El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El dia 30 volia acabar l’any a la Jazz Cava, però la mandra va poder més que les ganes de jazz i el cotxe enlloc d’enfilar el camí de Vic va decidir prendre la ruta de Barcelona. Una nit del tot casolana, una nit amb els papes. Una nit amb tall de llum inclòs. Coses de Diagonal Mar, de la nova Barcelona, de la cara B de la Barcelona vora el mar, emprenedora i tecnològica.

Volia perdre el darrer dia del 2005 donant un tomb per les Rambles, la Plaça de Sant Jaume, el carrer Tallers, la plaça de Catalunya, el Call barceloní. Sentir els aromes d’una gran ciutat. Reviure, perquè no, algunes passes d’una desbocada joventut perduda. Bé, encara no del tot. Més aviat d’una adolescència urbana que no ha deixat de perseguir-me fins més enllà dels 30.

Les Rambles segueixen sent un món propi. Un tros de decorat curull de turistes, nouvinguts i algun barceloní de sempre. Aucells engabiats, diaris en llibertat. Revistes i postals, cartells i anuncis venent de tot. Les Rambles de dia són colors i més colors, humitat i humanitat, estàtues humanes i circulació animal. Recordo les Rambles en aquells anys joves. Aquells anys on la curiositat ens manava a apropar-nos a la part més bèstia del Passeig. Sempre de matinada. Sempre a la sortida d’algun cafè, d’algun local, d’algun pub, d’alguna disco, d’algun… Encara recordo les nits de Pere Camps o aquella matinada fresca d’estiu que, no sé ben bé com, vam anar a parar entre meuques i macarres. Aquella donota curulla de carns que va seure al banc on érem. Vam xerrar una estona, si. Ens va explicar llegendes, aventures, retalls d’una realitat apuntalada entre el diner i el no-res. Aquella nit, el pudor, el costum, la timidesa -potser -, l’orgull de joventut -també- ens van impedir d’acceptar la seva proposta: Una partida als xinos: Si naltros guanyàvem, polvo gratis; si guanyava ella, pagàvem tarifa. No ho vam fer. Érem uns crios que ens les donàvem de grans. Un pedaç de vida passat, un record molt blussy que es repeteix de tant en tant en algun racó, en alguna cantonada, en algun lloc de la ciutat de les lleis anticarrer. Records i imatges del carrer Sant Rafael, del Cafè de l’Opera de matinada, de Zeleste. Nits de cervesa i fum. Nits de terres freds i boques càlides…

Veient un parell d’avis ballar swing al ritme d’un dels grups de jazz més habituals de Portal de l’Àngel, m’ha vingut al cap un passat canalla. Un passat canalla i un present esplendorós. Un present esplendorós i un futur que només pot ser màgic. I és que m’ha vingut al cervell una glopada d’aire de l’Hospital Clínic. Una glopada d’aire del Clínic i unes gotes d’aromes de Nova York. De les aromes d’un vespre vora el Hudson a ritme de swing. M’he trobat de nou entre loques fent el pallasso més enllà del Soho. M’he trobat de nou al Village, a la Pensió jueva, a la Washington Square. He tornat a parlar amb els sense sostre de Central Park, he tornat a assaborir l’expresso de l’Expresso -el cafè italià que m’atreia cada matí al sortir de "casa", he tornat a les Laundry amb dutxes del MidWest on els rodamóns aprofiten per rentar roba i dutxar-se abans de seguir rodant i rodant sense destí. He tornat a sentir la suor d’un subway multicultural. He tornat a recórrer els carrers de Harlem. He tastat la cervesa dels punks de Colònia. M’he banyat de nou a les platges del Drubovnik iugoslau. He respirat l’aire d’un Pirineu on encara hi ha llops. He tret a pasturar les vaques amb el pastor de Moncortés. Retalls de memòria, fotogrames d’una realitat passada… Quina pau més bonica la que es viu rera els Badlands, tot admirant una posta de sol en un terreny que encara és sioux… Carrer Tallers. Que hi faig aquí? Ah! Si. Que sóc a Barcelona. Que he baixat a ciutat.

Quantes hores he passat mirant discos al carrer Tallers? Quantes vegades he comptat i recomptat els diners de la butxaca per mirar si n’hi havia prou per comprar aquell disc d’aquell grup que…? Revolver, Castelló, Jesus? Avui hi he anat per tafanejar i he acabat comprant el darrer treball d’una veïna de la comarca. I és que trobar la millor veu del blues a Osona fa gràcia i enorgulleix. Pocs, però ben parits. Deu ser cosa de la boira, deu ser cosa de tenir calor a l’estiu i fred a l’hivern, deu ser…

He tingut temps de mirar harmòniques i més harmòniques, tot esperant que els Reis tinguin temps de passar per casa i deixar-ne una. He tingut temps de donar volts entre cares inexpressives, entre gent cansada de veure gent, entre gent veloç a la caça de regals, de compres, de… He tingut temps de trucar-la i no trobar-la. Com sempre que em decideixo a trucar alguna mossa atabalada. He tingut temps de comprar el darrer paquet de purets del 2005. Si prohibeixen el consum públic de tabac, jo vull començar l’any amb un puret als llavis. Ja ho van dir els indis, no? El tabac seria el càncer dels conqueridors! Doncs som-hi, que ens mati un bon puret abans no ho faci una descarrega elèctrica, un veloç automòbil o una fàbrica que esclata.

I és que enmig de la gentada, he pensat en la intimitat d’un cau que hi ha allà als suburbis de Taradell. He pensat en una bona veu de blues, he pensat en una de les parets del meu hortet, he pensat en la blanca lluna i he donat voltes a unes bones pipades de Virgínia, l’aromàtic tabac que destil·la la pipa que fumava mon pare. Que curiós?

La meva discografia està plena del que la majoria de gent en diu soroll -punk, metal, heavy, house, rock, …-. M’agradava força, Seguia els grupets del barri pels concerts que feien al Hyde Park, al Parc de Sant Martí, a Alfons el Magnànim, a… Eren temps de Caries Mental i S3. De Tarkus i tasca gòtica. Eren temps de… Ara m’agrada més el folk, prefereixo el jazz, m’enamora el blues. Cosa de l’edat? De l’edat? Però si només en tinc 35 i el més proper que tinc a una família és la postaleta aquella de "les famílies de lloguer". Au! Home! Si tinc la meitat dels anys de món pare i ell no va començar a voltar món fins a la quarantena! Em queda tanta vida per davant encara! Saps què? Val més que no baixi gaire a Barcelona que m’entra la morrinya dels carrers. Diuen que la terra es va frenant. Diuen que aquesta nit passada vam haver d’afegir un segon, perquè la terra cada cop és més lenta. Diuen que és cosa de la lluna. De la dansa eterna de la lluna i la terra. De la dansa de la lluna, la terra i tu.