Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Complexificació, confusió, com era d’esperar, en el procés sobiranista. D’una banda, la guerra bruta de les clavegueres de l’estat funciona a ple rendiment per desacreditar i, sobretot, atemorir el personal polític i social tradicionalment beneficiari de la política convergent. El processament d’Oriol Pujol és un exemple. Més enllà de la innocència o culpabilitat de l’encausat, el moment triat i el context escollit no és casual. I es tracta d’un inequívoc missatge al personal polític acostumat a remenar cireres a Barcelona. D’altra banda, Duran i el seu grup, tot emulant al millor Cambó, fa mal quan sap que el dany pot ser més dolorós. Tinc la sensació que el president Mas cada vegada recorda més, en el seu mirar, a un solitari Suárez que va pagar les culpes de creure’s el seu personatge. (Tanmateix, encara tinc l’esperança que Mas sigui més llest i hàbil).
De l’altra, ERC amb la seva probervial innocència dubta sobre si seguir en l’estratègia suggerida per la banda alta de la Diagonal de “qui dia passa, any empeny” (tot i que no cal ser molt intel·ligent per saber que “qui dia passa, independència perd”), o si fer el que li demana la intuïció de prémer l’accelerador…
De l’altra, ERC amb la seva probervial innocència dubta sobre si seguir en l’estratègia suggerida per la banda alta de la Diagonal de “qui dia passa, any empeny” (tot i que no cal ser molt intel·ligent per saber que “qui dia passa, independència perd”), o si fer el que li demana la intuïció de prémer l’accelerador…
A tot això, el país entra en un coma induït. Montoro ens ha inoculat unes quantes dosis de poloni, i confia en el nostre lent, i inexorable enverinament. Les classes dirigents catalanes, cagades de por, saben que Madrid no els perdonarà la seva desafecció, mentre els fa pànic que un procés d’independència, pilotat per persones alienes a la banda alta de la Diagonal, els faci perdre la seva posició de privilegi.
Entre l’ofensiva del grup Godó a favor de ressucitar el zombi de Cambó, detecto un excel·lent article de Francesc Marc Álvaro que recupera la visita del president de la Comunitat de Madrid entre l’empresariat català. Teòricament, González hauria d’haver convençut als convençuts empresaris de la conveniència de perseverar en l’error històric d’Espanya. Tanmateix, la jaculatòria d’exabruptes i bajanades fa que empresaris andalusos i consumidores de l’ABC amb collarets corrin a la botiga de xinos més propera a comprar-se una estelada.
Tensió dura, forta, en una transició que ens hauria de portar cap a una sobirania. Potser una sobirania cutre i mancada. Tanmateix, és tanta la follia hispànica i els pactes foscos d’un imperi putrefacte i en descomposició, que qualsevol alternativa a Madrid, sembla excel·lent.
Al cap i a la fi, cada vegada que sento la flaire de l’imperi hispànic, no puc deixar de pensar en Darth Vader
Entre l’ofensiva del grup Godó a favor de ressucitar el zombi de Cambó, detecto un excel·lent article de Francesc Marc Álvaro que recupera la visita del president de la Comunitat de Madrid entre l’empresariat català. Teòricament, González hauria d’haver convençut als convençuts empresaris de la conveniència de perseverar en l’error històric d’Espanya. Tanmateix, la jaculatòria d’exabruptes i bajanades fa que empresaris andalusos i consumidores de l’ABC amb collarets corrin a la botiga de xinos més propera a comprar-se una estelada.
Tensió dura, forta, en una transició que ens hauria de portar cap a una sobirania. Potser una sobirania cutre i mancada. Tanmateix, és tanta la follia hispànica i els pactes foscos d’un imperi putrefacte i en descomposició, que qualsevol alternativa a Madrid, sembla excel·lent.
Al cap i a la fi, cada vegada que sento la flaire de l’imperi hispànic, no puc deixar de pensar en Darth Vader
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242084