El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Estem voltant una nova Diada, un nou acte col·lectiu de remembrança d’una lluita gairebé atàvica per les llibertats nacionals d’un poble i per la recuperació d’uns drets històrics negats vers el 1716 amb un ignominiós Decret encara mai derogat. La història és ahir, un ahir que fa un avui que construeix un demà.

Aquest matí, vigilia de la Diada, he tingut la pensada d’anar a dar un volt per la vila de Taradell, mirar les llindes velles de les cases barroques, els monuments de tots els temps i èpoques en remembrança d’altres vilatans il·lustres (els pagesos, el metge rural, la… ) i les cases senyorials que han acullit gent de lletres i alta cultural (Pere IV, Xavier Benguerel, …). Entre elles, fent de pont entre els carrers que menen a Santa Llúcia i la Plaça, hi ha una casa que respon al nom de Can Madriguera. Allà, alçat en un lloc ben visible, hi ha un d’aquests fòtils que serveixen per recordar fets. En aquest cas, que en aquell casal hi van viure en Carles Riba i la Clementina Arderiu, una de les parelles del segle passat que més van fer per la cultura catalana i la recuperació de la cultura hel·lenística passada pel sedàs dels grecs moderns.

Suposo que ja saps per on vaig, oi? Quin és el camí i quin serà el guia d’aquest llarg viatge.

Un jove ampurdanès va popularitzar aquests versos de Kavafis amb arranjament musical i, més recentment, una ment perspicaç i afilada com n’hi ha poques, va saber posar-los al seu lloc per iniciar la Festa Major de Taradell amb un Pregó de Festa Major ple de sentiment.

Possiblement els versos de Kavafis haguessin arribat igual a casa nostra, però en Carles Riba va saber portar-los a la nostra llengua amb l’habilitat i l’encert d’un poeta immortal.

Serveixi, doncs, com a petjada de la Diada del 2005 -en la que, per cert, rememorem els 300 anys del Pacte dels Vigatans!- aquests versos de Kavafis en traducció de Carles Riba i publicats per l’Editorial Teide l’any 1962:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar 4 riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.