Un oasi en cada desert,
més enllà de les emocions:
Perseguir els carrers amables.
Un oasi de pagament,
un ‘blues’ per a sobreviure.
La voluntat de persuadir,
l’obligada propaganda.
El guirigall, la catarsi,
la solitud que camina.
La gentada, tots els sorolls.
Tots els desitjos emmudits.
Dècades i més dècades.
Cada dia passen coses,
els dies no compten gaire.
Núvols rere les finestres,
edificis rectangulars,
les llums que fan pampallugues.
Tot és incert, ningú entén res.
Ningú coneix la sortida.
L’ase dels cops esbufega,
té son, no té ganes de res.
Avui, diumenge, i demà més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!