Este estiu que passarem, jo el passaré entre la serra de Godall i els plans de la Galera. Si pregunteu per mi, pel pastor, lo del mono blau, segur que més prontet que tard algú vos en donarà les referències, potser fins i tot les coordenades. Estic content. Torno a la serra, però no a
Heus ací, amiga, la nostra vida trenada calidoscòpicament per fer-la possible sense plorar, per deixar que a voltes estiga trist, més trist que mai i més ferit que mai. Va ser un metge qui em digué que era fort, que pertanyo al grup dels supervivents i que ja mai més estaria sol fent front a
No vull dir que no m’agrada la primavera. Senzillament, la meua sístole i la meua diàstole casen més amb els núvols i els ruixats. No vull dir que no m’agrada la primavera, senzillament durant estos mesos radiants de llum que ara tot just comencen, busco en l’ombra dels arbres un nou compàs vital (un alè
Pell de magrana. Color de cel de tardor. Somriures absents.
Més sagrat que el blat és lo calostre de la mare. Rostres estranys que vetllen de nit. Vull escriure si plou.
Les meues patilles hi son. Estan presents. Estan allà on vaig, només faltaria. Patilles son patilles. I ara ja sí han quedat assimilades al paradigma de la meua realitat, irreversiblement. Passaran les hores, passarà fins i tot este post, però les meues patilles no passaran de qualsevol manera ordinària. Sempre a punt, tant com puc.