La Dama de Ferro
Deixa un comentariCorria. Com un esperitat, corria. Corria. Corria sense sentir les fuetades de les branques al rostre. Corria sense atendre les formigues que se li escolàven gola avall. Corria. I és que aquell dia era divendres i ell només volia córrer, fugir, deixar la ciutat, abandonar les obligacions, aturar la seva vida per un parell de dies. Corria. Corria per allà on la seva sang l’indicava que havia d`anar. Corria pel mateix camí pel qual abans que ell havia corregut son pare i abans que son pare son avi i abans que son avi, generació rera generació, tots i cadascun dels seus avantpassats. Aquell vell camí ral desaparegut, desdibuixat, fos, perdut entre boscos, camps llaurats i molta inmundicia.
Els solcs dels tractors eren l’única petja dels trams de camí encara vius. Llur activitat agro-industrial els havia mantingut vius, però irreconeixibles. Sols. Sols com ell. Sols com el jan que corria. Aquell vell camí ral que unia el seu poble amb el cap i casal, amb la ciutat dels comptes, amb el port on, en d’altres temps, havien carregat la llana de la seva familia per portar-la vès a saber a quin racó de món, era ara un residu, un record mal esborrat, un tros de realitat impresa en fulls antics i esparrecats d’algun arxiu.
En Jan és sol. Sol en aquella vila tant i tant rica temps enrera. L’aigua del riu, podrida, imbebible, amb gust de ferro fos i panxes de granotes velles, un gust que et rebentava la boca de l’estòmac. La gent havia anat deixant aquest bocí de terra i ara, ell, n’era l’amo absolut. Bé, n’era l’amo absolut si no fós…
Sempre hi ha un si no fós i per en Jan, el si no fós era la ciutat, el cel, les bruixes, els dimonis, la mort, la sang, la pesta. Sí, eren els Jenets de la Pesta. Eren aquells jenets que havien cabalcat damunt la desgràcia aliena pel seu enriquiment personal, aquells que havien arrancat els cors i els records de tants i tants cadavers difunts, aquells que….
ara s’havien fixat en el seu cau.
En Jan els feia nosa.
Aquell bocí de terra ja no tenia cap valor.
Memòria?
Quina memòria?
Futur. Progrés. Energia.
Ara tocava treure’n un rendiment de la contrada.
La seva vila lliure seria la nova presó, el nou presidi pels inadaptats d’un sistema que a ell tampoc li feia cap peça. Què n’havien fet del poble? Una altra pesta més, una altra moneda més, una altra acció més, una altra…
…i en Jan corria.
Corria pel mateix camí pel qual abans que ell havia corregut son pare i abans que son pare son avi i abans que son avi, generació rera generació, tots i cadascun dels seus avantpassats. Aquell vell camí ral desaparegut, desdibuixat, fos, perdut entre boscos, camps llaurats i molta inmundicia. Corria per allà on la seva sang l’indicava que havia d`anar. Corria. I és que aquell dia era divendres i ell només volia córrer, fugir, deixar la ciutat, abandonar les obligacions, aturar la seva vida per un parell de dies. Corria. Corria sense atendre les formigues que se li escolàven gola avall. Corria sense sentir les fuetades de les branques al rostre. Corria. Com un esperitat, corria. Corria.
“La aparición repentina de un hueso resulta cuanto menos extraña”. Així, d’aquesta manera enigmàtica s’encapçala una nota de premsa de la regidora de València Mª Jesús Puchalt per a explicar, o tractar d’explicar, les obres que es realitzen per a construir 1020 nínxols sobre l’única fossa comuna que es manté intacta al cementiri de València. Segons el Fòrum de la Memòria, més de 4.500 víctimes del franquisme foren soterrades en els mesos següents a l’acabament de la guerra.
La regidora Puchalt, i per extensió l’alcaldessa Rita Barberà, consideren que l’aparició d’aquest os no és casual, que algú l’ha deixat en aquell lloc per a fer-les passar per desconsiderades amb unes deixalles humanes. Total, si les havien assassinat i abandonat de manera anònima, -deuen pensar- seria per:
1er. Alguna cosa -mala, per suposat- haurien fet
2na. Si en 70 anys ningú ha sabut qui són… Existiren de debò?
3ra. I si existiren perquè ho feren? (Existir i després ser com n’eren)
4rta. Si de 4.500 cossos presumptament soterrats, només ha aparegut un os,perquè tant d’enrenou?. Ben segur que n’eren mals valencians i pitjors espanyols, perquè, fins i tot després de morts, no volen l’avanç d’un poble com el valencià que necessita els nínxols, com necessitem l’aigua de l’Ebre que ens ha furtat ja sabeu qui.
Sí senyors, perquè la susdita regidora ho és de “Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible” i el que volen és frenar un ajuntament i una comunitat líder com és la valenciana i per això, Puchalt i Barberà, manifesten que:
“no está fundamentada y es absolutamente contraria a las comprobaciones efectuadas desde que se iniciaron los trabajos de rebaje del terreno para proceder al acopio de materiales. En todo momento han habido operarios comprobando que la tierra era vegetal, exenta de restos óseos”.
I ací deu estar la clau de l’assumpte, “la tierra era vegetal, exenta de restos óseos”. Per tant perquè es neguen a que fem uns nínxols -1.020 per a ser exactes- que donem uns bons “dinerets”. Deuen ser els mateixos que ens neguen el dret a fer “clots” o “fosses” de golf que ens duen el progrés. El cas és clavar alguna cosa als forats, en alguns casos pilotes de golf i en d’altres morts. Què més dóna! Però si donen beneficis!. Sobretot, a alguns vius, ben vius.