja. Les habitacions són dalt -reducte de decents infidelitats i de persecucions senyorials a servents amb pretensions-, la planta baixa és una àmplia recepció amb fil musical, sofàs de somni i premsa d’arreu del món. Sota terra, salons per convencions, banquets i celebracions. Per un moment m’he vist amb barret de copa, cigar a la boca i un bastó amb cap d’ivori. Però tan sols m’he avergonyit del meu vestuari senzill, de la meva indumentària rural. Cada convidat, una aigua. Cada tres persones, un plat farcit de caramels. Damunt la taula una carpeta i uns fulls amb capçalera oficial.

Una pausa molt convencional i amb un cafè massa fred. Amb lo maco que és l’embolcall i erren en el menjar. La gent xerroteja ací i allà, en grupets. M’esmunyo per anar al lavabo.

Porta de fusta, panys daurats. S’encén la llum en petjar el terra de la sala. Netedat absoluta, pulcritud nòrdica. Sabons sense estrenar i tovalloles de punt blanc. Vols dir que, en aquest lloc tan asèptic, hom hi pot deixar les seves necessitats. M’apropo als urinaris. És el primer cop en la meva vida que veig que n’hi ha amb tapa! Ja ho veus. Cohibit pel descobriment i per la blancor del marbre d’aquests estris, entro en un dels wàters. Això ja ho conec més i pixo a gust. Mans netes i de nou a la sala de nom exòtic a seguir escoltant els "savis".

Tot sortint d’aquest lloc, m’he trobat el gran Ventura. Allà, assegut en un d’aquells luxosos setials i amb el got d’absenta a la mà.

– Hola Lluís, com anem? Recordant les vesprades bohèmies de la nostra joventut?
– No, noi, no. Pencant, Ventura, pencant. Però, que hi fas per aquests topants?
-Ja ho veus, donant tombs pel deseiximent que em provoca aquella que ha ofegat les meves il·lusions…

I entre glop i glop del seu elixir bohemi recita allò que en la ment té ben fixat:

Si vos volguéssiu,
lluna meva,
jo seria el vostre sol,
il·luminant-vos el rostre
amb la meva estimació reial

Si vos cobegéssiu,
lluna aimia,
la companyia d’un rodamón,
en tots els colors del blau
farciria la nostra relació

Si vos demanéssiu,
lluna creixent,
deixaria feines i terres
per encalçar-vos des del cel
en dolça juguesca d’amor

Si vos manéssiu,
lluna ideal,
esdevindria servent,
amic, company,
cavaller i amant, i

en el meu dolç esclavatge,
us rendiria immemorial,
sagrada i santa
devoció conjugal

Si la distància, però
de les vostres aspiracions,
jove lluna d’estiu,
us allunyessin dels entorns
d’aquest revellit sol de tardor,

si els vostres anhels
us elevessin allí
on ma experimentada ànima
només pot somiar,

si el renom i la presència d’altri
us abellís més que el sentiment
i l’amor del vostre literari adorador,
de lluny us seguiria:

Vós,
reina d’ardents nits urbanes

Jo,
llum de dolces diades pagesívoles

Ai! Immortal estira i arronsa
de l’enamorat,
farcit de metzines
per oblidar,

cercant mil-i-una excuses
en ma pregona intimitat,
lluny de qui té

mon cor com a penyora

Aquest és el temps que ha trigat la meva cartera en fer el viatge des dels Cinemes Icària fins la meva butxaca. Llençada en una bústia de correus, m’ha arribat via Jaume Huguet. Avui, després de recollir-la, he aprofitat per voltar pels antics carrers del meu barri. En aquella oficina van posar-li una pistola al cap a mon pare; allà van robar-li la bicicleta al meu germà, aquí em van prendre els cromos amb una navalla a la mà, allà… Ara és terrorisme mediàtic. Llavors tenies un mort a la cantonada, però no apareixia als mitjans i ningú tenia por… als barris d’enjoiats. Històries de crua immigració a la capital, l’altra, la dels seixanta. Eps! Que naltros les vam viure força bé, encara!

A la cartera li mancava la matèria -diners, tiquets restaurant i la targeta de crèdit-, però tenia tot allò que més m’agrada -el carnet del Centre Excursionista, la llicència de la FEEC, les targes amb telèfons de refugis dels Pirineus i llocs on menjar com Déu mana a la Plana de Vic, …- i, sobretot, m’han retornat la cartera. Una peça de museu farcida de records d’una de les primeres sortides que em va permetre la meva vida laboral. Comprada a la frontera dels Estats de Nevada i Montana és un dels records menys valuosos monetàriament i més estimats sentimentalment.

Aquest migdia, tot dinant, també he vist que encara resten brins d’intel·ligència. Una mossa ha confessat que no va anar a les urnes aquest diumenge perquè no sabia que hi guanyàvem ni que hi perdíem. He respirat, hi ha gent que encara cerque continguts més enllà de la publicitat. Que tingui una vintena danys m’ha fet creure que encara resta una espurna de seny en el món d’anunci actual.

Avui he acabat la tercera relectura del Factòtum de Bukowski. M’hauré d’acostumar a subratllar-lo en diferents colors i és que els llibres se’ls treu un o altre suc depenen de l’estat d’ànim amb el que t’arriben a les mans.

Em fa pena la gent que viu en tres dimensions.
On deixa els sentiments?
On guarda la imaginació?
On serva anhels i il·lusions?

El recordes com si encara hi fós i vius la vida amb el cor en ell
Et mous a la recerca
dels primerencs sentiments que descobrires en aquells encontres de cors inexperts

Creus que tornaràs a trobar aital amor i el cerques
en cada gest
en cada mirada
en cada cos
en cada ànima

Cada cop que un noi se t’acosta, el teu cor explora el retrobament
Tot és debades
Ningú és igual, ni tu mateixa. Ja no ets aquella dolça i jovenívola enamorada per primer cop

La maduresa no t’ha tret la il·lusió, per això la poesia és el teu reducte, el teu espai
I escrius i fas amics
I practiques l’endura sentimental tot cercant el millorament

Rodacors, atura’t!
Una nova metzina d’amor t’esguarda!
Aquest desconegut et pot fer oblidar el teu paradís perdut!

Deixa’t anar!
Deixa’t trobar!
Aprèn a volar!

La topada havia estat esfereidora!
Mortal de necessitat!

La nau d’ella semblava inmaculada i virginal.
Com sempre!

La nau d’ell feia aigües per tot arreu.
Com mai!

Allà, al fons del tot de la taverna més infecta i putrefacte de les Antilles, la fosca apaivagava els brams d’un altre barba negre desolat: Traieu l’aigua de les bodegues! Remeu! Recoi! Remeu!

L’altra dia vaig trobar-me un vell amic de joventut. D’aquells amics de barra i conversa amb qui, durant una llarga i espessa temporada, ens dedicàvem a voltar-la a la recerca de vés a saber quin coi de misteri vital. Seguíem les passes dels nihilistes, de concert en concert, de taverna en taverna, sense aturar-nos a pensar gaire en un futur que veiem inexistent. Bé. On anàvem que hi ha pressa!

Resulta que me’l vaig trobar pel carrer i allò que si és ell o no és ell, vaig saltar-li:

– Perdoneu, que no sou en Ventura?

O era. Per Déu, si ho era. El mateix rostre, els mateixos pocs cabells a la closca, la mateixa veu i el mateix cinisme de sempre. Veient-lo capficat vaig oferir-me a fer-li companyia i aprofitar per intercanviar quatre apunts de la nostra presencia a la terra des del punt on vam deixar de veure’ns.

En la conversa que vam mantenir jo li vaig contar que havia acabat la carrera de polítiques i que, després d’uns anys de tombar món, ara treballava en una empresa municipal en la cosa digital i que ho compaginava amb la vida rural i amb la dèria doctoral.

Ell, pagat de si mateix, em va dir que durant aquests anys havia estat cercant una musa per explotar la seva vena literària. Redéu! El puta! Encara seguia amb la tonteria romàntica encastada a les neurones! Encara recordo en Ventura, pujat damunt de qualsevol element del mobiliari urbà, pitof com qualsevol bon escriptor nord-americà, vomitant els seus versos infantívols, tot just inventats.

Després de declamar amb grans moviments de braços, en Ventura es deturava un moment i acabava sempre amb les mateixes paraules: "Recordeu-me’l que demà l’escriuré". I el demà no venia mai. Pobre Ventura. Tants anys passats i ell encara donant-li a les rimes.

Bé. Tornem al 2006. Em diu que té una bomba de rellotgeria, un poema ideal per una mossa tocada per la poesia. En Ventura, aquest cop assegut vora la platja i sense moure braços i cames recita:

M’agrada la muntanya… a tu la platja.
M’agrada la prosa… a tu la poesia.
M’agrada el meu poble… a tu la ciutat.
Renúncies

Parat, me’l quedo mirant, tot esperant la continuació i no entenén massa res. Ell em diu que, de moment, ja està, però que de ben segur que seguirà. Jo li dic que no entenc les seves renúncies. La prosa és cosa meva i no seva. La muntanya és el meu món i no el seu i això del poble… La veritat és que no acabo d’entendre que vol dir en boca d’un urbanita de Casc Antic com ell. M’està dient que sigui jo el que renuncïi? Li pregunto i em diu que em fixo massa en mi, que, de tant en tant, cal defugir d’un mateix per fixar-se en l’entorn. Que el seu joc és per mostrar fins on pot arribar l’amor per algú. Coi de pallasso versaire! Casunlasevavenad’intel·lectualurbanita!

Abans d’acomiadar-nos, recordem el nostre passat d’hores petites i rememorem el seu himne, l’únic improvisat que repetia nit rera nit, bar rera bar, parc rera parc i en les remullades de peus a la vora del mar.

MESELL!

Allunyat de la gent, et revoltes.
Sol.
En la intimitat, perboques tot allò que no els dius a la cara.

MESELL!!

Se’t remou la vida cada cop que et manen.
No et miren.
Com un espectre vagareges sense amics.

MESELL!!!

Surt del presidi que tu sol et fabriques.
Sies imprevisible.
Arranca els barrots del teu isolament.

MESELL!!!!

Com un ca afrontes la vida rodejat d’amics.
Et miren.
Els desafies cada cop que et manen.

MESELL!!!!!

Els dius la teva veritat a la cara.
Acompanyat.
En la multitud, et revoltes.

Ara ja no està capficat. Recitant de nou la tornada, el veig marxar Poblenou enllà, punys closos, cap altiu i les decidides passes de qui no té res a perdre i molt a guanyar! En Ventura! Quin sagal!

Si és cert que un intel·lectual és algú que diu alguna cosa simple de manera complicada i un artista és aquell qui diu quelcom complicat de manera simple, jo sóc un intel·lectual en l’amor i un artista en la vida.

Assegut damunt del capó del cotxe, amb les cames encreuades, admiro una lluna plena, blanca, viva i reflexiono ploma en mà. Un nou jorn s’adorm i vora el mar l’admiro. Nits de Barcelona! Quants records amaga la fosca i primitiva ciutat dels prodigis! Quantes nits! Quanta vida!

El dia ha començat davant del televisor i l’ordinador. Rodasons i mots teclejats a la pantalla. Un nou escrit per la Revista del meu poble. Un missatge al mòbil. Noves tecnologies. Vells sentiments. Orgia literària de Taradell. El de llibres dedicat a un veí desconegut rodejat de públic conegut. Hi ha tanta lletra a Taradell? Poble de poetes, vila d’escriptors, algun que altre lector i, fins i tot, pintors, escultors i comunicadors fan la cort an Pladevall i Arumí, el pagès filòleg. Gràcies per avisar-me. Tu ja saps qui ets. T’admiro? Un dolç matí de dissabte, unes hores farcides de lletres desplegades per tots els racons de la llar. De Barcelona estant, per Taradell treballant. Com sempre. Respiro vila, la porto, com tot taradallenc, allà on sóc. No ho puc evitar. Com es pot arrancar un bocí de cor? Com se’m pot robar la vida?

El tacte aspre de la faixa, camisa vermella al cos, pantaló blanc. Avui és un gran dia. Avui tindrem casa. És nostra. Aquell somni de bojos, aquell somni d’uns folls pencaires esdevinguda realitat. El meu paper va ser breu, tangencial, tan sols en algunes juntes, donant la opinió. Sense més. D’altres van treballar-hi de veres. De nous, van prendre el relleu. Molts ja no són entre nosaltres. Trenta-set anys de vida donen per tant! Trenta-set anys tirant d’entitats amigues i de lloguer, però ara ja tenim casa. Des de l’entrada me la miro i no me la crec. Haig de passar les mans pels murs pelats, baixar als nous espais d’assaig, visitar la sala de juntes i el magne espai de l’arxiu. Pujar i baixar escales. Entrar als nou vestidors. És nostre? És segur? No és un somni? Ara tocarà mantenir-lo. Tenim local de colla castellera. Sabrem fer-nos mereixedors d’aquest espai? Sabrem guanyar-nos l’estima dels nous veïns? No tenim més remei que viure la nova llar amb l’alegria i el goig reflexat en les cares dels companys i les companyes de colla. Avui era un gran dia. Avui és un gran dia. Ho és pels que hi som, pels que hi van ser, pels que hi seran. Fent d’agulla al primer pilar del nou local, la meva ment s’ha perdut en aquells anys on, en la casa que hem tingut durant vint-i-dos anys, vam començara a amidar folres. Recordo els primers assajos de castells de nou. Amb el Juanito de baix. El pes de les crosses. El genoll dels segons. Ara ja fa uns anyets de tot això, però en l’arribada al nou local i amb els braços encreuats als genolls d’un altres segon, no he tingut més que rememorar els moments de goig, els dolços moments d’èxit de la colla barcelonina. Com diu Harry Chinaski, amb sarcasme bukowskià, tothom cerca l’èxit. Fer castells en vermell, bonica llegenda pel millor local on assajar des d’ara. Màgic, festiu, feliç. Costa de pair un pastís tant grós per un aniversari tant breu.

Chinaski/Bukowski. Factotum és un drama amb final… Bé, no hi ha final en les històries de desesperació. Bukowski és d’aquella colla que durant força anys vaig admirar, com Jean Genet, com Charlie Parker, com Boris Vian, com… La beguda fa a l’artista o és l’artista qui, cercant la simplicitat a la vida, prèn el fàcil i dreturer camí de l’alcohol i les nits d’insomni. Durant força temps, les ànimes en pena s’han arrosegat per locals infectes, per vides perdudes, per raconades carnals, per… És necessari? S’escriu millor? Els estats alterats de consciència són més productius? No t’ho preguntis. No paga la pena. Segueix el teu camí. Viu i estima. Estima i escriu. Les lletres, les paraules sempre surten. Saps d’on venen? Tens la necessitat d’escriure? Escriu. Potser no saps com, però els verbs flueixen dels teus dits amb una cadència rítmica, sincopada. El ritme te’l marca el texte, te’l fixes tu. Te’l diuen els teus sentiments…

Quanta vida! Quantes nits! Quants records amaga la fosca i primitiva ciutat dels prodigis! Nits de Barcelona! Un nou jorn s’adorm i vora el mar l’admiro. Admiro una lluna plena, blanca, viva i reflexiono ploma en mà, amb les cames encreudes, assegut damunt del capó del cotxe.

I és que, si és cert que un intel·lectual és algú que diu alguna cosa simple de manera complicada i un artista és aquell qui diu quelcom complicat de manera simple, jo sóc un intel·lectual en l’amor i un artista en la vida.

Espero que ho entenguis i no m’en facis retret.

Són tres quarts de vuit del matí i estic assegut a la barra del bar d’habitud. És l’hora del descans del bon pagés abans de començar la batalla laboral habitual al cap i casal.

Avui, però, tot és diferent. I és que si no arriba a ser pel cap de mosca i esquena de ferro sense un brí de coneixement del localot aquell arrapat al Palau de Congressos de Catalunya encara seria clausurant les dues intenses jornades de la 5ª edició del Dia de l’Emprenedor del 2006. Una jornada que, entre d’altres virtuds, té la de treure als pencaires de Barcelona Activa dels seus llocs de treball habituals per farcir de personal les sales, els espais i la logística d’aquest barceloní i maratonià esdeveniment. Sense fer un business plan ni tan sols analitzar la idea de negoci, em llanço a cantar-te una cançó sobre les desventures d’un tècnic de continguts digitals reconvertit en porter com cal i en informador, si cal. Potser d’entrada et pot semblar un pal, però llegeix, llegeix que la cançó té suc i una mica d’humor brut.

La cançó de l’emprenedora i el porter
Jo era allà, al costat del faristol i davant del contador electrònic de la porta de la Sala F. Et vaig veure arribar riallera i alegre, dolça i sensual, rodejada per la teva colla de companyes de la Uni com princesa celestial. Venies a veure com fer marketing amb pocs recursos. No deus ser pas rica, no. Però els diners no fan la felicitat i amb aquest cos, la venda és feta. Per què hi ets, doncs, si els recursos et sobren? La teva carta de presentació és perfecte i els comentaris amb les teves amiguetes denota sensibilitat, intel·ligència i una modestia que, en el teu cas, és totalment innecessària.

Ai! Acomiadar-me de tu quan vas entrar a la sala va ser un sotregada al meu pobre cor envellit. Vaig buscar-te a través dels vidres, però no vaig saber trobar-te entre la gentada congregada en aquesta sessió. Per on vas sortir? Per on vas escolar el teu cos sinuós i perdedor? Amb la certesa d’haver contemplat un impossible, amb el convenciment de ser un producte de la meva imaginació, he intentat oblidar-te, però res. El pensament lateral és infructuós un cop els ulls han captat la teva presència. No hi ha sortida, tu ets el meu únic mercat, tu ets la meva única consumidora. Per tu, només per tu seguiria l’estrategia del leming i em llençaria penya-segat avall a ulls clucs.

Una horeta més tard, tot torejant la gentada que omple el Palau, he pujat a l’Auditori. Plenaria dels màsters de l’estratègia empresarial i jo allà a la cantonada de les aigües amb un microfon a la ma i buscan-te altre cop amb la mirada. Que hi ets? Que vols conèixer els alquímics secrets d’empresaris exitosos i d’alta volada? Sí. Torno a gaudir de la teva brillant presència angelical. Llarga i flonja caballera negra al vent! Figura sensual, esbelta i bambolejant. No et puc treure els ulls de sobre, encara que ho intento. Aquí en aquest racó fosc de la sala, tan sols espero el torn de preguntes. Oi que en faras una? Tinc una visió: Com un cavaller de la taula rodona, microfon en mà a tall de llança, m’apropo a tu i amb una diligent reverencia, et lliuro el present com a mostra de submisa adoració. Em mires. Et miro. Veus amor i devoció en els meus ulls i sentir la teva veu altra vegada és un regal immortal per les pobres orelles d’una ànima captivada pels invisibles llaços que ta presència dispensa. Mala jeia la meva! Han xerrat tant els mestres de l’escenari que no ens deixen ni un brí de temps per viure el nostre màgic moment de contacte. Cap pregunta! Déu! Quin greu!

Com es pot dinar amb d’altra gent després del desengany? Sol i sense gana he farcit l’estomac de qualsevol manera. D’una esgarrapada m’ho cruspeixo tot. Impacient per tot el Palau t’he buscat. Oh! Infeliç de mi! No t’he trobat!

A la tarda no has vingut al meu taller. Que no volies sentir el gran Alfons mostrant-te els 10 principals dels ajuts a emprenedors? Que no vols crear una empresa? He entès que no vinguessis al "fracàs: el meu primer èxit". Una deesa de l’amor té l’èxit assegurat a la primera. No fracassa mai! És perfecte i imperible!

Trist, cap-cot i perdut en mi mateix, he pujat de nou a la plenària. Dissimulant el desencís demano DNIs i els canvio per aparells de traducció simultània. Ja no espero que vinguis a veure en Collins. Em sembla tot tant negre, tant gris, tant fosc. On ets? Et cerco debades, veig el teu rostre arreu, et descobreixo en una rialla aliena, en un moviment que em recorda a tu, en… però tu, però tu…

ETS TU? Vens del hall del Palau damunt d’un núvol blau, flonjo, majestàtic. Tot s’ilumina al teu pas. Tothom somriu i els colors tornen a néixer. T’acostes. Tremolo. T’apropes. Fremeixo. T’atanses. Hibridem?

– Per què és això? – diu la teva veu angelical.

Em desfaig i no em surten les paraules. La Nuria respon per mi i veig com m’allargues el DNI. El tacte dels teus dits en prendre el document m’aixequen un parell de pams del terra. Tot és blau celestial. Tot és rosa, que diuen que l’amor s’hi posa. Electritzat encara, veig com il·lumines la sala amb ta presència i resto allí, impacient i neguitós, pendent del moment en que s’acabi l’esdeveniment i poguem retrobar-nos de nou per intercanviar-nos presents d’amor i d’amistat. Espero…

Ja surt gent! Però tu no. Espero. Vens. Et veig. Amatent et serveixo i hidridem les nostres mans en celestial conjunció astral. Quines gràcies més ben donades. T’en vas i jo només em pregunto si demà tornaràs.

Frissos per veure’t, arribo a quarts de vuit a Palau. Plou, però m’és igual. Per què no corre el temps? Per què no em queden ungles als dits? Vindràs de nou a sadollar les teves ànsies de coneixement i networking emprenedor?

Guaitant d’ací d’allà tot cercant-te des de la porta de l’E4, m’angunio. Moix i desesperat entro a la sala i amb el micro a la mà segueixo les més que correctes nocions d’internacionalització del ponent que s’explica amb fermesa i decissió. Per treure’m l’ensopiment de la teva mancança xerro una estoneta amb el tècnic de só. Comencen les tendències de mobilitat… i tu no hi ets. Què coi m’importa a mi la mobilitat si tu no ets al meu costat? De que em serveixen tants avenços i innovacions si no els podem implementar junts? Perdut el meu àngel, tot em sembla un infern! On és la primavera? Si fins i tot el cel plora la teva absència!

Potser a Innovació aplicada? Potser voldras conèixer les oportunitats del sector dels mitjans? Potser en Trias de Bes tindrà prou pes per captar la teva atenció? Res. Tot és debades. Ni tan sols l’immortal Wyoming és prou atractiu per tu i et perdo. Et perdo per sempre més. Et perdo i resto moix, sol, amb els canapes i les copes d’una Nit que, sense tu, no és el mateix. Que puc fer? Que és la vida sense tu?

Marxo a casa, esperant que l’any vinent tornis al Dia de l’emprenedor i que ens retrobem a la porta estant, en la perenne dança de dos enamorats desconeguts.

Nota final pels innocents:
Els personatges d’aquesta història poden ser reals o no ser-ho. Tota cançó té un deix de l’ecosistema de persones i coneixements on es desenvolupa, però la fantasia i la realitat hibriden per generar constel·lacions en temps real de productes innovadors fruit del marketing lateral aplicat a una jornada farcida de networking, card swapping i teamdividualism. Amb ulls d’hortalà i trobador he volgut capgirar sentits per moure a reflexió amb esperit emprenedor. Espero que no t’hagi defraudat i que t’hagi permès moure els muscles aquests de les galtes que diuen que s’estiren quant rius.

Au! M’en torno a l’hort a plegar cireres i ha regar les tomaqueres que, en aquesta vida, tot s’ha de cuidar amb amor i alegria que la vida són quatre dies. Cada cosa al seu temps, amb desinteresada cura, l’aigua justa per no negar-ho, la bona terra ben remenada i adobada i la llavor creixent a poc a poc, pausadament, dolçament. No ho creus així, benvolguda companya? No ho veus d’aquesta manera aimada flor de primavera?

La cosa més bonica
Un home de vuitanta anys llegeix uns mots escrits en una publicació local i recorda. Recorda el temps que va passar anant dia rera dia fins a Vic. S’atura: “Aquest no és el camí més curt fins a Vic” – es diu. Valora les paraules, valora l’ordre, valora l’escrit que la fet recordar i a la persona que li ha permès de fer-ho amb tant de detall. Ell ja fa temps que no surt de casa i aquell grapat de fulls en format de Revista local és el que el manté el dia de la informació de la seva aimada vila. Passa fulls i llegeix una poesia. Una dolça aportació d’una emigrant retornada al seu món de la ma d’un fill. Una altra poesia en un poble d’artistes? L’home s’emociona i sent com la vida flueix dins seu amb renovellada força. No se n’està i fa mans i mànigues per contactar amb els autors d’ambdós escrits…

La cosa més bonica que li pot passar a un “escriptor a cau d’orella” és rebre una sincera trucada d’agraïment d’algú que en sap molt, d’algú farcit d’experiència, d’algú que -a les seves velleses- es decideix a prendre el telèfon perr felicitar als autors dels escrits, primer; i per dir-hi la seva, tot seguit.

La cosa més bonica del món és rebre una resposta, rebre el consell d’una veu experimentada, rebre informació emmagatzemada durant anys i panys en les pregoneses de la ment d’una gran persona.

És tant bonic rebre el reconeixement d’uns lectors propers! És tant bell donar paraules per rebre coneixements! Que més es pot demanar?

Una dolça vesprada marinera
Bressolat per les ones de la vida, contemplo el mar des d’un roc. Són vora les cinc de la tarda i em perdo per les raconades del Roc de Sant Gaietà. El Roc és un tros del Garraf perdut enmig de la Costa Daurada. Sol també entre platges suaus, és una pedra domesticada per la mà humana. Un suau penya-segat que encara serva la salvatjor de temps pretèrits. Quin contrast! A una terrasseta de cadires de fusta, en una raconada vora el mar, sents el soroll de joies: Como quieres que Cuqui le quiera con los millones que le ha costado. Si la dejo por esa pelandrusca de Fefa! Pobre Cuqui!

Prop del Roc en surt un camí de ronda. Un camí d’aquells que resseguien la costa de poble a poble, de platja a platja, de cala en cala. Entre el fel que et puja gola amunt pel tou de xalets putrefactes d’uns diners muntats en la desesperació de mig món i la llibertat d’una mar embravida, el cap se’t perd en la incertesa d’un present que alguns s’entesten en fer dolent. El ventijol de la mar et pica a la cara, uns nens jugant, una parella de jaios mirant-se amorosidament. Allà, un tros endavant un grup de joves fent tabola i a baix, a la rocosa platja dels capellans, un grup de mosses vergonyoses que riuen i s’expliquen juvenívols secrets. El luxe que ha empobrit els penya-segats d’aquest bocí de món contrasten amb la trafeguda feina d’un parell de pescadors fent cérre el peix pel mar.

Quina pena que em fa l’arribada a la Platja Llarga, tota farcida de crancs humans prenent el sol immòbils. Pistes de tennis, piscines, més impúdics cassalots. Ètica espartanta la meva. Potser sí. Però cada cop que veig aquest luxe, el veig damunt per damunt d’una muntanya d’ossos d’infants difunts en països massa rics en recursos. En recursos imprescindibles per farcir la bojeria d’un terç de la humanitat. Però després arriba la trucada i les visions es desmunten com un castell de cartes mal girbat.

Aprofito la tornada per seure una estoneta en un banc i acabar una lectura impressionant. Si podeu, no us perdeu El gran robo del tren d’en Michael Crichton. Sublím. Misteriós. Una foto finish d’una època que es repeteix constantment. La roda de la seguretat i la inseguretat de les nostres societats amb el seu cul immens aposentat damunt de milers i milers d’éssers humans esclafats. Llegiu, llegiu, llegiu el retrat de l’opulent societat victoriana i la intel·ligència d’un mag de barba vermella… És hora de canviar de costa, és temps de canviar de platja, tocar atendre la trucada i anar a Torredembarra.

El passeig de Torredembarra és llargarut i farcit de construccions de nova fornada. Més desgavell urbanístic a la costa catalana! Poca casa de pescadors queda vora el mar. Apartaments i més apartaments ocupen l’espai que, en d’altres temps, era per a ús de mariners i pescadors que de la mar en farcien la taula. Ja no resten pacients mans sargint xarxes a la vora de l’aigua. Irreparable pèrdua d’un món imaginat.

Vesprada de dissabte, bressols de mar. Dues veus vora la mar. Dues copes. Una mirada comuna al món. Que bella és la vida del lluitador quan troba complicitats en ulls aliens! Com descansa la brutalitat de l’ós quan troba una ànima amiga! Gràcies per cedir-me una breu horeta del teu temps i de la teva companyia.

El dia d’en Pau
Les comunions, tal i com jo les conec, tenen un guió força habitual pels convidats: Comencen amb la missa i l’eucaristia -punt central, no ho oblidem-, segueixen amb les fotos i l’espera. L’espera, l’aturada i llarga espera. I clouen amb un bon àpat i una festa on la quitxalla xala com mai… o com sempre, vés a saber.

Aquesta vegada no ha estat pas diferent de les altres i el nostre petit protagonista s’ho ha passat d’allò més bé. Com sa germana, com son cosí menut i com la trepa de canalla que els acompanyava per tot arreu i que no l’han deixat ni un segon durant el joc de pistes a la cacera del regal de la farmacèutica tripulació calafellenca.

A l’esglèsia, el xivarri del públic no ha parat ni un moment i, a vegades, s’ha superposat als dolços cants dels infants que, com una coral professional, desgranàven melodies d’una bellesa tal que se’t posava la pell de gallina. Com una sola veu cantàven com àngels, com una sola veu la gernació congregada xisclava com garrins! Per què la gent no surt al carrer si té ganes de xerrar? Per què no respecten ni als seus homenatjats? Bé, tot es perdona a la csa del senyor -diuen els que en saben, però m’ha sabut tant de greu veure com es desplaïa el resultat d’hores i hores d’assaig pacient d’aquella canallada a punt de fer la primera comunió. M’ha emocionat la versió del pare nostre que han cantat. M’ha agradat el rítmic mans a les mans en senyal de pau. I m’ha encantat la meva fillola llegint un parell de pregàries sense un brí de tremolor a la veu. M’hagués atrevit jo a pujar-hi a la seva edat? Ben segur que no! Ara ja em costaria!

De l’esglèsia de Calafell, que enguany celebra els 200 anys de la seva construcció i consagració, hem anat, no sense la preceptiva sessió de fotos, a dinar a Cunit. Un suculent àpat en un reconegut restaurant, un bon animador infantil que ha fet bellugar a nens i nenes de totes les edats (Oi que si, Avi Lluís?) i un ball on, carai quina sorpresa!, fins i tot jo he ballat una estoneta. Increïble, oi? Carai! Tots som mainada encara que alguns siguem tant ràpids que sembli que sempre som escalfant la cadira.

Al vespre d’aquest diumenge, no he tingut esma per apropar-me a Gasala. N’estic segur que la trepa del proper alcalde em sabrà perdonar el destret.

… un local que acollia a una trepa de jovincells aixelabrats i vitalistes.

L’altra dia, tot recordant els anys d’adolescènca amb vells i propers amics d’aqueixa barriada dels grans contrastos, ens va venir a la memòria un dels locals més curiosos i estimats del nostre barri. Donant cops a la pilota amb els ninots enganxats per barres de ferro vam tornar a apropar-nos a la porta del carrer Mariano Aguiló, vam tornar a pujar les amples escales, vam tornar a creuar les portes verdes amb vidre sempre esqueixat de la planta principal i vam tornar a veure aquell jaio allà darrera la barra de la nostra estimada Artesana. La sala d’aquesta vella cooperativa del barri era majestuosa, els sostres eren altíssims, a les taules sempre hi havia algun grupet d’avis fent la barreja i jugant a la botifarra o al dominó. Just a l’entrar hi havia la corrua de taules de billar. Tantes vegades que hi haviem jugat i tant poc que en vaig aprendre. 

Al costat de la porta d’entrada, una porta més menuda, però també majestuosa, portava al nostre racó preferit: Els futbolins. Ni una sola finestra, ni un brí de ventilació, però allà amb la cigarreta consuimnt-se als cendrers de les cantonades i la cervesa jugant-se la vida damunt dels laterals del futbolín haviem fet partida rere partida, possant papers a les porteries per recuperar les boles de fusta i poder estirar la moneda de cinc duros tant com fós possible. Els diners no sobraven en aquells anys i els que teniem setmanada erem uns privilegiats.

Allà vam aprendre a jugar entre nosaltres, a reforçar amistats i a riure cada cop que en pensava alguna -i era sovint-. Llavors aparaixia sempre la trepa dels drogats, aquells mansos que ens cardaven més por que una pedregada, però que allà només estàven per guanyar-nos partides de futbolín i poder passar una estona fent el gallet davant de tifetes i mosses. Per sort, als futbolins tots feiem pinya i ens necessitàvem per jugar. Al carrer els haguessim tingut més por. No sabies quan et saludarien com un amic o quan, empesos pel mono de les droogues, t’acorralarien a qualsevol paret per buidar-te les butxaques navalla en mà. Anys a venir molts d’ells ja no hi són i nosaltres seguim renquejant i fent via amb el que tenim, tot recordant de tant en tant les mi-i-una tardes de l’Artesana.

Per mi, l’Artesana empre serà un lloc màgic. Allà sentia, ja en aquells anys mossos, l’esperit i la força d’una barriada obrera, necessitada i esperançada com la meva. La meva adolescència es va moure pels darrers reductes del Manchester català en decadència. Mira que en vem veure i viure de fàbriques i naus industrals que, com el vell Catex, acollia els nostres jocs entre les runes d’un barri vell. Catex ara és el remodelat Can Felipa, però per nosaltres sempre serà Catex, el nostre imaginat món enrunat.

L’Artesana ja no és un centre lúdic. Ara no en resta ni un borrall. Pisos nous i acondicionats. Ni el més lleu bocí, ni un record, ni una placa. Res.

Les naus han anat caient una darrera l’altra sota les botes del progrés i el capital. La vella estació de tren, el pas de les vies, les parets plenes de graffitis. Mullant-se els peus a la vora del mar i dels pilons de runes de les platges. Tot ha desaparegut davant una nova manera de viure que és tant i tant extranya als poblenovins de vell…

Moltes vegades m’he preguntat que en pensarien els treballadors de La Canadenca, com ho veuria en Bonaventura i la seva colla d’acció, que en pensaria en Benguerel, com s’ho miraria Mossèn Pius, el taradallenc. Reconeixerien el seu barri? Reconeixerien en aquests carrers aquell tros de món que compartien amos i treballadors? Poblenou sempre ha estat barri d’amos -a redòs de les Rambles- i de treballadors -a redòs de les fàbriques- i ara ho continua essent, però d’una altra manera. Els amos s’encimbellen en torres i no treballen, dissenyen la societat del coneixement. Els treballadors viuen en pisos construïts per cooperatives o fugen a la recerca d’espais on puguin viure en pau, en harmonia i llibertat. Fins ben entrats els anys 90 al Poblenou encara podies despertar-te amb la sirena d’alguna fàbrica, encara podies veure els pencaires de mono blau anant amunt i avall. Ara, però, la burguesia transvertida d’obrerista ha manllevat un nom anarquista per bastir un barri d’opulència, consum i joies. Icària, Icària. Quants cops somniada! En quants cercles es pronunciava el teu nom com a simbol de la justícia social! Quants poblenovins van fer les amèriques a la recerca del somni d’Etienne Cabet?

Fill del Poblenou i net de Taradell. El record de la meitat urbana del meu cor i de la nit de Puertohurraco m’ha reviscolat avui en veure el Nosotros somos así, perquè, com es diu en aquest film, no existeix més noblesa que la noblesa de l’ànima.

Dilluns. Quarts de nou. El sol daura el cel acomiadant-se novament darrera el Lluçanès. Orenetes i falsies encalcen mosquits abans d’ajaçar-se. La suavitat metàli·litzada de Blade Runner apaga l’orquestra de mallarengues, tudoncs, cucuts i puputs, tortres i perdals que visc cada vespre. Necessito tant aquestes bestioles! Necessito tant la ració di’aria de natura. Necessito tant… Estic cansat i tou. Tendre i mesell com un xai en les pastures.

Massa batalles, massa disputes, massa nervis per un rebuig necessari. Massa estona davant l’ordinador, massa cops de cap per solucionar probles quotidians, massa… desencís. Desencís per l’aiguabarreig d’opinions i informació. Ahir tot Barcelona era al carrer per veure una rúa? Què tenen a veure unes instal·lacios lúdiques amb les cases de colònies de la comarca? Voldria deslligar-me del món aquest vespre. Escoltar el sol, veure la lluna, respondre als precs planyívols de l’hort. Té set i l’hauria de regar, però estic tant tou. Estic tant tendre i mesell. Avui el deixo. Escric. Escric sense destí. Escric sense ofici. Escric sense hiperenllaços. Escric… Ja ho farà el pare!

I és que avui només tinc ganes de tombar-me en aquest vell sofà de la galeria i deixar anar la ment al só de les notes de la banda sonora d’aquesta obra d’art. Blade Runner. Homes-màquina com jo. Amb sentiments, com jo. Amb passat, com jo. No vull fer res. Estic cansat. Cansat com tu. Cansat com ella. Feia tant de temps que no ho feia!

Jo volia ser modernista, t’ho havia dit alguna vegada? Modernista i bohemi. Però els anys em van ensenyar que tan sols podia ser inconformista. Inconformista, però… no gaire. Deixo anar el llast melangiós que em tormenta darrerament sense motiu. Deu ser el cansament?

Deu ser el cansament del jorn d’ahir. Un matí d’Aplec. Allà. Al Castell. Suposo que en faré una pàgina de fotos d’aquesta trobada de botifarra i Cobla Lluïsos. No ho sé. Vaig haver-ne de marxar a la mitja part, després de xerrar ara amb un ara amb l’altre. M’aturo per contemplar el reflexe del sol en la panxa de les falsies. Les falsies dançant al vespre davant les finestres d’aquesta galeria. Quatre núvols d’allà el Gurri. Ahir vaig ser-hi, al Gurri, per seure novament sota l’arcada menuda, fent volar coloms i pensant de nou en aquells que en van fer la vivenda abans que jo. Gent fugida de Barcelona en temps de post-guerra. Gent que va trobar en aquestes contrades el seu lloc de descans. Gent que hi va trobar les quatre ànimes que els ajudessin a malviure en les seves vellesses. El Gurri. Espina dorsasl del meu país.

Avui he tornat a Barcelona. La feina. El diner. L’aire urbà que em permet capricis burgesos. Capricis burgesos com el d’ara, com estar mig estirat, escrivint quatre ratlles en aquest ordinador i escoltant música de capvespre. Sóc llunàtic. Ja ho sé. Llunàtic i somiatruites. Somiatruites i rabiut. Rabiut i… L’estornell no em deixa seguir amb les meves divagacions de jove revellit.

Demà tornaré a Barcelona. Per treballar. Per fer castells. Per xerrar. Dos perdals damunt una teulada veïna. Suposo que venen a tastar els enciams de l’hort o alguna punta de bleda. Avui que facin. No tinc esma per fer-los fóra. Demà serà un altre dia. Una nova jornada i tornaré a ciutat, lluny de la natura, a prop de…

Matem-ho. Segur que el proper dirà alguna cosa i tot.