El Cau de l'Ós Bru de Taradell

"- The question is, -said Alice- whether you can make words mean so many different things.
– The question is, -said Humpty Dumpty- which is to be master ? that’s all."

Després de les anàlisi a Taradell i a Osona és hora d’arribar a Catalunya. Bé. De fet, hauria de passar per la circumscripció de Barcelona, però el seu pes en els resultats generals és prou important quan se segueix l’anàlisi de resultats per nombre de vots i no per percentatges, i, a més a més, en farem especial incidència en parlar dels resultats obtinguts per Ciutadans.

M’acompanyeu a fer un tomb pel marasme de resultats que hem deixat els catalans per Tot Sants?

La coalició abstencionista
Més de 2 milions de catalans i catalanes amb dret a vot han passat olímpicament dels col·legis electorals. Percentualment, han estat un 43,32% de barcelonins, un 42,36% de gironins, un 39,7% de lleidatans i un 45,36% de tarragonins. Amb temps i una canya, em
dedicaria a mirar si els tarragonins són sempre els abstencionistes principals i els lleidatans són els més fidels votants de Catalunya. Però, malauradament, el dia té 24 hores i hi ha massa coses a fer per part d’aquells que no podem viure de renda, oi?

En qualsevol cas, ens trobem amb una participació força baixa, tot i que hi ha tres de les set eleccions autonòmiques anteriors on l’abstenció es va enfilar per damunt del 40% del cens. La diferència rau en el fet que, en les altres ocasions, hi havia la impressió que no canviaria massa coses i enguany semblava que hi havia possibilitats de canvi de govern. Ui! Prometo no tornar a parlar de govern en unes eleccions al Parlament. Perdó!

Una altra diferència rellevant amb la resta d’eleccions al Parlament i que suposa un toc d’atenció als polítics professionals és l’increment més que notable dels vots en blanc. Vots que si que indiquen alguna cosa: La voluntat de participar, però la impossibilitat de fer-ho per una de les opcions ofertes a la ciutadania. Enguany han estat 60.025 les persones que han optat per aquesta opció. El doble que en les eleccions del 2003! I tres vegades més que la mitjana de les set eleccions anteriors! Déu n’hi do de l’estomacada, no?

A aquest resultat, cal afegir-li els vots nuls que, des de l’any 92 no havien superat els 10.000 i que enguany s’han enfilat fins als 13.000. Malauradament, desconec el contingut d’aquests vots, però seria una informació força rellevant per conèixer l’opinió dels nul·listes.

Finalment, l’atzagaiada als partits parlamentaris podria reforçar-se amb un suport més elevat a opcions polítiques extraparlamentàries. I certament el recolzament a aquestes opcions ha pujat en uns 20.000 vots en relació als comicis del 2003, però no arriba, ni de bon tros, als 88.000 vots del 1999 o als més de 100.000 sufragis dels anys 1980, 84, 88 i 92. Tan sols guanya una certa rellevància aquesta informació si considerem la opció de Ciutadans en aquest col·lectiu. Fent-ho d’aquesta manera ens trobem en poc més de 150.000 vots per a opcions polítiques allunyades del mercat polític habitual. Una dada que tan sols superarien els més de 180.000 vots rebuts pel PSA i els no parlamentaris en les eleccions del 1980.

Convergència i Unió
Dir que la coalició post-pujolista ha guanyat les eleccions és, a més de redundant, poc significatiu. Primer, perquè
CiU no ha parat la fuga de suports populars iniciada l’any 1999. Enguany, a més a més, és la primera vegada des de les primeres eleccions democràtiques que la coalició no arriba al milió de vots a Catalunya. I si, a aquesta dada, hi afegim que la majoria d’estudis acadèmics relacionen abstenció amb vots a opcions de progrés, ens trobem amb un veritable canvi sociològic a casa nostra que afecta a una coalició de forces creada exclusivament per governar Catalunya. Com dèiem en l’anàlisi osonenca, caldria preguntar-se si la proposta de campanya crispada i presidencialista ha estat una bona opció per aquesta formació.

Esquerra Republicana de Catalunya
Quatre anys després de doblar els seus suports populars tradicionals, Esquerra pateix el desgast d’una legislatura atípica per una formació amb experiències de govern a nivell local,
però no a nivell autonòmic. Certament, la pèrdua de 130.257 suports és significativa, però la davallada de CiU pot venir ha demostrar l’èxit de la opció
estratègica presa l’any 2003 pels volgudament hereus de Nacionalistes d’Esquerra. Més encara, si es té en compta que, per segon cop consecutiu, les forces d’esquerres són majoritàries al Parlament català. A més a més, aquests resultats són més alts que els obtinguts en les eleccions Colom, les del 95, que van suposar un primer salt qualitatiu del partit republicà. Un salt que els va permetre recuperar un espai electoral perdut després del nefast pacte de la 1ª legislatura parlamentària.

Fem una mica d’història política per intentar focalitzar l’atenció dels possibles pactes de govern que puguin produir-se en els propers dies. L’any 1980, Catalunya arribava a les urnes per primera vegada. Davant d’un parlament plural i divers com l’actual, l’Esquerra d’en Barrera i els Centristes d’en Cañellas pactaven amb CiU sense entrar a governar. El que tècnicament se’n sol dir un pacte parlamentari -en confrontació als pactes de govern-.
L’any 1984, l’electorat castigava Esquerra Republicana que es veia abandonada per un 50% dels seus votants. CiU passava de poc més de 750.000 vots a més d’1 milió de sufragis i Centristes de Catalunya desapareixia de l’arc parlamentari per deixar el seu espai a l’Alianza Popular d’Eduard Bueno i Jorge Fernández
Díaz. Les experiències passades, conformen la personalitat de les persones i de les organitzacions i, de ben segur, en la ment dels negociadors d’Esquerra hi ha el programa electoral actual i l’experiència de l’any 1980. Què vull dir amb això?
Doncs, que Esquerra només té, segons la meva modesta opinió, dos escenaris possibles: Ser govern o ser oposició. Constructiva, en tant en quan el partit republicà porta el diàleg en el seu codi genètic, però oposició.

I una reflexió final, Esquerra té feina: Feina per recuperar la il·lusió de la gent que li ha perdut la confiança i eixamplar el seu projecte polític, accentuant el seu projecte de catalanisme nacional integrador hereu de l’independentisme dels 80 en general i de La Crida i Nacionalistes d’Esquerra en particular.

Partit dels Socialistes de Catalunya ? Ciutadans pel Canvi
Els millors resultats dels socialistes catalans en unes eleccions autonòmiques va ser l’any 1999, el primer any en que el rostre d’en Pasqual Maragall omplia els cartells del conglomerat de forces socialistes. De llavors ençà, la gent ha anat abandonat el suport als fills d’en Raventós. Enguany, aquesta davallada
s’ha consolidat amb la pèrdua de 240.000 vots. Els socialistes catalans han fregat els decebedors resultats del 92 i s’han situat en els tercers pitjors resultats del seu expedient electoral al Parlament català.

Motius de la davallada: Un dels més esmentats és el del canvi de candidat i la imatge que, des de l’electorat, s’ha percebut de submissió al PSOE. Personalment, i des de la més pura de les opinions subjectives, crec que la davallada en suports del PSC i d’Esquerra i l’increment de sufragis d’Iniciativa poden mostrar un càstig dels seus electorats a la imatge pública de picabaralles constants entre els dos socis majoritaris del govern. Una apreciació subjectiva que podria unir-se al major pes polític dels departaments gestionats per aquestes forces polítiques en relació als departaments gestionats pels iniciatius.

En cas que es reediti el tripartit, socialistes, republicans i iniciatius han de donar una imatge de govern molt més sòlida i, potser, crear els ?triumvirats? que hi ha en el govern de la ciutat de Barcelona. On cada àrea de responsabilitat de gestió -regidories a Barcelona, departaments o conselleries a la Generalitat- compta amb un representant de cadascuna de les formacions que conformen el govern municipal.

Partit Popular
El partit conservador conserva la quarta posició en l’arc parlamentari pels pèls. La pèrdua de 80.020 sufragis és molt similar als vots obtinguts per Ciutadans en el global de Catalunya (88.567). S’entén així el gest del líder popular en la nit electoral d’arribar a acords parlamentaris amb la formació dels ?tres tenors ocults de l’espanyolisme? (Boadella, De Carreras i Espasa). La seva deriva cap a l’electorat convergent no només no ha funcionat, sinó que ha deixat lliure un espai electoral en l’eix nacional que ha estat cobert d’alguna manera pel Partido de la Ciudadania.

Una dada per a la reflexió popular. Els seus millors resultats en unes autonòmiques catalanes van ser l’any 95. Algú recorda el missatge popular en aquelles eleccions i qui n’era el seu lider? L’inefable Alejo Vidal-Quadras. El missatge del partit: Bilingüisme, cosmopolitisme, Catalunya si, catalanisme no, etc, etc. No recorda una mica a la cantarella del nou partit parlamentari?

El Partit Popular té una difícil papereta a Catalunya. Té la voluntat de ser partit d’ordre i català (Piqué, Vendrell, …), però l’electorat sembla tenir
massa frescos els seus orígens, els seus missatges i el seu lideratge d’obediència espanyola. Les contradiccions entre el missatge del sentit comú i la visita d’en Piqué a barris marginals de l’àrea metropolitana, d’un costat; i la
crispació constant dels seus correligionaris espanyols, tenallen les possibilitats de creixement del partit conservador per excel·lència a Catalunya.

Iniciativa per Catalunya Verds ? Esquerra Unida i Alternativa
Si un partit amb representació parlamentària ha guanyat aquestes eleccions, aquest és ICV ? EUiA. L’únic que guanya suport popular.

En parlar dels socialistes, ja aventuràvem algunes de les possibles causes del seu creixement: Moderació en els missatges, fidelitat al projecte d’esquerres i menors responsabilitats de govern. En qualsevol cas, el creixement iniciatiu se suma al creixement obtingut en les passades eleccions, s’apopa força als 300.000 sufragis (en números rodons) de l’any 95, però dista molt encara
dels resultats obtinguts pel PSUC, un dels pares de la criatura, l’any 1980.

Una dada anecdòtica, però rellevant: En les eleccions del 2003, els vots conjunts d’Esquerra i el PSC sumaven més que els vots de CiU i el PP. Enguany, són necessaris els votants d’ICV per aconseguir aquesta majoria social d’esquerres.

Ciutadans – Partido de la Ciudadania
El "noi de La Garriga? i els seus companys José i Antonio són les tres peces que l’Albert, l’Arcadi, en Francesc i uns 78.000 barcelonins i barcelonines han portat al Parlament. Personalment, crec que hagués estat força més interessant poder gaudir de la dialèctica dels ?tres tenors bilingües?, però bé, n’hi ha que prefereixen llançar la pedra i restar en el seu setial reial. Una llàstima!

Una primera aproximació als resultats electorals, la fèiem en parlar del Partit Popular. Els populars perden 65.812 votants a la circumscripció de Barcelona i els ciutadans populistes en guanyen 78.307
i entren al Parlament amb un programa que, a manca d’una anàlisi més concreta, és força similar al d’en Vidal – Quadras l’any 95.

Una segona aproximació als resultats la feia en un post previ: Un 3% de 3.909.411 electors censats són 117.282 vots. Un 3% de 2.215.793 vots emesos són 66.473 vots. L’abstenció, doncs, obra les portes del Parlament al partit populista. Després farem un exercici de política ficció per validar aquesta impressió. Però abans, farem un paral·lelisme amb l’efecte PSA del 80.

L’any 1980, en les primeres eleccions autonòmiques, el Partido Socialista de Andalucia ? Partido Andaluz entrava al Parlament amb 63.442 sufragis a la circumscripció de Barcelona (un 3,03% dels vots emesos i un 1,84% de ciutadans cridats a les urnes). Francisco Hidalgo i José Acosta ocupaven dos dels escons del Parc de la Ciutadella. L’any 1984 pujava el nivell de participació i els PSA no tornaven a presentar-se.

Enguany, Ciutadans ? Partido de la Ciudadania entra al Parlament amb 78.307 sufragis a la circumscripció de Barcelona (un 3,53% dels vots emesos i un 2% de ciutadans cridats a les urnes). Albert Rivera, José Domingo i Antonio Robles ocuparan tres dels escons del Parc de la Ciutadella. El seu cap visible ha manifestat la intenció de presentar-se a d’altres comtesses electorals: municipals, generals, …

L’entorn polític en ambdós casos està marcat per la discussió i aprovació d’un text estatutari marcat pel diàleg en termes nacionals, el cansament social per processos de decisió complexes i la desil·lusió davant les retallades als documents aprovats a Catalunya. En aquestes escenaris, hi ha un col·lectiu de votant catalanista que la desil·lusió allunya de les urnes i un votant espanyolista motivat per disposar d’una veu pròpia en els fòrums de decisió, amb la finalitat de defensar uns drets més o menys reals que considera
conculcats per la nova normativa vigent.

En qualsevol cas, la continuïtat de Ciutadans depèn, segons el meu parer, de la capacitat dels polítics catalans de dialogar i entendre’s per avançar en l’horitzó social i nacional, recuperant d’aquesta manera a aquells que abandonen el mercat polític per desídia i desil·lusió; mostrant, alhora, que aquests avenços repercuteixen positivament en bosses de població que se senten excloses del país que els acull i, la situació dels quals, els fa
receptius a missatges que promouen la desintegració social i l’automarginació dels citats col·lectius de ciutadans. Davant la intransigència, tan sols ens resta ser rellevants -fer bona feina en tot allò que aconseguim gestionar-, obrint d’aquesta manera espais de sobirania per tothom que faci de Catalunya la seva
llar.

Exercici final de política ? ficció:

1.- Ciutadans ha tingut 78.307 vots a la circumscripció de Barcelona.
2.- El cens en aquesta Circumscripció és de 3.909.411 persones.
3.- El mínim legalment establert per entrar al Parlament és del 3%
4.- Ciutadans hagués quedat exclosa d’aquesta possibilitat si el límit hagués estat fixat en 78.308 vots.

Aquest resultat s’hagués obtingut amb una participació del 66,77% en la circumscripció de Barcelona. 10 punts per damunt de l’aconseguida en aquestes eleccions i en un nivell mai aconseguit en unes eleccions al Parlament de Catalunya. El repte és servit, doncs, i valida la tesi del primer article d’aquesta sèrie sobre els resultats de les Eleccions al Parlament de
Catalunya: Aquest cop, no anar a votar, tenia premi!.

Abans d’ahir prenia els resultats de Taradell a peu d’urna i, en el viatge amb tren a Barcelona, en feia una petita anàlisi. Ahir al vespre vaig anar fins al web d’eleccions de la Generalitat a recollir els resultats de la comarca d’Osona en el seu conjunt i començava a fer moure la neurona. Avui miraré de respondre quatre preguntes sobre els resultats comarcals:

1ª.- L’abstenció afecta també a una de les comarques tradicionalment més mobilitzades de Catalunya? De quina manera?

2ª.- Convergència i Unió frena la pèrdua de vots de les darreres eleccions?

3ª.- Esquerra s’apropa a la formació conservadora o, si no és així, manté la segona posició comarcal en nombre de vots?

4ª.- Quin ha estat el comportament del votant socialista a la comarca?

5ª.- I el comportament d’Iniciatius i Populars?

Intentarem donar respostes a aquestes preguntes sense sortir del marc de les Eleccions al Parlament de Catalunya. Considero, com bona part de l’acadèmia, que el comportament del ciutadà no és el mateix en totes les eleccions i que, per tant, no es poden barrejar resultats de comptesses electorals diferents.

Comencem?

L’abstenció afecta també a una de les comarques tradicionalment més
mobilitzades de Catalunya?A la llum dels resultats, no hi ha una resposta més versemblant que l’afirmativa. Osona a enregistrat una abstenció que voreja el 34% i que és la més alta en unes Eleccions al Parlament de Catalunya per damunt del 33,6% de l’any 1992. Han estat 36.050 osonencs, d’un cens de 106.071, els que han decidit no apropar-se a les meses electorals de la comarca.

Afegit a l’abstenció, i com a indicador de desmobilització partisana, hi ha els vots en blanc, els nuls i els aconseguits per forces que, fins a la present legislatura, eren extrapalmanetàries. L’espectacularitat es produeix en els vots en blanc: 1.774! El més alt en la història electoral osonenca i, per primera vegada, per sobre del miler de sufragis. El doble que en les eleccions del 99
i el 2003. Un indicador que mostra que les opcions existents no satisfan els osonencs mobilitzats?

Els nuls també s’han doblat en relació al 2003, però mantenen uns resultats similars als dels anys 80 i 88.

La tercera de les dades es mostra irrellevant en l’anàlisi comarcal ja que no s’ha produït un increment notori dels vots a candidatures extraparlamentàries. Per la seva naturalesa de nou partit parlamentari destacar el fet que Ciutadans ? Partido de la Ciudadania ha obtingut 283 vots (un 0,27 d’electors i un 0.40 de vots emesos) a Osona. Poc més de la meitat dels sufragis aconseguits per Plataforma per Catalunya en les eleccions del 2003.

Convergència i i Unió frena la pèrdua de vots de les darreres eleccions?No. CiU segueix la davallada en nombre de vots a la comarca. Una davallada que es va iniciar l’any 1984, que es va invertir l’any 1995 i que ha seguit sense aturador fins a les presents eleccions on els 31.170 vots de la coalició conservadora són els pitjors resultats obtinguts en unes Eleccions al Parlament de Catalunya des de l’any 1980. Als analistes convergents i unionistes els tocarà cercar les causes de la desmotivació i la desmobilització
del seu electorat.

Esquerra s’apropa a la formació conservadora o, si no és així, manté la segona posició comarcal en nombre de vots?
L’Esquerra comarcal incrementa la distància amb la formació conservadora. L’incrementa amb poc més de 2.000 vots, allunyant-se, doncs, del seu objectiu prioritari d’esdevenir la primera força política a Osona. Ara bé, la distància amb CiU és la segona més curta assolida en unes eleccions al Parlament de Catalunya després dels comicis del 2003. Esquerra ha aconseguit poc més de
16.000 sufragis, vora 6.000 més que el PSC. Esquerra, doncs, conserva la seva privilegiada segona posició comarcal assolida en les darreres eleccions al Parlament.

Quin ha estat el comportament del votant socialista a Osona?
El PSC ha tingut un miler menys de suports que a les eleccions del 2003, seguint una davallada de suports que arrossega des de les eleccions del 1999, any en que es va frenar un progressiu creixement dels fills d’en Raventós a la comarca d’Osona.

I el dels Iniciatius i els Populars?
Iniciativa, tal com vèiem ahir a Taradell, i ha passat a la resta del país, és la única força que guanya suports en aquestes eleccions. A Osona ha estat d’un miler, l’increment de vots de la formació eco-socialista. Un increment que es va encetar en les eleccions del 2003, després de tenir uns resultats testimonials en les del 99.

El Partit Popular té un electorat força fidel a la comarca d’Osona: 3.844 vots en les eleccions del 95, 2.743 en les del 99, 3.368 en les del 2003 i 3.068 en les eleccions del 2006. Un imperceptible descens de 200 vots que permet el manteniment de l’opció Piqué a la comarca.

Algunes reflexions subjectives en forma de pregunta:
La crispació de la campanya en els mitjans de comunicació d’àmbit català ha desmobilitzat la població?
L’enfoc esbiaixat de la campanya, presentant les eleccions com un estàs amb mi o estàs contra mi molt americà, enlloc d’unes eleccions parlamentàries,
està portant als ciutadans a desentendre’s de la política?

Les respostes potser estant contingudes en estudis acadèmics de l’estil del Capital social, partidos políticos y abstención electoral de Nelson Lara; del ¿Individuos o sistemas?: Las razones de la abstención en Europa Occidental d’Eva Anduiza o del La abstención electoral en España,
1977-1993 de Manuel Justel. Tots tres citats, amb gran ironia, per Quim Monzó a La Vanguardia d’ahir.

No ho sé, jo, per si de cas, començaré amb La Jornada d’un escrutador del gran Calvino. Italo Calvino. Crec que m’agradarà força més.

L’abstenció obra les portes del Parlament de Catalunya al populisme resentit promogut pel corro mediàtic de sempre (COPE, El Mundo i companyia) amb nous socis (Tele 5, Antena 3, …), que els van donar tracte de partit parlamentari.

Caldrà analitzar quins diners han finançat la campanya d’aquest partit per tal de farcir alguns barris de l’Àrea Metropolitana de cartells i, fins a quin punt, l’encert de penjar-los en la darrera setmana de campanya ha servit per posicionar-se en l’electorat de les barriades on el partit ha fet campanya. En qualsevol cas, l’abstenció hi ha tingut molt a veure. M’explico:

La llei fixa un mínim del 3% de vots en una circunscripció electoral
per comptabilitzar vots i poder treure representació. I no és el mateix
un 3% de 4 milions de vots (número de votants a la provincia de
Barcelona) que un 3% de 2 milions de vots (número de persones que han
anat a votar).

Miracles de la vida, aquest cop si que hi havia
un 3% a controlar, però el gol democràtic ha estat un gol en pròpia
porta d’aquells que no han passat per les urnes. Eps! Si el seu
objectiu era l’entrada dels "aristòcrates ocults" al Parlament, cap problema, eh!

Això
sí, no cal deixar-ho tot en mans dels abstencionistes, perquè la
crispada campanya electoral -iniciada en el dia que van acabar les
eleccions del 2003- i el seu tractament mediàtic a l’estil d’eleccions
presidencials (que no són les nostres) són factors que, segons el meu
parer, han ajudat a fer creixer l’abstenció que ha donat ales a la
sisena força del Parlament de Catalunya.

Demà analitzarem les
dades a Taradell marcades per la més alta abstenció al municipi des de
l’any 80 i pel decrement en nombre de vots de CiU i Esquerra, les dues
forces més potents del municipi, que han perdut uns 160 electors
cadascuna.

Divendres, intentarem parlar dels resultats a nivell
comarcal i deixarem ja per la setmana vinent una possible anàlisi de
les dades a nivell català, tot i que, de sortida, resta anotada aquesta
primera conclusió relativa a l’efecte de l’abstenció en l’entrada al
Parlament de Ciutadans – Partido de la Ciudadania.

Quan va començar la Guerra d’Iraq, vaig poder gaudir d’un intercanvi de correus apassionant amb una persona certament intel·ligent i instruïda que defensava aquella actuació bèl·lica i les causes que, segons el seu punt de vista, justificaven l’atac. Van ser un parell d’intensos mesos de dialèctica virtual realment engrescadora i que, a partir dels reptes intel·lectuals plantejats pel contendent, m’ajudaven a fixar amb millor criteri les pròpies posicions. No sé si en vam treure alguna cosa d’aquella disputa entre iguals, però un
molt bon article del número 30 d’una revista sobre governabilitat i seguretat de l’Institut Internacional de Governabilitat de Catalunya m’ha portat el record d’aquell intens foc creuat de correus electrònics, a l’hora que em dóna arguments per fixar les possibles causes de l’origen de les nostres desavinences.

L’article el signava un, fins aleshores desconegut per mi, Jaume Curbet i, en ell, exposava, amb dos exemples prou aclaridors -el de la guerra global sorgida del conflicte amb els talibans, d’una banda; i el dels accidents de trànsit, de l’altra-, el que Corsi i Peyrú van anomenar el problema de la puntuació en el seu llibre Violencias sociales (Barcelona: Arial. 2003). ¿Com no m’havia de despertar l’interès un article sobre la màgia de la comunicació i l’explicació del recolzament social a la violència?

Podeu trobar-lo en aquest enllaç i jo només en cito les conclusions:

L’impacte, mediàticament realitzat, de la successió constant d’episodis de violència atrau hipnòticament la nostra atenció, d’aital manera que es produeixen, convergentment, dos efectes psicosocials de gran fondària. El primer opera en la dimensió temporal i ens fa perdre de vista la cadena de fets anteriors que, necessàriament, ha desembocat en la situació actual (efecte de miopia). El segon es produeix en la dimensió espacial i provoca la pràctica desaparició del context indispensable per a la deguda comprensió dels fets que, ocasionalment, atrauen l’atenció fascinada de l’espectador (efecte de zoom) " i segueix dient que "aquesta formulació deformada dels problemes d’inseguretat -deguda conjuntament a l’acció mistificadora de la miopia i el zoom – porta, ineludiblement, a la simplificació d’ingents cadenes de fets entrellaçats que, necessàriament, concentra les responsabilitats de molts en uns pocs i a ser possible en un sol individu (efecte de la bruixa)."

Les aplicacions d’aquesta teoria sobre les campanyes electorals, com la que avui es tanca, són força interessants: ¿Què hi ha darrera la violència verbal dels candidats dels partits majoritaris? ¿Què amaguen darrera de campanyes agressives que centren l’atenció de l’espectador allunyant-la dels seus problemes quotidians? ¿Intenten actuar com a mags per amagar la buidor dels seus projectes de país? Malaguanyat temps i esforços els que ens fan perdre, no?

¿No seria millor cridar menys i treballar més? ¿No és més coherent fer front comú per a resoldre els problemes de les persones i del país?

Els crits, l’agressivitat, la violència desmesurada en campanya tan sols pretén tornar-nos miops i enfocar la nostra atenció en disputes estúpides i batalles estèrils. A mi tant sols em resta esperar que el dia 2 els meus veïns i les meves veïnes no tornin a quedar enlluernats per les Torres Bessones de la política catalana i segueixin obrint espais de sobirania en l’ombra de les torres nascudes d’un mateix pare.

En una taula de cafè neo – modernista d’una ciutat vella i asfixiada, em trobo amb un amic saberut que, per cert, és germà del politòleg aquell de l’Espai de Política Recreativa que potser ja coneixes.

De sortida, i sense preàmbuls salutatoris, m’engalta:

– Has llegit l’article d’en Ramentol a Tribuna Catalana?

– Quin? Aquell que parla de les condicions per sobreviure en l’era de la informació?

– Això mateix. Comença dient: ?Sempre m?ha cridat l?atenció una frase de Manuel Castells en el sentit que, en l?era de la informació, la irrellevància serà una condició més amenaçadora que la dependència.? i que li dóna la volta silogística addient per dir que la ?rellevància serà més important que l?independència"

– La rellevància, segons en Ramentol, – va seguir dient el meu saberut interlocutor- vol ?dir excel·lir, sobresortir, sobrepassar els altres, avantatjar-los? i s’ubica en un continu històric que s’inicia ?amb la integració
subordinada, continua amb l?autonomia i la federació, i acaba entre la sobirania i la independència.?

– Corre molt, no?

– Sí. Déu ni do! Es que en Santiago és periodista i els periodistes sempre s’allunyen de l’acadèmia per a ser el màxim de pedagògics i propers possibles, però sovint s’obliden de les divergències teòriques i llurs repercussions pràctiques.

– Què vols dir?

– Doncs, primer: que la rellevància es pot entendre de la manera en que ell l’estableix o a través d’una concepció més democràtica i oberta. Un no és rellevant si els altres no volen. És a dir, que un pot ser excel·lent, però si no és reconegut com a tal, no serà mai rellevant i viceversa.

Em pots posar un exemple?

– Vincent van Gogh. Un artista excel·lent, la rellevància del qual no fou percebuda fins després de la seva mort. El món de l’art és ple de persones excel·lents, però irrellevants. Com els de la farandula, la política o l’economia són plens de persones mediocres, però rellevants. La rellevància, vista en sentit possitiu, és la perfecta combinació de l’excel·lència pròpia i el reconeixement social. Sense ambdues potes, no hi ha bona rellevància possible. Tot i que en aquest tombant de segle hi ha la "rellevància del fum" que és la que ostenten aquells que criden molt i que els seus crits els fan sobre sortir de la manifesta mediocritat personal. Recorda’m que et parli algun dia del problema de la puntuació. Té força a veure en tot això.

– Ufffff! Miraré de pensar-hi, però ja saps que tinc memòria de peix, jo.

– Si és el que us passa als óssos amb pell de xai. Jajajajaja! Però és que, a
més a més, deixar anar, així. A la lleugera. La linealitat històrica és un pèl agosarat. I és que acceptar aquest preconcepte és problemàtic: No tota la ciència està d’acord en que la història sigui un continu de progrés. L’acceptació del progrés per se és tant irracional com l’acceptació de la història cíclica o de les realitats paral·leles o simultànies. La mescla d’antropologia, història i filosofia és un bon antídot per relativitzar conceptes que es donen per assumits. La influència de la teoria de la relativitat sobre les ciències socials hi té força a dir, també.

– Uffff! Se’m fa difícil seguir-te?

– Perdona. És que quan algú busca terra ferma alla on no n’hi ha, em posa dels nervis. La terra ferma no existeix més enllà de la manera com volem veure el món. Fa dies que es van deixar les explicacions simples a banda i que les coses s’aborden des de punts de vista diferents, distants i complementaris. Com pot parlar d’ ?integració subordinada? a l’Edat Mitjana, l’època -recordem-ho- dels mil·lenarismes, de les agrupacions matrius del que anys ha venir seria l’anarquisme? Per què inicia el seu viatge per la història de les idees en l’edat mitjana si els nostres sistemes polítics, les nostres ideologies van néixer tot just fa un parell de segles? Ja sap que a l’edat mitjana hi havia més règims autònoms -per utilitzar llenguatge modern- que avui en dia? No pot enfonsar-se més enllà de la Revolució Francesa i els sans culotte si utilitza conceptes propis dels nostres dies!

– Vols dir que subordinació, autonomia – federació i sobirania ? independència són conceptes actuals?

– Més o menys va per aquí la cosa. Vull dir que són paraules modernes que responen a la manera occidental de veure el món de les idees i de la política.

– Però en alguna cosa ens hem d’agafar, no?

– Certament, però sense voler extreure’n principis universals que limitin l’acció de col·lectius que volen viure el futur d’una altra manera.

– Vols dir que no es pot utilitzar la rellevància per enfrontar-la a la independència, doncs?

– Psé. Més o menys va per aquí. Si més no, coincideixo amb el Professor Castells en posar l’accent en què en l’era de la informació, la irrellevància és ja una condició més amenaçadora que la dependència, però no veig com això pot justificar el seu contrari i que serveixi, d’alguna manera, per dir que ?la subordinació es pròpia de l?Edat Mitjana?, ?l?autonomia i la federació pertanyen, mes aviat, a l?era industrial? i ?la independència és un horitzó gairebé inexistent i, en conseqüència, inabastable.? I és que, tot i sabent, que es refereix a Catalunya, avui en dia hi ha massa exemples arreu del món de que els tres sistemes d’interrelació són vigents. A nivell privat -entre persones i empreses- això és un fet que no demana de grans exemples. Í a nivell públic, que Catalunya no sigui irrellevant i cerqui de fer les coses més ben fetes i a ser excel·lent i reconeguda, és el camí més dret vers la seva independència. Sempre que en l’imaginari individual, de cada persona, es tingui per assumit que allò ben fet és català, Catalunya avançara i guanyara espais de sobirania en la ment de la gent. "Carai, si que funciona bé això, des que ho tenen els catalans" diran arreu del món aquells que recullen bones pràctiques de gestió.

– Defenses, doncs, que la rellevància porta a la independència i la irrellevància a la dependència?

– Això mateix: Espanya és un Estat, però la crisi del 1898 la va relegar a una irrellevància internacional que la va fer dependent d’interessos aliens i puruga i tancada en ella mateixa. Més d’un segle després encara segueix sent irrellevant i dependent. Per això necessita mostrar la seva sobirania de terres endins, perquè de terres enfora no tenen on caure morts.

– Ostres!

– Si, tu! Ostres, ostres. Però encara n’hi ha més: Diu l’autor de l’article que estem en ?un món cada vegada més interdependent, dins d?una Europa en construcció i en una crisi terminal dels vells i grans Estats nacionals? i, fent-ho torna a partir d’una fe en la Unió Europea que caldria avaluar si té fonaments en la praxi diària. No sé, però no cal ser gaire espavilat per veure les resistències ciutadanes a la tecnocràtica Constitució Europea, o per comprovar com creix l’euroescepticisme arreu d’Europa, o per tenir consciència del divorci entre la burocràcia de Brussel·les i el ciutadà de peu pla i veu senzilla.

– M’estas dient que no som més interdependents cada vegada?

– Ni ho dic, ni ho deixo de dir. Però l’efecte papallona, tot i la seva formulació moderna a Occident, sorgeix de tradicions orientals de fa molts i més anys. Què vull dir? Doncs, vull dir que sempre hem estat interdependents, que els efectes de les actuacions sempre han estat globals. La diferència que hi ha en el món d’avui és que ara en som conscients i veiem els canvis més allunyats a través dels mitjans de comunicació i de l’acceleració dels mitjans de transport, però, més enllà, d’aquesta percepció merament humana de la interdependència no som, – i això és una creença que caldria treballar amb una tesi doctoral com Déu mana -, més interdependents que fa una colla de mil·lenis. El que si que sembla tenir una certa lògica és l’increment en la percepció personal de l’individu que l’espai dels llocs, el món físic, el tocar de peus a terra, s’està diluint i es veu sobrepassat pels fluxes de capital, d’informació, de… Aquí és on pot raure la diferència. Ara som capaços, per dir-ho d’una manera clara i senzilla, de ser a més d’un lloc a l’hora, de fer màgia.

– Uffff! Això em sembla tant bonic com perillós, no?

– Com tot en aquesta vida, no creus?

– Suposo que si.

– En Santigo Ramentol du que "Tots els experts en prospectiva coincideixen a dir que, tard o d?hora, moriran.?, referint-se als grans Estats.

– Doncs que sigui d’hora, no?

– Jajajajaja. Ja veig que et surt la bena llibertària aquesta que tot català porta al cor sense saber-ho! Mira. Algun dia hem de parlar del món de les idees polítiques, les ideologies, els principis de l’acció política i totes aquestes mandàngues. Però això serà en els ?espais de política recreativa", val?

– Bueno. Vinga: Deies que els savis pronostiquen la mort dels grans Estats…

– Això mateix. I afegeix que ?aquests mateixos experts semblen inclinar-se per un futur més aviat configurat per noves comunitats de ciutadans: unes societats sobiranes, viables econòmicament, capaces d?assegurar una vida digna en el marc d?una democràcia de qualitat, integrades dins de xarxes intergovernamentals i de solidaritat. I això requerirà, en un primer nivell, una mínima cohesió històrica -cultural i no anar massa més enllà dels 10 milions d?habitants.?

– Ostres! Això són els Països Catalans, no?

– Justa la fusta! I, per això, em sembla pur neo mil·lenarisme de postal. Hauria de veure molt clarament els fonaments d’aquestes tesis, perquè em sembla que puden al desig de veure un país independent, però sense Estat… i els somnis llibertaris i anarquistes catalans demanen d’una seriositat més gran a l’hora de fer afirmacions d’aquesta mena.

– Veus! Jo ja m’havia fet il·lusions.

– I te’n pots seguir fent. Això no treu que la teoria de la rellevància tingui un cert valor explicatiu i que pugui servir de guia per a l’acció cívica, econòmica, social i política. Perquè el que si que pot tenir certa dimensió empírica és que, a més proximitat informativa mundial, més informació arriba a la persona i més important és la notorietat d’un espai que es vulgui conegut i capaç de funcionar per ell mateix. La sobirania passa per la notorietat i aquesta per la bona feina i el reconeixement de la mateixa que, com et deia en començar la nostra conversa, són els pilars fonamentals de la rellevància.

– Ja ho entenc, és allò de la feina ben feta, no?

– Jajaja. Més o menys. Encara que els que van fer aquell eslògan no crec que reflexionessin més enllà del sentit comú i l’esperit protestant que tot bon català porta incorporat en els seus gens.

– Ja, ja. Vols dir que era un eslògan de sacrifici més que de benefici.

– Això mateix. Crec que ja no em queda massa més per dir-te… Matem-m’ho?

– Matem-m’ho!

– Doncs, ho matarem d’una manera intel·ligent i seguint el fil d’Ariadna novament: Només nosaltres tenim la capacitat i l’empenta per a ser excel·lents i, essent excel·lents, acabarem sent internacionalment considerats i efectivament reconeguts. És a dir, que comptaran amb nosaltres per a prendre decisions. O serem rellevants pels decisors internacionals. El que ens cal és passar de la provincianitat mediocre de l’Estat que ens acull per mostrar-nos al món tal com som. Sense complexes i… Qui sap si, fer efectiva la sentència més repetida del pensament català.

– Parles d’en Pujols!

– Justa la fusta! El més gran dels visionaris! L’excels pensador català que, sempre avançat als seus temps, va posar l’accent en la rellevància tot just quan començava a esbossar-se això que avui per avui en diem l’era de la informació! La pràctica de la rellevància, però, no la va exercir, però en Francesc, sinó un dels seus més avançats deixebles. Persona excelsa, alhora, en el món de l’art, aquest deixeble va fer de la rellevància personal el seu modus vivendi. I aquesta manera de viure el va portar a ser mundialment reconegut i a situar l’Empordà en el mapa del món artístic i cultural internacional. Fins i tot, se’n va enriure dels "suposats amos" del seu petit país!

– Parles d’en Dalí?

– Si. El geni de Figueres esdevé el clarivident guia dels destins de Catalunya en l’era de la informació! La pregunta que ens cal respondre, doncs, és si la via Pujols – Dalí és la pista d’enlairament vers el benestar sobirà de tots els catalans.

– Bufa! El sobiranisme és deutor de les ensenyances d’en Francesc Pujols? On hi ha món!

– N’hem d’estar força contents de veure com el país pren l’escala de la vida i segueix el camí de la rellevància! El camí del gran Dalí! El sender que ens manarà a anar pel món, tenint-ho tot pagat!

Un post dels imperdibles Mails per a Hipàtia d’en Vicent Partal mostra un nou capítol de la meva recurrent idea que és cosa nostra, que depèn de nosaltres i que, fins i tot, la premsa esportiva internacional se n’adona del problema espanyol. Eps! Espanyol, que no català! Que el problema el tenen ells, eh!

I és que arrel del Catalunya – Euskadi, un periodista esportiu nord-americà parlava d’un esportiu cap de setmana d’octubre, de les reaccions dels mitjans de comunicació del país veí, del irreal cacau mental que tenen muntat i de quina banda està la ment estreta (narrow minded en diuen per oposició a open minded o ment oberta) que tant ens volen encolomar als catalans.

L’article
va ser publicat en l’apartat de futbol de l’ESPN, la major cadena de
comunicació i negocis relacionats amb els esports dels Estats Units.
Una gran corporació munidla que té locals arreu del gegant nord-americà
on pots veure competicions esportives de tot el món amb pantalles
tàctils ubicades a les taules mentre menges plats tant complexes com el
que apareix en la fotografia. Vam ser nosaltres sols els que vam muntar
el partit que va captar l’atenció del periodista nord-americà i de
l’article del qual en Vicent Partal n’extreu frases força interessants i demolidores.

Per
cert Vicent, la cibernquesta de Vilaweb sobre les eleccions em planteja
un seriós dubte. I és que preguntes: "Com veieu la campanya electoral a
la presidència de la Generalitat?" i, sigui per bé o per mal, les
eleccions són al Parlament de Catalunya i no a la presidència de la
Generalitat. Tu també has caigut en el parany del màrqueting polític?
De bon rotllo, però et creia més saberut i acurat en les informacions
que dónes. ;-(

L’altre dia em vaig trobar un vell amic de joventut. Preguntant-li sobre això
i sobre allò em va dir que havia estudiat Polítiques i Sociologia. A mi se’m va encendre una llum al cap (i em va cremar els pèls, és clar) i li vaig dir:

– Tu sabries fer quatre ratlles o explicar-me alguna coseta sobre aquest món ocult i confós de la política?

– Oi tant – em va respondre, tot traient pit i tirant la seva pelada closca cap enrere.

– Però fer-ho d’una manera amena i divertida. Saps. Fent-t’ho
d’aquella manera que s’expliquen les coses amb un llenguatge planer i
proper. Saps que et vull dir?

– Sí, és clar. Vols que t’ho expliqui a la barra del bar, no?

– Sí. Suposo que deu anar per aquí la cosa. M’ho pots fer? Et convido a fer el got i mirem com ho fem?

– Val. Intentem-m’ho. I, vinga va, per ser tu no et cobraré res per l’espai. Serà gratuït.

–
Benvolgut visitant, tot aprofitant que se m’avança camí de la tasca et
diré que caldrà prendre precaucions. I és que, com que va estudiar
Polítiques, potser comet errades o fa interpretacions pròpies de les
inexactes ciències socials. Un politòleg és una barreja de científic i
artista que té un pèl més de base i distància per mirar-se l’entorn,
però poca cosa més. Segur que hi ha lectors tant saberuts com el nostre
politòleg per corregir les errades, criticar les interpretacions i
donar-ne la seva opinió.

– Ei! Ós! Amb qui carai estàs parlant aquí al darrere?

– No, no. Estava pensant en veu alta sobre temes per proposar-te.

– No siguis talòs. Ara com ara, només hi ha un tema. Ja saps que votes l’1 de novembre?

– Què vols dir?

– Com que què vull dir?. Ja m’ho pensava. Santa innocència! Vine. Apropa’t que ara t’ho explico en un moment.

Asseguts
en una taula del bar de Can Costa, el meu vell amic es va treure una e
estilogràfica daurada de la butxaca de l’americana, va agafar un
tovalló de paper, va fer una glopada del seu got i em va dir:

Unes eleccions no les guanya ningú i les guanyen tots alhora. Si més
no les guanyen tots els que entren al Parlament i, per tant, juguen al
joc de les aliances, els pactes i la influència en la política
catalana. Saps el que vull dir, no?

– Vols dir que no guanya qui treu més vots i/o escons?

–
Exactament! Veig que ho agafes ràpid. Si així fos, estaríem sota un
règim presidencialista (com el nord-americà) i no parlamentari. Però
deixem això i comencem l’espai com Déu mana.

– Vinga!.

Començarem
l’Espai de Política Recreativa – t’agrada el nom, eh! Punyetero! Ja ho
sabia, ja. No te’n perdies cap dels espais d’economia recreativa del
gran Fabià, no -. Començarem parlant de les eleccions autonòmiques. Les
eleccions al Parlament de Catalunya. La tria dels concursants i concursantes que entraran a la casa del Gran Hermanu
del Palau de la Ciutadella per xerrar, escriure, pactar, decidir, fer
lleis i normes, controlar el govern i representar-nos a tots plegats.
Sí, sí. No facis aquesta cara, no. A tots plegats. Fins i tot a aquells
que no van a votar hi són "legalment" representats i votis a qui votis,
tots són els teus representants. Des del diputat d’aquell partit que
més t’agrada fins el representant d’aquell partit que, si fos per tu,
estaria ben mort i enterrat. Vés tu quines coses, oi?

Bé, seguim:
Més enllà de la propaganda partisana en diaris, televisions, ràdios,
carrers, bústies i vés a
saber quants altres llocs, i del somriure de dents blanques i
immaculades de tots i cadascun dels rostres que ens assalten per les
cantonades de tot Catalunya, hi ha un terreny de joc i tot un món ocult
als ulls de tot bon ciutadà d’aquestes contrades. Un món màgic, intens
i força interessant. Te’n faré
cinc cèntims. A veure si t’ho sé explicar prou bé. Ja saps que és un
tema que m’apassiona i que de vegades vull córre massa

Anem
a pams, vell amic. Anem-m’hi amb un primer desencís. Sí, sí. No em
miris així, no. Ja t’ho he avançat al principi, sé que no t’agradarà
gents i, potser, et fa mirar els cartells amb uns altres ulls: I és
que, t’ho creguis o no t’ho creguis, no ets prou important com per
escollir el President de la Generalitat directament! Tu, benvolgu
elector, estimat votant, no decideixes el ?guanyador?. Que? Sorprès? Ho
sento, però la normativa electoral és clara i diàfana en aquest sentit:
Tant sols tens la capacitat d’escollir entre una setantena de llistes
de persones que et proposen una setantena de partits polítics i
agrupacions d’electors diferents -Eps! N’haurem de parlar d’això també
en alguna edició futura de la política
recreativa, però ara no hem de marxar gaire lluny del tema -. Les
setanta llistes que tindràs davant dels ulls contenen els noms de
persones que volen ocupar un escó, una butaca, del Palau del Parlament.
Això i només això. Aquells
que hi entren, podran decidir coses de l’estil de qui és president de
la Generalitat, per posar un exemple de feina que els tocarà fer. Però
tu, tant sols participes en la tria de la gent que es ?tancarà? dins
del Palau del Parlament.
Punt i final.

La teva feina és tant senzilla com la d’anar al
mercat a comprar, però amb cistelles ja preparades on podràs adquirir
un llistat de productes tancats oferts pels botiguers de les parades
del mercat polític. Això i tant sols això.

Oi que és senzill?
Vas, esculls una llista de gent i la poses a la urna, veritable pila
baptismal dels sistemes democràtics occidentals.

Ara bé, cada
llista de persones, com he dit, està proposada per un partit polític o
agrupació d’electors. I aquesta mena de caixa negra que ara com ara
t’és desconeguda, té uns objectius, un ideari i un programa electoral.
Un programa és una colla d’iniciatives i propostes basades en la
funesta ideologia que envolta el partit en qüestió com el cel envolta
la
terra. Tots, fins i tot tu, que dius que ets molt pràctic i que les
ideologies no serveixen per a res, tenim una ideologia. Fins i tot la
compra compulsiva i irracional parteix d’una ideologia. Eps! Caldrà
veure que carai és una ideologia, però ara tampoc bé al cas. A més, en
aquest punt, caldria cercar un filòsof o expert en el món de les idees
per a que acabes de certificar-ho.

Fins ara, tenim: La urna, les llistes, els partits, els programes i la ideologia. Seguim?

Cada
dia podem veure com uns senyors, aquells que apareixen en els primers
llocs de les llistes dels partits, intenten vendre’s a través de tots
els mitjans possibles. Diners i més diners gastats en campanyes i
precampanyes i preprecampanyes que s’allarguen en el temps com la
temporada de Nadal. N’estic segur que, si poguessin, serien capaços de
venir a donar-te la tabarra cada dia a casa, però per sort hi ha el
comandament a distància per apagar-los la cridanera veu o, fins i tot,
treure’ls de la nostra llar.

Ara tocarà fer una mica
d’arqueologia recreativa del segle XX per separar el que tu has de
triar del que ells et volen vendre: Les primeres campanyes electorals
tal i com les coneixem avui en dia s’anomenaven en aquells temps
propaganda. Hi havia ministeris de propaganda, gabinets de propaganda,
? El seu incert i infaust
origen es remunta als moviments feixistes amb lideratge unipersonal i
carismàtic del primer terç del segle XX. De fet, la majoria d’idees
aplicades al màrqueting polític d’avui no difereixen gaire de les que,
perfeccionades ja, utilitzava el gran
Joseph Goebbels. L’home més eficient del règim hitlerià i cap de
campanya del partit nacional – socialista alemany. Per què fas aquesta
cara? Tu vas voler estudiar història, no? Alguna cosa en devies ensumar
de tot això, suposo?

Bé. Seguim. En acabar la Segona Guerra Mundial, els nord-americans,
sempre emprenedors i espavilats, van dedicar-se a estudiar l’èxit
d’aquests règims en les seves poblacions respectives i, a part d’altres
factors externs, van descobrir el factor psicològic inherent a les
campanyes propagandístiques d’aquests senyors. No van tenir massa
problemes per destriar el gra de la palla i
importar els mètodes propagandístics alemanys al sistema presidencial i
pràcticament bipartidista dels Estats Units on la personalitat de líder
és la clau de volta política.

Incís:
1.-
Un sistema presidencial és aquell en que els electors escullen
directament al president de l’Estat, un sistema parlamentari és aquell
que escull les persones que, al seu torn, escolliran el president de
l’Estat
2.- Un sistema bipartidista és aquell que tant sols té dos partits.

Quan
vam tornar a ser demòcrates, després d’uns anys de lideratge
unipersonal i carismàtic a l’espanyola, vam mirar el que feien al
nostre entorn i vam descobrir que, en les democràcies occidentals més
properes hi havia règims presidencialistes. Nosaltres vam optar per un
sistema més "democràtic" i representatiu, però vam adoptar els mètodes
comunicatius dels llocs on s’escullen persones i no llistes. La
resultant ha estat prendre els principis comunicatius de Joseph
Goebbels – això sí, passats pel sedàs presidencialista nord-americà que
s’ha estès per Occident – a l’hora de plantejar les campanyes
electorals. D’aquí el divorci entre el que compres i el que et venen.
Compres una llista de persones i projectes i et venen el rostre
maquillat de l’individu més maco del partit. Carrers inundats de
cartells amb fotografies de caps de llista, promeses d’actuacions
concretes i màgiques que solucionaran tots els teus problemes
quotidians, imatges unipersonals enlloc de propostes programàtiques,
principis ideològics i presentacions complertes d’equips de discussió i
gestió en seu parlamentària. Et venen el continent i t’amaguen els
continguts! I, a més, et parlen de guanyadors i perdedors quan saben, i
si no ho saben no ens els mereixem, que la victòria és d’aquells que
milloren la seva capacitat d’influència i de penetració del seu ideari
en seu parlamentària. Tristos dies els d’aquells que s’entesten en ser
?guanyadors? per tenir més vots o més escons. Tristos dies…

Bé. Per on anàvem. T’has perdut? Si. No. Crec que per avui ja n’has tingut prou. Saps què? Doncs?

Dóna-hi voltes:
No seria millor intentar obviar impactes publicitaris que volen incidir
directament en l’inconscient del votant i dedicar uns minuts a
analitzar que és el que vull
com a votant, mirar que és el que m’ofereixen i actuar en conseqüència?
És a dir, cercant aquella opció que millor pugui defensar allò que
penso i que actuï en unes coordenades similars a la de la meva manera
de veure les coses? Per què m’haig de preguntar si governarà fulanitu o sutanitu,
que és quelcom que dependrà de la distribució d’escons al Parlament i
que jo no puc escollir directament? Per què no centrar-se en equilibrar
les forces al Parlament i fer que aquells que em són més propers
tinguin més pes i, per tant més capacitat de control i influència en el
que facin?

S’admeten respostes, crítiques constructives, reflexions, preguntes i dubtes. No vols fer-li algun
comentari al meu amic politòleg?

El primer dia del mes de novembre d’ara fa vint anys justos, el diari Avui publicava un article d’opinió que venia a expressar els anhels d’un sector creixent de la societat catalana que estava descontenta amb l’estat de coses vigent en aquells moments. Era l’any de l’accident nuclear de Txernòbil, l’any en que CiU iniciava l’Operasión Reformista en la millor tradició de la Lliga Regionalista d’en Cambó, el PSC ja tenia ministres a Madrid i acabava d’assolir una fita històrica per la ciutat de Barcelona – els Jocs Olímpics -, entràvem a l’Europa dels diners, s’aprovava el polèmic marc normatiu de l’administració local que eliminava l’àrea metropolitana de Barcelona – en un nou capítol de la pugna entre CiU i el PSC -, Catalunya deia No a l’OTAN, però ens hi manteníem igualment pels vots de la resta de l’Estat, i l’independentisme català estava creixent i movent-se amb entitats dinàmiques i joves com l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerres, la Crida a la Solidaritat o el mateix MDT i, per què no, Terra Lliure. L’11 de setembre de 1986 fou, per molts, una reedició d’aquell altre 11 de setembre del 1976. Teníem setze anys i la ràbia dels suburbis, els sous baixos, les sirenes de les fàbriques i la pol·lució dels carrers ens bullia a la sang i ens feia córrer davant dels ?fustetes? que sortien de les furgonetes en el més pur estil dels serials nord-americans?

En aquest context, algú escrivia el citat article a l’únic diari d’àmbit nacional escrit en català en aquells anys. L’article deia així:

"Una necessitat vital: refundar ERC?

La
pluralitat i la riquesa d’opcions ideològiques presents a Catalunya al
final del 1976 s’han convertit, al cap de deu anys, en una mena de
desert on només hi ha dos oasis possibles: CiU i PSC (PSC-PSOE). Tenim,
doncs, un paí sotmès a un reduccionisme d’una primarietat esfereïdora
on tan sola hi ha dues maneres ?normals? de ser ciutadans: la
socialista o la convergent. Els altres devem ser etíops, maltesos o
xipriotes, condemnats a no tenir altre paper que el d’espectadors
d’allò que fan els altres i reclamats periòdicament a votar-los i que
ho fem amb la resignació que, altrament, un mal fat ens senyorejeria.
Amb el pretext que, en cas de victòria de l’adversari, sobrevindrien
tota mena de mals al país i al poble ? a quin país? A quin poble? -,
han aconseguir els vots de la majoria, vots coincidents en una mateixa
opció electoral, però que representen sovint projectes polítics no sols
contradictoris, sinó irreconciliables. I, així, mentre CiU es nodreix
de tot l’espectre nacionalista -del regionalisme nou de trinca a
l’independentisme guerriller i de totes les tonalitats conservadores-,
els socialistes s’alimenten, al seu torn, de totes les variants
progressistes i de la franja que va d’un centralisme camuflat,
pretesament modern i universalista, a l’espanyolisme reaccionari de
sempre, valgui la redundància.

En el pensament profund dels
electors convergents, doncs, hi ha la convicció que votar CiU és la
millor manera de defensar, avui, Catalunya en uns casos o simplement
els interessos de la dreta en uns altres. Esquerra i Espanya
coincideixen, així mateix, ara, en la papereta electoral dels
socialistes. Els uns són, doncs, Catalunya. Els altres, l’esquerra. El
divorci entre un concepte i l’altre és, electoralment parlant, absolut
i tots ens veiem forçats, a cada ocasió, a prendre partit, partit
incomplet per als qui som nacionalistes i d’esquerra, però partit. Més
enllà dels qui, coherentment, són allà on els correspon per ideologia o
circumstància personal, els partits majoritaris estan farcits de
guanyòfils nouvinguts i acumulen més militants i més vots dels que, per
lògica, i per naturalesa, els corresponen. I amb els vots ja és sabut
que ve el poder. I els càrrecs. El carnet del partit és avui l’arma que
legitima mediocres, esquerranitza franquismes, catalanitza
oportunistes. És la clau que obre tots els panys. I no en manquen pas
de panys en un país migpartit, esberlat en dues parts, a cadascuna de
les quals hi ha de tot: institucions, mitjans de comunicació, llocs de
treball, entitats, etc. Allò que no és dels uns pertany necessàriament
als altres. Ser d’una banda és fonamentalment anar contra l’altra banda.

No
cal dir que, en aquest context, del qual són absents la reflexió i
l’elaboració teòrica, allò que domina és la política de la immediatesa,
la consigna de ?qui dia passa, any empeny?, i les diferències entre
partits governants són presentades com a qüestions de bona o mala
gestió, no pas de projectes polítics, d’horitzó estratègic. En aquest
atzucac d’empobriment democràtic i sense diàleg és una necessitat vital
trobar una tercera via que enriqueixi i dinamitzi la vida política del
país, una escletxa per al respir, una finestra oberta en un ambient
resclosit, imprescindible per a Catalunya i per a la normalitat
democràtica.

Fins ara, totes les temptatives perquè noves sigles
tinguin veu parlamentària han fracassat i, d’altra banda, el sentiment
independentista juvenil, esperançador a nivell estratègic, es mou en la
més estricta marginalitat política. Què cal fer, doncs? Abans de fer un
pensament ? engrossir, potser, els rengles, avui nombrossísims, dels
patriotes desenfeinats?- em permeto una proposta: refundar ERC,
aplegar, rere la sigla més històrica del nacionalisme popular en actiu,
els partidaris d’una via que conjugui el possibilisme institucional amb
la dignitat nacional, fer un reagrupament plural, autodeterminista i
progressista, capaç d’integrar l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i
els diversos col·lectius i grups comarcals d’aquest àmbit.

No
caldria que fos un partit nou, sinó més aviat vell, el dels orígens, en
el qual Macià i Companys, si fossin vius, poguessin militar amb
comoditat i sense contradiccions. Un partit amb política pròpia -que
vol dir alternativa-, independent dels partits espanyols i dels que no
ho semblen, que modernitzés i actualitzés el pensament nacionalista de
manera que un dia fos assumit per la majoria de la societat catalana.
Parlo d’un partit generós i divers en el concepte ?esquerra?, decidit
no pas a fer número sinó a governar. Un partit que combati l’avorriment
i que sigui un autèntic revulsiu esperançador en la monotonia dominant,
que se senti immergit en un procés d’alliberament nacional -com passa a
Euskadi amb tots els partits bascos-, partidari del concert
econòmic i de la supressió de províncies, del desplegament dels mossos
d’esquadra en substitució de la policia espanyola, de crear la
necessitat social de l’idioma català, de la projecció i representació
internacional del país, d’emprar a les Corts d’Espanya la llengua de la
nació que es representa, de l’avenç de la idea de Països Catalans, etc.
Un partit que cregui que la qüestió nacional és la nostra primera
qüestió perquè és exclusivament nostra. Un partit que sostingui, en
definitiva, que no hi ha futur si no disposem de la nostra pròpia
estructura d’Estat. Reunir entorn d’aquesta ERC la gran alternativa
nacionalista i d’esquerres, heus aquí l’objectiu. No n’hi ha prou,
però, defensant-ho de fora estant. Cal també que de l’interior de
l’actual ERC s’alcin veus, conscients de la seva responsabilitat
històrica, que facin costat a aquesta via reclamada per amplis sectors
socials, la qual, recollint també el vot radical i crític del jovent,
pot esdevenir fàcilment la tercera força política del Principat.

Acabo
aquest article assegut davant la Llotja de Perpinyà, de la qual pengen
tot de banderes catalanes i davant l’Ajuntament, on oneja la bandera
francesa. Passat i present. Folklore i poder polític. Tot un símbol. No
puc fer altra cosa que afirmar que aquest no és el demà que vull per al
meu país. Ni un mot dels nostres llavis o de la nostra ploma, ni un ral
de la nostra butxaca, ni un gest del nostre braç; ni un instant del
nostre temps per a cap projecte polític que no ens asseguri -i ho digui
ja ara- una nació lliure, sí, una societat nova, sí, però en català."

En
el moment en què aquest escrit va aparèixer en premsa, ERC tenia 155
càrrecs polítics municipals, 5 diputats al Parlament de Catalunya i cap
representant a Madrid. Vint anys després de la publicació d’aquest
article, Esquerra té 1.279 càrrecs polítics locals, 23 diputats i
diputades al Parlament del Principat, 8 representants a Madrid, 1
parlamentari europeu i tant sols la coherència política i la defensa
d’un projecte sobiranista de país n’ha provocat la pèrdua de la seva
presència al Govern de la Generalitat de Catalunya.

L’1 de
novembre de 2006 ha estat la data escollida pel president de la
Generalitat per a la celebració de les eleccions catalanes. És una
coincidència? És una picada d’ullet a l’Esquerra catalanista per part
d’un president desnonat? És un toc d’atenció als companys de partit que
rebutgen el fet nacional català per un difús socialisme aparentment
cosmopolita, però veritablement provincià?

Jo tenia tres o quatre anys quan van passar els fets ficcionats a Salvador i, per tant, la meva perspectiva històrica esdevé un xic borrosa. Imagineu-vos si n’ha de ser de borrosa que, fins i tot, molta gent que va viure l’època ha conegut els seus protagonistes a través de la pel·lícula i ha acabat de fer-se una composició dels fets, que varen viure més o menys directament, en aquest film.

La meva sensibilitat política i social, m’han portat a intentar interessar-me, però, per l’anarquisme en general i pels moviments anarquistes o propers a l’anarquisme de la Península Ibèrica. I, en aquest segon grup, sempre apareix el MIL i l’anarquisme combatiu dels anys 70 com una continuació més o menys conscient de la lluita dels maquis i els resistents francesos de la segona guerra mundial. Apropar-se a aquests moviments, però, és complicat i a informació que se’n pot trobar bascula sempre entre la foscor més pregona dels fets que se’ls imputen, les seves motivacions i les persones implicades; i la idea que s’exposa des d’entorns més o menys propers a les esquerres parlamentàries que tracten aquests moviments com una colla de somiatruites eixelebrats molt i molt violents i més i més equivocats en els seus plantejaments i estratègies, però útils per a la consecució de la democràcia actual.

En aquest sentit, el més històric i ideològic, el producte
d’en Huerga i l’Arcarazo segueix aquests estereotips i, sense aclarir
els fets causants de la detenció del protagonista, ens mostra una colla
d’eixelebrats estudiants que volen córrer massa (el diàleg d’en
Salvador amb la Cuca sobre el sexe n’és una mostra gràfica evident). El
MIL se’ns presenta com un grup de canalla fent malifetes cada cop més
grosses fins que una és massa gran i els surt malament. La mancança és
greu, des del meu punt de vista, en aquest sentit: En cap moment de la
pel·lícula es mostra amb claredat perquè un grup d’estudiants eixerits
decideix prendre el camí de la lluita armada: Són quatre llibres els
que els hi porten? Són quatre imatges a la televisió? És interessant
veure, com a mostra del tarannà ideològic del film, com, en una de les
primeres manifestacions que apareixen a la pel·lícula, són els
manifestants els que llencen objectes i els "grisos" els que responen a
l’agressió llençant pots de fum a l’aire. De veritat que les coses
anaven així? Per què no es perd un segon del film per mostrar els
agitadors franquistes que s’infiltraven en les manifestacions contra el
règim? Per què no s’aprofundeix en les motivacions dels protagonistes
per fer el salt de l’acció pacífica a l’acció armada? Per què no es
parla dels "rupturistes", de la CNT, de la tradició combativa d’un
gruix d’oposició al Regim dictatorial o dels obrers més radicalitzats?
Per què s’obvia el claustrofòbic entorn d’aquells anys d’agitació
social?

Suposo que no es pot demanar fidelitat històrica al
cinema. Suposo que la pel·lícula s’ha de veure només des de la seva
vessant més artística. Però, quan et toquen la bilis sentimental,
esperes quelcom més i cerques la racionalitat d’uns fets que van
commoure la societat catalana i que van tenir un fort impacte a nivell
mundial.

Com mostrava en una entrada anterior, sembla que els autors, en la més estricta tradició de la gauche divine
barcelonina, ens vulguin recordar el poema d’en Goytisolo,
alliçonant-nos i mostrant-nos que cal ser bons nens, pacífics,
raonadors, que cal extirpant-nos la part sentimental, la que respon a
les injustícies del dia a dia i treballar pel pacte constant amb els
botxins. Els sentiments, ens volen dir, són per la família, pels amics,
per la parella, per l’entorn més proper, com en la segona part de la
pel·lícula, la dels interminables moments d’agonia de les germanes i
els amics d’en Salvador: Aquella en què cal pujar a la butaca per no
quedar amb els peus molls de les llàgrimes dels espectadors. Els
sentiments no poden barrejar-se amb la política, cal deixar-los en
l’entorn familiar més proper, amagar-los sota l’estora i dialogar amb
els assassins uniformats des de la més alta de les hipocresies. Ah! I
si pot ser, ens diuen, no t’hi acostis gaire ni t’hi enfrontis
descaradament, defuig els radicalismes -encara que siguin justos-, o
acabaràs com en Salvador o son pare o tants i tants d’altres oblidats
d’abans, d’ara i de sempre. Perquè el resultat de deixar-se portar pel
valor i no per la por, de lluitar per uns ideals i fer-ho a la màxima,
acaba com acaba, és a dir, malament.

No ho sé, però crec que els
autors de la pel·lícula ens volen acabar dient: Veieu com vam fer-ho
bé? Veieu com el pacte i l’acord van ser la millor via per arribar a la
democràcia aquesta on tots podem tenir una tele i un cotxe, mentre ens
oblidem de quaranta anys d’assassinats i deixem que els botxins
participin en democràcia sense demanar-los raons?

Ara bé, si ens
ho mirem des del punt de vista artístic, la pel·lícula és una obra
mestre capaç de competir en igualtat de condicions amb les millors
produccions nord-americanes: Hi ha sexe, hi ha violència, hi ha
estètica tarantinesca, hi ha picades d’ullet a la generació dels
setanta (com la imatge del Che en començar el film, l’aparició de
Zeleste i en Pau Riba, el polvo i els porrets de la Margalida, la cançó
d’en Llach, ?). Els actors demostren una professionalitat envejable i
totalment exportable arreu del món i la banda sonora reforça en cada
moment les imatges, poden donar molts beneficis en un mercat on, sens
dubte, pot comptar amb clients de la gauche divine apalancada en despatxos oficials amb un cigar a la boca i dient allò del contra Franco, viviamos mejor i un jovent neo-hippy i alter-mundi
que va de la uni a casa i de casa a la uni i que, de tant en tant, se
sent solidària anant a un concert per vés a saber qui o bevent al
carrer per demostrar lo pobres que són.

Ho sento, però suposo que
em surt la vena llibertària que tot iber porta dins seu. Llibertària,
que no llibertina o liberal, tot i que, posats a triar, em quedaria amb
la primera, que com a mínim, dóna plaer.

Ahir al vespre, l’Esquerra d’Osona es va aplegar a la Sala d’actes del Gestiomat de Torelló per a certificar la bona salut de la seva proposta a la comarca (creixement de militància, economia sanejada, …) i per escollir la gent que dirigirà la il·lusionant comtessa electoral de la tardor a la comarca.

La calor de l’espai va ser una de les constants d’un acte que es va allargar més d’hora i mitja i que va comptar amb una àmplia representació de les seccions locals de la comarca. Repàs de comptes, unes flagel·lades pels resultats del darrer referèndum a Osona i moltes ganes de treballar per la proposta d’emancipació nacional verbalitzada pel diputat número 13. Més enllà de la independència, Esquerra posa l’accent en les persones. De què serveix la llibertat nacional, sense política social, sense llibertat individual, sense política cultural?

Amb la mirada fixa en un país nacionalment lliure i socialment responsable, Esquerra d’Osona segueix caminant i posa damunt la taula la feina feta des de Govern per damunt dels missatges d’aquells que voldrien desviar la mirada del país amb foteses i adormir la gent per seguir alimentant-se ells i la seva colla amb els diners de tots.

Josep Maria Freixanet -mestre i alcalde d’Olost-, Gràcia Ferrer i Codinachs -metgessa-, Antònia Serra Baucells -alcaldessa de Tona-, Pere Prat i Boix -alcalde de Manlleu- i Jaume Mas i Coll -president del Consell Comarcal d’Osona- fan un equip de luxe per al millor servei d’Osona. Esquerra presenta una llista arrelada a la comarca i amb un clar compromís de servei al territori que els ha parit.

Personalment, però, hi vaig trobar a faltar alguna coseta per picar. No sé, no? Però, escombrant cap a casa, a Taradell vam poder omplir una mica la panxa en acabar l’acte, oi?

No ho volia fer. Però la pressió mediàtica, patida per aquells que ens sabem catalans durant aquestes dues primeres setmanes de Mundial de futbol, ha estat tant gran, que feia dies que esperava l’enfrontament de l’equip dirigit pel fill d’un emigrant republicà, obrer i català contra la selecció de la fúria, els braus, la monarquia, l’a por ellos oé, la pandereta i la trepa d’hereus del franquisme ressuscitat en forma de circ. El més greu, per a mi, era comprovar com dues de les cadenes privades de televisió aparentment més progressistes dirigien la oferta de panem et circensis de l’Espanya imperial. A voltes m’han fet sentir un desaparegut que, com passava al mundial d’en Videla a l’Argentina del 78, treien a passejar per veure com saltaven d’alegria els seus compatriotes davant dels triomfs de la selecció de futbol.

L’ofec mediàtic patit en mans d’aquells que asseguren no ficar-se en política -expressió que, per cert, repetia i repetia el seu dictador preferit- ha patit un dels cops més durs que pugui tenir un carceller: Veure com la victòria l’obté el fill d’aquells que asseguraven haver vençut. La vida, de tant en tant, té alegries i la que em va donar ahir en Raimon Domènec, el seleccionador francès, és d’aquelles que et dibuixen un somriure als llavis i et deixen tranquil, relaxat, assossegat. Assegut a la fresca, vaig encendre una pipa i em vaig servir un didal de pastís per veure el castell de focs català damunt la meva estimada Plana.

Raimon Domènec va ser un lateral esquerra dels més durs i polèmics de França. Com jo, quan era menut i llançava coses a un tros de cuiro al campo los palos –el camp de futbol que ens havíem hagut de construir en la meva bella i entranyable barriada immigrant i obrera-. En Raimon va sortir del mateix entorn que un servidor: Fill d’emigrants en suburbi obrer d’una gran ciutat. En el seu cas, Lió; en el meu, Barcelona. Sempre n’he tingut una certa admiració. Potser el meu caràcter, les meves explosions de ràbia que tant molesten a qui s’ha passat la infantesa sacsejant joies i joguines i defugin la política tenen el mateix origen que el caràcter sorrut i sec com una roca del polèmic seleccionador francès.

A França no el volen i ell, fa uns dies, assegurava que se sentia més català que espanyol. Diuen, els que entenen de futbol, que ahir va fer servir un onze que encara no havia sortit a jugar durant aquest mundial. Jo no entenc de futbol, però si hagués estat en Raimon, hagués buscat l’enfrontament amb Espanya, hagués jugat les cartes per quedar segon de grup davant d’una selecció cantonal, com la Suïssa, i hagués intentat enfrontar-me a aquells que dia rere dia intenten anular la meva identitat. La derrota francesa hagués estat una derrota esportiva; la seva victòria ha estat un petit triomf obrer, republicà i català. Vés que en Raimon no ho fes amb la punyeteria dels gens de la fam!

Res tu. Demà torno a la normalitat de les petjades del Cau, però avui, el somriure dels vençuts creua el meu rostre pelut i sorneguer. La derrota dels hereus del franquisme en mans del fill d’un exiliat republicà i català em demostra que no ens calen seleccions nacionals per vèncer-los. Som molts i estem arreu. Cadascun de nosaltres és la nostra selecció, com en Raimon, com tu, com jo. Que no ho entenguin és la seva desgràcia. Que no ho comprenguin és la nostra força…

…o no!

…persones majors de 18 anys censades per a participar aquest diumenge van dir que si.

Aquest seria el resum més objectiu que se’m passa pel cap després del Referèndum de l’Estatut i després de llegir els resums en titulars de la lectura espanyola d’aquesta diada: Ni l’estatut ha estat refrendat pel 75% dels catalans -com diuen i repeteixen les veus dels partits majoritaris a Catalunya-, ni dos de cada tres catalans s’oposen a aquest Estatut -com va dir Don Mariano-. El màrqueting polític és un art força interessant a l’hora de valorar resultats electorals i escombrar cap a casa amb total impunitat.

Però, de ben segur, les cuines dels vaixells polítics estan fent un treball més aprofundit i treballen a tot drap per treure l’entrellat d’uns resultats que, en la meva modesta opinió, no fan altra cosa que mostrar un evident divorci entre la classe política, les nostres institucions representatives i una ciutadania que, inconscientment, conserva molt de l’acratisme propi de la pell de brau en el seu conjunt. Eps! Acratisme que es resumeix en la posició que comentava en una petjada anterior -crec que la darrera- on mostrava la posició d’una jove mossa que no havia anat a votar perquè tothom es barallava i ningú li explicava que hi guanyàvem amb el nou estatut. Davant del dubte, la inacció. Ja ho veus.

Partint d’aquesta premissa, i si se’m permet l’atreviment de ficar el nas allà on és difícil d’olorar – el lloc on rauen les motivacions del vot -, diré que, en aquest referèndum, Esquerra ha tastat la seva pròpia medecina de mans del PSC. Quanta gent hagués votat que no sense la referència al Partit Popular de la campanya socialista? Un deu pels professionals del màrqueting socialista. Sinó pots entrar al contingut, llança la boira de l’odi. Crec que poden estar cofois en la frenada de les aspiracions legítimes d’un bon grapat de gent que, amb el topall més o menys conscient al PP fixat per Esquerra en passades campanyes i la veu irada dels cadells de la fúria, van decidir quedar-se a casa i no anar a les urnes. O anar-hi a votar que sí – que n’hi ha- tan sols per fotre a la ultradreta espanyola atrinxerada en aquest partit.

Dit això, suposo que ara toca gestionar la realitat amb aquesta nova eina tant bufona i màgica que hem refrendat amb pulcritud democràtica. Davant aquesta nova (?) etapa, la meva modesta lectura és necessàriament engrescadora i positiva:

• Si realment el nou Estatut, com diuen sense entrar en detall els partidaris del mateix, aporta més recursos, més competències i moltes millores, la gent s’adonarà de la força que pot tenir un marc legislatiu avançat, federal, confederal o clarament sobiranista i demanarà més.

• Si l’Estatut, tal com el veu aquesta bèstia rural, no fa més que perpetuar la situació actual d’espoli, de manca de recursos i de dependència a Castella, la sortida endavant serà absolutament necessària, malgrat la boira dels mitjans i la intromissió dels veïns.

I ara la lectura des de la política local: Si jo fos secretari d’Ajuntament, regidor o alcalde estaria força content. El nou Estatut facilita la feina de saber qui s’atorga la competència de què (diguem que és una mena de guia de telèfons competencial al servei de les administracions locals). Menys documents sobre la lleixa. Faltaria més! Trenta anys d’experiència "democràtica" i de gent estudiant dret han de servir per alguna cosa, no?

Desfullant la margarida del futur del meu país, segueixo les mentides d’aquells que, en llur poligàmia habitual, volen portar-nos a decidir pensant en el país veí. Em sap greu, però estic cansat de sentir que la solució dels meus problemes depen dels altres, estic fart de veure com altres decideixen sobre les meves necessitats i no em deixen ni tan sols dir-hi la meva. Per un dia vull pensar en el meu futur com a persona i no com a esclau submís d’una guerra que m’és del tot aliena.

Molt sovint m’han dit que s’ha d’aprendre a dir que no. M’ho diuen a la feina, m’ho deien a l’escola, m’ho diuen als anuncis contra el consum de drogues. A vegades, una negativa és la millor manera que et tinguin en compta. "¡Manda güevos! ¡Qué cojones que tienen!" saltaran, potser emprenyats, aquells que encara no han entès res de res. Escagarrinats de por et rebran i et demanaran negociar, però després de negar-t’hi els diràs que no ets tu qui parla en nom del poble de Catalunya. En una democràcia representativa la sobirania no rau en els partits polítics, sinó en el Parlament i el nostre Govern.

Truquen a una altra porta, truquen a un altre partit. Escagarrinat pels resultats del sí, no s’acaba d’atrevir a posar-se noves medalles. Ai! I si estan podrides com les que em prometieu abans? Ara saben de la força d’una nació en moviment, d’un poble que es nega a seguir pagant i gestionant allò que d’altres decideixen. "No senyort, sabe ustet. Es que la gent diu que és el Parlament quién los representa i no yo. Hable, hable ustet con el señor Parlament" haurà de dir l’enclenxinat de gomina, tot reconeixent que un partit no és un país.

I allà, tot cofoi, el xiquet de reus els dirà que s’ha acabat el bròquil, que per allà té un paper que es fruit de la voluntat democràtica d’un poble en moviment. La brunete neofeixista vendrà als espanyols la derrota d’en Zapatero i la victòria d’un no que intentaran fer seu, però saben que no és cert, que la seva força a Catalunya és la que té un pet (sorollosa i pudenta, però res més). ¿Donde vamos? ¿Qué hacemos? Amb la baralla trencada pel no d’un poble, no els queda altra sortida que parlar amb naltros de país a país, de nació a nació. Ara ja podem signar convenis internacionals per fer camps de futbol a la Seu o solidaritzar-nos amb qui ho necessita de debó sense passar per la capital del país veí. Saben que han perdut, saben que el NO és la derrota del carceller i no hi poden fer res sense mostrar les debilitats d’una falsa democràcia que se’ls escola entre els dits i se’ls desfà a les mans.

Aquesta història depèn del que tu diguis aquest diumenge. No hi ha catàstrofe, només gestió de la realitat que ens ha tocat viure.

Diumenge jo diré que no! I tu?

La petjada número 200 del Cau comença a l’estil Màgic Andreu. És a dir, posant-me públicament una medalla recentment aconseguida. I és que dilluns passat el Tribunal DEA de la UOC va notificar-me la consecució de la suficiència investigadora en el camp de les Ciències Polítiques i de l’Administració. És gran cosa? No ho sé. Però fa il·lusió que valorin la teva feina aquells que porten més temps fent recerca universitària que no pas tu.

Un parell d’esforçats anys d’aprenentage doctoral i un treball de recerca que crec que serà consultable des de les pàgines del IN3, si ho he entès bé, validen l’inici d’una carrera investigadora que m’ha permès canviar l’ "estudiant de doctorat" per un més que merescut "doctorand" en la signatura de la meva adreça electrònica de la Universitat. Aquesta validació professional m’ha donat l’empenta que em mancava per reprendre una tasca que havia deixat una mica bandejada: Sóc prou bó per "sentar càtedra" i fer una tesi doctoral excel·lent? La tasca d’aquest estiu serà recuperar el fil i l’agulla desats en un calaix fa un temps i reprendre l’apassionanant feina de l’explorador social.

Però abans, deixeu-me fer un petit joc dialèctic a la recerca d’una definició per una nova professió: la del politòleg del coneixement.

L’etiqueta tot just esmentada, fruit d’una mescla de paraules que cada cop sembla més habitual en d’altres camps del coneixement com el del màrqueting i el món empresarial, no sé fins a quin punt és de collita pròpia. Jo no l’he escoltada ni llegida en cap fòrum sectorial, tot i que hi ha tant de món i tanta de proximitat entre acadèmics d’arreu que n’estic segur que en algun lloc ha pogut sorgir una terminologia semblant. Hauria de cobrar drets d’autor pel seu ús? De què em serviria sinó s’exten i s’adopta de manera generalitzada en el meu sector acadèmic?

Tota paraula ha de tenir una definició per tal d’estandaritzar-la i pemetren l’ús compartit entre les persones. Sinó fos així, no hi hauria manera d’entendre’ns de cap manera. Personalment, i com a primera aproximació al terme, m’agrada pensar que el politòleg del coneixement és aquell científic social que va més enllà de la recerca tradicional de les relacions de poder per introduir-hi les eines pròpies de la societat actual, l’anomenada societat dels media, de la informació i/o del coneixement -que tots aquests noms i d’altres ha rebut ja el nostre avançat i tecnificat món-. Un politòleg del coneixement parla de política del coneixement entesa com a gestió d’un entorn globalitzat per part dels gestors públics locals. Déu n’hi dó quina frase, no? Avui per avui tot gestor públic, tot polític local ha de ser capaç de destriar la informació i els recursos per oferir els millors serveis als ciutadans de la manera més econòmica, eficaç i eficient possible i la tasca del politòleg del coneixement és facilitar la feina d’aquests agents locals.

Podriem trobar-hi un sinònim menys pompós i parlar de politòlegs de proximitat. Podriem referir-nos a aquests professionals com una eina al servei de governs locals, les plataformes ciutadans i les organitzacions de petit abast i gran volada que sovintegen arreu del món i que intenten dinamitzar les relacions de poder i la batalla pels escasos recursos públics que es produeixen dia si dia també entre polítics que hi posen més voluntat que coneixements, potser.

Podriem parlar, manllevant terminologia aliena, que el politòleg del coneixement és un hibrid d’economista, jurista, polític i periodista amb una bona dosi de tecnòleg i, per què no, d’escriptor.

En un món cada cop més tecnificat, disposar d’un professional capaç de llegir l’entorn amb un instrumental tècnic polivalent, polièdric i innovador és un recurs valuós i que cal saber aprofitar amb mesura, enteniment i habilitat.

Modèstia? Per què es necessita la modèstia quan un no parla d’ell mateix i es refereix a un col·lectiu de persones que, iniciats en les Ciències Polítiques i de l’Administració, creuen en la polivalència i la practiquen tot adoptant un triple rol en el seu entorn quotidià.

El triangle humà del món polític i administratiu està conformat pel polític, pel tècnic i per l’investigador. Tres figures al servei del ciutadà. Un ciutadà que, al meu parer -i aixó no és un exercici acadèmic-, és exigent i vol conèixer la tasca que es cou en el triangle humà del món polític i administratiu per tal de valorar-lo i posicionar-se amb coneixement de causa.

El politòleg del coneixement, doncs, és l’encarregat d’analitzar els canvis en l’ecosistema polític global i servir-ne els resultats de manera entenedora i amb el triple llenguatge de polítics, tècnics i ciutadans. Per què al cap i a la fí, la gent és intel·ligent i el "papa Estat" que ho sap tot i només ha de donar resultats és la millor morfina per a la participació ciutadana sinó sap motivar la participació de la gent i els fa cas.

Sinó hi ha informació, com hi pot haver educació? Sinó hi ha educació, com hi pot haver coneixement? Sinó hi ha coneixement, com hi pot haver interès? Sinó hi ha interès, com hi pot haver participació? La feina del politòleg del coneixement és pouar en els gabadals d’informació política i administrativa globals per mostrar, informar i educar en les maneres de treballar de les administracions i, per aquesta via, donar els coneixements necessaris per a què els polítics gestionin, els tècnics executin i els ciutadans decideixin sobre qüestions que els afecten, però que cada cop demanden d’una actuació que els fuig de les mans.

M’en parlen a la feina, m’en parlen al poble, me’n parlen a…. Aquest matí, tot fent el cafè a l’estació he fullejat un d’aquests diaris que diuen que es dediquen a informar, un d’aquests periòdics que pots trobar arreu de Catalunya explicant les mateixes noticies. No parlo de premsa local i comarcal, més propera i directa, sinó de publicacions que amaneixen les noticies amb la visió que els és més favorable.

És divertit, arribar a la feina i fer una lectura transversal dels mitjans de comunicació a través d’Internet. Com poden canviar les coses segons qui ens les expliqui! Mare de Déu Senyor! Però el motiu d’aquesta petjada, no va per aquí.

Us en recordeu de la "mano negra"? La por a una força desconeguda servia fa cosa de dos segles per tenir atemorits als jornalers andalusos i fer-los treballar i apropar-se a l’amo protector que els assegurava la vida enfront de les forces irracionals d’aquests assassins. Heu sentit parlar dels violents grups anarquistes del tombant del segle passat? I dels bandolers? Tots n’hem sentit ha parlar, no? Quina basarda que generaven els maquis -aquells lladres perillosos i facinerosos que apareixien ben poques vegades al NO-DO franquista per mostrar-los com un perill public a abatre-. Ara, a principis del segle XXI, ens tica fer un pas més en aquesta espiral i aprendre noves paraules: Albano-kosovars. Aquesta és la nova nomenclatura de la por. Heu estat a Albania? I a la Regió Autònoma de Kosove? Us n’explicaria unes quantes coses, però -ara m’he enxampat jo mateix- en el meu viatge a l’antiga Iuogoslàvia en furgoneta tan sols vaig arribar a Drubovink. Catxis!-.

Bandes violentes, perilloses, els nous llops malèfics que roben a pobre gent aillada i sola. Eps! Els fets hi són no els nego. Això va de qüestionar interpretacions i gestió de situacions. No et recorda tot plegat a la pel·lícula aquella de l’Stanley Kubrik! Suposo que l’has vista no? És aquella on un grup de joves violents per naturalesa es dediquen a violar i assassinar impunement a tort i a dret tot cantant el Singing in the rain d’en Sinatra i bebent Moloka. Repeteixo: No dic que els fets no hagin succeït i siguin condemnables, seria d’il·lusos negar l’evidència i els fets, com ho seria negar la duresa de l’emigració de milers i milers de persones que, des de temps immemorials, han de deixar les seves llars a la recerca d’un pèl de fortuna i d’un molt d’estimació.

En el diari on he llegit la noticia s’aprofitava l’avinentesa per criticar un model urbanístic determinat. El model de cases aïllades i d’urbanitzacions i es recollien opinions favorables a les grans conurbacions densament poblades. Ai! Carai! Com sempre és a pagès, és la natura la culpable. És l’aillament rural en que crida l’atenció de la delinqüència organitzada. Ai! Carai! Pontifiquem d’aquesta manera i ja ho tenim tot solucionat! He viscut el temps suficient a Barcelona i a Taradell com per saber i descobrir que, estiguis on estiguis, les relacions amb el veïnat depenen de tu i no de la proximitat dels uns amb els altres. Viure més enxovats no pressuposa un major coneixement dles veïns. En el diari que he llegit es deia que, en una escala de veïns, tothom es coneix i se sap si algú és a casa o no. Bajanades! Com a molt arribes a coneixer els veïns del teu replà i amb prou feines! Diuen que els delinqüents s’amaguen en urbanitzacions, però que no va esclatar un pis a Leganès farcit d’explosius? Que potser hi ha menys delinqüència a ciutat? Que no s’hi roben pisos? Qui roba? Una guilla? Una guineu? Un senglar? Una aranya? Un mosquit? Benvolguts periodistes i sabis del diari, tant o més perill si voleu hi ha a les anònimes i individualistes ciutats com a les solitàries i allunyades urbanitzacions! Només cal donar un cop d’ull a les estadístiques per treure la bena dels ulls dels experts que utilitzen un fet per vendre pisos a ciutat, home!

Eps! Que amb això no vull dir que el model urbanístic de cases unifamiliars i aïllades sigui millor o pitjor, que m’agradi o em desagradi. Només dic que aprofitar-se d’aquesta situació per generar por i actuar de gos d’atura per mirar de recollir el ramat al corral urbà no em sembla gens ni mica ètic i em provoca nàusees.

Repeteixo que el model d’urbanitzacions aïllades i allunyades no és un gran model. Crec haver-ho escrit ja en comprobar la sagnia natural i de recursos municipals com els diversos polígons de la Creu de l’Aragall. No el defensaria mai aquest model. Crec que el gran encert del meu poble és haver establert el creixement urbà sense grans distàncies entre el nucli principal i les urbanitzacions, però aixó no té res a veure amb el perill i la seguretat. Això sí, és rendible generar por en la gent, la por dóna messells i els messells no es queixen, no criden, no parlen, es fonen entre màquines i estris de cuina i no fan cap esforç per resistir-se als cops de bastó del pastor i les queixalades del gos d’atura que els condueixen al corral.

Veig una foto de l’Edmund Hillary i no tinc més remei que aturar-me a llegir la noticia. M’agrada tant la força de la natura, em sento tant segur entre roures, alzines, pollancres i esquirols? "40 persones passen pel costat d’un escalador accidentat a l’Everest i no s’aturen a ajudar-lo". Aquí, aquí rau el problema. Si aquest fet ha arribat a la gent de muntanya. Si hem perdut les ganes demirar-nos als ulls, si ja no sabem repartir bons dies a qui veiem d’habitud, si la vida d’un sol individu ja no paga la pena, com coi volem estar segurs? Com coi volen que ens ajudem allà on tothom fa la mateixa cara de son i només s’atura per salvar-se el propi cul? Aquí està. Aquí està el nus de la qüestió. La societat està perdent la dimensió humana. Ara es confia més en les mecàniques estructures d’un sistema a la recerca de l’excel·lència i la perfecció que… L’ajuda mútua entre iguals no és un valor afegit que doni diners. Tancats en la nostra bombolla de vidre tan sols ens preocupem pels problemes d’altri quan ens toquen prop de casa o se’ns fiquen dins del menjador. Després, quan els tenim aquí, si que ens molesta que algú canti sota la pluja, mentres ens esbentra públicament. Ho! Que fort! Quin escàndol! Has vist el què li ha passat al meu veí! Li vaig a dir al senyor alcalde, que ell m’ho solucionarà!

I que fa el senyor Alcalde? Molt fàcil. "Augmenteu la seguretat, benvolguts veïns; i nosaltres us portàrem més policia experta en delictes violents". Possarem valles i reixats a les portes de les urbanitzacions i crearem oasis de felicitat, mentres la merda s’escola de portes enfora. Ja podem respirar tranquils, nois! Només ens cal tenir una escopeta sota el llit i esperar que la bofia enxampi les violentes bandes de llops que, com en els contes clàssics, envolten els nostres massos i només ens volen mal. Fàstic!

Ho sento, però no sé jugar en aquest joc, prefereixo ser com sóc: Sense res a robar i amb molt per donar i rebre.