El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Encara recordo aquella imatge de Palau. Hi ereu tots tres, representant un bon gruix d’electors que, creient en democràcia, us havien lliurat el seu sufragi per què el gestionessiu amb habilitat, il·lusió i bonhomia. Semblava que Catalunya demanava un canvi. Semblava que aquest canvi era possible. Semblava la fí de la política del peix al cove. Semblava la conclusió de l’anar fent. Semblava la germanor dels interessos individuals i partisans per tal de construïr país.

Tot fou un miratge.

Tard o d’hora suren els interessos individuals respectius i aquell acord màgic de les esquerres, en el qual se sumava a darrera hora i per la porta del Parlament un convilatà meu i la seva colla ,es va veure superat pels interessos de cadascun dels actors. Els catalans sóm així! Que s’hi pot fer si ens han fet individualistes de mena! Que si pot fer davant la nostra incapacitat d’anar tots a una a la recerca d’allò que ens manca per ser el que som?

El somni d’aquella nit a Palau s’ha trencat abans d’hora. El somni d’una llarga jornada al Parlament se n’ha anat a prendre vent. La relliscada, el dejà-vu, la copeta de la Moncloa no fou més que el final de les patinades individualistes i fotogèniques de la classe política catalana (eps! La classe política que ha decidit fer d’una necessitat de les persones una professió). Final d’estació. A córrer pel referendum? A córrer per les eleccions? Que m’esperin asseguts! Diners a mansalva per recolzar projectes esterils i comprar consciències! La traïció dels liders glossada per en Lluís Maria esclata als morros dels seus il·lusos seguidors. Ara tocarà un nou capitol de la comèdia, una cara comèdia a la recerca d’un vot possitiu per un projecte mal gestionat.

A casa, escoltant crooners i cantants de cabaret se’m fa impossible imaginar una nova oportunitat per Catalunya. Massa ball de bastons, massa política mediàtica, massa… Llavors estic temptat a assajar la lucidesa d’en Saramago. Ai! Si la vida fos perfecte com una bona novel·la!