Espanya, el país dels morts?

Un país antidemocràtic és un país mort.

Un país democràtic a mans de polítics antidemocràtics és un país mort.

Un govern corrupte porta un país viu a la mort.

Espanya quina mena d’estat és, ens demanem, i encara més important, quina mena de país voldria ser, de vius o de morts? Realment, de veritat, ara mateix espanya és un estat apocat, acomplexat i violent. Per molt que ho intentes, una majoria prefereix de ser al país dels morts, segons els seus mitjans (bé que subvencionats), els seus funcionaris, i la seua història. Per molt que ho intentes, és així, per ideologia, per convicció, per comoditat, per tradició. Espanya se sent atreta pel franquisme, malgrat allò, malgrat la història i malgrat els morts, malgrat el recorregut antidemocràtic del segle XX. El segle XXI no penseu que millorarà en el rànquing d’un desig diferent.

L’única manera d’eixir d’aqueix atzucat és amb un lideratge valent. No és el cas. Sobretot perquè la majoria de responsables polítics a Espanya són còmodes i s’estan molt còmodes liderant un país de morts. Ells diuen que no, naturalment, que és preferible això, aquest interminable recorregut d’una història de morts, que no el camí de la llibertat que han iniciat a catalunya (una majoria), València (una minoria), les Illes (uiiii), i el País Basc (una minoria). El país dels morts argumenta que aqueixa llibertat no necessita arguments, i l’aixafa amb les eines de sempre, la repressió. Els que cerquen la llibertat no argumenten sinó raons, pacientment i pacífica. Els uns diuen que mai de la vida. Els altres que camí envant sense perdre l’horitzó. No n’hi ha trobada: caixa o faixa. Contra la força, la raó. O d’una altra manera, contra el creacionisme, la ciència. Contra el desig, el garrot. I mentre el garrot aguante, l’horitzó serà físicament horitzó. Aqueixa és l’argumentació màxima del país dels morts.

Caldria tornar a llegir Dant, o repensar per què Ulisses és l’únic viu al qual se li va permetre de baixar al país dels morts i tornar. Que del país dels morts no torna ningú. Ningú que coneguem de veritat. I nosaltres ja fa massa temps que hi convivim, per la força i la violència dels morts.

Un pensament a “Espanya, el país dels morts?

  1. Ens voldràn morts (els uns i els altres). Però no els hauriem de posar-los fácil: ens voldràn callats i submissos (els uns i els altres); però sabent on som i qui som, i sabent també a qui tenim davant (i al costat i al darrera), hem de ser resilents i intentar que la por -qui no en té, de por (més enllà de consignes)?- no ens paralitzi.

    I que tampoc ens paralitzi els prejudicis: el creacionisme és una teòria científica tant vàlida com ho pot ser la teòria de l’evolució.

    Un país pot estar mort per decret de les seves autoritats, però aquestes no podrán matar a tots els habitants, ni volent-ho. Sempre hi haurà algú que no será vençut per la mort, ni mort! I aquestes persones que no tenen por a la mort -respecte sí, però pas por- oferiran el seu menyspreu a les persones que idolatren la mort i la mentida.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *