El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Encara recordo aquella imatge de Palau. Hi ereu tots tres, representant un bon gruix d’electors que, creient en democràcia, us havien lliurat el seu sufragi per què el gestionessiu amb habilitat, il·lusió i bonhomia. Semblava que Catalunya demanava un canvi. Semblava que aquest canvi era possible. Semblava la fí de la política del peix al cove. Semblava la conclusió de l’anar fent. Semblava la germanor dels interessos individuals i partisans per tal de construïr país.

Tot fou un miratge.

Tard o d’hora suren els interessos individuals respectius i aquell acord màgic de les esquerres, en el qual se sumava a darrera hora i per la porta del Parlament un convilatà meu i la seva colla ,es va veure superat pels interessos de cadascun dels actors. Els catalans sóm així! Que s’hi pot fer si ens han fet individualistes de mena! Que si pot fer davant la nostra incapacitat d’anar tots a una a la recerca d’allò que ens manca per ser el que som?

El somni d’aquella nit a Palau s’ha trencat abans d’hora. El somni d’una llarga jornada al Parlament se n’ha anat a prendre vent. La relliscada, el dejà-vu, la copeta de la Moncloa no fou més que el final de les patinades individualistes i fotogèniques de la classe política catalana (eps! La classe política que ha decidit fer d’una necessitat de les persones una professió). Final d’estació. A córrer pel referendum? A córrer per les eleccions? Que m’esperin asseguts! Diners a mansalva per recolzar projectes esterils i comprar consciències! La traïció dels liders glossada per en Lluís Maria esclata als morros dels seus il·lusos seguidors. Ara tocarà un nou capitol de la comèdia, una cara comèdia a la recerca d’un vot possitiu per un projecte mal gestionat.

A casa, escoltant crooners i cantants de cabaret se’m fa impossible imaginar una nova oportunitat per Catalunya. Massa ball de bastons, massa política mediàtica, massa… Llavors estic temptat a assajar la lucidesa d’en Saramago. Ai! Si la vida fos perfecte com una bona novel·la!

Avui fa exactament 27 anys que es constituïen els primers ajuntaments fruit d’unes eleccions després de gairebé 40 anys d’elecció "digital" dels governants municipals. Per commemorar aquesta data, l’executiu catalanista i d’esquerres va decidir instituir el Dia del Municipi.

Per aquells que som fervents partidaris del municipalisme per llur
radical proximitat als ciutadans, ens toca sentir-nos cofois d’aquesta
celebració.

Des que vaig decidir-me a governar la nau de la
meva vida, he intentat apropar-me a la realitat local des de tants
àmbits com m’ha estat possible. En els anys d’Universitat, vaig
encaminar els meus estudis per l’autopista de la Ciència Política, per
la carretera de la Gestió i l’Administració Pública i per la pista del
Govern Local. Després he anat tombant per algunes d’aquestes
administracions fins acabar exercint professionalment en un dels
sectors més complexos de la política local, el de la Promoció Econòmica
Local. Per què es complexe? Doncs perquè és una competència impròpia
dels Ajuntaments i això la fa inestable i tremendament dependent de la
voluntat dels seus responsables polítics locals i del finançament que
puguin destinar-ne aquelles administracions que, en el seu moment, van
desisitir d’aquestes polítiques i van obligar als Ajuntaments a
dedicar-se a una tasca imprescindible pel benestar dels seus ciutadans.
No sé si tothom és conscient del que han fet alguns Ajuntaments per
reduir les taxes d’atur dels seus municipis. Sovint, quan treballo o
quan reflexiono sobre aquest sector, em dóna la sensació que ben poca
gent ho té en compta i que, fins i tot, aquells que es dediquen a
gestionar serveis públics menysvaloren la feina feta i la que es fa en
molts Ajuntaments des d’aquest àmbit de la gestió local i dels miracles
que s’aconsegueixen amb quatre canyes i molt d’enginy.

Són reflexions. No crec que arribi a cap conclusió.

No
sé si la meva voluntat és demanar una ordenació d’aquest sector que
fasi més estable la situació del personal al servei de les àrees de
promoció econòmica dels Ajuntaments. Sovint he pensat que una bona
solució pels tècnics de promoció econòmica seria la creació d’un Cos
Habilitat que, com el de Secretaris i Interventors municipals però
gestionat des de la Generalitat de Catalunya, oferis una categorització
dels professionals i permetés a aquests d’escollir el seu destí
depenent de la seva capacitat i experiència. Quines proves caldria fer
per demostrar aquesta capacitat? S’hauria d’estudiar i jo no sóc un
expert en selecció de personal, però crec que hauria de ser una
combinació de coneixements teòrics, habilitats pràctiques i aptituds
personals per servir a la ciutadania. Haurien de ser funcionaris?
Personalment crec que la carrera funcionarial és una altra de les
assignatures pendents de les administracions. He treballat amb
funcionaris i amb personal laboral i tant en un lloc com en l’altre hi
ha gent que té un os a l’esquena i gent amb empenta i ganes de servei.
La fòrmula contractual no fa a la persona, però els Sir Humphry
(recordant l’anyorat Sí, Ministre) que creuen que ells són
l’Administració on treballen sovintegen més entre els funcionaris de
carrera que entre els laborals. Eps! És la meva impressió com a
professional públic, eh!

En qualsevol cas, m’agradaria que la
Llei de Municipis que ha anunciat avui el President tingui en compta
d’alguna manera aquest sector que ell tant coneix dels seus anys a
Barcelona. I que tingui en compta que hi ha molts municipis petits on
l’afavoriment de figures consorciades o mancomunades per gestionar la
promoció econòmica poden ser vitals per llur subsistència. La Diputació
de Barcelona ho ha sabut fer força bé en el camp del turisme, per
exemple.

Deixo per una altra petjada les voltes i voltes que
vaig donant a una possible tesi doctoral sobre Govern Local i Societat
del Coneixement, la meva darrera dèria en el marc del Doctorat en
Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC. Si creus que
coneixes algun cas interessant a estudiar, vols criticar el meu treball
de recerca o vols parlar de Govern Local, Política Local, Gestió
Pública o temes d’aquests, envia’m un correu a l’adreça electrònica de
la uoc: lmauri [arroba] uoc [punt] edu.

Després de tres dies de bona feina amb un dels millors equips de gent que m’he trobat en la meva vida laboral, el Dijous Sant vaig tornar al Parc a tencar els últims serrells del que ha de ser la finestra principal del Dia de l’Emprenedor d’enguany. Estic força satisfet de la feina feta i de la professionalitat de la gent que ha estat treballant en el disseny i la programació d’aquesta eina de comunicació i relació amb els usuaris de la casa on vaig decidir guanyar-me les garrofes amb voluntat de servei. Però aquesta petjada d’avui no va de feina, Déu m’en guard! Va de l’inici de l’esperat periode de vacances de Setmana Santa que, enguany, coincideix amb una doble commemoració, la de la II República espanyola -i III catalana- i la de la proclamació confederal de l’Avi (no el meu -és clar-, sinó aquell que ho va ser per la generació del meu avi).

Però tampoc voltaré la idea republicana, ja prou comentada en
blocs, programes de ràdio i televisió, diaris i mitjans de comunicació
en general. L’única cosa que m’interessa d’aquella feta són les
municipals del 12 d’abril perquè demostren que hi ha vegades on la veu
de la gent serveix per alguna cosa més que farcir menjadores. Aquell 12
d’abril la gent va dir prou a les urnes i va donar el seu suport al
carisme d’un exmilitar i una trepa de joves de classe mitjana aliens a
la prepotència dels partits polítics dominants.

És curiosa la
coincidència entre aquesta data i la rebuda d’una carta de certa
fundació pacifista, recordant-me que enguany fa vint anys del
Referendum de l’OTAN, aquell referendum on alguns només vam poder
participar anant a les manifestacions. Un NO rotund a Catalunya a
l’enfrontament armat entre dues maneres de veure el món.

I ara s’acosta
un altre referendum, diuen. Tampoc anirà per aquest camí la petjada
d’avui, però és que aquestes reflexions són les que es barrejaven amb
la lectura de l’Escuma dels dies d’en Boris Vian i les notes d’en
Django Reinhardt que m’acompanyaven de pujada cap a Taradell.

M’agrada
viatjar en tren. Em permet seure. Em permet llegir. Em permet escriure,
pensar, mirar el paisatge, parlar amb algun veí (o veina) de seient -si
n’hi ha oportunitat- i voltar per l’Estació de Balenyà, allà on el
pare corria de menut i llençava rocs amb la fona.

Aquest dijous
no hi tenia el cotxe -ni l’Ajuntament de Taradell ni Can Prat han
pensat en els veïns del poble que, en nombre creixent, escull l’estació
de Balenyà per baixar a Barcelona-. No tenia ganes d’anar a molestar
algun parent perquè em portés fins a Taradell. El camí més curt entre
els dos nuclis és, sens dubte, la carretera -per això li devien fer,
no?-, però una tarda agradable no es pot esmerzar olorant els perfums
dels vehícles motoritzats. L’any passat ja vaig decidir d’anar per la
banda del Feu, Torrellebreta i Mont-rodón, aquest cop volia provar una
nova via i vaig atravessar un Sant Miquel desert per prendre el camí
del Riquer. Mala sort. Hauria de provar-ho en sentit contrari algun
dia. Si més no per saber que és possible el trajecte sense sortir dels
camins ni trepitjar la carretera. Aquest cop vaig haver de fer-ho per
senders, camins i vorejant un parell de camps. Un cop al cementiri de
Seva, només em va caldre tancar els ulls i seguir de nord per una pista
força coneguda. Quants cops la dec haver fet ja sigui en 4×4, ja sigui a peu?

Ha
arribat la primavera, els camins són plens de gent passejant,
encimbellada per xerrar i guaitar la plana, fumant maria prop del
Gurri, delectant-se amb el saltant del Pont d’en Gatus. Per cert, del
Pont d’en Gatus n’haig d’explicar una història força interessant i
abellidora que té força coses en comú amb la doble proclamació que s’ha
celebrat avui. La història d’en Gatus i de la parella de Barcelona que
l’acompanyava l’hauré de tenir present per una altra petjada.

Al
Pont d’en Gatus, vaig decidir-me per prendre el GR-2. M’enamoren les
gorgues del Gurri, veure els espadats fets per l’aigua des de temps on
la gent no tenia ni tant sols memòria. El nostre riu Vermell m’aixampla
els pulmons, com la vista del Matagalls Xic i el Matagalls darrera seu,
protector.

Rodejant el tancat d’en Vallmitjana on, per cert,
descobreixo que les ovelles són fauna salvatge, baixo cap a la Serra on
dues lectores de la Revista Taradell em reconeixen i em parlen dels
articles que en aquesta publicació hi deixo escrits. M’agrada trobar
lectors i lectores de la Revista pels carrers i boscos del nostre
poble. Em fa pensar que la Revista és viva i que la meva lletra arriba
a gent que se la llegeix, que li agrada i que en treu alguna cosa. A
vegades em conten els seus camins, les seves històries d’aquest bocí de
món.

L’endemà, Divendres Sant, recupero un altre bocí
d’història. Muira lo mal govern deixo escrit amb el bastó al terra
sorrenc de les Cuines d’en Perot. Amagatall magnífic on, a més a més de
l’il·lustre bandoler, hi ha la certesa de ser un dels primers
habitatges d’aquestes terres. Les Cuines, l’Enclusa, Mansa, el Pantà,
les gaies i de nou al poble. Aquest poble on, malgrat els genets de la
pesta, he triat de viure.

"Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític"

Tinc el mal costum de llegir la premsa, ja sigui electrònica com
tradicional. I de la premsa sempre n’acabo llegint més els articles
d’opinió que les noticies convencionals.
De fet, trobo que per ser subjectius millor llegir aquells que no se
n’amaguen que haver de fer l’esforç d’escatir la opinió de la
informació en les noticies aparentment objectives dels mitjans de
comunicació.

Darrerament llegeixo molts articles d’opinió on es
defensa abrandadament l’Estat de Dret, així, d’aquesta manera, pelat, a
seques. Quan aquesta defensa tant abrandada la fan catedràtics de Dret
Constitucional, polítics amb coneixements i que se les donen de
liberals o persones amb un cert nivell acadèmic, a mi em puja la mosca
al nas i em dóna la sensació que n’hi ha que se’ls veu massa el llautó
i el tarannà, si més no, poc democràtic.

I és que aquests que
parlen de l’Estat de Dret sovint s’omplen el pap del seu
constitucionalisme i de la seva defensa aferrissada de la Constitució
del 1978, la Constitució vigent. La meva ignorància -la mateixa que
m’ha portat a estudiar una llicenciatura, un parell de màsters, un
parell de postgraus i que ara em veu embrancat en un doctorat que vés a
saber com acabarà- m’ha plantejat un dubte. I és que, tal i com cito a
l’inici d’aquesta petjada, la Constitució dels nostres pares parla d’un
Estat social i democràtic de Dret. Així, en aquest ordre i a l’inici
mateix del seu articulat, allà on diuen que les coses tenen més pes i
informen la resta del document polític i legal en qüestió. Si és així,
si tot això que s’entesten a ensenyar-te a tort i a dret en els anys
d’Universitat és cert, perquè aquells que ho saben s’afanen en fer tan
sols referència al tercer dels components de l’Estat espanyol? Per què
no parlen de la componen social de l’estat, aquella que sorgeix de la
necessària fraternitat liberal? Per què no es refereixen a la seva
component democràtica, aquella que neix de la llibertat de dir i de
decidir i del pluralisme polític? Per què amaguen dos dels tres
principis fonamentals de les democràcies occidentals avançades? Per què
es diuen liberals sinó atenen als seus propis principis fonamentals?

Potser
es trobarien sense arguments si al seu imperi de la llei i afegissin
dos components que, des de la mateixa Constitució, limiten el poder
d’unes normes que es dibuixen en democràcia i per la força de la
paraula.

Parlar tant sols d’Estat de Dret suposa un ús
fraudulent de la Carta Magna i redueixen la seva definició d’Estat i de
societat a un concepte falsament igualitari com és el de la llei i la
justícia -que sovint depèn dels diners que les persones poden esmerçar
en coneixement i advocats-, obviant els components fraternals i
democràtics d’aquest sistema polític que es van concedir els nostres
pares després d’anys de negacions i penúries.

Si aquells que
diuen defensar la Constitució estessin més atents d’aquestes
disquisicions i s’allunyessin una mica dels estrictes camins teixits
per les plomes dels juristes, respectarien el dret a la diferència,
estarien molt més a prop d’actituds dialogants i no utilitzarien
l’Estat de Dret com una llosa de sepultura de les aspiracions legítimes
d’una bona part de la ciutadania d’aquest tros de món que en diuen
Espanya. L’imperi de la llei a seques tanca amb la força d’unes normes
complexes i enrevessades l’interès de la gent per esdevenir persones
socialment responsables i integrades en el dia a dia i l’esdevenir del
país, en allò que, des de temps del vell Aristòtil, se n’ha dit la
política.

Com deia aquell sempre paguen justos per pecadors i
una crosta totalitària i tecnocràtica ha permès amagar els anhels
democràtics i participatius de bona part de les persones que corren per
aquests topants sense entendre massa res i rebent l’apostolat dels nous
sacerdots de la paraula, els magnats de les cadenes d’informació. Serem
capaços d’esquinçar la crosta i d’omplir d’aire fresc una democràcia
malmesa? Serem capaços d’esdevenir una veritable democràcia de les
persones? En serem capaços algun dia?

Recoi!
Crec que m’ha sortit un article més fosc i embarbussat que les lleis,
els projectes urbanístics i tota la patuleia planificadora i legalista
aquesta que ens governa. Casunlospedrer! Prometo fer el proper pas
d’una manera més clara i menjadora.

Taradell sembla restar al marge del bucòlic i poètic projecte noucentista de les tres ciutats que sembla que va presentar l’Oriol Nel·lo i el seu equip de planificadors territorials del Departament de Política Territorial en un recent Consell d’Alcaldes d’Osona. El concepte de ciutat a Osona no és nou. Hi ha d’altres projectes sorgits d’altres instàncies polítiques comarcals que parlen de la Osona Ciutat com a referència a la ordenació d’aquest territori. De fet, es tracta d’una terra on la literatura, el paisatgisme i la ordenació del territori han anat de bracet des de temps força reculats (ara no em facis donar referències, eh!).

La pregunta que crec que intenta respondre la planificació del Govern
de la Generalitat és ¿Com es pot preveure el creixement de la Plana de
Vic?

Negar el creixement de la Plana és un comportament imbècil
i irresponsable. Per mostra, un botó: Taradell ha doblat la població en
els darrers trenta anys (més o menys), la veïna comarca del Bages (amb
millors comunicacions amb l’àrea metropolitana) té una capital de
70.000 habitants per 40.000 de Vic. Fins ara, les deficiències de la
línia de tren i la manca d’una autopista han limitat el creixement de
la Plana, però la millora de l’antiga Nacional ja ha servit per anar
farcint de nouvinguts les poblacions del sud de la comarca. Negar-ho
és, si més no, irresponsable. No preveure l’acceleració del creixement
en els propers anys també ho és i, més encara, quan sovintegen els
anuncis de la doble via de RENFE fins a Vic (el darrer fet aquest
mateix dilluns pel Conseller responsable d’aquesta obra).

Des
de la modèstia de la curiositat personal pel meu entorn i obviant el
creixement natural de la població (els nostres fills, en català pla),
crec que podem parlar de tres tipologies de nouvinguts (ufff! que
incòmode que em trobo fent reduccionismes explicatius!):

1.- SOBREVIVENTS: gent sense recursos que troben en la indústria càrnica osonenca una feina per sobreviure.

2.-
IL·LUSIONATS: parelles joves amb pis hipotecat o comprat i feina al
Vallès i que venen a Osona a comprar una casa més gran on criar la seva
canalla encara per arribar.

3.- TRIOMFADORS: persones amb
recursos suficients – professionals liberals, empresaris i treballadors
de coll blanc i jornada intensiva -, que han estiuejat a la comarca i
que ara volen viure-hi tot l’any.

Partint d’aquestes premisses,
haig de dir que la informació que tinc sobre el Pla presentat al
Consell d’Alcaldes es redueix als estirabots sensacionalistes de la
premsa comarcal i general (El Periodico incloïa un gràfic on, a més a
més, de la noticia tornaven a fer evident una vella disputa d’aquestes
terres, Balenyà apareix on hi ha el barri de l’Estació o de Sant Miquel
i no a l’Ajuda) i els comentaris que en fan en Josep Selva al seu ben
acolorit bloc Brotxa i Pinzell i en Josep Burgaya,
el "líder" dels socialistes osonencs a qui, aquells que portem un temps
postejant, donem la benvinguda en aquest nou mercat d’opinió.

Pensar
com ubicar als nouvinguts no és un tema menor. Negar que arribaran és
com negar que seguirà el flux de pasteres vers Europa. Ara. Una cosa és
l’evidència i un altre el missatge. I és que el missatge que es desprèn
del pla Nel·lo és d’un centralisme barceloní que crec que, des d’Osona,
s’ha encaixat, si més no, amb recel. A ningú li agrada sentir-se
tractat com una peça, com un número en un escaquer on només juguen els
de fora. Excés de reduccionisme en el mitjà utilitzat? Manca de
voluntat política per explicar un projecte? Voluntat de llançar un
globus sonda i mirar com responen els alcaldes?

Si tingués alguna capacitat de participació en aquest projecte planificador, recomanaria:

1/
que es dialogui molt més amb el territori (el degoteig de metropolitans
és constant, però encara hi ha coll per anar fent i tenir en compte les
veus de la comarca no crec que faci mal a ningú);

2/ que, més
que parlar de ciutats especialitzades, es parli de serveis als
ciutadans (quantes escoles, quantes guarderies seran necessàries, quin
model de creixement es preveu, quines mesures cal prendre per no perdre
els atractius comarcals, com s’intentarà estabilitzar l’increment de
preus de les vivendes per tal de permetre que els fills dels autòctons
puguin seguir vivint al seu municipi, …);

3/ que el
creixement de la comarca és força selectiu i cal tenir-ho present. En
aquest sentit, els sobrevivents tendeixen a ubicar-se en les poblacions
on, a més a més de gent propera, hi ha estació de tren (Centelles,
Hostalets, Tona (on Sant Miquel de Balenyà fa d’estació pròpia), Vic,
Manlleu, …); mentre que els il·lusionats i els triomfadors que,
sovint disposen de vehicle propi per als desplaçaments, ja cerquen una
ubicació una mica més allunyada del rovell viari osonenc per viure en
llocs com Seva, Taradell, Sant Julià o -a poc que puguin- Viladrau i el
Brull.

Partir de la realitat actual dels municipis osonencs i no
inventar-se ciutats de noms poètics que semblen trets d’un vídeo – joc
(on serà la Ciutat Maragda? Ciutat Porta tindrà algún gimnàs on
entrenar pokemons?), potser ajudarien a reformular el debat i donarien
una oportunitat de gestió a uns responsables municipals i una veïns que
no són aliens a aquest creixement i que, amb major o menor grau, són
conscients d’aquesta realitat.

Acabo aquestes reflexions en veu
alta tot recordant que el Cau de l’Ós Bru és a Taradell. Vull deixar-ho
clar perquè n’estic segur que les referències estan molt i molt
centrades i impregnades de taradellisme i osonasudisme. I fent evident
el convenciment que un Taradell de 10.000 o 15.000 habitants se’m
quedarà massa gran i m’obligarà a seguir la recerca d’aquell Taradell
personal, afable, proper i humà que vaig conèixer fa una vintena llarga
d’anys des del balconet del carrer Sant Sebastià.

Intento marxar cap a la Terra d’Escudella que veia els freds caps de setmana del Taradell de Can Pep, el Taradell de l’àvia Maria i l’avi Josep. Corria el 1977 i crec que és dels primers programes de televisió que recordo.

Intento escoltar de nou el Mainada i recordo un espai immens i uns
senyors amb uns estris al cap i parlant per un micro. Sempre he
associat aquest programa a l’enyorat Xesco Boix i a l’Àngel Davan, però
no sé ben bé perquè.

Intento enyorar els vespres d’un Taradell
molt més modern. Era l’any 94 i jo ja estava sol a Can Pep. Sense
estufes ni calefacció i feia força fred, però a l’aparell aquell les
veus i els sons de la Taverna del Llop feien força i força companyia. Crec que encara hi ha Taverna del Llop, però no la segueixo tant. Coses de l’edat suposo.

Intento
escoltar i riure a cor que vols amb El Cansancio, tot i que l’Incident
Kàplan el fan en hores de feina i ja no els puc seguir tant com amb els
impagables Ultimàtum a la terra i Una mala tarda la te qüalsevol.

Però
es veu que no puc fer-ho. Es veu que els meus impostos no són prou
útils com per tenir una emissora pública de l’Estat en català. Diuen
que sóc un separatista i que vaig de cul a l’evolució del món, que
falten diners, que… Seran separatistes els punyeteros!!!! O no són
ells els que volen separar-se de mi a través del menyspreu a la meva
llengua i cultura? Diuen que ara ja hi ha prou oferta en català i que
les llengues són cosa de les Comunitats Autònomes. Bona defensa de les
llengues! Sí, senyor! Sort que la Constitució obliga a protegir-les i
promocionar-les!

"Article 2.3: La riquesa de les diferents
modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà
objecte d’especial respecte i protecció."

Per què aquest article és paper mullat?

Per què són justament els professionals de Ràdio 4
i de la resta d’emissions en les "modalitats lingüístiques" que són "un
patrimoni cultural d’especial respecte i protecció" els culpables del
deute de RTVE?

Respecte pels que paguem i escoltem aquesta
emissora i respecte i recolzament als professionals d’un mitjà de
referència en el panorama dels mitjans de comunicació catalans.

Si serveix d’alguna cosa, aquest modest blocaire dona el seu parer i el seu suport a la gent de Ràdio 4.

…tampoc!

Dels crits i càntics d’ahir, jo em quedo amb aquest.

Ja som davant per davant d’un nou subjecte d’estudi acadèmic. Els
experts en Societat de la Informació i el Coneixement ja tenen nou
material per mostrar les seves tesis. El primer en fer-ho -si més no
dels que he pogut llegir-, ha estat el diari tecnologic Nació Digital.
L’autocensura dels mitjans tradicionals de casa nostra davant d’una
convocatòria que tan sols pretenia refermar un acord majoritari dels
representants polítics al nostre Parlament demostra una manca de
cintura evident i una incapacitat manifesta d’informar amb
imparcialitat d’una mobilització social que, als més vells, els pot
recordar molt a l’Assamblea de Catalunya.

Internet, els mòbils,
la comunicació interpersonal van acabar omplint un bon pany de Ciutat
Comtal i tot, malgrat la desinformació dels principals mitjans i, ull,
companys!, dels partits polítics. La pràctica inasistència de les
forces polítiques catalanes en l’acte d’ahir demostra el caràcter cívic
i social de la manifestació. Davant d’això, toca preguntar-se el paper
d’ERC en aquest acte (o d’EuiA, o de…).

Des de la meva
modesta opinió, crec que caldrien estudis independents sobre la
naturalesa d’Esquerra Republicana de Catalunya -la força política més
important amb presència en l’acte d’ahir-. Una de les claus d’anàlisi
possibles per començar a estirar el fil és el caràcter assambleari
d’aquest col·lectiu. Un assamblearisme que es fa evident en moments
importants (= prendre una decissió davant d’una actuació concreta en
que cal un posicionament evident. Quina és la resposta habitual d’un
partit? Les declaracions dels líders. Quina és la resposta d’ERC?
Organitzar 14 assamblees territorials simultànies i deixar parlar a la
gent). La pregunta de recerca que hauria de respondre un treball
acadèmic sobre ERC, doncs, aniria en la direcció de saber fins a quin
punt ERC és partit polític i, fins a quin punt, és associació cívica i
ciutadana. Ho deixo en l’aire pels estudiants de llicenciatura o de
doctorat en ciència política que vulguin analitzar el cas de la "marca"
degana de la política catalana.

Poques coses més es poden dir
que ja no s’hagin dit, més enllà de denunciar novament la clara
prostitució del mot política per part de la ciutadania i dels mitjans
de comunicació: "Ui, no! No fem política!", … La política, benvolgut
lector, no es redueix a la lluita de partits pel poder -malgrat les
denigrants imatges de declaracions i contradeclaracions que els mitjans
de comunicació s’entesten a oferir-nos dia sí i dia també-; la
política, benvolguda lectora, és un sistema de gestió de la vida diaria
a partir de l’agregació d’interessos i punts de vista amb la voluntat
de viure millor.

UI! Si! Un record final per en Francesc Ferrer i Gironès. Segur que ahir eres al cap de molts dels participants.

… i els ulls negats de llàgrimes.

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1744373

http://maghreblog.net/158_bienvenidos.html.

El taboo de dibuixar el profeta per Humayun Chaudhry a l’edició anglesa d’AlJazeera.

"No et calen crits si el que tu vols és mel"
"Repapiejant". Bamboo Avenue 1992 Umpah-pah

El que vàrem portar els catalans de La Havana van ser les havaneres i el cremat.
El que van portar els castellans va ser la impotència, la derrota i la necessitat de mantenir llur domini sobre algú.

Les coses s’han de posar en el seu context i més d’un segle després de la seva desfeta de 1898, ells segueixen amb l’afany de domini i la cadena sobre llur fàbrica i nosaltres seguim cantant les havaneres d’una pèrdua que, als catalans, ens va suposar nostàlgia i cançons, cançons i melangia, melangia i, sembla, que una mena d’esclavatge popular. Això era el que em passava pel cap, al final del bell concert que aquest diumenge ens van oferir a Taradell els xicots del Grup Bergantí, una colla de joves havaneros que ratllen la setantena d’anys. I em donava voltes pel cap tot escoltant amb el cor a la mà una de les més belles composicions del mestre Ortega Monasterio, exmilitar d’origen basc i ànima catalana apartat de l’exèrcit per demòcrata. M’agrada la lletra i, per això, l’ha transcric:

El canó de Palamós, ben mirat que n’és d’hermós,

ja fa temps que està callat, (està callat)

ja fa temps que mira el mar, amb el ventre rovellat,

quatre rodes i un forat. ( si un forat)

De la boca del canó només surten els records,

de les guerres d’aquells temps, (si d’aquells temps)

quant la gent de l’Empordà, de La Selva i el Vallès,

es mataven per no res. (Si per no res).

Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon

i la gent de tot arreu.

No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,

soc el canó de Palamós.

Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó

que tranquil està dormint,

Blancs i negres dins del pit, portarien una flor

la Rosa de Jericó.

Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon

i la gent de tot arreu.

No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,

soc el canó de Palamós.

Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon

i la gent de tot arreu.

No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,

Soc el canó de Palamós,

Soc el canó de Palamós,

Soc el canó de Palamós.

Per cert, quan oblidaran la Guerra de Cuba i ens deixaran fer d’una vegada?

Mentres els meus convilatans es reuneixen a Can Costa per l’encesa de les fogueres de Sant Antoni, per fer el tradicional tastet del porc i per escollir l’hereu d’enguany de la vila, jo sóc a casa llegint les darreres guitzes d’uns altres subdits de Sant Antoni. Aquesta vegada han fet ús del dret que neguen a milers i milers de ciutadans espanyols d’entendre el català i han fixat el seu dard enverinat en l’Iu. Déu n’hi dó. És interessant saber que per Madrid es llegeixen l’Avui amb tanta profunditat com per arribar a captar la ironia que destila el satíric alambic de l’Iu. La de vegades que he rigut amb el boligraf més fresc de la premsa europea i ara venen a donar lliçons de periodisme els subdits de Sant Antoni del Porquet. L’espasa del Santiagu y sierra Aspanya -sempre al servei de la la "llibertat" i de la "veritat"- ataca de nou a tort i a dret, sense miraments. Com ha de ser..

L’altra dia, en un programa de tarda, s’exclamaven que ningú veies els simptomes dictatorials que es respiraven per Catalunya. Si us plau, deixeu’m-he gaudir la dictadura del tripartit si l’alternativa és la democràcia de la COPE.

No ho sé, potser tindré els meus minuts d’èxit mediàtic a l’emissora dels bisbes espanyols. Suposo que quan la tingui jo estaré escoltant l’emissora dels bisbes catalans. Si més no, em donen música i informació i no em presenten les noticies com si les donés el cap d’una penya ultra de futbol parlant del seu màxim rival. Però bé, aquesta petjada no anava pas per aquí. Això si, té el seu origen en els Evangelis, uns Evangelis que fins i tot llegeixen els "menjacapellans" de Cuba. La primera referència de l’Efecte Mateu la vaig llegir en un treball d’un director de postgrau de la Universitat de La Habana (va de retro Satanas!). Per cert, transcric els Evangelis segons Sant Mateu d’una de les primeres edicions íntegres de la Biblia en català, una edició dels Monjos de Montserrat. No sé si és una bona versió pels subdits de Sant Antoni que vomiten lluciferades i sembren l’odi a través de la paraula.

"Heus aquí, digué, que va sortir el sembrador a sembrar. I, tot sembrant, unes llavors van caure arran del camí, i van venir els ocells i se les van menjar. Unes altres van caure en lloc rocós, on no tenien gaire terra, i de seguida van germinar per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, amb la xardor es van assecar. D’altres van caure entre els cards, i els cards van créixer i les van ofegar. D’altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l’una cent, l’altra seixanta, l’altra trenta. Qui tingui orelles, que escolti".

Ho podria deixar aquí, a bon entenedor poques paraules serveixen (apa, expressió castellana!), però prefereixo explicar-ho, perquè l’Efecte Mateu, la formulació de l’Efecte Mateu encara no té l’he ensenyada.

Apa som-hi, doncs!

"Van venir els deixebles i li digueren: "¿Per què els parleu en paràboles? Els contestà: "Perquè a vosaltres us ha estat donat de conèixer els misteris del Regne del cel, mentre que a ells no els ha estat donat. Perquè a aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres; i a qui no té, fins allò que té li serà pres. Per això, els parlo en paràboles, perquè hi veuen sense veure-hi, i hi senten sense sentir-hi ni comprendre; així es compleix en ells la profecía d’Isaies, que diu: Escoltareu atentament, i no comprendreu; mirareu fixament, i no hi veureu. Perquè s’ha endurit el cor d’aquest poble, han escoltat amb orelles mal disposades, i han aclucat els ulls, no fos cas que hi veiessin amb els ulls, hi sentissin amb les orelles, i comprenguessin amb el cor i es convertissin, i jo els curés.

Vés que no tinguem a tota la trepa en el grupet aquest que necessita les paràboles per entendre-hi. Però el millor està per venir i és l’explicació de la paràbola del sembrador. A mi m’ensenya que n’hi ha que no estan i potser no estaran mai preparats per viure en harmonia amb els seus semblants, per acceptar que la democràcia no és una norma, sinó el respecte mutu entre persones i el recolzament d’aquells que més ho necessiten, les minories. Com parlo en terreny de bisbes, tornaré als Evangelis:

"Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. Tot aquell qui escolta la paraula del Regne, sense comprendre-la, ve el Maligne i arrabassa allò que ha estat sembrat al seu cor; aquest és el qui rep la llavor arran del camí. El qui la rep en lloc rocós és el qui escolta la paraula i tot seguit l’acull amb alegria, però no té arrels en si mateix, sinó que és d’un moment, i, així que es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida sucumbeix. El qui la rep entre cards és el qui escolta la paraula, però la preocupació d’aquest món i la seducció de la riquesa l’ofeguen, i resulta infructuosa. Qui la rep en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i fa l’un cent, l’altre seixanta, l’altre trenta."

No sóc teòleg, ni capellà (Déu m’en guardi!), però si sóc fill de tradició cristiana -com la cultura on em moc- i crec que, a vegades, els Evangelis parlen per ells mateixos. On són els amics de la COPE? Prop del camí? Entre cards? Són els ocells? Són els cards, potser? En qualsevol cas la terra bona és en algun altre lloc, d’això n’estic segur. La pena és que hi hagi tants oients, tanta gent de bon cor i mirada alegre que rebi l’escalf d’un missatge d’odi visceral contra els seus semblants com la que es llença des d’aquest i altres mitjans de comunicació, com la que vomiten militars i jutges més preocupats pels diners d’aquest món que per les riqueses de la pau que, des de casa nostra, se’ls ofereix.

Com diu l’Efecte Mateu: Perquè a aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres; i a qui no té, fins allò que té li serà pres. Com la nostra cultura enfront de la seva. Ells tenen un Estat per dividir-nos, subjugar-nos i arrebasar-nos la parla; nosaltres només podem tenir la voluntat d’entesa, però a ells no els està bé. Qui té poder en vol més i més i més. La nostra llibertat -pensen ells- és la seva tomba. Però la llibertat no té fronteres, no és com un pastís que, a mida que es talla, es consumeix. La nostra llibertat de fer no ha de ser incompatible amb la seva, ans al contrari la nostra llibertat com a poble és la seva llibertat com a poble, també. Això sí, si no se n’adonen, si s’entesten a esclavitzar la nostra terra i els nostres braços per als seus interessos, si s’entesten en ser falsament lliures en base a la nostra llibertat, tard o d’hora es veuran ofegats en la seva pròpia immundícia.

Perquè a aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres; i a qui no té, fins allò que té li serà pres.

Apa aquí! Entrada apostòlica de nassos! M’en vaig a veure el passant dels tres tombs de Taradell. No ho sé, potser me’n trobi algun.

Suposo que el fet d’hivernar fa que els óssos ens tanquem en nosaltres mateixos i reflexionem sobre el món que ens ha tocat viure. Ja he dit en altres petjades fetes des d’aquest mateix cau que no m’agraden els prepotents, ni els apòstols, ni els salvadors, ni els apocalíptics, ni els numantins. No vull ni arribar a assemblar-me a qualsevol d’aquests individus que es creuen els salvadors del món o els directors d’un ramat d’ovelles que els ofereixen la seva llana cada cert temps. Jo en tinc prou en anar fent, en anar vivint. Sóc suficientment somiatruites com per arribar a viure en un abocador d’escombraries i pensar que és un palau. Però quan has estat tocant la mort amb els dits, els somnis et donen una visió tant diferent de la teva situació!

M’imagino que t’estàs preguntant que coi té a veure tot això amb el títol de la petjada, no? Doncs bé, el títol és una paraula composta, una variació de la paraula democràcia formada per dos termes: idio (d’idiòcia =trastorn caracteritzat per una deficiència molt profunda de les facultats mentals) i cràcia (=domini, poder). La idiocràcia és el poder dels idiotes, una forma mal perfeccionada de la democràcia o poder del poble. No és una idea pròpia. De fet, hi ha tota una corrua de persones que han parlat del mateix tema, que se’ls ha titllat de radicals i d’alguna cosa més. No sé si algun d’ells ha perdut la vida per fer-ho. Jo el que sé és que en conec uns quants que han decidit implicar-se en la idiocràcia al màxim i ostentar alts càrrecs de representació en el món de la política, de l’espectacle i dels mitjans de comunicació, fins i tot. Suposo que és lògic. La gent es cansa molt ràpid de donar cops de mall a la roca del poder. És més fàcil apropar-se a ell i intentar canviar-lo des de dintre. Malauradament, el viatge és en dues direccions i normalment el camí més llarg el fa el filòsof de la idiocràcia, el poder pràcticament no és mou.

Potser sóc un pèl numantí en l’apreciació original del concepte d’idiocràcia i és que crec que la participació individual en els affairs col·lectius ha de sorgir sempre de la llibertat de la persona per relacionar-se amb el seu entorn i que, per ser lliure, és necessari tenir un accés proper als temes que afecten al col·lectiu en el que cal exercir aquesta participació. Com més intermediaris hi ha entre la qüestió que cal decidir i la persona que ha de prendre la decisió, menys llibertat es pot exercir a l’hora de decidir i més a prop de la idiòcia està el decisor. Per cert, qui ha de prendre la decisió és el ciutadà d’a peu, el membre del col·lectiu aquest que se’n diu humanitat i no un intermediari que viatge en cotxe oficial i que, a l’hora de prendre decisions, s’allunya de l’objecte o del subjecte sobre el qual ha de decidir.

No sé si és massa densa aquesta petjada, però ja se sap que a l’hivern els óssos estem cremant greix corporal, ens mengem una mica a nosaltres mateixos en una digestió constant que, a vegades, ens pot provocar pesantor d’estómac i, per què no, també pot alentir el funcionament normal de les nostres connexions neuronals.

La discràsia és el sistema de govern basat en la presa de decisions des del desconeixement. La manca de transparència d’una corporació local, un mitjà de comunicació "dirigit" a un públic concret i que només dona la informació des d’un determinat punt de vista, una classe política que serveix de pernil -a vegades un pèl florit, ja- entre la llesca del poder -les decisions que condicionen les nostres vides- i la llesca de la gent -els que patim aquestes relacions de poder on, qui més té, més a prop està del domini dels seus semblants-, un excés d’oferta mediàtica mostrant un determinat estil de vida, uns productes que et solucionen tots els problemes de l’existència, una … Tot ajuda a la mediatització de les consciències individuals i a la promoció del desconeixement generalitzat.

Segur que és la societat del coneixement? Segur que és la societat de la informació? Cada cop es necessita saber més per a poder decidir. Cada cop es necessiten més especialistes, més tècnics, més… Cada cop més especialitzats, cada cop més… Ara ja no n’hi ha prou amb saber les quatre coses del tros, cal saber també del canvi climàtic o de vés a saber quines altres coses. Ufff!

A mi m’agrada escapar una mica d’aquesta presó social i mediàtica. Internet és una bona manera de fer-ho, però cal estar alerta de no anar més enllà del que es pot captar. Tant poc transparent és un excés d’informació com el seu defecte. Però és que a mi m’agrada informar-me i escriure el que em vingui de gust. Parlar. Bé, en el meu cas escriure. Es perd tanta creativitat! Es deixa de banda tanta saviesa! Es perden tants coneixements individuals! Cada difunt sense memòries és una irreparable pèrdua per la humanitat! Si llegeixes, escriu, si us plau. Escriu o parla o… No et deixis entabanar per propostes ultramodernes. Si no saps fer fotos ni vídeos obra un bloc i deixa’t de propostes que demanen de tècnics, d’intermediaris. Escriu. Escriu i guarda. Escriu que tens ànima. I escrivint aprendràs a valorar als altres, a fer propostes, a viure i prendre les teves decisions. Escriu i oblida’t de grans produccions. Tu pots fer el guió de la teva vida. De tu depèn que sortim d’aquesta idiòcia social que ens envolta. Escolta als altres i tradueixo al teu llenguatge. Tu també tens cervell, tu també el pots utilitzar. Crec que tothom ha de tenir el seu espai d’expressió, ha de ser capaç d’allunyar-se de l’oferta que ofereixen els grans mitjans, mirar-se la informació des d’una distància prudencial -la prudència la pot fixar cadascú, és clar- i dir-hi la seva sense complexes. Avui en dia ja no val allò de: "Oh! És que jo d’aquest tema no en ser res, saps". Hi ha suficient informació per opinar, per dir, per respirar i per actuar en conseqüència. La capacitat de treure el soroll de la informació, de separar el gra de la palla, de no deixar-se influir pel to de les informacions és fonamental a l’hora d’apropar-se als fets (=el que diuen que són els fets, és clar) i de prendre una actitud crítica enfront del que t’expliquen. Per decidir per tu mateix has de ser un incrèdul. I, és clar, comença per dubtar del que t’he dit fins ara. Vés a saber, potser és un mal son d’un ós en hivernació.

No entenc la sorpresa ni la polèmica desfermada en els mitjans arrel de les declaracions que un militar feia ahir, tot coincidint amb el Sorteig de la Loteria del Ninyu. Vull entendre que és una qüestió d’ignorància constitucional per part de la gent que se n’exclama. I és que les manifestacions del subsdit subdit de Sa Majestat no van més enllà del que es recull en l’article 8 de la Constitució. En l’exemplar que em van donar fa anys en una visita escolar al nostre Parlament, el citat article diu:

"Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional."

He marcat amb itàlica la part que ens interesa. Queda clar, no? Si no s’utilitzen els mecanismes establerts per a la reforma de la Constitució aquesta no és possible i un Estatut, per molta Llei Orgànica que sigui, no pot actuar com a instrument de reforma constitucional.

És el marc jurídic que ens em trobat tots aquells que vàrem fer 18 anys després del Referèndum Constitucional del 78 i que van imposar a bona part de la gent que el va votar amb arguments de l’estil monarquia o dictadura? Coses de les transicions en països llatins suposo.

Un altre tema és si l’exèrcit pot actuar d’ofici (és a dir, per iniciativa pròpia), si l’ordre l’ha de donar el Govern, si és cosa del Rei (diuen que és irresponsable) o d’algun altre bon vivant improductiu (eps! que això de la classe productiva ja ho deia Paquito el del Aguilutxo, eh!).

En qualsevol cas, l’únic dubte és conèixer qui té la potestat per interpretar la Constitució i la constitucionalitat de qualsevol norma jurídica. En aquest cas, la mateixa Constitució regula la figura del Tribunal Constitucional per fer-ho. És el Tribunal Constitucional qui dóna el tret de sortida als tancs i als vaixells?

En qualsevol cas, és la Constitució, estúpid! (i perdona per l’expressió)

No, no. No t’ho prenguis literalment. O si. Bé. No ho sé. Una nova norma, una nova derrota de la convivència i l’elecció de les persones. Si, si. Ja sé que abans hi havia una dictadura dels fumadors incívics. Repeteixo, incívics. Sabeu que a la feina es van sorprendre quan vaig dir-los que era fumador? Lògic, no? Mai havia encès una cigarreta en hores de feina. Bé, ara que hi penso ni en hores de feina ni fora d’hores de feina. Diuen que sóc una rara avis.

Fumo quan en tinc ganes i en tinc ganes quan estic mirant una posta de sol – la pipa és ideal per aquests casos-, quan estic de tertúlia a casa d’un amic fumador -si no porto els purets, alleugereixo una mica el paquet de cigarretes de l’amfitrió-, en alguna celebració familiar de volada (bodes, batejos i comunions) -qui pot resistir-se a un bon cigar importat de Cuba o de la República Dominicana?- i per celebrar el nou any casteller que clou en el dinar de la colla -aquest és moment de puret amb el cafè tot xerrotejant amb els veïns de taula-.

No fumo quan no en tinc ganes. A la feina hi ha millors maneres de gastar els cinc minutets per hora que has de treure els ulls de la pantalla de l’ordinador per no acabar amb unes ulleres de cul de got i la vista més cansada que el cos després de practicar un altre dels "vicis" (?) que no sé si acabaran prohibint també. I és curiós, però tinc massa presa per prendre el tren i veure els Pirineus nevats com per fumar al bar on dino sempre que puc. Un semàfor verd per ells: Allà es pot fumar, deu ser un reducte de viciosos, però la vida sense vici és tant avorrida!

Feta la introducció d’un possible sibarita del fum, passem al que et volia dir en aquesta entrada. I és que si comença la llei aquesta a rutllar en els establiments més chic de Barcelona (=aquells que guanyen prou diners en els àpats com per no necessitar els del cafè i les consumicions dels clients fidelitzats entre hores), un amic meu s’ha fet la seva pròpia llei. Una llei d’article únic:

1. Mostra’m el paquet.

El paquet de tabac és clar. A casa seva no hi entrarà ningú que no porti un paquet de cigarretes, algun cigar o qualsevol altra d’aquestes substàncies de consum més o menys ràpid que han decidit prohibir.

El meu amic, que no fumava mai davant d’un no fumador sense el seu permís explícit, diu que ell canviarà la seva llei quan comencin a avançar en aquest camí de les prohibicions. Diu que, donat que hi ha conductors incívics i morts a les carreteres, haurien de prohibir el conduir; que, en tant en quan hi ha accidents laborals, haurien de prohibir la feina; i, com que hi ha nens que prenen mal jugant, haurien de prohibir jugar a la canalla. Crec que és una mica somines el meu amic, diu que el problema és d’educació i que les prohibicions no són altra cosa que un recurs fàcil dels governs per no esmerçar temps i esforços en educar la gent. De fet, diu el pobre, que la televisió serveix per vendre i vendre i que, de tant en tant, fan un programa on venen un model de vida determinat. Cada prohibició, diu, és una mostra més que ens prenen per soques i imbècils. I assegura que si hi ha gent que fuma compulsivament i a tot hora, no ho fa pas per gust, sinó per estrés, per pressió, per veure’s superat per un entorn que no l’hi és natural i que l’hi imposa un cercle viciós de producció i consum. Diu el meu amic que els indis ja ens van calar de sortida i ja van veure com acceleraríem la vida fins a necessitar tornar a xuclar com uns nadons a tota hora i a tot lloc.

"Ai que fàcil que és prendre una píndola contra la febre, sense voler veure que tenim el fetge podrit" afegeix.

L’Iu altra volta: http://www.avui.com/cgi-bin/menu?05/des/22+122068

Tots sóm la Rosario: http://www.elcarreresdetothom.blogspot.com/

Perquè tots podem ser indigents: http://www.arrakis.es/~skatala/letraesp.htm#vellbarrabas