Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 de febrer de 2023
2 comentaris

La guerra contra occident

Douglas Murray, La guerra contra occidente, Península, Barcelona, 2022, 408 pp. 

En els darrers anys he arribat una polèmica conclusió: la nova dreta, estudia filosofia; la nova esquerra, estudia religió. És com si s’haguéssin invertit els papers tradicionals. Sense un marxisme viable, amb el motor de la lluita de classes desmantellat. Amb un anarquisme concentrat en temes menors i allunyat de l’estudi. Amb un activisme social pròxim al mil·lenarisme, la nova dreta gaudeix atacant les fràgils bastides sobre els quals s’havia muntat l’entramat ideològic dels seus adversaris. 

Això és el que pensava mentre llegia La guerra contra occident, de l’assagista i periodista britànic Douglas Murray, autor també d’una altra obra polèmica, la massa enfurismada, que contenia importants càrregues de profunditat contra la nova correcció política. 

Aquest llibre carrega fonamentalment contra les noves teories dominants entre l’activisme progressista, una vegada orfe de causes comuns i que fa servir causes particulars, i no massa ben estructurades, com a una mena de nova addicció. I aquí, aquest autor de l’elit britànica, antic alumne d’Eton i Oxford, dispara a matar. Així, desmunta les noves teories contra el racisme, i el racisme (racista i determinista) de l’antiracisme oficial (Black Lives Matter) perquè ha substituït la raonable i moralment inapel·lable lluita per la igualtat racial, per una mena d’agressiu racisme antiblanc, que considera que tot allò que té a veure amb la civilització occidental ha de ser discutit i destruït. I en això, documenta nombrosos elements de revisionisme històric (l’obsessió per dibuixar occident com a societat racista per naturalesa, i com a culpable de tots els mals de l’esclavitud), mentre que s’absté d’explicar que (malauradament) és transversal a totes les societats humanes, i només a occident s’han pres mesures per combatre’l (només cal pensar què succeeix a l’Àsia o a l’Àfrica, on sovint la discriminació racial, no només és de fet, sinó de dret. Això vol dir que Murray ataca profundament el gir inquisitorial que estan prenent les institucions acadèmiques oficials (especialment les universitats nord-americanes) on un activisme agressiu contra tota dissidència està acabant amb la llibertat d’expressió i pensament, un nou maccarthisme d’esquerres.  

És normal, doncs, que bona part de les societats occidentals combinin un reaccionarisme ideològic combinat amb cert ressentiment contra el món acadèmic i universitari, on la correcció política ja hagi esdevingut una mena de dictadura. De la mateixa manera (i aquí es fica en el meu àmbit el de la història), l’autor es queixa, amb raó, que cert revisionisme històric no deixa de representar una tergiversació del passat, en el sentit que, per a bona part dels activistes, qualsevol cosa està mediatitzada pel paper de l’esclavitud, el racisme o el patriarcat, i això acaba sovint amb un relat desconflictivitzat, completament maniqueista i amb un nivell de profunditat de contes políticament correctes d’infantil. L’autor ens recorda, amb raó, que la vergonya de l’esclavitud no és exclusiva de les societats euorpees, que els principals trafincants de l’era moderna ençà han estat els àrabs, i que actualment la immensa majoria de l’esclavitud moderna (uns 50 milions) es concentren a l’Àfrica, Índia, Paquistan i la Xina. 

  1. Una altra bona reflexió, suggerent i clara.
    Però reflexionar, en aquests temps de barbàrie i ignorància militant, sembla limitat als suburbis intel.lectuals. El festival demagògic arrasa, ens cal refugiar-nos per pensar.

  2. Molt interessant Douglas Murray. Nosaltres tenim “LA EXTRAÑA MUERTE DE EUROPA”, bàsicament per substitució de població i cultura.
    L’associació Èdip Rei, contra l’exclusió jurídica, considera que una societat desenvolupada no pot subsistir sense unes regles del joc, sense unes prohibicions.

    Per tant, no es poden aprovar lleis i constitucions que no es volen respectar.
    Per exemple: si volem que, en cas de guerra, únicament siguin obligats els homes a lluitar, com passa a Ucraïna, aleshores no podem aprovar el dret de NO DISCRIMINACIÓ PER RAÓ DE SEXE, ja que fer tal cosa implica acceptar la incoherència i CENSURAR a tots aquells que esmentin que aquest dret no es respecta, com li va passar el juny passat al catedràtic de la Universitat de València Ferran Suay.

    O sigui, que si la Constitució diu que no es pot discriminar ningú per raó de sexe, tampoc es poden discriminar els home ni els nens mascles, per molt que la societat ho accepti.
    ediprei1@gamil.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!