Poemes de RESTAURACIÓ i d’ESPERANÇA de Maria Victòria Secall

Des de Mallorca m’arriba prest el darrer poemari de Maria Victòria Secall -sí, la blocaire amiga, sensible i tenaç d’El pèndol de petites oscil·lacions, que podeu trobar si cliqueu Victòria als meus enllaços. Lector esporàdic de poesia com sóc -admeto que de més jove n’havia llegit força més que no pas ara-, m’he permès d’oferir-vos la meva antologia particular de Gramòfon de runes.

Poèticament, aquestes runes conformen la vindicació d’unes dones maltractades, humiliades, vexades, escarnides, rompudes… Amb la por i el patiment de les quals em solidaritzo del tot, com bé sap l’autora. Home com sóc -i cal dir que a molta honra-, he procurat habitualment foragitar el mascle que, malgrat tot, porto a dins. I també he volgut mirar el món en femení, que no sempre és tan fàcil… 

Claredat:
                  Un paisatge de dones
                   m’omple la mirada.
                   A l’inrevés d’una bena als ulls,
                   per veure-hi clar”.

                                                         Memòria:
                                                                      
Com sorra als ulls
                                                                        que el vent de llebeig aixeca,
                                                                        així em vénen a camí
                                                                        els rastres de les dones
                                                                        que ens han precedit”.

Plor:
                   “Llàgrimes i dol infinit,
                    aferrades al gramòfon de les runes,
                    al murmuri dels infants morts de fam
                    mentre els bressolaven”.

                                                         Mort:
                                                                          
Els abismes de silenci
                                                                             esdevenen assassins,
                                                                             tant com els botxins”.

Presó:
                  
“Empresonades a la casa de la guerra,
                    a la caravana de l’espoli.

                    Menystingudes per la ira i la recança,
                    per la por i la ceguesa.

                    Atemorides pels remordiments.

                    Indignades per la guerra
                    o la injustícia, debades”.

                                                    Rebuig:
                                                               
D’altres foren llançades
                                                                 pel penya-segat en néixer,
                                                                 només per no ser mascles,
                                                                 com Atalanta, rebutjada pel pare.

                                                                 Cap crit no ofegarà 
                                                                 
la música que arriba per lloar-les,
                                                                 malgrat que encara és lluny
                                                                 i sona indesxifrable”.

Ulisses: 
                    
“Volem la nostra Ítaca: la casa de l’amor,
                      no pas de la nostàlgia i del poder,
                      no pas de la venjança i la propietat,
                      la casa de l’amor pastada a mà,
                      no pas fer veure que una fa
                      i anar desfent, mentre s’espera,
                      no fos potser una ofensa no esperar”. 

                                                     Trajecte:
                                                                   
Les dones que ens han precedit
                                                                    ens mostren un camí”.

Cel:
                     “Nosaltres ens aixequem!

                      Com ocells, per instint,
                      alcem el vol”.

Tal com diu Elisenda Farré en el pròleg, “els poemes de Maria Victòria Secall ens endinsen en una travessia cap a una mirada nítida, un coneixement genuí que cerca fer audible el cant silenciat de la dona”.  En els seus versos -poblats d’imatges punyents, de símbols diversos, de vitalitat ferida, d’aposta per una altra albada- hi trobem motius de meditació. Sobre un món que, des d’una condició humana renovada, hauria de ser capaç d’acollir-nos millor, sigui quin sigui el sexe. Capaç de fer-nos assolir molta més felicitat. Capaç d’alliberar-nos.      



4 pensaments sobre “Poemes de RESTAURACIÓ i d’ESPERANÇA de Maria Victòria Secall

  1. Gràcies per acompanyar-me en aquesta travessia de fer audible el cant silenciat, per escoltar el gramòfon de les runes que ens ho explica, i per unir-vos a la proposta d’un món més ple de vida i menys de mort. Joan, m’he sentida molt entesa. Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*