El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Després de tres dies de bona feina amb un dels millors equips de gent que m’he trobat en la meva vida laboral, el Dijous Sant vaig tornar al Parc a tencar els últims serrells del que ha de ser la finestra principal del Dia de l’Emprenedor d’enguany. Estic força satisfet de la feina feta i de la professionalitat de la gent que ha estat treballant en el disseny i la programació d’aquesta eina de comunicació i relació amb els usuaris de la casa on vaig decidir guanyar-me les garrofes amb voluntat de servei. Però aquesta petjada d’avui no va de feina, Déu m’en guard! Va de l’inici de l’esperat periode de vacances de Setmana Santa que, enguany, coincideix amb una doble commemoració, la de la II República espanyola -i III catalana- i la de la proclamació confederal de l’Avi (no el meu -és clar-, sinó aquell que ho va ser per la generació del meu avi).

Però tampoc voltaré la idea republicana, ja prou comentada en
blocs, programes de ràdio i televisió, diaris i mitjans de comunicació
en general. L’única cosa que m’interessa d’aquella feta són les
municipals del 12 d’abril perquè demostren que hi ha vegades on la veu
de la gent serveix per alguna cosa més que farcir menjadores. Aquell 12
d’abril la gent va dir prou a les urnes i va donar el seu suport al
carisme d’un exmilitar i una trepa de joves de classe mitjana aliens a
la prepotència dels partits polítics dominants.

És curiosa la
coincidència entre aquesta data i la rebuda d’una carta de certa
fundació pacifista, recordant-me que enguany fa vint anys del
Referendum de l’OTAN, aquell referendum on alguns només vam poder
participar anant a les manifestacions. Un NO rotund a Catalunya a
l’enfrontament armat entre dues maneres de veure el món.

I ara s’acosta
un altre referendum, diuen. Tampoc anirà per aquest camí la petjada
d’avui, però és que aquestes reflexions són les que es barrejaven amb
la lectura de l’Escuma dels dies d’en Boris Vian i les notes d’en
Django Reinhardt que m’acompanyaven de pujada cap a Taradell.

M’agrada
viatjar en tren. Em permet seure. Em permet llegir. Em permet escriure,
pensar, mirar el paisatge, parlar amb algun veí (o veina) de seient -si
n’hi ha oportunitat- i voltar per l’Estació de Balenyà, allà on el
pare corria de menut i llençava rocs amb la fona.

Aquest dijous
no hi tenia el cotxe -ni l’Ajuntament de Taradell ni Can Prat han
pensat en els veïns del poble que, en nombre creixent, escull l’estació
de Balenyà per baixar a Barcelona-. No tenia ganes d’anar a molestar
algun parent perquè em portés fins a Taradell. El camí més curt entre
els dos nuclis és, sens dubte, la carretera -per això li devien fer,
no?-, però una tarda agradable no es pot esmerzar olorant els perfums
dels vehícles motoritzats. L’any passat ja vaig decidir d’anar per la
banda del Feu, Torrellebreta i Mont-rodón, aquest cop volia provar una
nova via i vaig atravessar un Sant Miquel desert per prendre el camí
del Riquer. Mala sort. Hauria de provar-ho en sentit contrari algun
dia. Si més no per saber que és possible el trajecte sense sortir dels
camins ni trepitjar la carretera. Aquest cop vaig haver de fer-ho per
senders, camins i vorejant un parell de camps. Un cop al cementiri de
Seva, només em va caldre tancar els ulls i seguir de nord per una pista
força coneguda. Quants cops la dec haver fet ja sigui en 4×4, ja sigui a peu?

Ha
arribat la primavera, els camins són plens de gent passejant,
encimbellada per xerrar i guaitar la plana, fumant maria prop del
Gurri, delectant-se amb el saltant del Pont d’en Gatus. Per cert, del
Pont d’en Gatus n’haig d’explicar una història força interessant i
abellidora que té força coses en comú amb la doble proclamació que s’ha
celebrat avui. La història d’en Gatus i de la parella de Barcelona que
l’acompanyava l’hauré de tenir present per una altra petjada.

Al
Pont d’en Gatus, vaig decidir-me per prendre el GR-2. M’enamoren les
gorgues del Gurri, veure els espadats fets per l’aigua des de temps on
la gent no tenia ni tant sols memòria. El nostre riu Vermell m’aixampla
els pulmons, com la vista del Matagalls Xic i el Matagalls darrera seu,
protector.

Rodejant el tancat d’en Vallmitjana on, per cert,
descobreixo que les ovelles són fauna salvatge, baixo cap a la Serra on
dues lectores de la Revista Taradell em reconeixen i em parlen dels
articles que en aquesta publicació hi deixo escrits. M’agrada trobar
lectors i lectores de la Revista pels carrers i boscos del nostre
poble. Em fa pensar que la Revista és viva i que la meva lletra arriba
a gent que se la llegeix, que li agrada i que en treu alguna cosa. A
vegades em conten els seus camins, les seves històries d’aquest bocí de
món.

L’endemà, Divendres Sant, recupero un altre bocí
d’història. Muira lo mal govern deixo escrit amb el bastó al terra
sorrenc de les Cuines d’en Perot. Amagatall magnífic on, a més a més de
l’il·lustre bandoler, hi ha la certesa de ser un dels primers
habitatges d’aquestes terres. Les Cuines, l’Enclusa, Mansa, el Pantà,
les gaies i de nou al poble. Aquest poble on, malgrat els genets de la
pesta, he triat de viure.