Espai de Dissidència

Nota: Article que publico aquesta setmana en traducció al turk a la revista Politeknik

En els darrers anys, es debat intensament sobre les transformacions en els sistemes educatius. Es parla des dels analistes, els columnistes periodístics, les autoritats, els acadèmics, o certa indústria de la innovació educativa. Ho expliciten els textos legislatius, apareix el terme en les directives europees i es reclama des d’organismes internacionals, molt especialment des de l’OCDE. En resum, des dels mitjans s’ha elaborat un discurs segons el qual tenim una escola del segle XIX, amb professors del XX, alumnes del XXI on hem d’educar (suposadament) per al futur.

Tanmateix, a l’ hora de consultar la lletra petita, no és difícil assistir a un espectacle pirotècnic en què les propostes resulten regressives a tots els nivells. El segle XXI, almenys als països occidentals, ens ofereixen més desigualtat, més precarietat, menys futur.  D’aquí la necessitat de “transformar” els sistemes educatius per adaptar-los a un futur de precarietat i desigualtats creixents.

Alguns experts com el luxemburguès Nico Hirtt, especialista en el que s’anomena “Competències Bàsiques” consideren que, després de tota aquesta pressió per modificar el dia a dia de les aules, i el que succeeix o alguns voldrien que succeís dins d’aquestes, ens trobem davant els creixents efectes de la “Quarta Revolució Industrial” (Schuab: 2016). Segons aquesta teoria, al llarg dels propers anys, la creixent automatització de processos productius, la informatització intensa, farà prescindir centenars de milions de treballs en el que serien els àmbits específics de professions de qualificació mitjana o mitjana-alta, pròpies de les classes mitjanes.

Probablement és aquest últim factor el més decisiu a l’hora d’interpretar el sentit de les transformacions proposades des de les autoritats educatives.  Si durant el paradigma de la creació dels estats del benestar a Occident (i també a tot el món, durant els períodes de descolonització i les independències d’Àfrica i Àsia) la idea consistia a crear sistemes el més igualitaris possibles amb l’ànim de fer convergir nivells culturals de classes socials i de països,  ara mateix tenim un corrent de singularització, autonomia metodològica i curricular que, en el fons, tracta de donar forma concreta als creixents processos de segregació educativa que es van produint molt especialment a Europa i als Estats Units.

Durant les darreres dècades del segle XX, amb l’assumpció del neoliberalisme com a doctrina social i econòmica, ens trobem davant veritables onades de privatització i retallades que van afectar molt especialment països en vies de desenvolupament. El mecanisme resultava simple. Molts governs acudien al Fons Monetari Internacional o al Banc Mundial per poder emprendre polítiques de desenvolupament (tot i que en massa ocasions per salvar-se de la fallida en un sistema d’asimetries en el comerç mundial). A canvi, i com recordava l’antic Premi Nobel d’economia (i exdirector del BM) Joseph Stiglitz, s’imposaven mesures draconianes que obligaven els governs a posar al mercat els serveis públics, molt especialment l’escola, que en molts casos, passaven a ser de pagament i solien tenir dramàtiques conseqüències deixant de banda milions de famílies,  excloses del coneixement, la cultura i la formació professional. En certa manera, d’aquesta manera ofegaven els sistemes educatius d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica per impedir el sorgiment de classes mitjanes o professionals que en una generació poguessin tenir prou capacitat d’oposar-se a un ordre econòmic mundial que els perjudicava. De fet, bona part de les revoltes del nord d’Àfrica i Orient Pròxim de 2011 tenien molt a veure amb la profunda insatisfacció d’unes minories que, malgrat múltiples dificultats, havien accedit a una bona formació, i que, en canvi, no disposaven d’oportunitats laborals decents.

Molt probablement aquestes polítiques van enfonsar la reputació d’occident als països en vies de desenvolupament, i van facilitar la penetració de capital, inversions i obertura comercial amb potències emergents com la Xina i l’Índia, que, a diferència dels Estats Units o la Unió Europea, no imposaven condicions tan dramàtiques com les antigues potències colonials. En el cas de bona part dels països asiàtics, a més, estan adoptant sistemes educatius exigents i meritocràtics que recorden precisament els models europeus que van anar abandonant-se a partir de la dècada de 1990, més en la línia de privatitzacions, retallades i receptes pedagògiques que, a la pràctica, han servit per enfonsar a poc a poc els nivells de coneixement de les noves generacions. I entre aquestes mesures, tenim l’enfocament competencial, que “tuneja” (és a dir, individualitza) cada centre, aprofundint la segregació i singularització que contribueix a aquesta sensació generalitzada d’atomització tant educativa com social.

Les estadístiques indiquen que, contràriament al succeït fins als anys vuitanta, mitjançant els processos de globalització neoliberal, la distància econòmica entre països ha anat disminuint. No obstant això, internament les societats s’estan polaritzant a tots els nivells. Una polarització econòmica, entre menys rics cada vegada més rics, classes mitjanes cada vegada més pobres, i pobres cada vegada més exclosos del sistema. Però també una polarització cultural i educativa, amb sistemes segregats, que comporta fins i tot polarització política i de valors. De fet, ja l’historiador Tony Judt el 2010 ens advertia que la pèrdua de referents comuns podia fer invivible qualsevol societat. En els últims anys hem comprovat que tenia raó. I precisament els sistemes educatius han estat un dels artífexs per arribar a aquesta situació. És una de les transformacions educatives que han tingut efectes més perversos que benèfics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!