Translation (traducción):
UNA URNA IL·LEGAL! XANTATGE! EN DOS MOTS: IN-TOLERABLE!! TOTS ALHORA: NOOO!! NO PASSARAN!!!
-No obriu: sospito molt que es tracta de la capsa de Pandora!!
-Egunon… bon dia! Porto un SMS de part del lehendakari…
Guió i dibus: Min
Translation (traducción):
-…i pel que fa al Referèndum del senyor Ibarretxe, la Immaculada Constitució espanyola i l’Estat de Dreta…, de Dret, quicir, no permeten una barrabassada com aquesta…
He dit!
Guió i dibus: Min
"La prova més evident que als Estats Units qualsevol pot arribar a president és el seu president". La frase és de Jaume Perich, i el president a què al·ludia amb tota la mala bava, el malaguanyat gat Perich, era Richard Nixon, si no recordo malament, aleshores colgat fins a les celles en les pantanoses aigües de la guerra del Vietnam. M’ha vingut tot plegat a la memòria, per una elemental associació d’idees, veient fa pocs dies l’actual president nord-americà George Walker Bush sortint un cop més a la palestra, aquesta vegada a l’ONU, a trompetejar un florit discurs sobre la democràcia, la llibertat i els Drets Humans, aprofitant-se, com deia molt bé l’endemà Miquel Pairolí en el seu bitllet d’El Punt, de la tradició demòcrata i liberal de presidents com Roosevelt i Kennedy que han deixat una petja indeleble i que han tingut un pes indiscutible en la història del seu país.
Tanta és la importància històrica llur, continua dient l’articulista gironí, que "sembla que qualsevol president nord-americà gaudeix encara d’una mena de dret natural" per parlar d’aquests conceptes. I referint-se a l’actual president, escriu: "És per això que Bush, ara que li convé, s’hi afegeix d’estranquis, com aquell qui mira de guanyar posicions fent trampa a la cua de l’autobús. Que Bush busqui ara legitimar-se com a gran demòcrata planetari, defensor dels drets humans, no pot ser interpretat com a res més que un acte de cinisme absolut. El president Bush no ha pas fet cap aportació notable a la tradició nord-americana de defensa de les llibertats i de la democràcia, més aviat el contrari. Bush ha jugat brut del principi a la fi. Va arribar a la presidència jugant brut i s’hi ha mantingut embrutant-se cada cop més les mans. (…) Que ara es presenti a l’assemblea general de l’ONU carregat de bones paraules no és més que un abús de la hipocresia i del sarcasme".
Els plats s’assemblen a les olles, tanmateix, i el noi Bush és fill i alumne -no gaire avantatjat, però alumne- de George Herbert Walker Bush, l’estrenu president, decidit i ferm, que el 1991 (deu anys abans de l’11-S d’Al Qaeda) va començar a estomacar, amb el suport d’una bona colla de països aliats, l’ex-aliat Saddam Hussein invasor de Kuwait, però només fins a deixar-lo estabornit -com fan les gates que donen un ratolí viu i indefens als seus petits perquè hi juguin-, per tal que en Bush Jr. pogués rematar un dia a venir la feina. I la feina l’ha enllestit, l’hereu Bush, però només a mitges: el satànic Saddam Hussein Jr. (fill de Saddam Hussein al-Majid: quina mania a repetir noms, els homes importants!) ja està criant malves, a hores d’ara, però les tropes dels EUA es troben empantades fins a les celles en el desert iraquià, en un conflicte bèl·lic que recorda -deixant la geografia a banda, que és radicalment diferent- el del Vietnam, i que com aquell, està envoltat d’obscures raons i de foscos interessos…, que un dia o altre sortiran a la superfície? Qui sap.
A la pel·lícula Nixon, d’Oliver Stone, hi ha una escena inesborrable. Una nit, en ple període de protestes multitudinàries a Washington mateix contra la guerra del Vietnam, surt el president amb el cotxe presidencial a fer un tomb, i ell i el xofer s’acosten, tots dos sols, a un grup d’estudiants i/o hippis i intenta simpatitzar-hi, mirant d’anar de bon rotllo amb ells. I de cop, a mitja conversa, una noia joveneta, d’aparença inofensiva, li engega a boca de canó: "Nosaltres no volem la guerra, els vietnamites tampoc, i vostè diu que tampoc la vol… Doncs per què continua?". Silenci d’en Nixon. I la noia, sense deixar de mirar-lo als ulls, li retopa, contestant per ell: "No pot perquè el sistema no l’hi deixa… El sistema és com una bèstia, i vostè no la pot dominar…! Doncs quin sentit té?, de què li serveix ser president?". I l’home, confús, fa mutis pel fòrum, rabiós, remugant: "Una marreca de 19 anys ha entès allò que jo he tardat 38 anys a entendre!"…
[Il·lustració: a la plana de referència, www.politicalhumor.about.com, es pot sentir el tall de veu corresponent al text sobreimprès]