L'Hereu Riera

Avui ha fet 67 anys de l’afusellament, al fossar del castell de Montjuïc de Barcelona, del president Lluís Companys, després d’haver estat capturat per la Gestapo a França i entregat a les "autoritats" franquistes, que el van condemnar a mort en aquella farsa de judici a què el van sotmetre i que el va trobar culpable… de rebel·lia! Aquells que amb les armes pagades pel poble -suposadament per poder defensar-lo d’un eventual enemic exterior- van destruir amb tota la violència de què van ser capaços el sistema democràtic que s’havia donat el poble, aquells lladres i suplantadors que van trair el seu propi jurament militar i van imposar per la força un règim totalitari basat en el terror i la delació, aquells assassins professionals van tenir les descomunals penques d’acusar el president de Catalunya d’haver estat rebel (!!) al règim que ells acabaven d’implantar saltant-se totes les regles legals i morals…
I aquest octubre, coincidint amb l’aniversari d’aquella ignomínia, s’ha conegut el text de la llei de la memòria històrica que han pactat les forces polítiques presents al Congrés dels Diputats amb l’excepció d’ERC i PP, que s’hi oposen per raons diametralment diferents, és clar. El cas és que el partit de la dretona, aferrat al "Vale más no meneallo" de l’exemplar Transició, sembla clar que ha acabat tenint un pes decisiu, en les deliberacions prèvies al redactat de la llei, i allà on hi hauria d’haver hagut una condemna rotunda i sense embuts (just el mateix que amb tanta energia s’exigeix als partits sobiranistes bascos respecte als atemptats d’ETA, no?) del règim anterior i la revisió i anul·lació de les seves arbitrarietats criminals, no passarà d’haver-hi, comptat i debatut, un reny i prou, una simple desqualificació -amb tota regla i solemnitat, això sí. Si la llei queda com està, s’haurà prorrogat un cop més, i aquesta vegada de manera potser irreversible, la impunitat del règim franquista i dels seus servidors, que definitivament ja podran viure i morir tranquils.

La llei parla de "reparació moral" de les víctimes i de "reconeixement del caràcter radicalment injust" de les maneres de fer i de les mesures polítiques i judicials del règim anterior i les declara "il·legítimes", però a la pràctica això és com rascar amb una ungla la pell d’un elefant… I en el capítol de la reparació personal dels damnificats pel franquisme, se’ls reconeix el dret a obtenir una declaració de reparació i reconeixement personal, però hauran de ser els mateixos afectats, a títol individual, els qui iniciïn la revisió dels casos judicials, i pagant-ne ells els costos, a més. En aquest punt, ERC s’ha negat a acceptar la revisió excepcional del judici al president Companys (la vicepresidenta Fernández de la Vega va prometre ara fa tres anys, en l’acte d’homenatge en aquest mateix escenari i acompanyada del molt honorable Pasqual Maragall, que el nom del president assassinat seria "rehabilitat amb honor") perquè seria un greuge comparatiu amb la resta de ciutadans que la deixaria moralment invalidada. Aquesta vegada els dirigents del partit republicà crec que han actuat correctament.
Es gira pàgina, doncs? Si la història és com un llibre de text, no és aconsellable passar a una nova lliçó sense haver après bé l’anterior… Quina explicació té aquesta estranya pressa a tancar -tard i de manera incompleta- el capítol, com si ja estigués tot ben entès i memoritzat? Si no es guareixen bé les ferides, quan deixaran de supurar? "A vegades la pau / no és més que por", cantava en Raimon fa anys, i fa la impressió que la cançó encara val per avui.

[Il·lustració: portada de la revista Retorn (editada pels exiliats catalans a Xile) amb el "Canto en la muerte y resurrección de Lluís Companys", de Pablo Neruda. Aquest és el text complet del poema de l’escriptor xilè:

Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.

Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.

Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejó por la tierra tu sangre derramada.

Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.

Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!