QUIM TORRA, PRESIDENT DE LA GENERALITAT.

Vaig seguir el debat d’investidura de Quim Torra amb molt interès. Tenia més o menys clar que tindríem president de la Generalitat. Que, per molt partidistes que fossin els partits polítics independentistes, en un moment en que les institucions espanyoles ens estan fuetejant sense miraments, ens replegaríem i conservaríem la Generalitat. Ni que sigui reduïda a la mínima expressió i al màxim escarni.
D’entrada hem solucionat un problema i hem recuperar la nostra institució. Ja que aquesta institució existeix, per molt autonòmica i controlada que estigui, més val que la tinguem nosaltres que no pas que la tinguin ells. No anem sobrats d’eines, ans tot el contrari, en necessitaríem unes quantes més.
En aquest sentit, estic content d’haver recuperat el govern. I n’estic especialment satisfet perquè la majoria independentista del Parlament és molt meritòria. Tenint en contra tota la maquinària espanyolista, institucional i oligàrquica, reixir electoral contra ells ha estat quelcom extraordinari, literalment èpic i sense cap mena de dubte heroic.

I per a ells ha estat una desagradabilíssima sorpresa. Pensaven que tenint-nos segrestats a través del 155 i de totes les cacicades que fa anys i panys que perduren – del 1936 ençà, en realitat – ens vencerien. I, si no és per la força bruta, ells no ens vencen mai, vet aquí.

Ara bé, l’anterior és el que diu el meu jo més possibilista i convergent (convergent en el bon sentit de la paraula convergent, que és el que en el fons, em sembla que sempre seré); el meu alter ego, el d’Estat Català, més arrauxat i més impacient, no veu les coses ben bé igual. Deu ser perquè aquest meu alter ego és cupaire…

L’un va per l’altre (el convergent pel cupaire o el cupaire pel convergent, vull dir…).
El cas és que el meu jo cupaire està disconforme amb tot el que portem fent des del moment que, en comptes d’arribar fins al final amb la República, els uns van fugir, els altres van comparèixer a uns tribunals estrangers i tots plegats, CUP inclosa, van acatar l’article 155 CE. Aquest interpretat com els hi va sortir de les vísceres i l’engonal a la tríada PP, PSOE, C’s. I es van presentar a unes eleccions que, així, van legitimar el cop d’estat oligàrquic espanyol a Catalunya.

I han continuat en la mateixa línia: en comptes de no tolerar que Carles Puigdemont no pogués ser investit president, s’ha canviat fins a quatre vegades de candidat. Si això no és sometre’s al poder espanyol, els meus collons són un rosari. En Joan Ballester i Canals va dir allò de que la prudència no ens faci traïdors. Jo no parlaria de traïdors amb tantíssimes hòsties rebudes. Però sí que parafrasejant el patriota diria: que la prudència no ens faci incoherents, per no dir directament: que la prudència no ens faci imbècils. Potser sent coherents i no sent imbècils en trindríem prou per arribar a ser independents. Potser.

El meu jo cupaire també pensa que, pel que ens deixaran fer els espanyols, recuperar la Generalitat potser no paga la pena. Ja ens han dit que els seus comptes continuaran ocupats. I una vegada més es plantegen si han de complir la paraula donada o no (en aquest cas pel que fa referència a retirar la seva visceral, engonal i anticonstitucional manera d’interpretar el 155 CE). Ells ens consideren –i ens tracten- com a un poble colonitzat, com a sub-ciutadans. I la tragèdia és que ens hi deixem tractar, que tenim l’ànima d’esclaus.

El meu jo convergent -que darrerament era el jo d’ERC, molt més conformista que el PDECAT- pensa que, si més no, això servirà per a que els funcionaris de la Generalitat, que són molts, siguin dirigits per la gent que ha guanyat les eleccions a Catalunya i no des de Madrid. I això probablement sí que és important perquè el PP, el PSOE i C’s, gràcies al 155 CE, porten sis mesos fent anticatalanisme des de la Generalitat. Qualsevol que hi treballi us ho podrà explicar.

Amb aquesta diferència d’enfocs i de sentiments encaro la presidència de Quim Torra, una persona honorable i patriota a qui li cauran a sobre les hòsties de totes les espanyes abans que s’atreveixi a dir “bon dia”. Per això, més enllà de la meva ànima cupaire, li reconec el seu patriotisme i la seva valentia. Espero que siguem dignes d’ell, perquè el més fàcil era no fer el pas i continuar escrivint i editant llibres. Gràcies, president! Visca Catalunya lliure!!!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *