En els darrers anys, les identitats semblen el centre de l’univers. O, si em permeten la metàfora d’acord amb els darrers descobriments astrofísics, sembla el gran forat negre del centre de la galàxia al voltant del qual giren les estrelles i es va menjant la matèria circundant. I no parlem precisament d’aquelles identitats clàssiques, les
Sebastià Alzamora, Ràbia, Proa, Barcelona, 2022, 200 pp. La lectura de les primeres planes de Ràbia, darrera novel·la de Sebastià Alzamora, inspira una sensació de devastació absoluta. La llum abrusadora de l’estiu dibuixa un paisatge després d’una batalla sisífica i sense esperança. Fa pensar també en La terra gastada (The Waste Land), aquest llarg i
Douglas Murray, La guerra contra occidente, Península, Barcelona, 2022, 408 pp. En els darrers anys he arribat una polèmica conclusió: la nova dreta, estudia filosofia; la nova esquerra, estudia religió. És com si s’haguéssin invertit els papers tradicionals. Sense un marxisme viable, amb el motor de la lluita de classes desmantellat. Amb un anarquisme concentrat
Nota: Article que publico aquesta setmana en traducció al turk a la revista Politeknik En els darrers anys, es debat intensament sobre les transformacions en els sistemes educatius. Es parla des dels analistes, els columnistes periodístics, les autoritats, els acadèmics, o certa indústria de la innovació educativa. Ho expliciten els textos legislatius, apareix el terme