El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A vegades, els llibres t’arriben a les mans d’una manera inesperada o, si més no, no buscada. Sovint, els llibres tenen la gràcia de barrejar-se amb el gabadal d’impactes informatius que hom rep a qualsevol lloc, a qualsevol hora, per qualsevol mitjà. Si, a més a més, tens una línia de tren que et permet fer un trajecte de més d’una hora per reflexionar, mirar, badar, descansar, pensar, escriure, xerrar, llegir… la combinació pot ser explosiva. Entrem per aquesta porta?

Era dissabte. Un asolellat matí de dissabte. Deu fer cosa de cinc o sis dies. Però aixó és totalment irrellevant. ¿Si anava a tornar tres llibres, a apuntar-me com a Voluntari Lingüístic i a preparar el proper escrit per la Revista Taradell, per què coi vaig deixar-me temptar pels llibres exposats? Que no tenia prou feina? Que no tenia un munt de tesis doctorals per consultar? Que no tenia un tou d’articles per donar consistència acadèmica a la meva idea pel projecte de tesi? Massa llibres per llegir. Massa veus somortes a l’interior de tants i tants volums. Massa… Vaig acabar carretejant un llibret educatiu sobre els bons cristians, un volum acadèmic on es vivisecciona el feixisme per mostrar-ne tot el fel que en permet la seva generació i propagació i aquest tercer llibre, el tercer llibre, la meva perdició.

En una carretera de Wisconsin, un home vola pels aires, en mil bocins. Un inici enigmàtic. Una sinòpsi escruixidora. Una recomanació de les bibliotecàries de Taradell que em cridava des del moment de veure’l allà, a la gòndola de la segona planta de la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell.

Més tard, ja a casa, vaig començar a fullejar-lo. Més que fullejar-lo, a llegir-lo. Més que llegir-lo, a devorar-lo. Ahir al vespre, assegut al terrat de casa, mentres el València i el Mallorca li donaven la lliga al Barça, vaig acabar-lo. Creieu que vaig agafar el son després de la lectura? En DiMaggio, en Sachs, les dues Maries, la Lillian, els agents del FBI, la transgresió més absoluta d’un autor que escriu en un llibre tot allò que amaga al FBI, mil i una sensació, mil i un sabors, mil i una… El cap donava voltes i més voltes. Quines onades més pregones? Quin mar de sentiments? Quines topades? Quina….? Era un llibre plagat de bombes, de bombes que esclataven al moment just per donar sentit a racons de llibre que ja tenies oblidats, que t’havien quedat en algun plec del cervell, però que potser ni recordaves haver llegit.

La força del llibre és descomunal, és primitiva, és dels llibres que -i perdona l’expressió- t’agafen pels ous i t’aixequen tres pams de terra abans de llençar-te mig estabornit al racó més llunyà del teu inconscient.

Un cop llegit no et queda altre remei que ser rebel, rebel a l’engrós com en Reed DeMaggio, rebel a l’engrós com en Benjamin Sachs, rebel a la menuda com en Peter, l’autor del llibre. Per què no ser escriptor? Per què no llançar-se a la mar sense remordiments? Per què quedar-se a les vores de la vida?

Com un esclat del Run to the Hills d’Iron Maiden, el Leviatan de Paul Auster t’endinsa en les profunditats de la caòtica realitat i et mostra com, ara per ara, els referents llibertaris tenen un lloc privilegiat entre els fars que il·luminen el món i ajuden a vencer al mític leviatan, el mateix que ens fa escollir entre opcions, parcils, interessades, mediàtiques, manipulades, falses.