El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No, no. No t’ho prenguis literalment. O si. Bé. No ho sé. Una nova norma, una nova derrota de la convivència i l’elecció de les persones. Si, si. Ja sé que abans hi havia una dictadura dels fumadors incívics. Repeteixo, incívics. Sabeu que a la feina es van sorprendre quan vaig dir-los que era fumador? Lògic, no? Mai havia encès una cigarreta en hores de feina. Bé, ara que hi penso ni en hores de feina ni fora d’hores de feina. Diuen que sóc una rara avis.

Fumo quan en tinc ganes i en tinc ganes quan estic mirant una posta de sol – la pipa és ideal per aquests casos-, quan estic de tertúlia a casa d’un amic fumador -si no porto els purets, alleugereixo una mica el paquet de cigarretes de l’amfitrió-, en alguna celebració familiar de volada (bodes, batejos i comunions) -qui pot resistir-se a un bon cigar importat de Cuba o de la República Dominicana?- i per celebrar el nou any casteller que clou en el dinar de la colla -aquest és moment de puret amb el cafè tot xerrotejant amb els veïns de taula-.

No fumo quan no en tinc ganes. A la feina hi ha millors maneres de gastar els cinc minutets per hora que has de treure els ulls de la pantalla de l’ordinador per no acabar amb unes ulleres de cul de got i la vista més cansada que el cos després de practicar un altre dels "vicis" (?) que no sé si acabaran prohibint també. I és curiós, però tinc massa presa per prendre el tren i veure els Pirineus nevats com per fumar al bar on dino sempre que puc. Un semàfor verd per ells: Allà es pot fumar, deu ser un reducte de viciosos, però la vida sense vici és tant avorrida!

Feta la introducció d’un possible sibarita del fum, passem al que et volia dir en aquesta entrada. I és que si comença la llei aquesta a rutllar en els establiments més chic de Barcelona (=aquells que guanyen prou diners en els àpats com per no necessitar els del cafè i les consumicions dels clients fidelitzats entre hores), un amic meu s’ha fet la seva pròpia llei. Una llei d’article únic:

1. Mostra’m el paquet.

El paquet de tabac és clar. A casa seva no hi entrarà ningú que no porti un paquet de cigarretes, algun cigar o qualsevol altra d’aquestes substàncies de consum més o menys ràpid que han decidit prohibir.

El meu amic, que no fumava mai davant d’un no fumador sense el seu permís explícit, diu que ell canviarà la seva llei quan comencin a avançar en aquest camí de les prohibicions. Diu que, donat que hi ha conductors incívics i morts a les carreteres, haurien de prohibir el conduir; que, en tant en quan hi ha accidents laborals, haurien de prohibir la feina; i, com que hi ha nens que prenen mal jugant, haurien de prohibir jugar a la canalla. Crec que és una mica somines el meu amic, diu que el problema és d’educació i que les prohibicions no són altra cosa que un recurs fàcil dels governs per no esmerçar temps i esforços en educar la gent. De fet, diu el pobre, que la televisió serveix per vendre i vendre i que, de tant en tant, fan un programa on venen un model de vida determinat. Cada prohibició, diu, és una mostra més que ens prenen per soques i imbècils. I assegura que si hi ha gent que fuma compulsivament i a tot hora, no ho fa pas per gust, sinó per estrés, per pressió, per veure’s superat per un entorn que no l’hi és natural i que l’hi imposa un cercle viciós de producció i consum. Diu el meu amic que els indis ja ens van calar de sortida i ja van veure com acceleraríem la vida fins a necessitar tornar a xuclar com uns nadons a tota hora i a tot lloc.

"Ai que fàcil que és prendre una píndola contra la febre, sense voler veure que tenim el fetge podrit" afegeix.