Qualsevol despistat callaria, però jo també reneixo quan la sento i no defalleixo en el delit d’enaltir-la i festejar-la amb els llorers pels camps d’oliveres i els camins d’ametlers florits, amb el cor i el cap i el pit, en cada bri d’esperança que no és meu, sinó per ella, aurora, migdia, vespra, tant murri
Les tardes bones són les dels dissabtes. Fan de bon treballar, car hom imagina que són les més cares, les que permeten lluitar amb un cert avantatge. També ho són, ai l’as, les dels diumenges. La diferència entre ambdues rau en la incertesa i la sensació de velocitat. Per exemple: Hom coneix la dita ‘fer
Passejant a soles, qui es pregunta res al marge de la hores? La conversa és muda i el cor batega ràpid -sense adonar-nos-en- i deixem per a demà tot allò que ens envolta. Hem estat, de la poesia, la bella imatge de l’alba. Indefugibles deserts, com la massa del cilindre que empeny el pèndol d’un