Espai de Dissidència

Sebastià Alzamora, Ràbia, Proa, Barcelona, 2022, 200 pp.

La lectura de les primeres planes de Ràbia, darrera novel·la de Sebastià Alzamora, inspira una sensació de devastació absoluta. La llum abrusadora de l’estiu dibuixa un paisatge després d’una batalla sisífica i sense esperança. Fa pensar també en La terra gastada (The Waste Land), aquest llarg i depressiu poema de T. S. Elliot en què es recrea en el paisatge devastat dels elements naturals com a metàfora de la desolació de l’Anglaterra posterior a la Gran Guerra.

Un home de mitjana edat, de la qual transcendeixen pocs elements biogràfics per fer-lo, en certa mesura, reconeixible entre aquesta espècie creixentment assenyalada per la correcció política com a encarnació del mal, sobreviu en una àrea residencial d’una illa lliurada en cos i (sobretot) en ànima, al turisme. I la devastació física del paisatge s’uneix amb la humana, amb la desestructuració de les relacions recollida notarialment com un inventari de fracassats. I, el narrador i protagonista (amb una primera persona vibrant i d’una estremidora veracitat) viu sol, després de fracassos professionals i familiars, amb l’única companyia de la Taylor, una gossa sense pedigrí, de gran tamany i capaç d’oferir un afecte i amor incondicional des de l’asimetria de l’espècie. L’amor entre narrador i gossa és sincer, fidel i correspost, una estranya reminiscència d’un món on els afectes fluctuen com valors en borsa i la fidelitat resulta escassament raonable en un món de consum (i addiccions) compulsives.

La història, breu, i centrada en escassos dies, i amb uns secundaris interessants, és una trama simple, esquemàtica, gairebé inexistent, sobre la relació entre amo i gos. I fa bona la dita atribuïda a Diògenes d’Atenes segons la qual, a mesura que coneixem millor les persones, més estimem el nostre gos. Tanmateix, la trama és el de menys. Es podria considera que estem seguint amb una càmera invisible la vida quotidiana d’un home trist, solitari i deprimit amb la seva gossa. I tanmateix, el veritable protagonista és el paisatge, físic i humà, desgastat, en què alguns descripcions apleguen geografia física, humana i econòmica, sociologia, filosofia, per constituir una cartografia de la desolació.

Tothom és conscient que Alzamora parla de Mallorca, i ens guia per aquesta mena de no-llocs turístics com podrien ser Magalluf, on el proletariat europeu cohabita amb l’illenc (o amb el transportat des de la península) a partir de la mútua ignorància i la compartició de la degradació humana en un món desesperançat. Un món desesperançat a ritme de conga etílica, agressivitat salvatge, sexe banal i tendència a afectes autodestructius.

I vet aquí que aquesta precària harmonia es trenca sobtadament quan algú enverina la Taylor, la darrera taula que sura del naufragi. Tanmateix, això no precipita res, sinó que accelera la deriva que enfonsa el protagonista en la tristesa nihilista. Un protagonista que, probablement, també posseeix una dimensió col·lectiva.

Els analistes tenen aquí un ampli espai per interpretar tots els elements simbòlics d’una novel·la, que en el fons és una mena de prosa poètica que ens podria recordar el pessimisme vital de T. S. Elliot. Només dir que el final (que en realitat no és tal, perquè no es veu aquí una estructura de novel·la, i pràcticament totes les trames queden deslligades) ens porta el protagonista a les catacumbes. Les mateixes catacumbes on ens anem confinant bona part dels companys de generació d’Alzamora, quan tenim prou perspectiva per adonar-nos com hem deixat que el nostre món s’hagi anat enfonsant en el pantà de la globalització neoliberal. Una globalització que en té poc de “neo”, i encara menys de “liberal”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!