Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
En iniciar-se la campanya
electoral, tenia la intenció de fer diversos comentaris sobre la seva evolució.
Tanmateix, considerats els
fets, els únics als quals els candidats deuen haver fet feliços deu ser als
accionistes dels laboratoris de Prozac. Ha estat d’un nivell polític
lamentable, a còpia d’eslogan buit, consignes, emocions, pors,… i poques
idees, molt poques idees.
Per començar, els debats
electorals, reduïts a una mena de combat de galls on importava més l’agilitat
dialèctica i la comunicació no verbal que els propis continguts programàtics. Per
cert… en tota la publicitat electoral que m’ha inundat la bústia aquests
dies, pràcticament no hi ha propostes serioses. A més, aquesta obsessió per
arrossegar-nos a un bipartidisme més d’actituds que d’idees,… francament,
destrempa molt.
Després, el nivell dels
candidats. Quan als anys setanta, tot estava per fer i era possible, que deia
el poeta, semblava que el millor de cada casa poblava els partits. La situació
ha canviat, i el desprestigi de la classe política ha fet que les habilitats i
capacitats dels qui resten a la segona fila ha davallat considerablement.
Potser, al final serà cert allò que diuen sobre la degradació dels nivells culturals
i educatius.
I què dir d’aquestes consignes, emocions i
pors. Francament, allò de la “Catalunya optimista” sembla, ateses
les circumstàncies, un sarcasme de mal gust, només superat per l’”España se
hunde” tàcit, del PP. Pel que fa a ERC semblen capficats en fugir de la
realitat, amb un poc creïble referèndum pel 2014 mentre continuen supeditant
Catalunya a les promeses d’un Zapatero, l’avi afusellat del qual deu estar en
el cel, al costat d’en Carles Fontserè, emprenyat pel no retorn dels papers de
Salamanca, i d’un avi Piqueras (el de la Chacón) que entre Sant Pere i Durruti encara
no entén com un govern d’esquerres és tan de dretes. CiU fa molta pena, en
veure com plantegen aquestes eleccions com una retirada en desbandada, amb els
pocs cartutxos que els hi queden, enfront a la invasió balzaquiana d’un PSOE
que va colonitzant el territori. I en fi, he de reconèixer que m’agrada l’Herrera,
amb idees clares, actitud d’una fermesa poc creïble, dins una IC que manté la
millor teoria, tot i que a la pràctica, ordena atonyinar els estudiants que no
volen permetre que regalem les universitats al capital privat.
Tot plegat un panorama en el
qual el sistema polític representa la subversió de la democràcia, perquè un
grup de gestors d’interesos particulars impedeixen l’autèntica participació
democràtica de la ciutadania. Perquè,… realment, són ells qui han de decidir
com es reparteixen els recursos, quants dies han de treballar els conductors d’autobusos,
a qui regalar les escoles públiques i hospitals, o quin és el preu just de la
vivenda?
Com diu el tango d’Homero
Expósito “Afiche”, Dan ganas de balearse en un rincón. Sort que sempre
ens quedarà Polònia
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Evidentment tot és millorable, però potser el teu grau de desprestigi polític, dels mitjans de comunicació,… etc,és bastant lamentable. És pot fer crítica constructiva, però no una crítica demagòcgica i retòrica, que és molt fàcil de fer i s’allunya molt de la realitat que estem vivint. Sóc el que et vaig dir que s’ha de tocar de peus a terra, i que hem de pensar més positivament.
No sé com és que hem arribat aquí. Estic esfereïda del resultat psico-social de tto plegat. En el meu afany d’entendre la realitat que ens envolta m’he estat preguntant com és possible haver arribat a aquest punt? Ja suposo que no hi ha una única causa i que tan la sociologia com la història ens poden permetre investigar el major grau de desgavell de tot plegat. Però, ho faran? es posaran a estudiar tota aquesta situació les ciències socials i desenvoluparan una alternativa `pràctica i eficaç a la situació? Tinc tanta tristesa per tot això. I penso en el meu avi que va viure tans anys sense poder anar a votar, desitjant-ho intensament, obsessivament, però sense cap mena de possibilitat. Com es sentiria ara davant el panorama? Vull posar-me ne la seva pell per tenir una mica de llum. I ell, com sempre deia, agafaria el bou per les banyes i no tindria cap problema: tot això ho fan perquè voti com menys gent millor, perquè només la tercera part de les classes de renda alta i mitjana-alta puguin continuar decidint per tots plegats.
Per això aniré a votar.