El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Gordo i El Salvatge dels Pirineus. Dos llibres que m’han durat un sospir. Dues lectures que m’han resultat imprescindibles en un moment d’hores baixes, de dubtes absoluts. Un moment que suposo que deu tenir tothom que està viu i li dóna en excés al cervell.

Hi ha vegades que són els llibres els que t’escullen a tu i no pas a l’inrevés. T’escullen per què et volen mostrar quelcom, et volen ajudar a prendre decisions. És el que m’ha passat a mi amb aquest parell de llibres.

Primer va ser la història de l’estudiant de lleis que decideix mirar-se el món des del feixanc dels Pirineus. Un amant del coneixement que decideix apartar-se del món com un ermità laic que es dedica a escriure notes legals i cuidar una terra força erma. La història d’en Pep Coll va venir a trobar-me en un bar de Nou Barris més o menys a l’hora d’esmorzar. Una ressenya en un diari que parlava del Premi Sant Joan 2005 i que m’ha donat força pistes de què fer davant d’una negociació verbal que no té traducció escrita en els termes pactats.

Ara ja és tard per tornar a acceptar l’oferta rebuda verbalment i no traduïda en paper. A vegades, i no sé si a tu també et passa, els llibres ajuden a refermar posicions. La història d’en Ventura Mir m’ha ajudat a prendre una decisió en un possible canvi de feina. Les coses s’han de fer a poc a poc i els miracles no existeixen. Les presses són males conselleres i l’oferta verbal que vaig rebre per a treballar alguns dies des del meu feixanc de Taradell i haver de baixar a Malpui tres dies a la setmana no és més que una temptació momentània per abandonar una feina actual que, si bé em fa baixar a Malpui els cinc dies de la setmana, també em permet doblar-me en dos i més per tal d’escriure a la Revista del poble, fer el doctorat -encara que potser en baixi el ritme- i tenir la lògica preocupació que hom ha de tenir per l’esdevenir del tros de món on un vol viure.

El meu èxit no és arribar a presidir res, a ser un executiu ocupat en l’esdevenen de la feina; el meu èxit és ser eficaç i eficient en la feina, ser-hi productiu, dedicar-li les hores justes per tenir una vida privada, personal, social si es vol, més rica.

Treballar per viure, no viure per treballar. Treballar per viure i, si pot ser des de casa, millor que millor. Però les dreceres no són bones tal i com mostra en Pep Coll en aquest llibre tant vuitcentista com de rabiosa actualitat.

Després va ser la història del Gordo Monchón i la seva rebel·lia. Llegint-lo em donaven ganes d’escriure algun text gastronòmic. Suposo que aquest és l’objectiu del Premi Sent Soví de Literatura Gastronòmica que ha guanyat enguany aquest llibre. Un llibre que, com el Salvatge dels Pirineus, també m’ha vingut a buscar. En aquest cas a través de les ones hertzianes i de la conversa fàcil i desenfadada del seu autor en el programa que el Grasset fa a Catalunya Ràdio.

Gordo ajuda a perdre complexes. Ep! Jo no estic pas gros, eh!. 87 quilos en 175 centímetres d’alçada no són els 130 quilos del protagonista que es defineix com més aviat baixet, però cadascú té les seves dèries i les seves manies i als solitaris a vegades ens agafen moments de soledat personal i d’invisibilitat supina.

Si El Salvatge m’ha ajudat a prendre una decisió en l’entorn laboral, potser Gordo m’ajudi a prendre’l en el personal. Però en aquest cas una mica de tossuderia, un molt d’orgull i un polsim de timidesa suposo que no em permetran prendre una decisió tant ràpida. De fet, és més fàcil rebutjar una oferta quan estàs col·locat en un bon lloc que pidolar en el mar dels sentiments quan comences a estar massa a gust en la soledat del monestir laic personal.

No sé si hauràs entès alguna cosa de tot això. Però en qualsevol cas, aquesta no és una petjada com les altres. Suposo que l’arribada del fred em fa hivernar i ser una mica més introspectiu. La lectura substitueix les excursions i la memòria i els records s’enfilen i es barregen en una mescla impura de sentiments personals que acaben traduint-se en petjades aparentment tant incomprensibles com aquesta. Dos llibres, dos temes, dos… El moviment es demostra caminant i no es camina sense generar inestabilitats. Sense aixecar un peu enlaire no tens necessitat de tornar-lo a posar al terra un pèl més endavant i aixecar l’altra per fer el mateix i així successivament. Inestabilitats vitals! Quina bajanada! Serà millor que torni al treball de recerca i deixi la pell de bajà per un altre moment.