Darrerament he escrit ací mateix sobre memòries, sobre memòria oral, sobre el fet d’expressar-se. La manera més explícita va ser a redós de les classes de ‘Món actual’ impartides per la doctora Mercedes Vilanova que vaig tenir la sort de presenciar com a alumne al seminari del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
Aleshores, vaig escriure per referir-me que les grans lliçons de la catedràtica es fonamentaven principalment en la voluntat de fer comprendre ‘el fet històric’ des de -penso, ara- la seua radicalitat. És a dir, des de l’observació de la seua pràctica històrica.
Això es comprèn quan hom s’apropa amb humilitat i cura als silencis de les persones, per exemple, i de qualsevol font. De les persones que romanen en el silenci de les seues experiències, des de l’exili interior que només els pertany a elles, en principi, perquè és la seua identitat, dignitat.
Escriure, expressar-se. Sense recances, sense por, disposades a esmenar i a esmenar-se amb voluntat de futur.
Per això cal esmenar. I cal esmenar la Història des de la Història sempre que calgue.
Pierre Vilar i l’esforç de moltes altres grans professionals van deixar -i deixen- la porta oberta a això mateix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!