L'Hereu Riera

El dijous 18 d’octubre passat, el més graciós dels tontos útils perifèrics (TUP), el joglar de la plana de Vic, va noliejar una de les golondrines del port de Barcelona i se’n va anar d’excursió mar endins, amb un grup de periodistes que no tenien res millor en què perdre el temps aquell matí, fins a fondejar en "aigües espanyoles", on el mestre d’atxa els va alliçonar -i a través d’ells tots els altres ciutadans ignorants i babaus de Catalunya- una mica més sobre antinacionalisme (català, és clar: no hi ha cap altre nacionalisme que mereixi la seva atenció ni la punteria de les seves escopinades) amb l’excusa de presentar-los l’exclusiva mundial del llibre que ha parit per magnificar encara més per terra, mar i aire la seva croada desintoxicadora contra el verí identitari (català, s’entén) i contra l’endogàmica tribu que, com la dels gals de l’Astèrix i igual d’estúpida, es resisteix a ser engolida per l’Imperi (pel dels no-nacionalistes castellans, en aquest cas).
Ve’t aquí que aquell dia les aigües de la mar salada
estaven un xic mogudes, i li van espatllar un xic el xou, però ningú va arribar a vomitar -o almenys no consta en els informes-, i bàsicament el número ja estava fet, i així el nostre home es va poder posar una nova medalla a la seva camisa de dormir.
El bufó ha
passat de fer gràcia a fer pena, i abans d’acabar fent plorar es munta
un número per anunciar a tothom (i a qui li importa?) que fa mutis pel
fòrum (que, per cert, en teatre és una cosa que, per definició, es fa i
prou, sense avisar…) per anar-se’n a triomfar a la Monarquia bananera
dels veïns, on deu comptar que li pagaran els favors dispensats. Ja
veurem si serà així. M’hi jugaria el coll de la camisa que el nostre
home a Madrid, tan espavilat ell, es quedarà sense bous i sense
esquelles (si no comptem els de la plana de Vic) i amb un pam de nas.
Roma no paga als traïdors, ni als tontos útils, quan deixen de ser-ho
(d’útils, vull dir, encara que no calia especificar-ho, oi?).

Han passat ja deu dies, doncs, de la proclamació de l’evangeli (‘bona nova’, en grec) boadellià, i en aquest període s’ha esdevingut que no han passat dues coses que semblaven previsibles. Les previsions han fallat estrepitosament, ves: el llibre en qüestió, Adiós Cataluña [sic, sense la coma preceptiva]. Crónica de amor y de guerra -una trista i desafortunada rèplica de l’"Adéu, Espanya" maragallià, es deu suposar-, no ha entrat en el rànquing de supervendes, ni a Catalunya ni, ai las!, a Espanya. I això que el volum en qüestió és el guanyador del Premio Espasa de ensayo 2007, atorgat per un jurat presidit (com explica molt bé en una informació d’allò més reveladora Antoni Dalmau en el seu bloc) per Fernando Savater, el soci fundador, amb Rosa Díez, d’UPD, Unión, Progreso y Democracia, el flamant nou partit al qual s’acosta últimament -es veu que és el foc que més l’escalfa- el senyor Boadella després de ser dels primers -com fan les rates, animals llestos de mena- d’abandonar el barco sotsobrant, i qui sap si a punt de naufragar, del partit també regeneracionista Ciudadanos, que ell va ajudar a fundar i que tanmateix sembla que ara s’hi posa de cul, ell que semblava destinat a ser, com a ideòleg més brillant de la cosa, el Señor de los Ciudadanillos…
L’altra cosa que, contra tota lògica, no ha succeït, o almenys no s’ha sentit dir (potser el geni cosmopolita de la faràndula nacional ha anat a fer marrada per Amèrica del Sud fins a la Tierra del Fuego i el Cabo de Hornos i encara no ha tingut temps, no ho sabem), és que hagi estat rebut a la Capital del Món hispànic per una multitud entusiasta sota l’enorme estanquera de la plaça Colón, per exemple, ni que ell hagi tingut ocasió d’entusiasmar-la encara més amb un retrunyidor "¡Ya estoy aquí!", posats a fer males rèpliques de frases cèlebres de celebritats regionals i provincianes…

[Il·lustració: Michal Dutkiewicz, Commedia dell’arte]