El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Suposo que el fet d’hivernar fa que els óssos ens tanquem en nosaltres mateixos i reflexionem sobre el món que ens ha tocat viure. Ja he dit en altres petjades fetes des d’aquest mateix cau que no m’agraden els prepotents, ni els apòstols, ni els salvadors, ni els apocalíptics, ni els numantins. No vull ni arribar a assemblar-me a qualsevol d’aquests individus que es creuen els salvadors del món o els directors d’un ramat d’ovelles que els ofereixen la seva llana cada cert temps. Jo en tinc prou en anar fent, en anar vivint. Sóc suficientment somiatruites com per arribar a viure en un abocador d’escombraries i pensar que és un palau. Però quan has estat tocant la mort amb els dits, els somnis et donen una visió tant diferent de la teva situació!

M’imagino que t’estàs preguntant que coi té a veure tot això amb el títol de la petjada, no? Doncs bé, el títol és una paraula composta, una variació de la paraula democràcia formada per dos termes: idio (d’idiòcia =trastorn caracteritzat per una deficiència molt profunda de les facultats mentals) i cràcia (=domini, poder). La idiocràcia és el poder dels idiotes, una forma mal perfeccionada de la democràcia o poder del poble. No és una idea pròpia. De fet, hi ha tota una corrua de persones que han parlat del mateix tema, que se’ls ha titllat de radicals i d’alguna cosa més. No sé si algun d’ells ha perdut la vida per fer-ho. Jo el que sé és que en conec uns quants que han decidit implicar-se en la idiocràcia al màxim i ostentar alts càrrecs de representació en el món de la política, de l’espectacle i dels mitjans de comunicació, fins i tot. Suposo que és lògic. La gent es cansa molt ràpid de donar cops de mall a la roca del poder. És més fàcil apropar-se a ell i intentar canviar-lo des de dintre. Malauradament, el viatge és en dues direccions i normalment el camí més llarg el fa el filòsof de la idiocràcia, el poder pràcticament no és mou.

Potser sóc un pèl numantí en l’apreciació original del concepte d’idiocràcia i és que crec que la participació individual en els affairs col·lectius ha de sorgir sempre de la llibertat de la persona per relacionar-se amb el seu entorn i que, per ser lliure, és necessari tenir un accés proper als temes que afecten al col·lectiu en el que cal exercir aquesta participació. Com més intermediaris hi ha entre la qüestió que cal decidir i la persona que ha de prendre la decisió, menys llibertat es pot exercir a l’hora de decidir i més a prop de la idiòcia està el decisor. Per cert, qui ha de prendre la decisió és el ciutadà d’a peu, el membre del col·lectiu aquest que se’n diu humanitat i no un intermediari que viatge en cotxe oficial i que, a l’hora de prendre decisions, s’allunya de l’objecte o del subjecte sobre el qual ha de decidir.

No sé si és massa densa aquesta petjada, però ja se sap que a l’hivern els óssos estem cremant greix corporal, ens mengem una mica a nosaltres mateixos en una digestió constant que, a vegades, ens pot provocar pesantor d’estómac i, per què no, també pot alentir el funcionament normal de les nostres connexions neuronals.

La discràsia és el sistema de govern basat en la presa de decisions des del desconeixement. La manca de transparència d’una corporació local, un mitjà de comunicació "dirigit" a un públic concret i que només dona la informació des d’un determinat punt de vista, una classe política que serveix de pernil -a vegades un pèl florit, ja- entre la llesca del poder -les decisions que condicionen les nostres vides- i la llesca de la gent -els que patim aquestes relacions de poder on, qui més té, més a prop està del domini dels seus semblants-, un excés d’oferta mediàtica mostrant un determinat estil de vida, uns productes que et solucionen tots els problemes de l’existència, una … Tot ajuda a la mediatització de les consciències individuals i a la promoció del desconeixement generalitzat.

Segur que és la societat del coneixement? Segur que és la societat de la informació? Cada cop es necessita saber més per a poder decidir. Cada cop es necessiten més especialistes, més tècnics, més… Cada cop més especialitzats, cada cop més… Ara ja no n’hi ha prou amb saber les quatre coses del tros, cal saber també del canvi climàtic o de vés a saber quines altres coses. Ufff!

A mi m’agrada escapar una mica d’aquesta presó social i mediàtica. Internet és una bona manera de fer-ho, però cal estar alerta de no anar més enllà del que es pot captar. Tant poc transparent és un excés d’informació com el seu defecte. Però és que a mi m’agrada informar-me i escriure el que em vingui de gust. Parlar. Bé, en el meu cas escriure. Es perd tanta creativitat! Es deixa de banda tanta saviesa! Es perden tants coneixements individuals! Cada difunt sense memòries és una irreparable pèrdua per la humanitat! Si llegeixes, escriu, si us plau. Escriu o parla o… No et deixis entabanar per propostes ultramodernes. Si no saps fer fotos ni vídeos obra un bloc i deixa’t de propostes que demanen de tècnics, d’intermediaris. Escriu. Escriu i guarda. Escriu que tens ànima. I escrivint aprendràs a valorar als altres, a fer propostes, a viure i prendre les teves decisions. Escriu i oblida’t de grans produccions. Tu pots fer el guió de la teva vida. De tu depèn que sortim d’aquesta idiòcia social que ens envolta. Escolta als altres i tradueixo al teu llenguatge. Tu també tens cervell, tu també el pots utilitzar. Crec que tothom ha de tenir el seu espai d’expressió, ha de ser capaç d’allunyar-se de l’oferta que ofereixen els grans mitjans, mirar-se la informació des d’una distància prudencial -la prudència la pot fixar cadascú, és clar- i dir-hi la seva sense complexes. Avui en dia ja no val allò de: "Oh! És que jo d’aquest tema no en ser res, saps". Hi ha suficient informació per opinar, per dir, per respirar i per actuar en conseqüència. La capacitat de treure el soroll de la informació, de separar el gra de la palla, de no deixar-se influir pel to de les informacions és fonamental a l’hora d’apropar-se als fets (=el que diuen que són els fets, és clar) i de prendre una actitud crítica enfront del que t’expliquen. Per decidir per tu mateix has de ser un incrèdul. I, és clar, comença per dubtar del que t’he dit fins ara. Vés a saber, potser és un mal son d’un ós en hivernació.