OBAMA és negre?

Es parla de Barack Obama com del flamant candidat negre pel Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units. Si som rigorosos, veurem que això no és exacte. L’afroamericà Obama és fill d’un pare negre d’origen kenià i d’una mare blanca americana. Més enllà de l’evident mestissatge, el que més interessa remarcar és que en el món de la globalització han de caure encara moltes fronteres, incloses, sobretot, les mentals. Això també s’ho hauran d’aplicar els votants potencials del Partit Demòcrata, que sembla que només amb un ticket potent Obama – Hillary tenen possibilitats de tornar a llogar la Casa Blanca per quatre anys, si més no…

Vaig apostar ben aviat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/40568] per l’esperança que Barack Obama representava per als Estats Units d’Amèrica i celebro no haver-me equivocat. Veia clar que un perfil com el del senador d’Illinois -a qui, aleshores, jo considerava encara un negre– representava una il·lusió de canvi per al seu país i el món… sempre que els nordamericans estiguin, poc o molt, disposats a canviar.

I “yes, we can”. Pels indicis que hem vist durant tots aquests mesos, sembla que això és possible. De tota manera, la veritable cursa vindrà ara, i segur que John McCain no és cap angelet. Li pesen l’edat i el desastrós llegat de Bush, però els republicans -més o menys neocons- disposen sempre de molts ressorts. Representen, ells més que ningú, les entranyes del Sistema…

I, per això, la necessitat d’un ticket Barack Obama – Hillary Rodham Clinton sembla més òbvia que mai. Tot i la seva arrogància, l’exprimera dama ha demostrat coratge personal, visió estratègica i capacitat política. I els sectors en els quals el seu missatge té incidència -els hispans, entre d’altres- és complementari a les nombrosíssimes fidelitats que recolzen Obama.

Aquest, com dic, no és pas un negre, sinó un fill molt espavilat d’un món no solament global, sinó multiracial i intercultural. A més, si el de Hawai fos totalment de color, ho podríem reconèixer tranquil·lament sempre que això no contingués -i més als EUA- cap matís racista. Com que, de fet, no ho és, dir-li negre sí que és contribuir, efectivament, al prejudici…  

I és que -si ens creiem un xic que som en una nova època- ja és hora que les fronteres de qualsevol mena -incloses les mentals, insisteixo- caiguin arreu. I també cal que els EUA sàpiguen reposicionar-se en el món quan la guerra d’Irak ha demostrat que el seu lideratge ja no és inqüestionable.

La mirada de la història és molt llarga, però l’hegemonia americana només dúra d’unes quantes dècades ençà. Barack i Hillary, si no tinguessin química personal -que seria fumut-, hauran d’anar-ne a comprar. Un senyor que no és ben bé blanc i una senyora que aporta, amb fermesa, els valors de progrés de la dona: un tàndem gairebé indestructible…

…amb permís de Wall Street i el seu agent McCain, vell pistoler. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*