Conta la Viquipèdia que el 1519 els espanyols es van instal·lar al palau de Moctezuma: ‘Hernan Cortés, cap dels conqueridors, va dirigir el setge i la batalla de conquesta, una autèntica batalla naval, ja que la ciutat estava envoltada per aigua. Mèxic va caure el 13 d’agost del 1521 i amb aquesta tot l’imperi asteca.
Ahir, havent sopat, també vaig sortir a passejar amb la Lia pel passeig. Poca gent, en estes hores. Només la remor del mar, només aquells quatre gats que, com jo, mos agrada gaudir de la calma de la nit que comença i anar a dormir plans després d’una jornada que es lleva a punta de
Proust escrigué a redós del sofriment. Deia que el sofriment només es guareix a còpia d’haver-lo experimentat molt a fons. Jo, per si de cas, prefereixo deleitar-me amb una magdalena sucada en un got de llet amb cacau i pensar en altres coses com, per exemple, que no cal córrer tant per arribar sempre a
‘Entreu el títol aquí’, sempre diu lo processador de text d’este bloc. Està bé. Molt formalet, per defecte. Bé.
Primera cita d’Hannah Arendt: ‘Abans que els líders de masses s’apoderin del poder per fer encaixar la realitat a llurs mentides, la seua propaganda es caracteritza pel seu extremat menyspreu dels fets com a tals’. La generalment anomenada crosta. La crosta aliena. La balena d’Orwell. La gran majoria d’entrades al meu bloc, inclosa la darrera,
Darrerament he escrit ací mateix sobre memòries, sobre memòria oral, sobre el fet d’expressar-se. La manera més explícita va ser a redós de les classes de ‘Món actual’ impartides per la doctora Mercedes Vilanova que vaig tenir la sort de presenciar com a alumne al seminari del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
Ahir em referia a les postes de sol des dels secans d’Ulldecona i avui m’abelleix fer-vos esment de les albades a Les Cases. La primera volta que vaig contemplar una albada va ser des de la xalaneta de mon tio. Un dia, quan encara era de nit, va venir a despertar-me mon tio. Anar amb
Han passat les hores d’ençà que, als secans, ha esclatat la claror de bell nou.
Los crepuscles del capvespre em fascinen. Suposo que si de tant en tant feu una ulladeta a este bloc ja us n’haureu fet a la idea. De ben segur, però, que aquesta fascinació meua és casual, deguda a la sort de poder contemplar-los sovint després de treballar una estona, los dies que feinejo per la
L’aigua dolça, la pega dolça, la llimona dolça, l’amistat dolça, la felicitat dolça, la terra dolça, les mirades dolces, la vida dolça. La llibertat.