El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Més enllà de la invisble connexió que ens uneix, sé que no coneixes l’existència d’óssos humans com jo. Som pocs i desprenem molta menys energia que valtres, les pures salvatgines. Malgrat tot t’escric quatre ratlles que crec que et poden fer bé.

Palouma, aquesta lletra l’escric en resposta al sotrac emocional que vaig sentir fa uns dies en notar el teu neguit per la indesitjada deportació dels teus estimats boscos eslovens. Quan et deixàven de nou en llibertat, perillosa i vigilada llibertat, a la veïna i estimada Occitània, vaig aconseguir traduir aquell sotrac en paraules. T’havien deixat a l’Alta Garona, perseguida pels vilatans com un monstre medieval.

Palouma, has de saber que abandones els rics i lliures boscos eslovens pel moll de l’ós d’un tou de pobles materialment sotmesos, però sentimentalment lliures. Has de saber que per aquestes terres no hi trobaràs la soledat que necessites, no hi trobaràs l’estimació del teu veïnat humà, no hi trobaràs aquells tradicionals gossos de muntanya que -amagats entre el ramat – se t’enfrontàven en temps reculats per a protegir els interessos dels pastors i llurs amos.

Suposo que no saps de que et parlo, oi, Palouma? És clar, tan sols tens tens 5 anys i ja vas nèixer als boscos d’una Eslovènia lliure i sobirana, amb una llengua reconeguda internacionalment, en un país on, al viatger català que si acosta, els teus veïns humans sempre li pregunten: "Què? Encara sou a Espanya?". Però això són sentiments humans, Palouma. El teu neguit és el d’haver de cercar aliment dia si i dia també en un país nou, en una terra que, avui per avui, encara t’és desconeguda.

Som pocs els que valorem la teva presència, Palouma. Som pocs i ho fem a distància, des de les confortables llars d’una vila o d’una ciutat on la teva arribada és poesia. Però Palouma, arribes en terres on no hi trobaràs l’estima que necessites. No esdevindràs simbol nacional dels seus vilatans. I és que resta poca natura verge per tu, per mi, pels meus, pels teus. Els óssos necessitem de grans espais on està a plaer, on fer la nostra. Els necessitem com l’aire o la companyia dels nostres semblants en els rius de salmons que ens alimenten. Necessitem natura, boscos verges, rius solitaris, caus tocats per la tranquilitat i la pau que el teu nom vol representar.

Ai! Palouma que no saps on t’han ficat! Seràs una fugitiva tota la vida, seràs una empestada fugitiva. Ai, Palouma! No t’acostis als ramats! No t’acostis a les cases! Viu de la tradició de la teva espècie! No ho oblidis! Viu de la tradició de ton estirp! Aquella nissaga que dominava les nostres terres fa un bon grapat d’anys, que ens ha omplert de llegendes i contes de fades, de nostalgia, de festiva nostalgia.

I és que, sabies Palouma que en bona part del Pirineu es deia (i ben pocs encara diuen) que la tornada de l’ós anunciarà el retorn de la llibertat? Però aixó són llegendes i falornies de l’arbre mentider, l’arbre dels angelets de la terra, l’arbre de les llibertats catalanes, l’arbre del poble pla que ara et vol mal. Per què s’entesten en tornar-te a un tòlit país que et rebutja?

Benvolguda Palouma, sigues benvinguda als boscos del Pirineu, però -si pots i tens forces- venç les teves pors, olora la teva vella llar eslovena i retorna amb els teus, allà on corries lliure i reposaves en pau. Nosaltres no estem preparats per rebre’t encara: El Pirineu és malalalt i les nostres contrades moribundes.

No sé que més et puc dir, Palouma. El cor se m’esquinça quan sento el teu patiment, el teu neguit, la teva força immortal. Rep la més cordial, forta i estimadora abraçada d’un company que et vol bé,

L’Ós Bru de Taradell

P.D.: Ai! Si. Palouma. Me n’oblidava. El Koala em va donar molts records per tu.