El Cau de l'Ós Bru de Taradell

I avui ho he trobat! En una cinta bastant pendona on conservo com tresors alguns temes de joventut jovenil i esbojarrada de mitjans dels 80. Hi ha Ilegales donant osties al mirall, Siniestro preguntant-se d’on venim i cap on anem, el German Coppini en plan monjo donant cops baixos, alguna cançoneta de Kortatu -mai diré que els he escoltat, que aquests són bascos- i algun incunable d’aquells anys on el rock català el posaven gent com els Duble, els Hidràulics, l’Odi, els Desperdicis i algun altre pixamandurries.

Bé, en qualsevol cas, he recuperat l’himne, la cançó que escolta Jimenez Losfacios (Iu dixit) quan va ha treballar cada matí. Va ser cara A d’un single de l’any 85 i va estar en un LP d’aquelles èpoques, el títol era El Imperio Contraataca i els joves movideros que la cantaven responien al nom de Los Nikis. Possiblement un dels millors rifs de guitarres d’aquells anys i amb un sentit de l’humor envejable. Per aquells més allunyats de la movida tiernogalvanesca i leguinista, us transcric la cançó tal i com l’he trobada per la xarxa de xarxes. Diu així:

Hace mucho tiempo que se acabó / pero es que hay cosas que nunca se olvidan / por mucho tiempo que pase / "el sol no se ponía en nuestro imperio" / me gusta mucho esa frase / Con los austrias y con los borbones / perdimos nuestras posesiones / Esto tiene que cambiar / nuestros nietos se merecen / que la historia se repita varias veces / Mira cómo gana la selección / España está aplastando a Yugoslavia / por 20 puntos arriba / Cambia el rumbo de la evasión / de Cuba van directos a Canarias / ya no van a Florida / Los Mc Donald’s están de vacas flacas / ha vencido la tortilla de patata / En Las Vegas no hay black jack / sólo se juega al cinquillo / y la moda es en rojo y amarillo / Seremos de nuevo un imperio / seremos de nuevo un imperio / seremos de nuevo un imperio / seremos de nuevo…

Bé, un apunt historiogràfic dels temes de capçalera de Don Mariano, Don Francisco i els mariatxis de l’Espanya que no ha paït la derrota (victòria?) de Cuba. Ai! Hi ha Catalunya, movent l’estelada i cantant allò de l’Avi que se’n va anar a Cuba. Si fins i tot n’hi ha que enyoren la Constitució de l’Habana, la constitució que l’Avi aquest que se’n va anar a Cuba ens va portar.

Si no m’estranya que ens tinguin tanta fòbia, tu. És que demanem unes coseeees, queeeeee…

Una mica d’autopublicitat no ens farà cap mal, oi? Ho dic perquè aquesta petjada és una mica de publicitat dels darrers canvis parits als enllaços que, des d’aquest cau, ofereixo al benvolgut o la benvolguda passavolant.

Bé. Dels darrers canvis, dels darrers canvis, no ben bé. Tan sols d’un dels darrers, la creació d’una nova categoria d’enllaços que he volgut anomenar "Des de les trinxeres" i que recull sis enllaços, cadascun escrit per un militant d’un partit polític diferent. Me’n falta un, d’algun militant d’Unió amb bloc a Internet. Si el trobeu o si en sou soci i teniu veu a la blogosfera, m’ho podríeu fer saber per completar l’experiment?

Abans d’avançar en matèria, però, us ensenyaré les meves cartes. Com deia l’aristocracia austricista catalana: "Les coses clares i la xocolata espessa". I per deixar les coses clares, estaré als resultats del test que ens ofereixen des de Political Compass, un lloc web on et fan unes preguntes, les contestes i n’obtens la teva posició ideològica en un mapa de dues dimensions: La dimensió econòmica i la dimensió social. Malauradament aquest mapa no contempla la tercera dimensió de la política catalana. I és que, a casa nostra, la política és en 3D (no sé si ens hem de posar ulleres especials per veure’ns-hi bé o no).

A Catalunya, i a bastants més llocs, a més a més de les dimensions social i econòmica que plantegen en la brúixola política anglo-saxona, es pot afegir una tercera dimensió o eix que podria anomenar-se patriòtic o nacional i que tindria el nacionalisme espanyol, per un costat, i l’independentisme català, per l’altra. Eps! O potser no, eh, que amb això dels eixos cada teòric es fa la seva pràctica.

Pràctica, pràctica. Aixó mateix, deixem les teories i passem a les pràctiques. Després de respondre el test un parell o tres de vegades en moments diferents i després de rebre inputs diversos (crec que així refermo una mica més els resultats obtinguts), la brúixola m’ha ubicat a l’esquerra llibertària o col·lectivisme llibertari. Fins i tot una mica més enllà que el Dalai Lama en l’eix social i a la seva alçada en l’eix econòmic.

La veritat és que m’ha tocat la grossa, tu. Estic en l’espai que, els autors de la brúxiola, anomenen "col·lectivisme regional voluntari". Tants anys d’estudiar ciències polítiques per acabar fent un test on m’ubiquen en un espai que no sé si es correspon amb opcions independentistes, separatistes, municipalistes, socialistes, budistes, primitivistes, carlines, individualistes o… En qualsevol cas estic ubicat en aquell espai on estem tots els estúpids que ens atrevim a donar veu a tothom i a no imposar les nostres idees. Casun l’olla! Amb el que m’hagués agradat compartir quadrant amb Ariel Sharon, George W. Bush, Silvio Berlusconi, Jacques Chirac, Tony Blair o Gerhard Schroeder i va i em toca compartir-lo amb el Dalai Lama i el Nelson Mandela. És que ja els hi deia jo a casa, ja, que em portaven per mal camí i que era carn de presidi! Però ells vinga amb el tema de la comunicació i de parlar de tot sense complexes i sense manies. Casun dena! I que faig jo ara? Eh! Presidir la República Sud-africana? Penjar-me d’un monestir budista i esperar que en una propera reencarnació em surti un altre entorn? Intentar escoltar les emissores, llegir els diaris i veure els canals de televissió que em permetin convertir-me en un neo-con o en un neo-lib a l’ús? Ostres, tu! Com m’hi faig jo per viure des de les antípodes de la realitat? Que coi hi faig tant lluny de la "cuixa"?

En qualsevol cas, el deix de suficiència elitista que dóna saber-se en la minoria que no espera res de la globalització i dels governants i que està disposat a escoltar sense condicions i a dialogar amb tothom i a qualsevol hora, m’apropa a un estat angelical on tot, absolutament tot, es veu encaminat vers la felicitat i la pau duradora. Cosa d’estar en el tros babau del pastís, suposo.

Ja va, noi, ja va. "Des de les trinxeres" és un petit grup d’enllaços a blocs de polítics partisans -polítics que militen i desenvolupen alguna tasca més o menys rellevant en els seus partits-. Tinc un peix gros del PSC -Iceta, ho dic pels càrrecs i el que vals dins d’aquest partit, eh. Que no vull mals entesos -, un regidor de CDC, un diputat del PP, un senador d’ERC, un orgànic d’ICV i un militant de la CUP. Com deia fa una estona, no he sabut trobar cap peça d’Unió amb bloc -algun militant d’Unió s’atreveix a dir la seva des d’un diari personal?-.

N’estic segur que no hi són tots. Jo m’he limitat a agafar-ne un per partit amb implantació a nivell nacional, comarcal o municipal a Catalunya, sabent, però, que les trinxeres tenen departaments i que a vegades les punyalades són més fondes dins d’una mateixa trinxera que no pas les bales que es llencen entre una trinxera i l’altra. A més a més, hi falten els independents, tant presents a les nostres municipalies, però no sé si són trinxeres per si mateixes ni fins a quin punt amaguen una disputa entre germans de sang, entre col·ligats en federacions, associacions i balls de bastons diversos -que n’hi ha i força en la nostra geografia-.

N’estic segur, també, que és una proposta força perversa. Hom s’atreveix a prendre un grapat de blocs d’Internet i col·locar-los en una mateixa llista amb l’únic propòsit de tafanejar els temes que tracten, de veure com els tracten, de fer zàpping partisà i intentar curar la malaltia col·lectivista regional voluntària d’aquest iconoclasta solitari català que ha decidit de veure la vida i mostrar-s’hi a través d’un cau a la vora del Montseny.

Avui per avui, el diputat Pepero juga al victimisme tant de moda en llur trinxera; el militant independentista recorda que hi ha victimes d’un terrorisme del que ningú parla; el peix gros socialista parla de la mani dels darrers en pujar al tren constitucional; el regidor convergent aprofita una detenció a Tenerife per defensar drets fonamentals enfront de la història; l’orgànic d’ICV dóna la benvinguda a la blogosfera d’un company de trinxera; i el senador republicà explica com grinyolen les rodes del centralisme quan es fan propostes de descentralització administrativa per a totes les comunitats autònomes.

No sé, però després de la primera lectura d’aquests blocs, he tornat a la brúixola per tornar a contestar les preguntes. El resultat: Encara m’he fet una mica més enllà dins del mateix trosset de mapa. Serà curable aquesta malaltia? N’hi haurà més com jo a prop de casa? Haig de començar una dieta ideològica amb inputs mediàtics neo-con o neo-lib?

No sé. Hauré d’anar al politic-metge perquè s’ho miri i em recepti alguna medecina neo-lib o neo-con que m’ajudi a centrar-me. Ara com ara me’n torno a llegir coses serioses.

Llegeixo avui a Vilaweb la noticia de "El drama dels homes del bosc"  i penso que fàcil que és parlar del tema dels boscaters americans, sense mirar el que passa una mica més a prop. I és que crec que som uns quants els que hem sentit el rumor a crits o hem escoltat les paraules d’algun amo que es vanta de fer plegar pinyes dels seus pins a gent, però d’una manera força curiosa: "Jo et pago les pinyes al peu de l’arbre". Només faltaria que l’immigrant de torn caigués i se li hagués de pagar seguretat social o el que sigui. Són coses que s’escolten i m’ho ha fet recordar la pàgina aquesta que va a buscar en Vicent a l’altra banda de l’Atlàntic. Algú pot fer periodisme d’investigació sobre les condicions de treball a casa nostra?

Aquí també hi ha "pineros", però no solen ser sud-americans, sinó negres o moros afamats i alguns blancs també, però cada cop menys.

Són tants els sectors industrials on juga la picaresca i les mitges veritats que potser acabaríem per prendre les maletes i anar-nos-en a la Lluna! Fins que també la ocupi la picaresca, les mitges veritats i el culte pel calé. Més em valdrà començar a hivernar!

 ****

Avui has baixat en cotxe a la feina. De fet, vas baixar ahir i has dormit a casa els pares. Estaves emprenyat amb tot i amb tothom, neguitós per moltes coses. La timidesa, l’orgull, la desesperació t’havien pres com mai. Si més no, fins que t’has decidit a fer-ho. Redreces el timó, tot just abans de sortir de la feina. Dines tranquil al lloc d’habitud i prens el cotxe per tornar a casa.

****

La mala bava es va diluint mentre badoqueges pel verals del Congost i brames de plaer tot just passada la curva de Centelles. Te n’havies oblidat? És temps de fred a la comarca i això són dies clars, cels blaus i els gegants glossats pel gran Verdaguer vestits de blanc que et saluden i et treuen les boires. Són allà al fons, com sempre, com cada any quan s’acosta l’hivern i tu tens la oportunitat i la màgia de viure ben a prop del cel: Allà on acaben les boires i comença la felicitat.

Arrel d’un article en algun diari que ara no recordo, però que parlava d’uns nadius digitals, he descobert la sopa d’all.

Hi ha gent, força gent, que se li ha de reconèixer la capacitat de fer diners explicant obvietats d’una manera molt ben explicada… I ara?! Per què carai dic això?

Bé. No ho sé. Però rebobino o agafo l’agulla del tocadiscos i la torno a posar a la primera cançó:

Deia que arrel d’un article en algun diari que ara no recordo, però que parlava d’uns nadius digitals, he descobert la sopa d’all. I quina és aquesta sopa? Doncs que sóc un immigrant.

Sí.

He arribat a la conclusió que sóc un immigrant a perpetuïtat. Un immigrant que, a més a més, quan arriba en un lloc aquest ja ha desaparegut. Complexe?

No ho crec pas.

Vaig néixer l’any 1970 a Barcelona, però els meus records són a la Nacional 152, a Taradell i a l’escola amb les bronques dels professors de llengua castellana cada vegada que començava un nou curs i havia rovellat la llengua dels veïns a base de seguir granotes, corre fonts i camins i pescar crancs de riu a la Riera Major. Encara em fa mal el dit de la pinçada de la primera vegada que vaig cardar la mà sota una roca! Després ja vaig descobrir que amb un tronquet, les pinces es clavaven igual i no rebia el meu dit.

Els anys 70 encara eren anys analògics i de rellotges d’agulles. Jo vaig néixer doncs en una ciutat que conllevaba -com diuen els veïns-, en un barri on el català era llengua minoritària i on parlar d’ordinadors o telèfons mòbils podia haver estat font d’un aprofundit estudi sociològic. Allà, la llegenda era el Camarón de la Isla (a qui jo considero un monstre destrossat per qui sap fer diners) i els herois eren els de Perros Callejeros.

Sóc un immigrant. I no ho sóc només pel retorn a un Taradell que no és, ni de bon tros, el de la meva infantesa; sinó per aquest cau, per la feina que faig dia a dia rera un ordinador, pel doctorat que intento treure amb esforç, ganes i il·lusió i per la Societat del Coneixement on em toca viure.

Cadascú és de la seva infantesa. Cadascú és nadiu dels seus records de criatura i després un és immigrant tota la vida. Quan algú parla de nadius digitals em fa riure. Em fa riure perquè penso que els nadius digitals d’avui (el meu nebot de 8 anys sembla que porti la tecnologia incorporada!) són els immigrants del que els toqui viure demà.

La meva infantesa fou en la societat de consum i el país de la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia i ara sóc un immigrant en la mediàtica societat del coneixement en un país on vés a saber on és la llibertat, l’amnistia és veure la tele cada dia i l’Estatut d’Autonomia… Veus això sembla que encara queda..

La meva infantesa fou en un suburbi de Barcelona i en un petit poble de 2.000 ànimes i ara sóc un immigrant en un dels barris més in de Barcelona i en un poble de més de 5.000 persones.

La meva infantesa fou de Tatrebill en contes uns, del Vibora) del Sepp Maier i del Jueves. Sort en tinc del Jueves que sinó ja seria un immigrant del tot!

Això si, un immigrant amb papers. Uns papers que em permeten menjar (els calers que em dóna la feina), comunicar-me amb desconeguts (a través de les petjades que deixo al Cau i la cara B del cau que és Can Pepitu en Xarxa) i fer el tafaner de forma més o menys professional (la recerca universitària per veure com d’altres immigrants són capaços de saltar la filferrada que separa el nou món del vell.

Això sí, escric això tot escoltant un bon vinil al tocadiscos de tota la vida. Com? Que no saps el que és un vinil? Doncs, si no ho saps, potser ets un nadiu digital. Encara que si ho fossis de debó no hagués pas arribat fins aquí.

En qualsevol cas, jo prefereixo ser un immigrat perpetu que s’ho mira tot des del terrat i amb la pipa penjada dels llavis:

Sóc la pipa d’un escriptor;
i delata, a bell, ull, ma línia
de Cafreria o d’Abissínia,
que el meu amo és gran fumador.

Quan el veig vençut pel dolor,
fumo com la modesta estança
on es prepara la pitança
per quan arribi el llaurador.

Li enllaço i gronxo l’existència
dins el blavís i mòbil joc
que puja de ma boca en foc,

i treno un dictamen fort d’essència
que l’encanta i deixa guarit
de ses fatigues l’esperit.

Charles Baudelaire (1987) Les flors del mal. Barcelona: Llibres del mall.

Catalunya té la sort de ser cruïlla -i ens movem en l’espai físic més estricte- de tres maneres distintes de veure la vida, de tres civilitzacions complementàries que ens fan ser innovadors i creatius, malgrat tot. Aquestes tres maneres de veure la vida són: la ibèrica -amb una forta component àrab, jueva i cristiana i que compartim amb una munió de pobles i territoris d’arreu de la pell de brau-, la pirinenca -que alguns han reduït a l’occitanisme, veient en Occitània una mena de paradís perdut, d’Atlàntida cultural anorreada pels bàrbars, però que és una mica més que una llegenda i que veu directament de la font del coneixement i de la pau dels cims i de les valls d’aquestes contrades. Aquesta la compartim amb aragonesos, navarresos, bascos i, com no, occitans-, i, finalment, la mediterrània, la de l’aigua salada que ha esdevingut un espai d’interrelacions privilegiat i d’influxos culturals d’arreu del món i que compartim amb manta països com les Balears o el País Valencià.

Aquesta ubicació geogràfica és pròpia de Catalunya i de ningú més. La resta de terres poden compartir alguna d’aquestes influències, poden ser-ne hereves fins i tot, però la comunió dels tres espais només es produeix en el nostre país petit.

Aquesta reflexió tornava al meu caparró després de combinar tres interessants lectures de rabiosa actualitat: la Solució Cambó d’en Francesc Pujols; la Determinació de Catalunya de l’Imma Tubella i n’Eduard Vinyamata; i La posta de sol d’Espanya d’en Xavier Deulonder.

Certament, cal estar d’acord amb que la component física, territorial va perdent força enfront dels espais de les idees i del que Manuel Castells anomena l’espai dels fluxos i que, d’una manera molt reduccionista, es pot equiparar als espais àudio-visuals encapçalats per Internet. Però no és menys important tenir en comptar que tots aquests espais es creen entorn de la persona humana i que aquesta beu directament d’un territori i d’una manera de veure les coses.

La força de Catalunya -que fa uns dies em portava a assegurar que el problema que en diuen català no és tant català com ibèric- rau justament en la juxtaposició de tres espais, civilitzacions o cultures diferents. Espanya és purament ibèrica i es manté ancorada en una concepció ibèrica del món que la fa tornar dia si i dia també a la recuperació del passat i al manteniment d’una unitat estatal que, com es diu vulgarment, a cada bugada perd un llençol. Catalunya, però, té dos components més que, des d’Espanya, no saben valorar amb la força enriquidora que els és pròpia i que podria donar a la idea unicista de l’Estat.

Ai! Si fossin capaços d’entendre aquesta realitat! Com canviaren les tornes! Veuríem i viuríem una Espanya plural, respectuosa amb tota la gent que viu a la pell de brau i capaç de pensar en termes d’igualtat entre el que ells n’anomenen els espanyols (però on el seu magí només hi veu castellans). Una Espanya capaç de promocionar les llengües i les cultures peninsulars com a pròpies. Una Espanya capaç de treure les fronteres mentals que els separen d’aquests territoris i que els fan actuar amb la brutalitat dels conqueridors. Tant difícil és entendre la diferència? Tant difícil és abandonar els pensaments estatalistes i de frontera? A Catalunya hi ha gent que fa temps que treballa per superar -ho. Però a Espanya s’entesten a mantenir la unitat d’un territori nacional que, des del segle XVI, ha anat minvant. S’han preguntat si és justament la seva manca de cintura, el seu pensament únic, la seva incapacitat d’evolució és el que ha produït aquesta minva?

I potser estic parlant de la palla en l’ull aliè sense veure la biga en el propi, per utilitzar la saviesa popular castellana. Però aquí fa temps que es pensa en la superació dels marcs estatals i de les fronteres amb projectes comuns i de germanor com són el dels Països Catalans, les Germanies, el Camí dels Països Catalans, el Correllengua o l’Euroregió Mediterrània. Projectes comuns de futur entre països germans per a la millora cultural, econòmica i vital de les persones que en aquests espais hi fan llur vida.

Prop de casa hi ha el Gurri, un riu d’aigües vermelloses com el de la cançó aquella que ens van portar els cantautors nord-americans i que parlava d’algú que abandona una bella vall plena de records i remembrances. El nom d’aquest riu té les seves arrels en alguna llengua que es parlava per aquestes terres molt abans de l’arribada del llatí. És curiosa la similitud amb el mot que empren els bascos per referir-se al color vermell, oi?

No ho sé assegut en aquest roquissar, aquí prop del Pont d’en Gatus dono voltes a la facilitat de l’entesa, el diàleg i el reconeixement dels trets nacionals propis de cada poble i la dificultat que hom es troba quan algú tanca les orelles i el cervell en conceptes estrictes, immutables, perennes, tradicionals, carrinclons i ben poc evolutius. Com deia aquell cantautor galàctic: "Amb algú que no té ombra i té el cap sota la sorra. Amb aquells que no t’escolten si el que dius no és el que toca, no cal parlar".

No ho sé, em fa mal el cap i n’estic una mica tip de tot plegat, però me n’alegro que la raó s’imposi a la barbàrie en casos com el d’en Lluís Maria i només espero que l’influx constant de la barreja cultural que ens porten des dels Estats Units no acabi amb la singularitat i la riquesa d’aquesta Catalunya cruïlla de civilitzacions que l’ha fan un país privilegiat, ric i innovador com pocs.

Me’n torno a Taradell, però em sembla que passaré pel castell. Jo, com deia en Francesc Pujols, no tinc cap mena de pressa. Ni per anar a casa ni per assolir les independències. Per mostra, un botó: No vaig marxar de casa els pares fins als 34 anys i ara els tinc dia si i dia també a casa meva. Com carai haig de tenir pressa per les altres independències personals?

Aquest cap de setmana les darreres cuades d’un refredat no m’han permès acompanyar la gent del C.E.T. i d’altres centres excursionistes de les terres altes del Ter en una sortida que han fet de Vallter a Olette. A més a més, tenia de donar un nou impuls a la recerca pre-doctoral que he decidit fer per acabar aquest 2005. No sé si he avançat gaire, però bé, he intentat seguir fent aquesta tasca d’escultor que és la de convertir un "problema social" (= què vull estudiar que pugui ser útil pels llocs on em vull moure?) en un problema de recerca amb tots els seus ets i uts.

El que si que he pogut fer sense problemes ha estat fer una mica d’home de la neteja, posar-me el davantal i treure la pols al Cau.

I traient, traient la pols, m’he trobat amb el número 802 de la Revista Cambio16. Una revista força interessant que crec que encara editen els nostres veïns i que, en aquells anys, comptava amb personal de tanta actualitat com Pedro J. Ramirez (el seu cap de publicacions) o don Federico Jiménez Losantos (col·laborador habitual de la Revista). No, no. Si us plau, no deixis de llegir, que el nom no fa la cosa i potser encara et sorprendrà el contingut d’aquesta petjada.

I és que, en aquest número de la Revista, a part d’un interessantíssim reportatge titulat "La crisi del laberint iugoslau" (la traducció és meva) on mostren l’estat de la situació dels balcans uns anys abans d’esclatar el seguit de conflictes que van destrossar la vida de força innocents; i d’una peça informativa com la següent:

"HB GUANYA VOTS A TOTA ESPANYA
Herri Batasuna pot demostrar en les properes eleccions que té un important electorat fora del País Basc. El Govern està preocupat, perquè creu que les llistes al Parlament Europeu dels batasunos seran votades pels electors radicalitzats com els estudiants, els jornalers andalusos o els treballadors d’algunes empreses on existeix conflictivitat laboral" (la traducció és meva)

Com deia, a més a més d’aquestes dues peces, la portada estava farcida de senyeres i un titular "L’independentisme tranquil". Era el reportatge central d’aquesta revista. Un reportatge central signat per Xavier Domingo i protagonitzat per la Crida a la Solidaritat, el CIEMEN, l’Àngel Colom i Colom, n’Heribert Barrera, en Joan Hortalà, un joveníssim Quim Monzó, en Max Cahner i en Ramon Barnils.

Un reportatge ampli, complert, central, on, fins i tot, es dóna una pinzellada a la gent que construïa llur alternativa al voltant del Moviment de Defensa de la Terra, es presentava al PSAN i a l’IPC, a l’Associació d’Estudiants Independentistes (l’AEIU) i es parlava de Terra Lliure com a continuadora, en certa mesura, d’EPOCA. Fins i tot es definia El Llamp com a "revista setmanal de tribunes lliures".

I tot es feia sense estridències en el mateix mitjà on don Federico, esdevingut avui en dia la veu dels bisbes espanyols, declarava la seva laïcitat i acabava la seva peça d’opinió amb una sentència que, potser algun dels ponentins, li hauria de recordar aquests dies: "Laics o religiosos, aquí segueixen sobrant inquisidors" (la traducció, com sempre, és meva).

Impagable, no? En un mateix mitjà de comunicació hi participaven don Federico i una colla de gent que tenien l’oportunitat de dir la seva sobre la independència de Catalunya i un estat de coses, que poc ha canviat en els darrers 18 anys a casa nostra, als veïns de ponent.

Seria possible obrir la porta del mitjà de comunicació on treballa actualment don Federico a l’opinió de qualsevol dels "independentistes tranquils" d’ara? Seria possible llegir Barnils al mitjà de comunicació d’en Pedro J.?

Jo en tinc els meus dubtes, certament. I més encara quan la incomprensió s’alimenta amb diners de partits polítics que volen convèncer als nostres veïns de la maldat dels catalans i la seva classe política, oblidant, potser, que alguns d’ells han tingut plataformes polítiques gràcies als catalans: On hagués fet carrera política don Eduardo o don Pepe Mari sense les Comunitats Autònomes? No són les Comunitats Autònomes el resultat evident de l’intent de resoldre el problema ibèric (que no català, nosaltres no tenim cap problema, sempre hem sabut on som i qui som), l’encaix de les nacions a la pell de brau?

És curiós veure la voluntat d’entesa d’aquell especial del Cambio16 amb les atzagaiades mediàtiques que arriben dels mitjans de comunicació ponentins d’ara… Com diu en Ramon Barnils a la seva peça de Cambio16: "Va dir Nietzsche que qui passa quaranta anys -va dir quaranta- lluitant contra el drac, acaba per tornar-se drac." I jo reblaria dient: més encara quan el drac encara cueteja.

No s’escriu amb M de "Majoria-absoluta-i-obediència-cega-a-un líder-formal-i/o-carismàtic-contra-el-que-mai-aixecariem-la-paraula". I més encara en un país com el nostre on la divisió de poders liberal ha perdut la puritat clàssica que encara es manté en d’altres latituds com ara als Estats Units de Nord-Amèrica.

I això és una reflexió que val per tots els governs, inclosos els locals, eh! Que hi ha molt alcalde majoritari que va a la seva i molts xais que el segueixen sense preguntar-se cap on van ni què volen!

A veure si explico el que vull dir i sóc capaç de fer-ho de manera entenedora:

El sistema de presa de decisions a l’Estat espanyol neix, com a la majoria d’Estats anomenats avançats, de les revolucions liberals que es van produir a finals del segle XVIII a França -contra els borbons- i als Estats Units de Nord-Amèrica -contra el colonialisme britànic-. Dues revolucions burgeses que van fixar la divisió de poders com a màxima garantia dels drets fonamentals i les llibertats de les persones enfront de l’absolutisme propi dels anomenats Antics Règims. Una breu classe d’història per fixar les bases del sistema: La divisió dels poders executiu (o Govern), legislatiu i judicial s’origina en aquests temps, tot i que possiblement vingui de més lluny, eh!

Els anys, les persones, les èpoques, les idees, les desconfiances i els pensaments van anar matisant aquest concepte clàssic de la divisió de poders i van fer que en alguns sistemes, com són l’espanyol i el català, la divisió entre els poders legislatiu i executiu es veiés fortament reduïda. Així, a casa nostra, no hi pot haver Executiu sense ser escollit pel Legislatiu que, es vulgui o no, el controla i el fiscalitza.

En altres llocs això és d’una altra manera. Així, als Estats Units per exemple, el Legislatiu i l’Executiu són dos ens totalment separats i és directament l’elector, el ciutadà qui escull ambdós poders. No és el Congrés qui escull el President, tot i que n’exerceix alguns mecanismes de control. És la gent qui escull ambdós poders de manera separada. I són les agrupacions d’interessos les que juguen un paper fonamental en la vida política i social del país i no tant els partits polítics. Als Estats Units no és tant rellevant ser demòcrata o republicà com ser caçador, mestressa de casa o defensor de qualsevol causa, barri, poble o Estat.

Un avís abans de continuar: Això és un esbós dels sistemes d’elecció, control i exercici de les potestats públiques (de les coses que ens afecten a tots col·lectivament) i ja se sap que les caricatures no contenen tots els aspectes de la realitat, oi?. Seguim?

Seguim repetint el títol d’aquesta petjada: Democràcia s’escriu amb m minúscula. m de minoria o de majoria simple. Que vull dir amb això?

Doncs que, en un sistema com el nostre on l’elecció del president i, a través d’ell del govern, el fa un Parlament conformat per partits polítics, la minoria o la majoria simple demana de diàleg entre les parts per a prendre decisions. Donat que tothom coneix el seu àmbit de realitat concret, aquest diàleg fa més fructífer l’acord final. Segur que triga més en prendre’s, però quan s’hi arriba és un acord pres per força gent i, en conseqüència més democràtic i participatiu.

A què ve tot això, et deus preguntar?

Doncs té el seu origen en la manca de cultura democràtica d’un país aclaparat per més de 40 anys de dictadura i per gairebé 23 anys de poder absolut d’un líder carismàtic al qual molta gent va rendir devoció. Pica fort i segueix amunt!

Malauradament no vaig viure la República i, en conseqüència, desconec si l’Avi i el seu carisma van produir un efecte similar al del darrer president de la Generalitat abans d’en Pasqual, però el que si que tinc clar és que el seguidisme d’un líder absolut, la dependència total d’una persona, l’elevació d’un càrrec a la categoria de mite inqüestionable és quelcom antidemocràtic i que arrossega aquest fangar més enllà del què caldria.

Hi ha força gent que ha qüestionat la fortalesa d’un Govern per un intercanvi d’impressions entre les seves parts. Quina desgràcia! Em crea força neguit pensar en el desconeixement de la democràcia liberal que tenen alguns representants públics, alguns polítics (en el sentit econòmic del terme, perquè en el seu sentit real tots som polítics).

La democràcia, tal i com està pensada ara, és diàleg entre iguals, diàleg per arribar a acords, per prendre decisions de forma col·lectiva, raonada, … Quan algú creu que no ha de parlar per governar és que no anem bé. D’altres ho van fer. En alguns Ajuntaments n’hi ha que ho fan. Són aquells que tenen majories absolutes i una colla de xais a la darrere que si el líder els digués que es llencessin per un barranc si llençarien. Igual que ho feien per aquestes terres en d’altres èpoques o que ho fan en alguns règims polítics actuals d’altres latituds.

Una majoria absoluta és una dictadura, una dictadura de partit. Una dictadura de partit que esdevé dictadura pura si el partit segueix cegament a un líder carismàtic. I la democràcia no és això. La democràcia és diàleg obert.

Ah! I amb la Llei d’Hondt i el seu sistema de reforç de partits majoritaris, la majoria absoluta no es correspon ni de bon tros amb una majoria social. Per mostra un botó: A Catalunya un milió i escaig de vots et poden donar una majoria absoluta, però aquí hi vivim set milions de ciutadans. És democràtica la majoria del milió? Jo crec que no, no?

Uffff! No sé si m’he explicat prou bé. En qualsevol cas, mentre somniem amb la democràcia, la de debò, la democràcia participativa -que crec impossible a casa nostra perquè la gent prefereix endollar-se a la tele que participar en alguna cosa-, ens hem de conformar amb què la democràcia dels representants, la del parlament funcioni. I no ho pot fer si la distorsionem amb majories absolutes o si creiem cegament en líders que ostenten el poder de manera formal o informal.

Cal ser rebel i dir el que es pensa. I això no ha de ser criminalitzat. I qui mana ha de ser conscient que és un servidor públic i no el rei del món amb capacitat de fer el que vulgui sense tenir en compta qui parla des de l’altre cantó de la Sala de Plens o de la Cambra de Representants.

Avui fa 65 anys que fou assassinada una persona que va esdevenir un símbol.

El millor record són els darrers moments de l’home i els primers del mite. El millor record encara són presents en la petjada que vaig deixar fa un any en aquest cau: http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/5274 .

En el Ple Ordinari del dijous de la setmana passada, dia 6 d’octubre, l’Ajuntament de Taradell va aprovar una moció en relació al nou Estatut. Es va aprovar amb els vots favorables dels dos Grups Municipals amb representació al consistori. No sé si ha estat la primera que s’aprova en un Ajuntament, però, en qualsevol cas, la feina ja està feta. 

Atès que el Parlament de Catalunya, després de 18 mesos de treball, va aprovar el passat 30 de setembre de 2005, el nou Estatut per àmplia majoria amb el suport de 120 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, constituint un esdeveniment de primer ordre en la història de les aspiracions col·lectives del nostre poble i que respon a un consens polític de molt ampli espectre que pretendrà abordar amb més garanties els reptes que es plantegen com a nació amb vista al futur.

Atès que la reforma de l’Estatut és una demanda cívica i política present en la majoria de programes electorals dels partits amb representació al Parlament de Catalunya.

Atès que el nou Estatut és un exercici de sobirania de la nació catalana i neix amb voluntat de marcar un horitzó comú per vies democràtiques i pacífiques i representa la voluntat i el desig de la societat catalana de disposar d’un major nivell d’autogovern i d’un sistema de finançament just que acabi amb l’espoli fiscal de Catalunya.

Atès que l’ampliació competencial que es concreta i el nou sistema de finançament per a Catalunya representen un salt endavant considerable respecte al redactat del 1979. En aquest sentit, es guanyen espais de sobirania i s’estableixen mecanismes de bilateralitat en la relació entre el Govern català i l’espanyol. El nou Estatut, doncs és hereu de la lluita per la recuperació dels drets nacionals de Catalunya que va arrancar al 1714 i que ha tingut episodis tant rellevants com el text estatutari impulsat durant el període de la Generalitat republicana que va comptar aleshores amb un ampli suport per part dels Ajuntaments. Es tracta d’un projecte amb fondes arrels en el nostre passat que mira, però, cap al futur, un futur obert, esperançat, de plenitud nacional i social al servei del conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Atès que, des de la perspectiva que ens és pròpia, volem subratllar les millores que introdueix el nou Estatut en matèria de règim local, començant pel seu aprofundiment com a competència exclusiva de la Generalitat, valorem com altrament positius el reconeixement fet al paper institucional dels Ajuntaments, que s’enumerin els seus àmbits competencials bàsics i es fixi la necessitat d’una futura Llei d’Hisendes Locals catalana. Els municipalistes catalans fem suport al nou Estatut i, d’acord amb la vocació de servei a la ciutadania que ens ha caracteritzat històricament, ens sentim plenament compromesos amb l’aposta per la millora de l’autogovern de Catalunya.

Atès que el nou Estatut ha de ser debatut i aprovat en els propers mesos per les corts de Madrid,

És per tot plegat que els grups polítics municipals de CiU i Esquerra Republicana de Catalunya proposen al Ple de l’Ajuntament de Taradell, l’adopció de la següent moció:

Primer.- Manifestar i fer públic el suport al text del nou Estatut aprovat pel Parlament com a pas important per a l’avenç de l’autogovern de Catalunya.

Segon.- Adherir-se a les campanyes cíviques i institucionals que, en un futur, es puguin organitzar en suport del nou Estatut i encoratjar la Comissió que ha de nomenar el Parlament de Catalunya per defensar-lo al Congrés dels Diputats i al Senat a no defallir en l’exercici de la seva responsabilitat nacional i democràtica.

Tercer.- Instar les forces polítiques amb representació al Congrés dels Diputats i al Senat a aprovar íntegrament la proposta de nou Estatut emanada per la majoria aclaparadora del Parlament de Catalunya i a mantenir la unitat d’acció que permeti que no es modifiqui i que no hi hagi cap retallada.

Quart.- Sol·licitar al President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, que acompleixi el seu compromís solemne d’aprovar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.

Cinquè.- Traslladar aquests acords al President de la Generalitat de Catalunya, al President de la Mesa i als grups parlamentaris del Parlament de Catalunya, al President del Govern espanyol, al President, a la Mesa i als Grups Parlamentaris del Congrés dels Diputats i Senat.

(Transcripció de la Moció conjunta aprovada en la Sessió Plenària del dia 6 d’octubre de 2005)

Casun l’olla, en freixa i en tot el que hom es pugui cagar. Ahir al matí, baixant en tren a Barcelona, vaig estar preparant la petjada d’avui i la veritat és que m’agradava molt. Però mira, les motxil·les són massa petites i per la feina hi dec tenir la meva. Bé, espero que sigui allà, perquè sinó és que l’he perduda. En qualsevol cas, les amistats serveixen per alguna cosa i, després de carregar el primer 3 de 9 amb folre d’enguany, he anat fins a l’Estació de Sants, he près el tren fins a l’Estació de Balenyà, he pujat a peu fins a Taradell, he sopat una micona i m’he posat davant l’ordinador per trobar-me un breu missatge que deia "Bonissim!" i una adreça www.boicatejam.org. Encara estic rient ara! I me n’he oblidat de la motxil·leta perduda, de l’àcida petjada que potser pujaré demà a la web, de la punyetera Creu Roja que no és capaç de portar dues ambulàncies a una actuació de nivell i que ens ha fet sortir de plaça molt tard i de la burriqueria dels veïns!

Casun l’os pedrer! Com sempre a Catalunya, n’hi ha que se surten de mare, que recuperen el millor de l’esperit català, es baixen els pantalons i fan un calvo a tots aquells que van a veure curses de braus amb el mantón de manila i el pedaç de senyera que tenen per bandera.

Jo ja he demanat que em boiCATegin! Tampoc m’entendrien…

Quina pregunta més estúpida, no? Però la culpa la tenen el Centre George Pompidou de París i el diari Avui a parts iguals. El primer, per organitzar una exposició; i el segon, per publicar-ne una àmplia i documentada noticia amb la imatge d’un barbut admirant una pintura. Bé, això de que és una pintura és cosa meva, perquè al diari no es veu ben bé cap on mira i sembla que estigui ullant el nom del periodista que escriu la informació.

Si estàs una mica desinformat sobre el dadaisme, puc manllevar les paraules de l’Àlex Vicente, el periodista que signa la crònica del diari, per fer-te cinc cèntims d’aquest moviment: "En temps de la Primera Guerra Mundial, un grup d’artistes cosmopolites contraris al conflicte i refugiats a Zuric redacten un manifest que acabarà dinamitant la concepció tradicional de l’art. Aquests artistes rebutgen tots els valors preestablerts i donen l’esquena als principis de l’humanisme, que han deixat de tenir valor en temps d’una guerra que acabaria provocant vuit milions de morts a Europa. Amb aquest manifest es crea un moviment que anomenen dadà, una paraula pronunciable en totes les llengües i amb un significat que encara desperta interrogants."

Bé, amb això ja n’hi a prou per saber que, juntament amb la ciutat de París, el surrealisme de Joan Ponç, el situaciuonisme del 68 i les obres d’en Boris Vian, el moviment dadaista va tenir un cert influx en aquest ós revellit i ruralitzar que va viure els seus anys de somnis artístics durant la seva frenètica i nihilista adolescència. Una riquesa conceptual per un món prou animal que torna a mostrar-se amb braó aquests dies en mitjans de comunicació ponentins i en dues places colonials ubicades en territori africà.

Aquells anys, totes aquestes cose ja es veien a venir. De fet, ja hi eren. Sembla que tot canvia, però hi ha móns que no evolucionen. Llavors, jo em quedava amb en Joël, en Noël i la Citroën, els tres fills ultraprotegits de l’Arrancacors d’en Boris Vian, descarnada imatge d’una societat occidental que encara es troba palplantada al mateix lloc: En la cultura de la por i de la ultraprotecció davant dels fantasmes de l’exterior. Quin gran reflex de la nostra manera de ser en la darrera novel·la d’en Sánches Piñol! Quina manera més fina i brutal, alhora, de mostrar-nos tal com som!

Primer, disparar. Després, preguntar. I mai, mai, sobre tot mai, solucionar.

Jo ho podria haver fet ahir al vespre tornant de buscar bolets a les fosques també. I és que el conill havia quedat enlluernat per les meves llums i no podia sortir del canal que aquestes feien a la carretera, però suposo que són massa anys de fals artista i enlloc d’encalçar-lo amb el cotxe i matar-lo, vaig decidir conduir-lo amb els llums del cotxe fins un camí boscà.

No sé si aquesta serà la resposta serena i raonada que sabran donar els veïns de l’oest a la proposta de modernització de la pell de brau o si seguiran amb el casticisme anticervantí i deixaran passar una nova oportunitat de fer-se grans, deixar la mamella que els alimenta i començar a comprar-se el biveró i les primeres farinetes.

Nosaltres, la mare que els ha donat de mamà des de fa massa temps ja, comencem a tenir els pits ressecs, els mugrons ennegrits i massa queixalades al pit fetes per una boca maldestra i poc ensenyada. Seràn capaços de deixar la mamella i començar a treballar o faran cas a aquell vell aforisme que hi havia en algunes parets de Barcelona fa uns quans anys i que deia: "Viu dels pares fins que puguis viure dels fills"?

És curiosa la manera en la que els llibres tenen la capacitat de cridar-te al só de la realitat. Uff! He escrit "realitat", n’hi hauria per fer un tractat de filosofia sobre la realitat, llur percepció i existència. Però no és el cas d’aquesta petjada.

En aquesta petjada vull parlar d’una troballa, d’una eclipsi i de la gent que es tapa ulls i orelles i només brama quan se li proposa la darrera solució de convivència peninsular. A què ve treure la Corona, l’Església i l’Exercit per titllar un document fruit de dos anys de treball i de consens dels representants legals d’una comunitat de decimonònic? Se’ls estira la mà i de sortida hi escupen! Seran capaços de prendre-la i encaixar-la fraternalment o seran incapaços de saber de què va la història i quin és el resultat últim del menyspreu felipista?

Alguns ja fa temps que ens vam cansar de regenerar la pell de brau, però hem tornat a transigir pel bon nom del nostre poble. Hem tornat a començar el poema del pare del republicanisme ibèric amb un dolç Escolta Espanya. Si aquesta vegada diuen que no, que volen seguir robant-nos les carteres, que volen seguir incrementant el volum de gent incapaç d’arribar a final de mes, que volen construir noves Ciutadelles, que… potser serà l’hora d’acabar la poesia d’una vegada i llançar-los els mots que els fan tanta por i fer-ho de la mà dels germans dels Pirineus. Defensar l’Estat-Nació al segle XXI és anacrònic i decimonònic de debò. Fer-ho de la mà de la Corona, de l’Església i de l’Exèrcit fins i tot li dóna una capa rància més pròpia del món fosc de la mantellina que de la realitat d’un Estat que ens diuen que és democràtic.

Les lleis estan al servei de les persones i no a l’inrevés. Si després de més de vint anys i de canvis socials i polítics a nivell internacional i local, la única resposta castellana és una norma caducada i el manteniment d’unes lleis que permeten la mort d’innocents afamats al Nord d’Àfrica, no anem bé. I quan no es va bé, quan hi ha problemes que no tenen solucions, cal modernitzar, evolucionar, proposar…. Catalunya ho ha fet. És capaç Espanya de fer-ho?

***

I ara anem pel llibre, per la descoberta literària, i mirem de lligar tot això amb l’eclipsi anular de sol d’aquest passat dilluns. Que sembla que no, però potser hi trobem paral·lelismes en el món dels somnis i la il·lusió.

Va ser a l’Estació de Balenyà on em vaig trobar una obra mestra de la literatura, un llibre de poesia -per cert, llegeixen poesia a Castella? Els aniria bé-. Un llibre de poesia versionat per un gran escriptor català. Xavier Benguerel és capaç de donar una vivor especial als versos de Charles Baudelaire. L’obra fou publicada pels Llibres del Mall l’any 1987 i com diuen a la part posterior del llibre: "El desenvolupament d’una societat industrial de masses, l’adveniment del proletariat i de les classes marginades, l’experiència del xoc amb les multituds a les grans ciutats, la "pèrdua d’aurèola" del poeta, totes són situacions a partir de les quals Baudelaire mesura el que significa en realitat la catàstrofe en què es troba l’home modern i el preu que aquest ha de pagar per les seves sensacions. D’entre totes, la més significativa, i la que Baudelaire elevarà a nivell de veritable experiència, serà el fet de tenir per destí viure "entre els cops de colze de les multituds".

Una veritable declaració de principis per part dels editors que recordem que escriuen l’obra en aquella època on el jovent del nostre país ens movíem a cops de rock radical i ens trobàvem davant de la policia, al cas antic, cada onze de setembre. Baudelaire, a ulls del Mall, d’en Benguerel i del jovent d’aquells anys era la resposta descarnada al clot on ens volia enterrar una mal anomenada Transició feta amb les pistoles de l’Estat damunt la taula. Nosaltres tornem a estirar la mà i volem que l’encaixin, però seran capaços de fer-ho?

I ara la poesia:

El sol s’ha recobert d’un crespó. Si és tot u,
oh Lluna de ma vida!, emmantella’t amb ombra;
dorm o fuma al teu gust; callant i en la penombra,
i dins l’antre del Tedi enfonsa’t tota tu;

t’amo així! Tanmateix, si vols avui, igual
que una estrella eclipsada que en l’entrellum sortia,
fatxendejar als indrets que obstrueix la Follia,
bé està! Surt de l’estoig, ullprenedor punyal!

Encén la teva nina a l’ostentosa flama!
En els esguards dels rústecs el teu desig inflama!
De tu tot m’és plaer, mòrbid o petulant;

sigues allò que vulgis, nit negra, roja aurora;
cada fibra al dolç llarg del meu cos tremolant
crida: Amat Belzebú, sóc aquell que t’adora!

Charles Baudeliare/Xavier Benguerel; El Posseït

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill

que et parla en llengua – no castellana;

parlo en la llengua – que m’ha donat

la terra aspra:

en’questa llengua – pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries – i els teus records,

records i glòries – només de morts:

has viscut trista.

Jo vui parlar-te – molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes – vida és la sang,

vida pels d’ara – i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies – a morts els fills,

te satisfeies – d’honres mortals,

i eren tes festes – els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens

dels fills que duies – a que morissin:

somrients marxaven – cap a l’atzar;

i tu cantaves – vora del mar

com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, – no tens ningú.

Espanya, Espanya, – retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;

que el plô et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc,

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

         Pasqual Maragall. Ai! No que era el seu avi. Perdó pel lapsus

"El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors"
                                                                                           Francesc Pujols

Prop del cau, se senten moltes veus capficades amb "el tema" de debat actual al Parc de la Ciutadella. Cadascun hi diu la seva. Es fan agoserades apostes. La gent escriu, ara moguda pel seny, ara per la rauxa… Entaforat en la gestió de la formació virtual que oferim a la feina en aquesta temporada de tardor-hivern, capficat en la definició d’un treball de recerca que haig de tenir enllestit massa aviat, il·lusionat per la sortida del proper cap de setmana a la creu del Matagalls i animat pels tombs que prèn la vida política local i comarcal, m’he perdut una mica tot "el tema" aquest de tanta actualitat. Val a dir, també, que em miro les lleis i les normes com quelcom que fan les persones per servir-se’n i no a l’inrevès i que la millor norma és aquella que no cal escriure.

Bé, en qualsevol cas, que no em veig capacitat per opinar res entorn del tema de moda a Catalunya. En parla tanta gent de l’estatut! Ja se sap, la ignorància és atrevida i molta gent en parla sense coneixement. Jo no ho faré pas.

Això si, em dóna la sensació que aquesta norma pateix el mateix mal que el nostre sistema de convivència, la fòrmula de presa de decisions que coneixem com a democràcia occidental o liberal. A veure si em sé explicar prou bé amb l’ajut de les crosses que m’he buscat per fer-ho:

Fou un il·lustre pensador afincat en terres d’Osona qui, fa uns anys ja, va posar el dit a la nafra del nostre sistema de presa de decisions, tot ananat al moll de l’os de la política.

Aquest amant del coneixement i la saviesa -que no fa fàstics a la ciència, però que tampoc rebutja la religiositat per arribar a escatir l’esdevenir del món i els éssers que hi viuen- afirmava que no es pot parlar de democràcia en les societats occidentals avançades, ja que la veritable democràcia demana de gent totalment informada per tal de valorar totes les decisions amb la responsabilitat i coneixement de causa que aquestes es mereixen. L’autor en qüestió ens deia, en un riquíssim tractat d’humanitat del qual ara no en recordo el nom -però que miraré de cercar-, que els problemes actuals de la humanitat i de les societats han près una mesura inabastable per a la persona humana: Hom no té prou espai per posar l’atenció en tot el que l’afecta ni el temps suficient per a poder conéixer tot el que cal decidir en el seu entorn immediat.

Davant d’aquesta situació, diu aquest pensador encimbellat als Cingles del Collsacabra, qui realment governa són els tècnics, els experts en les matèries objecte de discusió. I aquests dicideixen en els seus camps específics de coneixement. I els seus arguments, les seves raons, tampoc ens arriben directament, sinó a través dels mitjans de comunicació entesos en un sentit ampli -aquell que inclou als amics que considerem més saberuts com a informadors privilegiats-. És aquí on l’angoixa de la persona resulta evident: no pot decidir sobre tot el què l’afecta i, quan decideix, ho ha de fer sense coneixement de causa i mancat de molta informació rellevant. Voler participar socialment, és una de les bases d’una vida rica i plena, però no pot, perquè tot el supera.

Doncs bé, arribem a l’objecte d’aquest article que no és altre que establir una greu mancança de l’Estatut i de les legislacions modernes: Són massa complexes i tenen massa articles. Per mostra, un botó: El texte que es discuteix al Parc de la Ciutadella té més de 200 articles. Pel capbaix no deuen ser pas menys que els que tenia o encara té la famosa Constitució Europea. Es poden amagar tantes coses en 200 articles! Es pot estar d’acord en tantes d’altres!

Amb això no vull dir que l’Estatut sigui més o menys bó (=útil per a definir i construir el nostre país), només dic que pel ciutadà de carrer més o menys interessat en política o, el que és el mateix, en la participació en la vida social de la comunitat on viu -que la política no és res més qua això-, l’Estatut cada cop està més lluny del seu dia a dia i feina hi haurà en canviar aquesta percepció ciutadana i en recuperar l’esperit que en altres temps teniem.

Res més, ho deixo aquí. Deixo el dubte, la pregunta sobre el veritable sentit democratic del nostre sistema, sobre l’esperit de la política i sobre la complexitat sobrehumana del món que hem construït, del qual el nou Estatut n’és una mostra més,  i m’en torno als boscos del Montseny i al cor de la meva pàtria, els Pirineus, la montanya del foc, del foc del coneixement que no és terra de frontera, sinó de germanor.

amb criteri català
que per a Francesc Pujols
vol dir
amb criteri senyat
Quan trobem el seny, ensenyem-nos i ensenyem
Aquesta és, segons Francesc Pujols, la missió de Catalunya
la Pàtria de la Veritat
                                                                            Amics de Francesc Pujols

Aquesta història comença un dia d’hivern. De finals d’hivern. D’un hivern com qualsevol altra.

Avui és… carnesoltes!. No. Millor. Dimarts de carnaval. Això: Dimarts de Carnaval. I posem una sintonia? Que tal les primeres notes d’aquell só tant característic d’aquest lloc: El jazz tradicional o dixieland?

Deixe-m’ho estar! L’any vinent potser no hi haurà Mardi Grass a New Orleans, hauria de ser-ho arreu!

La ciutat dels esclaus alliberats torna a patir la incompetència d’un govern que prefereix destinar diners a la caça internacional del Doctor NO que a la seguretat evident dels seus conciutadans. A què sinó el fet de retirar diners del reforç dels dics de la ciutat per destinar-los a l’exèrcit i la seva croada contra els infidels? Però que es pot esperar d’un president blanc i anglo-saxó enfront d’una ciutat amb alcalde negre i més del 80% de la població d’aquest color?

Tornem a ensopegar amb la incompetència i la supèrbia dels humans enfront de la natura. Tot torna al seu lloc, tard o d’hora, i nosaltres no tenim cap més sortida que tornar a formar part de la natura i no intentar canviar-la de qualsevol manera. Ja ho deien els indigenes d’aquelles terres: "Nosaltres sóm part de la terra". Quants morts hi deuen haver a la capital del dixieland? Quants n’hi ha a l’Estat del BlueGrass? I tot per la inoperància d’un govern ultraconservador que es creu escollit per la gràcia de Déu com tants i tants di’altres abans que ell!

Suposo que mai sabrem el total de victimes del meridatge del Missisipi i l’Atlàntic. Però n’hi ha que prefereixen mirar-s’ho des d’un avió a uns quants peus d’alçada i amb la Biblia sota el braç, mentres d’altres -als carrers dels Estats Units- comencen a preparar la Katrina Solidària a esquenes de les autoritats de Washington.

A nosaltres, des d’aquest país menut, només ens resta seguir escoltant jazz i blue grass, recordant el Mardi Grass, recordant els carrers del French Quarter d’aquesta població dels Estats Units, esperant que es mantingui l’esperit de rebel·lia dels antics esclaus de Louisiana i que la Mary Martin actualitzi el seu web de solidaritat amb Catalunya des d’aquesta ciutat nord-americana tant llunyana i tant propera alhora.

Jo només tinc records i música. Records, música i llàgrimes, llàgrimes d’elefant un altre cop.