El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diuen que avui fa cinquanta anys dels Tractats de Roma. 50 anys del segon pacte franco-alemany, amb la companyia d?italians, luxembrguesos, belgues i holandesos que va donar lloc a la Comunitat Econòmica Europea i a la Comunitat Europea de l?Energia Atòmica. Ens n?hem d?alegrar, certament. Sobretot si pensem que aquests tractats semblen haver tancat el terrible ball de bastons que, des de temps immemorials, es donaven els veïns d?aquest tros de món que en diem Europa.

El pacte civilitzat, l?acord entre veïns, el diàleg entre rivals va donar lloc a la llavor d?una Unió que ha anat creixent amb el temps i que, avui per avui, abasta pràcticament tot el continent.

Malauradament, però, aquest pacte es produeix, coses de la diplomàcia suposo, en les alçades de les èlits, en la nebulosa de la macroeconomia, de les grans xifres i dels grans meses de negociació internacionals. Malauradament, aquest pacte defuig els problemes quotidians de la butxaca menuda i de la diversitat de pobles d?aquest subcontinent tant nostrat.

Des de la menudesa que hom practica en llur quotidianitat, Brussel·les resta massa lluny i els dirigents i treballadors que s?esforcen dia a dia per la construcció europea semblen viure una realitat pròpia, allunyada, amb una llengua que tant sols ells són capaços d?entendre. Només cal circular per la capital belga per veure com conviuen dues ciutats en una: D?una banda, la capital d?Europa, amb els seus edificis altius, els carrers nets com una patena i farcits de cotxes luxosos de colors foscos i la concentració més elevada de lobbies de pressió i seus empresarials de totes les mides i colors d?Europa. De l?altra, la capital de Bèlgica, la ciutat supervivent, la de l?Estació del Sud i les mil-i-una procedències dels seus habitants, la d?Hergé i la gent que treballa jornades maratonianes en treballs precaris, la ciutat d?aquells que no tenen temps per trepitjar el barri europeu, la ciutat del luxe, la xocolata, els perfums i les multinacionals.

La Unió és útil, ningú ho posa en dubte. A excepció dels gelosos senyors dels Estats neoabsolutistes encara vigents. Uns amos incapaços de cedir sobirania amb el ritme que els temps actuals exigeixen. Justament aquest és, potser, el gran problema d?Europa. Una Europa on els Estats defensen els seus interessos particulars i s?obliden massa sovint dels interessos de la gent de peu pla, de les persones que viuen, a la menuda, un seguit de problemes que són comuns arreu del continent. La gent del carrer no entenem aquesta Europa dels Estats. O potser l?entenem massa bé i no ens agrada. No ens agrada veure?ns representats per un club privat on són els ministres estatals els que parlen en nom nostre. No ens agrada veure un Parlament que treballa en peu d?igualtat amb els representants dels Estats. No ens agrada que les persones i els Estats tinguem el mateix status davant la Unió.

Europa hauria de ser un instrument per les persones i no pels Estats, un instrument al servei de la diferència i la pluralitat i no d?una imposada i mal entesa igualtat. Un lloc on sentir-se com a casa, que és on ens diuen que som. Europa és un caleidoscopi de pobles. Sempre ho ha estat i, malgrat tot, sempre ho serà. Els Estats no han estat capaços de trencar aquestes dinàmiques nacionals d?Europa i sense el reconeixement d?aquestes realitats, Europa no pot rebre el suport entusiasta de la seva gent. Persones i pobles conformen la veritable Europa. Una Europa que va molt més enllà dels obtusos interessos de les èlits econòmiques estatals i els seus representants polítics.

Després de 50 anys, provoca un cert neguit el manteniment de la política feta a l?engrós des de les torres d?ivori conformades per despatxos, vehicles oficials, trens d?alta velocitat i avions. Provoca un cert neguit veure com es promouen brindis al sol en forma de constitucions que no atenen els interessos particulars de la gent que malda per arribar a final de mes. Falta reconèixer l?allunyament dels experts i de les elits i generar ponts de diàleg amb aquells que, més babaus, vivim la vida a la menuda. Per mostra, un botó: Els europeus hem estat massa anys lluitant per la dignitat personal i laboral, pels drets fonamentals, per … com per veure com es tergiversen els conceptes i s?adopten sistemes joves i impropis de la saberuda Europa que, disfressats de llibertat, mantenen els privilegis de feudalismes més propis d?altres èpoques.

Portem 50 anys sense estosinar-nos al cor d?Europa. Celebrem-ho! Però encara resta molt per fer, encara hi ha força camins per desfer i refer. Camins que tant sols es poden seguir de la mà d?aquells que vivim allunyats de Brussel·les. Com deia el poeta de Roda, tot està per fer i tot és possible.

L?altre dia, repassant les informacions d?un de tants butlletins de noticies que m?arriben a les bústies de correu, em va sorgir a l?encontre una informació publicada a El País ? Futuro. Es titulava ?Excelencia e independencia en la ciencia? i, si no arriba a ser per aquest afegitó final, m?hagués pensat que parlaven de Catalunya, però no. No era El País ? Futur, ni parlaven d?excel·lència i independència. Dos conceptes que sempre he cregut que tene força a veure. Llàstima.

La noticia en qüestió, que feia referència a les jornades de
presentació del Consell Europeu de la Recerca ?ERC, en les seves sigles
angleses ?, permet fer-hi lectures paral·leles amb un punt d?ironia i
humor. La meva, si se?m permet, seria la següent:

?Uns 300 pensadors i gestors van asistir, en un ambient d?optimisme i
inclús d?excitació a les sessions de presentació del nou projecte.
L?optimisme es debía al fet que els catalans, inclosos els polítics,
creuen haber aconseguit, després d?una laboriosa gestació, iniciar una
nova era amb la creació de quelcom que es distingueix de la tradició
fins ara dominant. I si distingueix perquè sorgeix desde baix, de la
comunitat catalana. Fins al punt que els polítics asseguren estar fins
i tot contents de que no els deixin ficar-hi cullarada.

"L?excel·lència serà el seu únic criteri", han manifestat alguns dels que no volen entrar al projecte, una  eina en la que es dipositen grans
esperances per a fer de Catalunya allò que ha de ser.

Tres factors hi destaquen: l?autonomia i independència del col·lectiu,
la possibilitat d?identificar i premiar als pensadors que més talent
mostrin, sense atendre a cap mena de quota, i que és el primer cop que
el discurs disposa d?una base per a desenvolupar-se en total llibertat.
"Les persones creatives tindran la possibilitat d?explorar idees que
donin lloc a nous procediments. La cadena de valor inclou ara la
recerca bàsica com a clau per a la prosperitat futura".

"Estem creuant les fronteres estatals", comenten alguns que asseguren que vigilaran la independència i el compromís amb
l?excel·lència del projecte. Perquè, afegeixen, "els pensadors han de ser lliures,
no se?ls pot obligar a que obtinguin resultats. No disposem de prou
científics i persones amb enginy per assolir els objectius, hem de
motivar als bons investigadors a que tornin a casa". També es va
recordar que aquest no pot ser un nuvol d?excel·lència flotant sobre la
resta ni pot crear per ell mateix un ambient adequat, sinó que ha de
conectar-se amb la resta de la societat. "La transparència, la qualitat
i l?excel·lència estan molt relacionades" per assolir les finalitats
desitjades.

I que cadascú es faci el seu final a mida.

Potser pecaré d’ignocent. Però els cadells de salvatgines som així. El cas és que, no fa massa, l?Internet angloparlant es va veure sacsejada per un vídeo que, en poc temps, va arribar a liderar els Grans Èxits del YouTube. Jo, com és d?habitud en aquells que no tenim temps per tafanejar la xarxa, me?n vaig assabentar per Vilaweb.cat.

El vídeo, comenta l?evolució dels codis de transmissió de continguts escrits entre les persones i conclou que l?xml és la gran revolució que ha fet dels usuaris d?Internet els protagonistes de l?any segons la categoria d?una revista de la qual ara, no en recordo el nom. Suposo que devia ser el Times o alguna cosa d?aquestes.
No fa massa, per l?impuls d?un company de feina, vaig recuperar la visió del vídeo i em vaig quedar sobtat pel diàleg visual que s?havia produït arrel d?aquest producte. Respostes i contrarespostes criticant el vídeo mitjançant altres vídeos.

Tota una lliçó educativa que caldrà seguir de ben a prop:

Com també cal estar al tanto d’altres iniciatives força interessants sobre mecanismes i usos per a la transferència real de coneixement:

– Com les presentades en la Freedom to Connect

– O el canvi tecnològic d’un dels microestats més dinàmics d’Europa

Ai! Si els llatins fossim un pèl més organitzats. Amb la nostra creativitat innata seriem una punta de llança en la distribució i compartició d’idees. Però la societat i la tecnologia es fan plegades i ens manca capacitat per empeltar les dues branques d’un mateix coneixement (tecnologia i societat). Mentres tant, uns corren vers no se sap on i els altres s’ho miren de lluny i amb recels.

Seguirem jugant al joc de vendre ferralla a la gent o els donarem les eines per explicar-se?

?La nostra felicitat depèn de com ens construïm la nostra realitat?
Mn. Genís Campdelacreu, missioner català

Sota el castell, sento remor de cotxes i el só d?una màquina que eixampla el poble. El primitiu roquisar on sóc assegut és farcit de la ronya urbana d?un nucli tranquil, però massa proper a la mar. Alguna veu infantil, piuladissa d?ocells. La remor dels cotxes veloços i trafeguts que trenquen la bella pau de l?ancestral pagesia. S?esborra la memòria dels pagesos a cops de ciment i metall. També aquí, a segona línia de mar. També aquí, com arreu del país. També aquí, com al vell Poblenou que, per guanyar les platges, ha perdut l?ànima, els records i les vivències. El Poblenou de burgesos, obrers i menestrals sols resta en la memòria dels quatre veïns de sempre que resisteixen ara i sempre a l?invasor financer. Veïns enxovats en edificis de protecció oficial. Veïns rodejats de nouvinguts amb massa diners i fums per entendre l?ànima d?un territori ancestral. Veïns allunyats dels seus espais vitals, dels seus racons, de la seva història. Un món conquerit per multinacionals de la restauració i dels serveis post-moderns. Nova Barcelona, la millor botiga del món! El progrés de la barreja, el progrés sense ascensor social, el progrés de pell fina, el progrés de remoure per deixar-ho tot igual. És tard. Sempre és tard per fer-hi alguna cosa. El Poblenou tant sols resta en la ment d?uns quants, ara ja no hi ha Poblenou, hi ha Poblenous menuts, trosets d?un barri massa gran pels interessos de qui prefereix la divisió a la unitat. Divideix i venceràs, divideix com fas a Osona, com fas al Taradell que es veu atrapat sota la bota immensa d?una empresa elèctrica. L?empresa de l?alta tensió. El progrés de l?alta velocitat, del creixement que, anorreada la costa, vol acabar amb l?interior, Alta tensió, alta velocitat, tots són alts i miren cap al futur i nosaltres som massa baixos per la seva folla mirada de realitats malenteses. Són massa amunt, en el seu món, com per veure?ns. Per què pensar en la gent si es pot trepitjar? La història sempre es repeteix. Ells es reparteixen el tros i naltros patim i aguantem i, molt de tant en tant, ens queixem.

Sota el castell, sento remor de cotxes i el só d?una màquina que eixampla el poble. El primitiu roquisar on sóc assegut és farcit de la ronya urbana d?un nucli tranquil, però massa proper a la mar. De cop, invisibles virus remenuts s?entaforen dins meu i em constipo. La força de la menudesa d’en Wells.

Arribes vora el Zoo a l?hora justa. El Parc és un fotimer de cotxes oficials amuntegats a les portes de Palau. Els xofers empolainats de vint-i-un botons la fan petar i comparen condicions laborals. És dimecres. Ara hi caus. Hi ha sessió de control. T?apropes a la porta que guardava anys ha un company d?estudis que era del cos.

Un dels seus companys, tot endiumenjat et saluda i et demana on vas. Quatre paraules i t?envia per una porta arraconada. Feia anys que no t?hi apropaves i ja no te?n recordes que la circulació dels visitants al Parlament és una divertida gimkama on tots els temps són relatius.

T?encaues per una porta menuda i amagada. Et saluda la màquina
detectora, però tu tant sols portes les claus, una llibreta, un boli i
la cartera espellufada. Aixó si que t?ho has après del teu passat
universitari i dels pocs viatges que has fet en mitjans massa moderns
per la gent de peu rodó co tu. Mires la màquina. Mires el policia que
la guarda. Veus que un obrer amb roba de treball entra com si res. El
segueixes, per què no?

L?aparell resta mut i t?escoles en una menuda recepció on dues
trafagudes mosses teclejen als ordinadors, tot prenent noms, destins i
documents.

Arrives tard i et fa cosa. No t?agrada fer tard. De fet, ho odies.
T?agrada viure la vida amb temps sobrer i, per un moment, et sens
contrariat per l?espera. Però, a Palau, tos els temps són relatius.

Relatius?

Esperes.

Bé, potser un pèl més que relatius.

Esperes una mica més.

Penses en la teoria de la relativitat.

Esperes i treus el neguit en fora. Ja ho saps i no et fa cosa.

Saps que estas fet per esperar pacientment, sigilosament. Saps que tot
arriba i no tens pressa. No tens pressa perquè has après a mossegar
quan toca. En aixó ets com els de la meva mena, capaços d?esperar vora
el riu, amb la mirada atenta i la grapa amunt per pescar el millor
salmó possible.

Et diuen que encara no han localitzat el teu interlocutor i et fan
esperar un xic més. De fet, et diuen que en tens per més de mitja hora,
però no te?n refies i t?asseus en unes butaquetes força còmodes que et
mostren que aixó de l?espera és habitual. Veure la gent que entra,
escoltar les ?urgències? que els han manat allà és un art que t?agrada.
Sempre has estat tafaner i aquest indret és un recurs de luxe per
gaudir d?aquesta habilitat tan nostrada.

Però no en passa massa, no. Ja l?han localitzat el teu interlocutor i
et tornen a demanar la documentació. Quatre cops de tecla i ja tens uns
paperets de colors molt finets que et marquen com a passavolant a la
casa gran.

El primer uixer t?indica el primer tram de camí. Fas el primer passadís
i tens el segon control. Un altre uixer que et mena cap a la Planta
Noble. Trepitjes catifa vermella i vas guanyant alçada tot saltant els
graons de dos en dos. Ho farà alguna de ses senyories? Un uixer et rep
i et fa seguir el camí. D?uixer a uixer, com en el joc de la oca,
recorres salons i salonets nobles i nets que et transporten a d?altres
latituds. Veient com hi circula la gent, veus perquè en diuen salons de
passos perduts. Però tu tens una direcció a prendre i, encara que et
sents com l?inexpert James Hacker en ministeri nou, segueixes el camí
sense pèrdua. A mida que reconeixes els espais i t?apropes a
l?objectiu, recordes la teva història i els teus coneixements,
reconeixes on es cou la política i somrius pensant que estàs rodejat de
salvadors de la cosa en plena feina. Tots fora de l?hemicicle, que, al
cap i a la fí -i com ja passava a les antigues llotjes medievals-, és
on s?acaba tallant el bacallà i tancant els acords que fan moure
l?engranatge. Per uns moments no pots més que sentir-te a la mida de
Sir Humphrey Appleby. I és d?aquesta manera com t?asseus a la sala on
et menen per esperar. Treus el bloc de notes i amb quatre ratlles ben
escrites soluciones el món. Però quan entra el teu interlocutor i us
saludeu, no pots deixar de tornar a ser el sempre respectuós i irònic
Bernard Woolley. Què hi farem? Som així!

?L’espai, l’última frontera… Aquests són els viatges de la nau estel·lar Enterprise, en missió permanent d’explorar nous mons, de cercar noves vides i civilitzacions, anant allà on no ha anat mai ningú!?

Així començaven els capítols d?un dels serials de referència als Estats Units durant els anys 60, l?època on cal situar el naixement d?un nou món. Un món on els governs locals hi tenen força a dir, si són capaços de ser creatius i obrir-se més enllà dels marcs institucionals que els encotillen i constrenyen.

Tot i que la història és un continu de causes i efectes sense fi, podriem puntuar aquesta petjada l?any 1973. I és que aquest any fou el de la guerra del Yom Kipur entre àrabs i israelians i el de l?increment del preu del cru sense precedents en la història d?occident que tancava l?època de recuperació econòmica generalitzada i model social avançat nascuda de la crisi nord-americana del 29. Era l?inici de la fí de l?Estat del Benestar i el naixement d?una nova manera de fer dels Estats occidentals. I és que la cosa va empitjorar amb un nou increment de preus del cru arran de la revolució islamista que menà l?Ayatollah Jomeini al cim del govern iranià.

La inestablitat a la regió, les causes de la qual les obviem aquí, no va venir sola. Va tenir una company de luxe: El desordre del sistema monetari internacional arrel de la decisió del president Richard Nixon de deslligar el dòlar del patró or (agost de 1971). Una decisió presa amb l?objectiu de superar la difícil situació de l?economia nord-americana durant la Guerra del Vietnam. La resultant fou una fluctuació de les principals monedes del món, en un marc de creixent inestabilitat. La recessió va quedar confirmada com un fenomen inevitable i es va combinar amb una certa inflació en un escenari no contemplat pel paradigma keynessià dominant fins aquell moment. La crisi econòmica va contribuir també a la crisi de la idea que la reducció de les desigualtats havia de ser un objectiu essencial de qualsevol política social a desenvolupar per l?Estat. Era el naixement de les teories que implementarien, amb mà de ferro, els governs Reagan i Thatcher a la dècada dels 80 i que suposarien un canvi de paradigma que encara dura. Des d?aquell moment, els governs ja no tindrien ciutadans compromesos, sinó clients a satisfer, esdevenint, doncs, empreses de serveis.

La recessió econòmica i la ?privatització? dels governs van rebre una forta resposta a l?Europa occidental amb moviments terroristes a Alemanya i Itàlia i amb la caiguda dels règims dictatorials del sud d?Europa (Portugal, Espanya i Grècia). A més a més, la relació umbilical mantinguda entre la URSS i els partits comunistes europeus sense fissures fins a finals de la dècada dels 60 va començar a esquerdar-se després de la primavera de Praga i dels moviments pacifistes nord-americans oposats a la intervenció al Vietnam. La perestroika i la glasnost de la Unió Soviètica així com el declivi de les grans corporacions burocratitzades en van ser la primera conseqüència.

Les revoltes estudiantils que sacsejaren l?Europa dels anys 60 des del Maig del 68 fins a la citada primavera de Praga van encoratjar encara més la diversitat dels idearis progressistes amb l?adveniment del moviment situacionista i llibertari, el descrèdit del discurs marxista i de la solució estatista soviètica i l?aparició de discursos que, vorejant el nihilisme, van desembocar en la resposta esteticista del punk dels 70 al món anglo-saxó protestant, primer, i al continent europeu, poc després.

En l?àmbit tecnològic, la carrera espacial que havia portat Iuri Gagarin a l?espai al 1961 i Armstrong i Aldrin – davant les cameres de televisió – a la lluna al 1969 va provocar una allau de productes i subproductes de ciència-ficció que parlaven d?un futur plagat d?autòmats, ciutats intel·ligents i descobertes miraculoses; i va permetre la investigació i el desenvolupament de nous materials i formes de comunicació que van ajudar al desenvolupament d?un entorn globalitzat que encara perdura. Una fita que, conjuntament amb la implantació dels micropocessadors al 1971, les investigacions sobre les xarxes d?ordinadors i la commutació de paquets desenvolupades a les dècades dels 60 i 70 i el desenvolupament de l?hipertext i la World Wide Web a finals dels anys 80, van suposar l?adveniment d?un nou marc de relacions: l?era de la informació.

Un nou món força més obert i veloç que els anteriors i on la capacitat d?adaptació de les estructures petites i manejables juga a favor d?uns municipis que poden aprofitar, també, el continu que mena de la globalització (un apropament de les distàncies que permet l?accés a recursos allunyats del territori, més enllà de les limitacions imposades per l?entorn normatiu immediat) a la localització que fa que justament, anant pel món, es prengui consciència d?alló que diferencia i dóna valor a l?entorn local, al municipi.

Fa un parell de dies, vaig tenir el plaer de recuperar la gravació d?un film d?aquells que semblen haver passat sense pena ni glòria, però que tenen un interès notable. El món va massa ràpid, però les coses tampoc canvien tant i , potser, a més d?un li sortirien els colors, si és recuperes aquesta obra mestre de l?any del Naranjito.

I és que la primera transició encara no ha finit. Innocent de mi però,
crec que algun dia s?acabarà. Ara com ara, no ho sé, no acabo de veure?n el final. Comedietes com la d’aquests darrers dies se succeeixen i se succeeixen al país on les paraules tenen un significat diferent per a cadascuna de les persones que hi viuen. Vivim a la terra de les
tradicionals picabaralles entre dues espanyes que s?entesten a
colpejar-se de valent des de les seves trones mediàtiques de savis pontificadors. Savis que s’entesten a mantenir llurs
natges ben arrapapades damunt d?aquells que ens entestem ha treballar i
mirar més enllà de les duricies que els solquen cada una de les dues
porcions carnoses, simètriques, situades en la part posterior del cos
entre les cuixes i el costellam.

La pel·lícula d?en Joaquim Coll Espona ? per apuntar un dels molts
culpables d?un producte imprescindible per entendre la nostra
?democràcia?- tracta de la manera com es viu el canvi de règim en un
municipi imaginari de Catalunya. En les imatges es reconeixen els balnearis de Caldes de Montbui,
però la pel·lícula parla de govern local, de principis, de diners i de… Riure! Home! Riure! Enfotrese’n dels galtes calentes! Dels prototipus massa reals que solquen la pel·lícula i que són extrapolables a qualsevol
poble del nostre tros de món i de la resta de la pell de brau espriuana
en general.

Com es reubiquen els polítics locals davant dels canvis?
Quins són els
que sobreviuen als canvis?
Com es gestionen els afers locals?
Quèr
passa amb el ideals i les utopies?
I amb els diners?
I amb els
encàrregs?
I…?

Aquestes són algunes de les preguntes que aquesta sàtira política
mostra de manera fidel i descarnada. Sense vels que n?amaguin la
cruesa!

En la pel·lícula destaca un pobre escultor (l?Ovidi, cal el cognom?) atrapat
entre els seus ideals i l?anhel d?èxit de la seva muller; un regidor
franquista d’aquells de les essències patries i tot això (el malaguanyat Saza ?per què em recorda a
ell el Martínez el Facha d?El Jueves?-); un alcalde que es veu superat
pel seu entorn i arriba a la democràcia de saló quan el poble cerca democràcia de debó (José Luís López Vázquez); un parell de regidors força
tranquils (l?Alfred Lucchetti i un que no recordo) que, en les primeres
eleccions, es fan catalanistes moderats; i un camaleó possibilista que,
com no, es fa dels d?en Suárez.

Es tracta d?una anàlisi gràfica, crua i concreta d?allò que van ser els
ajuntaments i la política local dels 70 i que, malauradament, encara perdura en
massa ajuntaments on, la manca de poder (=diners i competències), deixa
a les corporacions en un paper secundari davant d?altres ?forces vives?
que tenen més poder (=diners i coneixences).

Seria possible que alguna televisió recuperes aquesta hora i mitja de
sàtira política ara que s?acosta una interessant campanya municipal?

L’any passat, fèiem una volada pel cercle blocaire osonenc.

Aquesta setmana donarem una volta per la xarxa social sorgida a la comarca. Una xarxa arrelada en un passat pregon, fructífer i comercialitzat que esclata en un projecte que supera l?entorn clàssic d?Internet per endinsar-se en una xarxa de proximitat que practica les teoritzacions de la societat xarxa fetes en l?àmbit universitari i les porta a les seves darreres conseqüències.

Començarem, però, anant de calçotada a la Casablanca de Taradell per
prendre com a guia a un gramatanenc de naixement, taradallenc
d?adopció, llibertari de vocació i…

… deixem que sigui ell qui ens ho expliqui:

?- Siempre he vivido en pueblos y siempre me ha gustado llevar
sombrero. Esto que hacemos aquí, la Calçotada, empezó en Àger, el año
85, llegamos a ser 5.000 personas. Después hicimos, con Martí Brunet,
unos encuentros en Jossa del Cadí, "Música, cibernética y naturaleza",
que duraron 7 años. Y yo siempre era el tío del sombrero.

-¿Te gusta el aspecto social de la informática?

-Me lo paso muy bien. Aquí no venimos a comer, venimos a hablar y que
la gente se relacione. Las Calçotades empezaron hace 14 años, con las
BBS, porque decíamos: pensamos que nos conocemos pero no es así,
conocemos nuestras letras, y de repente me encontré con 200 personas
aquí. A la gente le gusta conocerse en persona.

-Una de tus aventuras fue montar Servicom.

-Yo tenía una BBS, Solo Mac, que empezó siendo Mac Help. Hice un
proyecto para la Diputación de Vitoria que consistía en montar una
estación meteorológica en cada valle, intercomunicadas por módem. Un
meteorólogo, con un sistema de antenas con el Meteosat, recogía toda la
información y la enviaba a los ayuntamientos, elaborada, para que los
ganaderos supiesen el día anterior si podían sacar las vacas o no. Año
85. Yo vivía allí, en un pueblo, y monté Mac Help. A veces, llamaba
alguien y me decía: oye, que no contesta la BBS. Bajaba a la caseta de
Telefónica, que estaba en la carretera, le daba un par de patadas y
funcionaba. Así empezó.

– ¿Y cómo continuo?

Vine a vivir a Taradell y, en un encuentro, la Semana Santa del 93,
monté una red en el ayuntamiento conectada por módem, para mostrar a la
gente cómo era. Durante los 3 días que duró, había un tío en el fondo
de la sala de actos, mirando todo el rato. Al tercer día viene y me
dice: Me llamo Eudald Domènech, creo que esto es el futuro, tú tienes
aquí 300 usuarios, vamos a hacer un negocio de 300.000. Así nació
Servicom.

-Y un año después te fuiste.

-Es que Eudald, que también ha venido hoy, vendía unas cosas… Lo
acompañaba a los bancos y les vendía el comercio electrónico ya.
Salíamos de allí y yo le decía: No tenemos tecnología para hacerlo.
Acabamos enfadados. Me marché y monté Seker.?
(Estracte d?una entrevista feta a boca de calçot)

Una primera connexió de proves entre l?emprenedor vigatà i el sempre
avançat al seu temps taradallenc, en una habitació de l?Hotel Rosa; i
els tècnics de Telefonica, en una altra; va suposar l?inici de les
connexions comercials d?Internet a l?Estat espanyol.

Anys a venir, cap al desembre del 2003, era jo qui anava a Can Costa.
Hi anava després de rebre una informació que parlava de fidelitat sense
fils. Qui la feia? Com no, el cawboy dels Mac!

Un cawboy que també va estar en el grup de fundadors d?una de les
xarxes socials que més s’estén per la comarca i pel país: Guifi.net!

Amb el nom de guifi.net s’està estructurant per Catalunya el que es
coneix com a xarxa de telecomunicacions oberta en forma del malla de
caràcter civil ?ergo no comercial-. Les condicions de funcionament
d’aquesta xarxa són les descrites amb el que es coneix com a Comuns
Sensefils (http://guifi.net/ComunsSensefils).

Aquesta xarxa en els darrers mesos ha experimentat un important
desenvolupament tant pel que fa a la seva extensió (més d?un miler de
nodes repartits per tot Catalunya i, en especial, a la comarca d?Osona)
com pels mecanismes de gestió que la suporten, fins al punt de que, més
enllà de les seves evidents utilitats pràctiques en molts àmbits, com
ara proporcionar accessibilitat a telecomunicacions, divulgació de les
TIC i foment d’espais cívics i col·laboratius, esdevé també un singular
laboratori de recerca i desenvolupament en aquest camp del que, si més
no jo, no en conec cap altra precedent d?igual escala.

Guifi.net no és Internet, però s?hi assembla força. Si més no, en
l?ànima altruista i social de l?activisme dels creadors d?ambdues
malles. En aquest cas, però, es tracta d?una xarxa oberta amb tots els
ets i uts. Cadascú fa el que pot i entre tots es fa xarxa, una xarxa
social i de proximitat sense fils. Tot un referent de xarxa social feta
per la gent i per a la gent que té coses a dir i a oferir. Ull! Per
aquells que hi vegin una utopia: Segons tinc entès, empreses com el
Grup Bon Preu connecten la seva xarxa empresarial a través d?aquesta
malla.

Més enllà d’això, Osona té el que es té arreu, és a dir, filibusters
legals que peatgen carreteres secundàries d?accés a la xarxa d’abast
global (www).

?Era curioso, bastaba salirse del carril para dar lugar a situaciones
que desconcertaban a la gente y ponían al descubierto lo endeble, al
par que anquilosado, de ciertas estructuras sociales?
Francisco Quintas

El padre Francisco Quintas és un personatge de ficció, però Mossèn Cinto no ho era.
El padre Francisco Quintas és el fill
d?un capellà de
joventut falangista i present llibertari i internauta, però Mossèn Cinto no ho era.
El padre Francisco Quintas és un capellà que escull els humils com a companys de viatge, però Mossèn Cinto…
… també.

I en els dos casos, l?imaginat i l?històric, no és pas per una vocació rebel que ho dan. Ans al contrari, ambdós actuen amb la millor de les fes possibles i pateixen pels mals-entesos que troben entre la cúria de l?esglesia a la que són adscrits.

La gran diferència és que el creador del padre Francisco Quintas salva l?Esglèsia quan, al final del llibre, el bisbe ?obliga? al capellà a seguir treballant a la fàbrica malgrat tot el que hi ha passat i la incomprensió que hi ha trobat. Mentre que Mossèn Cinto tant sols va trobar comprensió en la familia Durán i les classes més desafavorides i mai va tenir, segons la documentació que ens ha arribat fins els nostres dies, la comprensió i l?afecte del seu bisbe i d?aquells que, per parentesc o amistat, n?havien estat els seus grans avaladors.

La pugna, tant espiritual com material, del folguerolenc amb el Marqués de Comillas, en verdagueret, Mossèn Collell i el Bisbe Morgades es pot seguir àmpliament a les pàgines de la premsa escrita del seu temps. Sembla, però, que una de les causes principals de la disputa fou la idea verdagueriana que la religió i la política eren dos estadis totalment independents. La religió parlava d?espiritualitat i d?un altre món i la política era una qüestió mundana a la qual ell no hi tenia massa a dir.

Sembla ser que els prohoms que el van portar a les pàgines de la vigatana La Veu del Montserrat, primer; i de la seva hereva perdalenca La Veu de Catalunya no pensaven ben bé igual. De primer, mitjançant un partit de classe, La Lliga, que amagava llur profund aristocratisme darrera una catalanitat exclussivista. I després, conjuntament amb el Marquès suara citat i altres ricatxos del Putxet (com es deia abans), amb l?intent de capitalitzar la figura de Mossèn Cinto pel nou Partido Integral on la religió i la política restaven a l?ampara dels interessos de classe.

La figura de Mossèn Cinto ha prevalgut per damunt de classes socials i ideologies justament per la inhumana persecució que va patir tant sols per no voler mundanitzar la fe. Els anys han escombrat de la memòria en Verdagueret i la seva trepa, però han deixat en biblioteques, museus i paisatges la figura d?aquell que va ssaber destriar raó i fe i les va utilitzar a plaer. No en va, la seva primera missa fou ja tot un simbol. Entre l?altar i el menhir. Entre la fe i la natura. Entre els sentiments i la raó.

La seva mort fou un espectacle ciutadà sense precedents. Hi ha fotografies que ho documenten, com documenten també com, fins i tot en el seu llit darrere, alguns dels seus botxins volien mostrar-se al seu costat. Això si, mirant camara, per sortir macos i distingits!

La força del seu enterrament, possiblement fou la causa de la publicació pòstuma a les pàgines de La Veu de Catalunya del seu testament, de la seva manera de veure?s en una ciutat d?envejes, rancunies i estètiques. Mossèn Cinto és l?alzina del passeig de Gràcia!

La Revista Time va aprofitar el dia de Santa Llúcia per il·luminar-se de clarividència democràtica i anomenar-nos el personatge de l’any 2006. La dictadura bibliogràfica de Thomas Carlyle, segons la qual "la història del món s’explica a través de les bibliogràfies dels grans homes", fuig com la boira davant la omnipresència d’una munió de petits follets juganers que passem temps mostrant que la feina de molts pot més que la història d’un de sol. Aquesta petjada repassa el "personatge de l’any" a la comarca d’Osona: Nosaltres, els internautes que socialitzem la xarxa i hi diem la nostra.

World Wide Web vol dir Xarxa (o Teranyina) d’Abast Global en llatí modern i per això aquest article fa homenatge a les tres w que posem a l’inici de les adreces d’internet, però amb el localisme osonenc que suposa un accent de diversitat.

Per aquesta petjada, la Xarxa d’Abast Osonenc es mostra en dos àmbits en constant interacció: el cercle blocaire i la xarxa social.
El cercle blocaire, format per gent que comunica mitjançant un diari electrònic, encara és força incipient a la comarca. Val a dir, però, que no es del tot nou, ja que, abans fins i tot dels blocs a Osona ja hi havia alguna iniciativa pionera en periodisme digital com és el cas dels primers productes dels aquitans del Grup Nació Digital (GND). Per mostra, un botó: Osona.com és del 1996. Déu n?hi dó.

Més enllà d?aquesta xarxa de portals interactius i informatius, però, hi ha un seguit d?esforçats activistes que deixen la seva opinió amb certa regularitat a la xarxa.

Fent una recerca força primària als cercadors i seguint el fil dels enllaços blocaires, ens trobem amb en Josep Selva i el seu L?Osservatore Catalano (antic Brotza i Pinzell); en Pau Comas; en Jordi Casals; en Pere Vilarrasa; l?Enric Xicoy; l’Albert Bardolet; les pinzellades de vida de la Jana; en Jordi Roca; en Xavier Tornafoch; l?Iñaki Escudero; en Josep Burgaya; en Quim Soler; l?efimer digitalisimo de la eWeek vigatana; l’enigmàtic Petrus el clorofílic bloc d?en Carles; el dels Mansos de Ràdio Manlleu; el d?en Sergi Carqués o els col·lectius Escriure és divertit i El Racó de l?Escriptor, sorgits d?un dinàmic Institut de Secundària de Torelló.

Menció especial mereix la pastorívola ruralia del Lluçanés i utilitzo aquesta alambicada expressió per mostrar com les percepcions dels urbanites cosmopolites poden estar allunyades de la realitat dels territoris del país que pretenen capitalitzar. I és que el Lluçanès és tecnològicament i comunicativament molt viu: Més enllà del producte GND de torn, Lluçanès.com, aquest país disposa d?un actiu grup de blocaires: Des de l’Isaac Peraire als redactors de La Rella, la revista del Lluçanès, passant per en Josep Maria Freixanet o l?Aleix Cardona. A més a més, l?activitat tecnològica d?aquest territori és viva, com ho demostren les activitats del telecentre de Sant Bartomeu del Grau (SBG) o les iniciatives del Consorci del Lluçanès.

Segur que hi ha algun altre blocaire ocult a la comarca, si es vol afegir a la festa que deixi un missatge i, apa, ja estarà fitxat al cercle blocaire de la Xarxa d?Abast Osonenc.

Si voleu pujar un pèl més amunt i mirar-vos el món dels blocs des d’una certa distància i amb més rigor acadèmic, teniu les següents referències:

Jorge Franganillo; Marcos Antonio Catalán (2005) Bitàcoles i sindicació de continguts: dues eines per difondre informació. A: BID textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 15, desembre, 2005. http://www2.ub.edu/bid/consulta_articulos.php?fichero=15frang1.htm

PEÑA, Ismael; CÓRCOLES, César Pablo; CASADO, Carlos (2006). «El Profesor 2.0: docencia e investigación desde la Red».UOC Papers [artículo en línea]. N.º 3. UOC. [Fecha de consulta: 27/12/06]. http://www.uoc.edu/uocpapers/3/dt/esp/pena_corcoles_casado.pdf

Mercè Molist (2005) "La blocosfera catalana" A. Coneixement i Societat, nº 10 http://www10.gencat.net/dursi/generados/catala/departament/recurs/doc/cis10_molist.pdf

I per postres, el post d’en Marcús sobre les xarxes socials de la catosfera: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/25553

El primer de desembre d’enguany, Salvador Cardús publicava un article al diari Avui on reflexionava sobre el canvi d’hegemonia política a Catalunya. Un canvi que l?autor situa l?any 2003 amb la constitució del govern catalanista i d’esquerres i que es reforça amb l?Entesa sorgida de les urnes el propassat 1 de novembre de 2006.

En l?article suara esmentat, el sociòleg terrassenc, es pregunta si, amb aquest canvi d’hegemonia i el que comporta, ?¿podria ser que l’eix nacional agafés aire, s’eixamplés i acabés sent l’àmbit on govern i oposició trobessin l’oxigen necessari per evitar l’ofec a què amb tota seguretat els portarà Madrid a l’hora de desplegar l’Estatut?? i si ?¿Podríem passar de l’eix a un àmbit nacional, de frontera i territori amples, delimitat a partir d’ara per una perifèria mínima que es disputarien Ciutadans i PP, com ja es va començar a veure en el debat d’investidura?"

Personalment, crec que l’articulista voreja les motivacions de les polèmiques tries republicanes del 2003 i el 2006 i mostra, d’alguna manera, la ?famosa? clau esgrimida per l’Esquerra de fa tres anys. El que s’aconseguia llavors, i es reforça ara, no és tant arraconar Convergència i Unió o desdibuixar l’eix nacional i deixar-lo en un segon terme, sinó eixamplar aquest eix per integrar sensibilitats catalanistes existents en d’altres forces polítiques catalanes.

Des d’aquest punt de vista, el nou Govern d’Entesa vindria a ser la continuació de la tasca normalitzadora del panorama polític català i de l’intent de construcció d’una proposta independentista i de progrés que, mitjançant la gestió de polítiques públiques de caire social, eixamplés el camp d’acció de les opcions independentistes més enllà dels seus partidaris tradicionals. Podríem dir que, amb les ulleres independentistes, s’abandona el dolç camp dels convençuts per anar a la recerca de capes de població que poden arribar a adoptar opcions d’independentisme possibilista. Seria el pas, dins l’anomenat independentisme tranquil dels 80, d’opcions solitàries ? només els que som independentistes ho serem i hem de treballar per imposar la nostra proposta a la resta de la societat – a opcions integradores ? hi ha un bon gruix de persones que senten el neguit d’una situació que no els agrada, però que encara no han fet la lectura sobiranista com a via de solució dels seus problemes quotidians -. Atraient-los fem el coixí social necessari per guanyar la independència a les urnes. Per dir-ho clar i català, no som prou, dins del sistema polític actual, per tenir una majoria social àmplia i suficient que falqui l’independentisme des de posicions democràtiques.

En aquest sentit, cal mirar enrere per veure com en les basselores del PSC d’avui hi ha la Unió Socialista de Catalunya (Comorera, Campalans, Serra i Moret, …). Una USC que, a més a més d’entrar a govern de la mà de l’Esquerra dels anys 30, va estar atrapada entre llur independència orgànica i la federació amb un partit espanyolista (PSOE) que veia amb recel la proposta federalitzant catalana. El socialisme català fa més de setanta anys que intenta canviar l’ànima d’Espanya!

L’acord Esquerra ? PSC vindria a reforçar el component més catalanista del partit d’en Raventós. El temps dirà si l’estratègia és bona, però, ara com ara, n’hi ha que la consideren la única alternativa democràtica vers la sobirania. Sobre tot, quan sovinteja, a peu de carrer, la opinió que no és temps de salvadors omnipresents i revolucions violentes.

Com assenyala en Cardús, l’ambit polític nacional integra, de la mà de l’independentisme parlamentari, a totes les forces polítiques del país a excepció del Partit Popular i Ciutadans. Però que succeeix en l’àmbit social nacional?

La darrera enquesta del Centre d’Estudis i Opinió (recordem que les enquestes tenen cuiner i que el cuiner és en Gabriel Colomé – aquells que el vam tenir de professor ens llegim els seus estudis amb respecte, però amb la lupa de l’experiència sobre la seva particular ideologia -) no és gens encoratjadora en aquest sentit: Un 56% de la gent no està interessada en política; un 69% de la gent creu que els polítics només busquen l’interès propi; i un 39%, creuen que cap partit pot donar una bona solució als problemes del país (immigració, accés a la vivenda, atur / precarietat laboral, inseguretat ciutadana, transport i infrastructures, sanitat i seguretat social, educació-cultura-recerca, millora de les polítiques socials).

Per tant, el gran perill real del nou àmbit nacional, del nou terreny de joc, es troba en el desinterès per la política de la ciutadania (abstenció mantinguda en nivells força elevats i dades d’interès manifestades en la citada enmquesta) que, com ja he dit en altres petjades, pot venir a mostrar un divorci entre la política i el país. I, no per ser general de les democràcies liberals, no ha de ser combatuda amb les armes de la raó, el diàleg, l’entesa i les propostes de present i de futur.

Per sort, hi ha un 48% de persones que creuen que la gent pot influir en els polítics; i un 16% que estan insatisfets amb la política i que, per tant, se’n preocupen. Crec que el tant criticat "catalanisme de pluja fina" d’en Carod – Rovira i companyia o, fins i tot, el "patriotisme social" del President Montilla, són dues propostes de solució d’aquest divorci política / país llançades des de la classe política. Dues propostes que veuen directament de l’Esquerra dels Presidents Macià i Companys, en el primer cas ? o no era pluja fina el treball constant dels governs republicans per millorar la situació socio – econòmica dels ciutadans de Catalunya? -; i de la Unió Socialista d’en Comorera i en Campalans, en el segon – o no hi ha patriotisme social en la Llei de Contractes de Conreus del Govern republicà i socialista d’aleshores? -.

Podríem dir que l’Esquerra liberal – progressista i socialdemòcrata ha escollit un camí per arribar als abstencionistes i il·lusionar-los per Catalunya, cal esperar que la Convergència liberal – conservadora i la Unió democratacristiana dibuixin la seva proposta per reduir el gap existent entre política i país.

Vull entendre que el President Pujol i el seu think tank estan treballant en aquesta direcció quan manifesten "la necessitat d?impulsar un pensament valent i alternatiu al progressisme políticament correcte". I m’agrada, certament, que articulistes com en Jordi Cabré demanin també aquesta reflexió serena als conservadors catalans.

Mentrestant, nosaltres anirem treballant que és el que ens toca, no?

"Un sistema electoral ve a ésser com un atuell apte per a bullir-hi milions de voluntats individuals i capaç de condensar-les en un mobre reduït"

A l’Estat espanyol (…), la cultura política general hi presenta
encara un considerable endarreriment, (…), i existeixen extensos
sectors de l’electorat que no poden apreciar degudament les filigranes
aritmètiques i les combinacions hàbils dels sistemes proporcionals
científicament perfectes.?

El sistema proporcional amb aplicació de la Llei d’Hondt,
?a més d’ésser incomprensible per a la gent no especialitzada en
matemàtiques, té el defecte (…) que afavoreix la majoria en detriment
de la minoria. I allí on hi ha moltes circumscripcions amb pocs
representants a elegir, dóna resultats força injustos i, de vegades,
altera essencialment la proporció de les forces dels partits en les
corporacions o Cambres elegides.?

Aquestes ratlles, de rabiosa actualitat, foren escrites en ple debat del sistema electoral dels temps de la República (la segona, espanyola i la tercera catalana) i fou recuperat l’any 77 – quan es discutia el règim electoral actual -. Crec, però, que en aquest segon cas no se n’hi va fer massa cas, veient-ne els resultats. Em decideixo a recuperar-lo ara que sonen campanes d’una possible Llei Electoral Catalana i alguns comencen a cridar a l’estabilització governamental i a la necessitat d’implantar sistemes majoritaris perfeccionats.

La claredat del document a l’hora de parlar de sistemes electorals i democràcia el fan de consulta obligada per aquells que prefereixin documentar-se sobre el nostre sistema polític i sobre les diverses materialitzacions de l’elecció democràtica enlloc de llençar-se els plats pel cap i deixar la política en mans dels polítics….

Vinga, va! Els polítics també hi podeu donar un cop d’ull per cercar arguments favorables als interessos electorals dels vostres partits. Ara bé, recordeu les premonitòries paraules del pedagog tarragoní quan assegura que ?els partits que per sentir-se més forts en un determinat moment, s’oposen a la representació proporcional per la por que aquesta els perjudiqui en la distribució del nombre de llocs, estan exposats a sofrir el càstig de la pròpia culpa. La majoria esclafadora dels vots d’un dia pot convertir-se un altre dia en majoria petita o minoria, i aleshores el sistema pot esclafar aquell partit mateix que l’ha imposat? i que ?aquells partits que
sacrifiquen els interessos permanents a les conveniències momentànies, acaben per ésser víctimes de llur conducta egoista i de llur ambició?.

I per aquells que somien en sistemes majoritaris d’elecció i bramen per l’estabilitat governamental i parlamentària, el polifacètic autor també els en deixa una de bona: ?Els que volen imposar el sistema majoritari perquè pot fer més duradors els Parlaments i més forts i estables els Governs, haurien d’ésser prou lògics per arribar a l’última conseqüència de llur posició, que seria la de preconitzar el règim absolutista.? Afegint tot seguit que ?resoldre malament un problema equival a no resoldre’l? i que el ?problema de l’estabilitat parlamentària i ministerial és resolt de vegades pel sistema majoritari a costa de la justícia i de la voluntat popular. Essent així? afegeix, ?els qui senten sincerament el principi democràtic han de rebutjar aquesta falsa solució i mantenir obert el problema. Els esforços dels polítics han de dirigir-se a la troballa d’una nova solució – encara que no sigui absoluta i segura – per a fer compatibles el principi de justícia contingut en la representació proporcional, i la conveniència de Parlaments i Governs de durada.?

La solució és en la màxima proporcionalitat possible, en la màxima pedagogia comprensible i en el diàleg i els acords entre totes les forces en seu parlamentària. Anar cap a sistemes majoritaris o mantenir sistemes pro-majoritaris com l’existent al nostre país, i a l’Estat espanyol en general,
suposa una accentuació del ?govern en el qual intervenen únicament els nobles o els selectes? i una disminució del ?govern en què el poble exerceix la sobirania? o, el que és el mateix l’aristocratització del sistema i l’allunyament ciutadà del mateix.

Abans de seguir amb les posicions dels partits catalans de la dècada
dels 30, desvetllarem el misteri de l’autoria del document: L’autor és Antoni Rovira i Virgili, el títol de l’obra és Sistemes electorals. Eleccions i democràcia. Sistema majoritari. Sistema Proporcional I fou publicat l’any 1932 a la ciutat de Barcelona. L’edició que n’he pogut consultar, però,
és força més recent, i vaig trobar-la a la ?biblioteca? de La Cantina. Fou editada per l’Editorial Undaurus l’any 1977 i conté un impagable pròleg d’un tal Jordi Sobrequés i Callicó (Ull! No confondre amb l’ex-senador i diputat socialista Jaume Sobrequés i Callicó, tot i que no és gens estrany de veure’n una mútua relació de parentesc!).

El cafetó: La representació proporcional i els partits
catalans (una transcripció):
"Un conjunt de fets i textos demostra que els partits catalanistes han
estat ací els sostenidors més antics i més decidits de la representació proporcional.

(…) Els elements de la Lliga Regionalista, alliçonats sobretot per l’experiència de les eleccions municipals de Barcelona, demanaren l’adopció del proporcionalisme. (…)

Dins Catalunya, la declaració més categòrica a favor de la representació proporcional la trobem en el programa del partit que Francesc Macià creà l’any 1919 amb el nom de Federació Democràtica Nacionalista. (…)

En el temps que L’Opinió era un setmanari redactat per un grup important dels qui avui són prohoms de l’Esquerra Republicana de Catalunya, sovint hi apareixen escrits en defensa i lloança de la representació proporcional; fou Pere Comes qui més es distingí com a proporcionalista.
Proporcionalista és també Lluís Companys.

La Unió Socialista de Catalunya ha inscrit el seu programa la representació proporcional, que en els nostres dies és gairebé un dogma dins el socialisme internacionalista.

El Partit Catalanista Republicà, en la seva declaració de principis de l’any 1931, consignà el seu criteri favorable a la formació de grans circumscripcions amb representació proporcional.

La Unió Catalanista, en la reforma que l’any passat féu de les històriques Bases de Manresa, posà en el lloc de les Corts elegides pels caps de casa classificats en tres estaments, les Corts formades ?per sufragi universal a base del sistema proporcional més rigorós?.

I una copa de ?mistela?
Rep el nom de mistela, la possibilitat de votar noms de llistes diferents. És el que succeeix en les eleccions al Senat (aquell paperot de color salmó que costa tant d’omplir i no s’entén gaire, però que permet majors personalismes
donat el caràcter aparentment més ?elevat? de la segona cambra de les Corts espanyoles). Es tracta de la possibilitat de votar candidats de llistes electorals o partits polítics diferents.

"La tendència en la societat industrial moderna és que l’individu, tant als Estats Units com a la Unió Soviètica, és transformat en massa […] L’home massa és un àtom solitari, uniformat al costat de milions d’altres àtoms que conformen juntament la multitud solitària.?

Dwight
MacDonald (1962) Against the American Grain. Random House: New York

1r acte: Bàrbars vingueren que de casa ens tragueren
Comencem el trajecte pel capítol 7 de El sublim i el vulgar, magistral obra d’en Jordi Busquets premiada per la nostra Generalitat catalana fa ja uns quants anys. Allà, l’il·lustrat terrassenc, mostra els fonaments teòrics dels defensors de l’adveniment de la societat de masses amb una càrrega de referències bibliogràfiques realment vulgar (de vulgus = poble baix = massa, gernació. No ens equivoquéssim pas!).

L’adveniment de la societat de masses, produït quan la democràcia
liberal es feu extensiva i integrà les classes populars, descriu el moment en què s’eixampla el cercle restringit de la bona societat – de la societat, simplement- al comú dels ésser humans. Aquest eixamplament del cercle fa possible, ja amb les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX, l’accés d’una part molt important dels individus als centres que, fins aleshores, eren àmbit restringit i exclusiu dels membres d’aquesta autoanomenada bona societat.

A La rebelión de las masas, Ortega i Gasset descriu la irrupció de la massa i la conquesta d’aquests espais privilegiats suara esmentats. Des d’una perspectiva elitista, l’amenaça contra la civilització moderna ? la
barbàrie- no prové de l’exterior; es troba dins de la mateixa societat i amenaça d’adquirir un nou protagonisme. ?Al final del viatge, Ortega ens espera amb una fórmula que ho resumeix tot: ?La rebel·lió de les masses és
allò que Rathenau anomenava la invasió vertical dels bàrbars? (José Martín-Baquero (1987) De los medios a las mediaciones (comunicación, cultura i hegemonía. Mèxic:Gustavo Gili).

"Per als qui es creuen posseïdors del gust legítim, la cosa més intolerable és, per damunt de tot, la sacrílega reunió de tots aquells gustos que el bon gust ordena separar?

Pierre Bordieu (1979) La distinction, critique sociale du jugement. Paris: Minuit

2n acte: La capacitat d’expulsar-nos els errors
Des d’una perspectiva reaccionària, la massa encarna sempre les aspiracions més baixes i vulgars del poble; és l’expressió d’emocions incontrolades o l’encarnació de forces irracionals que dirigeixen el comportament de l’home. I és per això que la concepció de la societat de masses implica sovint un residu conservador que veu en la massa del poble
una amenaça greu als privilegis de les classes i grups dominants.

Al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol hi ha un recent article, signat pel President Pujol que pren el concepte de societat individualista de masses com a referent explicatiu del que passa amb la baixa participació a Catalunya.

Crec, i les creences sempre són irracionals, que es cometen dues errades greus per saber el que passa de debò en les democràcies representatives en general i a Catalunya en particular:

Per escatir el primer, cal que ens allunyem del fil principal d’aquest post, per mostrar com, en el citat article, es fa una lectura restrictiva i de curta volada de les dades electorals. Es fa quan compara els resultats del 2006 amb els del 2003 i deixa de banda anàlisis més aprofundides i de més llarg arrelament històric com les que feia jo mateix a nivell
local, comarcal i autonòmic. Una anàlisi que, capbussant-se en la història recent, mostra el divorci entre la Convergència post-pujolista i l’electorat que havia fet confiança en la força hegemònica catalana dels anys 80.

El gran problema de CiU no són els 94.000 vots – dit a l’engròs – perduts enguany, sinó les fugues de vot que va tenint el conglomerat democratacristià i liberal des de l’any 1984 -amb el desgast de govern- i ja més recentment, des del 1995, amb el "pecat" del pacte amb el govern popular espanyol i la càrrega de simbologia franquista que portava aparellada aquest govern per la ciutadania.

Aquesta fuga de suports és el que ha acabat permetent, segons la modesta opinió d’un d’aquells que, com Carles Riba, fins per somiar es documenten, dues majories socials d’esquerres a Catalunya. No sé si, de manera menys gruixuda, es pot establir un paral·lelisme històric amb el soterrat suport de la Lliga d’en Cambó a Primo de Rivera, que va acabar malament pel polític conservador i va suposar el naixement de l’Esquerra
d’en Macià. No oblidem, per fer més gros el paral·lelisme, que el prohom de Prats de Motlló també va pactar amb les esquerres estatals en l’inici d’aquell nou règim.

L’error més greu de la lectura del club de pensadors que porta el nom del President Pujol en relació a les eleccions de Tots Sants, però, no és aquesta. L’error més greu el comet quan, modestament, això sí!, dóna la culpa de la manca de participació i el vot crític, però sobretot de la baixa participació, a la idiotització social de les masses. Ho fa quan diu que el
"desinterès per com pot anar i cap a on pot anar el país" és " la manifestació del que se n?ha dit una societat individualista de massa".

Bon intent de treure’s el problema del damunt, President! però, aquesta vegada, la societat no és la culpable. Els culpables són els que, ja sigui professionalment o per vocació, seguim la política i creiem en la política. Tirar pilotes fora i recollir una visió elitista del món no diu gaire sobre el ?pal de paller? que, aparentment, recollia suports d’aquests ?individus massa? a qui exclou i desdibuixa en el concepte de societat individualista de massa.

3r.acte: El problema som nosaltres i no els altres
Com indicava la setmana passada, el problema són, o som, la gent que creiem en la democràcia i la política com a manera pacífica de resolució de conflictes. Som nosaltres els que, amb el nostre "enlairament" tecnocràtic i les nostres picabaralles per les cadires i el poder, donem una imatge pèssima del nostre sistema polític.

Per mostra, un botó: No fa massa sentia comentaris de persones aparentment intel·ligents i instruides que criticaven el fet que el President del Parlament sigui un jardiner o que el President de Catalunya no tingui o no hagi pogut concloure els estudis universitaris. I jo em pregunto: Quants votants comparteixen amb aquests polítics, la manca d’estudis reglats? No és aquest fet en ell mateix una aproximació a la majoria "real" de la gent que viu i treballa a Catalunya?

Reconèixer que no sabem connectar amb la ciutadania, que hem de trepitjar carrer, que ens toca treballar per escoltar les persones i arremangar-nos les mànigues per fer-ho, que ens cal ensumar millor els problemes i les solucions, ajudarà molt més a enfortir el sistema que no pas donar la culpa a una ciutadania orfe de projectes engrescadors per a les seves aspiracions quotidianes.

I és aquí on, sentències tant desafortunades com la d’en Mas dient que "hem guanyat les eleccions" – quan 2 de cada 3 catalans no han recolzat el seu plebiscit pel poder i quan el seu tancament de files (amb un DVD més propi d’altres latituds que d’un país amb segles de tradició
democràtica com el nostre) no ha aturat la fuga constant de vots abans assenyalada -, no hi ajuden gaire.

Com tampoc hi ajuda la imatge de frau democràtic que es vol donar a un govern constituït de dreta llei pels nostres representants legalment i legítimament escollits. La deriva neocon dels estrategs convergents els pot portar al carreró sense sortida on es troben el Partido Popular o els elefants republicans, entestats en veure conxorxes arreu i enemics a cada cantonada. No els seria més rendible aprendre d’Arnold Schwarzeneger que dels ?expulsats? de l’entorn de George W. Bush? Quantes vegades ens hem comparat amb Califòrnia? Perquè no deixem de picar les bases del sistema des del sistema i comencem a derivar vers plantejaments més humans? Si ens hem de fixar en els nord-americans, perquè no ho fem dels que han près el nostre guarà com a símbol de partit?

És en aquest sentit que, per un cop i que no serveixi de precedent, crec que ajuda molt més a la política i la democràcia, la saviesa del soci septuagenari de la coalició quan demana "de refer ponts de diàleg". Això sí, ponts de diàleg, amb tothom. No només amb socialistes i republicans per mirar de pescar incauts votants d’aquests partits i retornar a govern, sinó també amb iniciatius, populars, ciutadans i, sobre tot, amb la gent del carrer tant poc preocupada, segons el President Pujol, " per com pot anar i cap a on pot anar el país", tot i ser ells, el país! No ho oblidem!

Cal canviar, benvolgut President, la impersonal percepció d’ "individus massa" per la més propera de persones que respiren i parlen. Escoltant-les com s’escolta a un bon amic, posant-los uns rostres, uns anhels, unes aspiracions, una vida! Passant de la política entesa com a joc representatiu i allunyat de la gent a la post-política que no fa massa en Ferran Sáez deixava
anar a les pàgines de l’Avui

Moral: Prenem el brau per les banyes?
Potser cal aprendre de plataformes cíviques, com Sobirania i Progrés, que, després de plantejar els seus dubtes i reticències pel nou govern català i la figura del nou President que vindrà, ha posat el dit a la nafra en una de les seves noticies més recents, i proposa solucions al que coincideixo en considerar un problema: el de l’aristocratització de la democràcia, el de la crisi del sistema representatiu.

Les solucions poden no ser les que proposa aquesta entitat cívica, però el que si que cal és una reflexió serena de la classe política del país sobre el desinterès de les persones en la política – o, si més no, les seves preferències en d’altres afers – i habilitar mecanismes que permetin l’increment de la qualitat democràtica. Perquè, President Pujol, senyors diputats i senyores diputades, militants, simpatitzants, amics, polititzats tots, el problema som nosaltres i no els altres.

Fins que no reconeguem d’una vegada que el rei va un, que el sistema
polític trontolla, que la democràcia representativa té escletxes, i ens posem ha treballar tots a una per vestir-lo com cal, per tornar la sobirania al poble (si és que algun cop l’ha tinguda), per evitar perilloses derives involucionistes, no aconseguirem
il·lusionar a la gent per un tros de món tant menut i esparracat com el nostre.

Hem de deixar que el sistema es podreixi una altra vegada? Hem de seguir enrocats en les torre d’ivori del poder? Hem de seguir llençant-nos
pedres des de les trinxeres? O hem de prendre el brau per les banyes, reconèixer els nostres errors i deixar de generar problemes a persones que ja en tenen un munt més enllà dels franctiradors de la política actual?

I el proper dimecres: Quatre notes sobre un magnífic llibre d’un dels grans autors catalans del segle XX. Crec que ens adonarem que los coses tampoc han canviat tant des d’aquells temps!

"- I a rentar roba? – va dir la Tortuga d’Imitació.
– Això sí que no! – va dir l’Alícia indignada.
– Ah, doncs aleshores, la teva escola no era pas tant selecta – va dir molt alleujada la Tortuga d’Imitació."
Lewis Carrol (1865) Alícia al País de les Maravelles

Després dels quatre articles sobre les darreres eleccions al Parlament, em permeto la lleugeresa de llençar una hipòtesi, més o menys fonamentada, arran del desencís polític que, elecció rere elecció, mostren les dades de participació.

La hipòtesi és la següent:

En els Estats democràtics occidentals existeix una deriva vers el que, amb un cert punt d’ironia crítica, anomeno ?aristocràcia participativa?.

Argumentem-m’ho (amb puntuació)

1.- En un article recent, publicat per Ana Sofia Cardenal i Albert Batlle a la Revista IDP de la UOC, es critica el ciberoptimisme -que considera que la irrupció de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) porten a un increment de la participació en els sistemes democràtics- des de la teoria de l’elecció racional [1].

Nota [1]
La teoria de l’elecció racional, en un resum excessivament abreujat, assegura que els individus escullen les seves accions segons la utilitat que en treuen. D’aquesta manera, hom no esmerça els seus limitats recursos de temps i atenció en quelcom del que no n’espera un benefici suficient i/o superior al que obtindria dedicant els mateixos esforços a una altra tasca.

2.- Raimon Panikar, a L’esperit de la política. Homo politicus -un llibre que intenta veure una mica més enllà de les batalles mediàtiques pel poder- mostra com cada cop és més complexa i inabastable participar en tot allò que ens afecta. La política es tecnifica de tal manera que calen especialistes que la gestionin. I això fa que la gent s’allunyi d’un món que entenem complicat, però que ens genera la intranquil·litat de saber que ens afecta directament

3.- Com mostra el Cuánto saben los ciudadanos de política de la Marta Fraile, tant sols un 8% de la població espanyola té uns coneixements excel·lents de política. Caldria veure si aquest patró es reprodueix a la resta de democràcies occidentals i analitzar-ne la fiabilitat de les dades, però, en qualsevol cas, la tendència es prou significativa. Fent-ne el perfil, es tracta d’homes d’entre 45 i 50 anys, universitaris, que admeten arribar a finals de mes sense cap problema i que solen participar en política. És a dir, que han assistit a manifestacions i voten habitualment.

4.- Per si això no fos poc, els que tenen un notable coneixement de política també són un reduït grup de persones amb un perfil força similar a l’ara esmentat. Es tracta de més homes que no pas dones, amb un nivell educatiu alt (universitaris de tot pelatge), que tenen entre 30 i 40 anys i treballem en el sector serveis o som professionals liberals.

5.- L’autora, assegurava en la contraportada del Periódico (10/11/22006), que hi ha una clara relació entre inactivitat política i coneixement polític. És a dir, que els col·lectius suara esmentats són els que voten assíduament en les eleccions i, bona part d’ells, militen en partits polítics.

6.- Les dades del treball de Marta Fraile permet marcar una clara tendècnia vers la idea que a menys recursos i formació, menys participació, que la gent que hi entén menys d’aquestes coses, se sol abstenir i que aquesta ?ignorància política? es directament proporcional a les dificultats econòmiques i materials de la persona.

7.- A títol personal i en base a l’experiència adquirida, afegeixo que, la participació continuada i activa en política, només es realitza des dels partits polítics. La militància en els quals té un cost econòmic – mínim, potser, però cost – i un cost en atenció i temps que podrien esmerçar-se en d’altres àmbits potser més productius per l’individu. Aquells que no tenen temps per dedicar-hi o que necessiten fixar l’atenció en la supervivència diària no hi tenen lloc.

8.- La majoria de persones deixen, doncs, la seva participació política en mans de les urnes, que – tal i com diu la Marta Fraile – és la manera més igualitària de participar políticament, ja que no demanda de coneixements i habilitats oratòries, literàries o de qualsevol altre tipus. Problema: En arribar les eleccions, han de focalitzar els seus esforços en informar-se sobre les opcions existents al mercat i, la campanya electoral, sinó es canvien els paràmetres comunicatius de la mateixa, no és el millor sistema d’informació possible.

9.- En l’Era de la Informació, la selecció dels inputs informatius s’ha tornat molt costosa. L’excés d’informació disponible demana de discriminadors que ajudin a puntualitzar i focalitzar l’atenció de l’individu. Aquesta és la funció dels mitjans de comunicació – des del veí que ho sap tot i ho explica clar fins a la televisió, passant per internet, la ràdio i la resta de media disponibles -. Els mitjans d’avui són els mestres d’ahir. Si en llurs informacions tan sols mostren les poses dels candidats, els insults entre els uns i els altres i manipulen la realitat per manca de coneixement [2], consoliden els sistema de les èlits participatives i la imatge per la imatge. Dos elements nocius, a manca de més dades explicatives, a la participació política.

Nota [2]:
En la recent campanya electoral la majoria de les informacions percebudes pel ciutadà feien referència a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. A aquesta mena de perversió informativa és a la que faig referència aquí. En un sistema plural de partits és on millor funciona el parlamentarisme i on la defensa programàtica dels partits pren més rellevància. Potser l’interès informatiu està més en crits que en propostes, però accentuar el primer d’aquests elements, parlar tant sols de lideratges, deixar-ho tot a les mans del carisma dels caps de cartell, suposa un reduccionisme que només afavoreix les èlits, els selectes, els notables, aquells que ja saben de què va la política i que actuen en conseqüència.

10.- Tots aquests costos fan que tant sols una part de la població segueixi la informació política amb regularitat. Com dèiem en els punts 4 a 6 de la present argumentació, són aquells que, ja sigui per formació, ja sigui per utilitat, s’interessen per la gestió dels afers públics i generals. Aquests individus – militants, simpatitzants, amics i votants de partits polítics – conformen una classe social més o menys informada que decideix ocupar els seus recursos limitats en la cosa publica.

11.- Arribats aquí, ens toca anar al diccionari. Prenent l’Alcover ? Moll, definim democràcia com el ?govern en què el poble exerceix la sobirania? i aristocràcia com el ?govern en el qual intervenen únicament els nobles o els selectes.?

12. Donats els índex de militància i participació política existents – hi ha partits de nova creació que es diuen innovadors i propers als ciutadans que mostren la seva alegria quan diuen que han obert un nou espai polític a Catalunya i que tenen 3.400 militants en un país de 7 milions d’individus [3] -, els sistemes de govern existents s’apropen més a la segona que no pas a la primera de les definicions, no?

Nota [3]:
Declaracions d’Albert Ribera (Ciutadans – Partit de la Ciutadania) a la Nit al Dia del dimarts 14 de novembre de 2006.

Sobretot si tenim en compta que, en citat grup de militants, simpatitzants, amics i votants que citàvem en el punt 10 d’aquesta argumentació hi ha un nucli dur que hi esmerça més temps i atenció i que és qui, en definitiva, acaba prenent les decisions públiques més rellevants.

13. Tan sols la participació política d’una majoria significativa de la població permetria recuperar la sobirania esberlada per un sistema polític on el nivell de formació, l’edat i l’estatus social marquen el grau de coneixement i participació política.

Propostes de solució: La solució està en els missatgers
1.- Cal més proximitat dels polítics a la ciutadania. Sortir al carrer. passar de Valentí Almirall al mercat setmanal. Anar en metro i deixar el cotxe oficial. I, fer-ho, per escoltar, per escoltar les paraules i els gestos. I aquest paper no només és per la militància de base, sinó també pels dirigents.

2.- Cal que els mitjans de comunicació es posin les piles i entenguin el seu paper d’informadors i pedagogs, més enllà d’interessos econòmics o posicionaments polítics. Des de la televisió fins al veí informat haurien de ser capaços de fer de mestres reals de la gent que, per voluntat o necessitat, escull altres preocupacions més enllà de la gestió pública i els afers col·lectius.

3.- Una reflexió socio – econòmica de fons: Dóna la sensació que cada cop hi ha més gent que té problemes per arribar a finals de mes, que som macroeconòmicament més rics, però microeconòmicament més pobres. Actuar amb micropolítiques que solucionin aquest decalaix també actuaria positivament en les persones. Que el país sigui ric, però els seus ciutadans, també.

4.- Compta amb el ciberoptimisme. Només cal donar un tomb per les estadístiques per comprovar que l’accés a la societat de la informació no és un servei universal, que l’ús dels ordinadors i d’Internet demanda d’un nivell econòmic i d’una formació determinades i que, com diuen Ana Sofia Cardenal i Albert Batlle en l’article ja esmentat, la informació té un cost, si més no en atenció i temps que no tothom pot gastar a Internet.

I dimecres vinent?
… parlarem del sublim i del vulgar i tocarem el crusto a algú que en fa bandera per no reconèixer els errors comesos per aquells que creiem que la política en democràcia, si és fruit del raonament i el diàleg, és la millor manera de gestionar els conflictes interpersonals i col·lectius.

”Resulta imprescindible modificar tot allò que en la nostra cultura fa de la violència un paradigma de la identitat”

Corsi i Peyrú (2003) Violencias sociales
(aquesta traducció i les que hi ha en el document són meves)

Jorge Corsi i Gabriela María Peyrú són els coordinadors d’un llibret que, en poc més de 250 pàgines, ofereix un bon grapat de coneixements i eines per tractar de definir les raons que fan que les interaccions entre les persones cada cop siguin més violentes i que àmplies capes de la població, n’ignorin l’existència i justifiquin actes violents de tota mida, forma i color.

Els coordinadors de l’obra ens diuen ja de sortida que “Havent treballat molts anys en aquest camp, vam voler escriure un llibre que sigui de fàcil lectura, exposant en ell allò que entenem per violència social, quines són les seves causes, els seus efectes i els seus principals conceptes, per a poder comprendre per què:

– la violència social assumeix determinades característiques i no unes altres;
– les solucions fins ara proposades i dutes a terme, no només pels governs sinó també por diversos actors socials no donen els resultats esperats.”

I que ho fan amb l’objectiu de “realitzar una aportació a la concepció d’aquest problema que es fa més palpable dia a dia”.

L’obra inclou algunes eines analítiques aplicables tant per detectar la violència i combatre-la com per definir d’altres problemes existents en la nostra societat : El problema de la puntuació; els processos d’invisibilització, de naturalització, d’insensibilització i d’encobriment; les operacions psicològiques facilitadores de la violència (negar la pròpia vulnerabilitat, subratllar, exagerar, exaltar i idealitzar, definir i polaritzar la pertinença, minimitzar els costos i, finalment, negar la violència), l’estrès de la modernització o la violència per carència en són els més rellevants.

Un capítol que resulta de lectura obligada, sobretot per aquells que utilitzen aquest tema com a arma electoral, és el del terrorisme. I és que Violencias sociales no resta només en l’àmbit teòric i conceptual, sinó que els autors s’arremanguen per analitzar diverses formes de violència social. Joves i adults en una cultura violenta; violència i genere: la construcció de la masculinitat com a factor de risc; desocupació i violència social; violència a la feina, on es fa una especial incidència a l’administració pública; i els mitjans de comunicació gràfics com a catalitzadors de la violència social en són els capítols explicatius.

Violencias sociales fou publicat per la barcelonina Editorial Ariel l’any 2003 i, em consta, que el podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Eps! Que tampoc tot el que hi conté va a missa, eh! Però crec que ara és un bon moment de fer-ne una lectura i buscar-ne exemples al nostre voltant.