Els capvespres del diumenge no són melancònics, sinó lents. No hi ha diumenges avorrits, sinó lents, estables. Avui és el dia que en faig trenta-vuit i sospito que voldria per sempre un aniversari com el d’enguany. Sense gaires cerimònies, amb converses amables i pausades. Anar passant les hores, les coses senzilles, per sempre. El meu
Un oasi en cada desert, més enllà de les emocions: Perseguir els carrers amables. Un oasi de pagament, un ‘blues’ per a sobreviure. La voluntat de persuadir, l’obligada propaganda. El guirigall, la catarsi, la solitud que camina. La gentada, tots els sorolls. Tots els desitjos emmudits. Dècades i més dècades. Cada dia passen coses, els
La música del mar i del Mestral i la dansa de les margarides, dels prims canyars i de les roelles que dibuixen el caminet de verd, inventen paraules ben senzilles per a un futur o per a un nou destí. I el sol que a la platja fa mirallets, allà on el rocam sempre està
Conten que mon iaio Antonio sempre tenia un llibre de l’editorial Austral damunt de la tauleta de nit. I era una antologia de poemes d’en Machado. És un llibre, és clar, que li tinc un especial afecte, desat en un lloc destacat de la meua biblioteca. Jo no sé quins poemes del Machado agradaven més
Avui en faria cent. Cent primaveres a la Terra, a la seua Segarra, reescrivint les ‘Cròniques’ amb la mateixa velocitat i bonhomia en que responia a les entrevistes. No sé per què sempre m’ha fet l’efecte que en Pedrolo escrivia a rampellades i gaudint de la nit, després d’haver madurat el relat mentalment. Com podríem