EL TEU ALÉ
IMATGE DE ISA H.
So che
lo ricordi, amore mio: ieri sera, quando
l’alba sfiorò domani la volontà di una nuova, dormivi al mio fianco, cercavi il
tuo alito più prezioso e lo lasciavi cadere sulla mia schiena
Ell acarona la
pell del meu coll com la llum rodeja el rèflex de les fulles adormides dels
inusuals nenúfars que inunden el seu
rècord. Ell és el teu alé, l’arena humida que la teua respiració deixa sobre el
meu bescoll blanc.
De la mateixa
forma que un somni engendra una esperança, la lluna s’obri pas sobre aquesta
matinada de fang que has tancat amb el penúltim bes. Han dibuixat els rellotges
nocturns la llum a deshora que amb
dolçor enfronta la nit a la matinada que
s’inicia. També hui, en aquesta alba que és un llit i un destí únic, estàs al
meu costat, envoltat en els juncs que el desig permet en el seu fons mes
intern. Com una barcassa lleugera que anhela fondejar una mar nova, la teua
respiració s’acosta a la pell del meu bescoll i és deté.
És matinada que
no trenca la nit, que és la nit mateixa. Les nostres llengües s’expliquen en la
boca i a contracorrent de la indiferéncia, naveguem enllaçats en la densa
transparència de l’alba.
Em rodeges la
cintura amb un abraç que pretén ser vol del teu anhel, enlluernadora raó que
trenca el sotsobre i l’oblit. Respires en la meua pell sense deixar d’engrunsar-te
en el niu de emocions que és la meua esquena en els teus ulls concisos. El món
és va detindre ja fa temps, quan vas contemplar el meu esguard i el vas saber
fugit del món que t’excedix, alié a qualsevol lloc que no seguixen els teus
llavis i el teu cos.
És matinada i,
no obstant això, hi ha un sol amagat en cada agitació que embarga els teus
malucs. Em beses la pell, el meu coll és vincla, trenques l’horitzó artificial aquesta
matinada en què pervivim.
Escolte el ritme
de l’ahir mentre respires, inclinat als meus muscles, immers en el vaticini
precís de la nostra primavera i el temps és desfà, els minuts són àlbers
vençuts per l’aire velat que deixa la nuesa del teu amor, la veritat dels teues
mans. És matinada que antecedix a un minúscul adéu en el que les teues passes comportaran
noves matinades en nits que s’estenen en el futur mes pròxim.
No abandones la
meua esquena. No t’allunyes d’aquest aire en què evoquem cada instant que ens ha
precedit.
El teu alé és una
afirmació, la veu d’un somni, la llum en un hivern inexistent, un eriçó que
dibuixa llunes protectores sota un cel infinit. El teu alé és la praderia que
recorre el meu coll, pàtria on la teua soledat se sap només un miratge.
Què importa si
fóra de tu, en aquest moment, milers de llavis vociferen, les mans emmudixen
els seus abraços, hi ha veritats desèrtiques esteses en llits amb llençols
hipòcrites? Què importa si la ignorància
s’ha convertit en les empremtes d’altres passes? Què importa si els cors
buits no comprenen el moviment precís dels nostres cors escampats? Què mes dóna
si ningú, mes enllà de nosaltres, reconeix en els nostres ulls els colors de la
nit?
El teu alé obri
la meua pell. A ell li pertanyen els
meus secrets. En ell perviu cada matinada. En ell és, cada alba, el
silenci omplit amb paraules.
Arribarà la primera
llum de l’alba. El teu alé recorrerà, una vegada més, el sigil·lós demà que
encara espera. Serà constant perfum, serà paisatge que convertirà el futur en somni
inevitable…
