Espai de Dissidència

Fa dos i tres anys, quan la fallida de Lehman Brothers certificava la fi de la bombolla, vaig saber de molta gent que havia perdut la feina. Principalment, paletes, treballadors industrials, dependents de botigues,… Gent del barri i la família que veia com s’ensorrava el castell de naips creat per la plutocràcia glocal i assistida per la classe política. La majoria no ha tornat a tenir una feina estable. Alguns “apaños”, efímers contractes precaris o la immersió en l’economia submergida. Alguns desnonaments amb condemna a perpètua esclavitud als bancs. Tanmateix eren gent que, majoritàriament no tenien veus ni bons contactes, i que han anat trempejant la situació a base de solidaritat familiar, pensions dels pares o Pirmis.
Aquest estiu tinc la impressió que hi ha hagut una altra tongada. A diferència dels primers, parlo de periodistes, economistes, professors d’univiersitat, quadres intermitjos, infermeres i algun metge. Gent que la sociologia podria qualificar de “classes mitjanes”, amb recursos professionals i intel·lectuals. Alguns han marxat amb una indemnització que durarà un temps. Tanmateix, la seva situació en uns mesos mediàticament duríssims, on sembla clar que els propietaris de Bentleys i Lamborginis n’han restat indemnes, on veuen que el govern no triga ni cinc minuts a modificar la constitució per donar barra lliure als financers i potències estrangeres, on les tisores s’han administrat, no de manera indiscriminada, sinó tot discriminant a consciència, s’obre un període d’incertesa.
Ja ho sé. La història no es repeteix mai. Fer previsions sobre el futur és cosa d’astròlegs fracassats a programes de matinada en cadenes cutres. Ningú no sap què passarà. Tanmateix, si bé les classes baixes ja estaven habituats a patir, l’atac a les classes mitjanes que efectua el govern Zapatero (o hauríem de parlar de Zapajoy?), en concatenació d’escàndols, pot derivar cap a escenaris imprevisibles.
Aquest estiu rellegia la història alemanya dels anys vint. És cert que les classes mijanes alemanyes (i podríem afegir europees) no van ser, en el seu moment, del tot innocents. Tanmateix tampoc no van ser culpables de la seva siutació. I a diferència de les utopies revolucionàries dels obrers (o de la resignació), van reaccionar histèricament al que consideraven una injustícia.
I de fet, ho era. La condemna a pagar els plats trencats de la Primera Guerra Mundial no portà a altre extrem que provocar un drama encara pitjor. Les coses, sens dubte, haurien pogut anar d’una altra manera. Tanmateix, quan hom vol aferrar-se al capitalisme, el capitalisme acaba caient en tot el seu pes, tot esclafant qui es troba a sota. Qualsevol solució viable passa pel seu desmantellament. Sinó, preguntem-li a Gordillo, alcalde de Marinaleda, l’únic poble d’Espanya sense desocupació ni hipoteques.
Recordo haver llegit fa poc la crònica de Tony Judt sobre l’hivern del descontentament a Gran Bretanya. De poc que no enganxo el càlid estiu de l’East End londinenc. Sospito que la situació, si seguim per aquesta via, no farà més que empitjorar. I sota pressió, i havent oblidat les mínimes pràctiques solidàries d’antuvi, aquesta tardor pot ser molt complicada.
El poder ho sap. Per això són capaços de desallotjar mitja dotzena d’avis a la Puerta del Sol, o vigilar de prop petites ocupacions de centres mèdics. El drama es perfila. Potser, i egoísticament, no ens quedarà altre remei que sortir del teatre. D’això se’n diu tirar pel dret en l’autodeterminació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!