El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si jo fos el pare del meu rebesavi em dirien Josep Mauri i viuria de masover en algun mas de Sant Feliuet de Terrassola, vora l’Estany. Allà on s’acaba la comarca d’Osona i comença la del Bages.

Si jo fos el pare del meu rebesavi avui estaria fent la castanyada, allà al foc sempre encès de la cuina on, en les fredes nits d’hivern, si està tant i tant bé.

Avui, després de dinar, haguéssim torrat quatre castanyes i la iaia Rosa ens hauria fet aquells panellets tan bons i gustosos que només ella sap fer.

No hi faltaria l’aiguardent que hem fet aquest estiu amb aquelles quatre nous de les nogueres del Rector. El foc dansaria a les parets de pedra de la cuina, jugant a fet i l’amagada amb les ombres d’aquest capvespre de tardor.

Essent dia de Tots Sants, al matí hauríem anat a missa i ens haurien parlat dels difunts i de la gent que ja no hi és.

Si jo fos el pare del meu rebesavi seria allà a la vora del foc, potser pesant figues, potser contant facècies als meus set fills. Les quatre mosses em mirarien amb la carica aquella d’àngel que, molt de tant en tant, saben fer. Els tres sagals, estarien fent la punyeta a les mosses o pensant-se’n alguna de l’alçada d’un campanar.

Aquest vespre, però, seriem allà, fent foc pels nostres avantpassats difunts, oferint-los l’escalfor de la llar, les quatre castanyes, els panellets i algun moniato per si ens volguessin reconfortar i donar-nos l’escalf de la seva bella i dolça companyia.

Que savis que eren els nostres avantpassats, colrats d’anys i d’experiències! De ben segur que, en una data tant assenyalada, estan més a prop nostre. Com per Sant Joan. Els dos dies de retrobar el passat, de desfer el fil de la memòria i de treure’ls a passejar per demanar aquell consell que tant necessitem quan ja no hi són.

Malauradament, però, no sóc el pare del meu rebesavi, sinó el fill del seu rebesnét. Ja no tinc una cuina d’aquelles ni una llar de foc on fer-hi el brou. Sort en tinc de la pipa, que em permet fer foc i treure fum tot embrancant els meus records vers tants i tants avantpassats amuntegats en la memòria.

La memòria viva que serva records dels meus avis i les meves àvies, del meu cosí, de la tieta Carmeta, de… Són tants els difunts que venen a donar un cop d’ull al foc de la meva pipa aquest capvespre de difunts..

La memòria sobrevinguda d’en Josep, d’en Llogari, d’en Segimon, d’un tou de Mauris, Vilarós, Reigs i Sellés que han anat petjant aquest món i que han anat deixant documents per cercar-los, encalçar la seva memòria, teixir històries i llegendes al seu voltant. Conèixer tradicions.

Quanta riquesa amagada!

Quin misteri més pregon!

La memòria literària d’en Calders, en Montcada, en Martí i Pol, en Jules Verne (per què no?), en Tisner o, fins i tot, en Gaziel.

La memòria política de l’Avi, d’en Lluís, d’en Salvador i d’en Francesc entre molts d’altres.

La memòria…

Avui, assegut a fora, tot mirant una rogenca posta de sol damunt Taradell, m’he vist rodejat d’una colla de difunts, d’una colla d’avantpassats, rics i vius en la memòria, en el bagul del passat que és la memòria humana. I el seu escalf, la seva empenta, m’han fet pensar en aquella sentència tant actual d’un dels grans poetes osonencs que diu que tot està per fer i tot és possible.