Espai de Dissidència

Coneixíem el guió. Si demanavem al regne d’Espanya (observi’s que al “Fuero de los Españoles, protoconstitució franquista del 1945 ja es denominava així al territori reconegut sota aquest nom) que se’ns concedís un nou Estatut, ens respondrien que ens hi posessim fulles. Coneixíem la resposta dels màxims responsables polítics (sortirem tots a manifestar-nos i assaltarem les farmàcies a fi de proveir-nos de Prozac). El que no tinc tan clar és que el president Montilla conegués on es ficava (dels sis presidents anteriors de la Generalitat no n’hi ha cap que hagi sortit indemne). Coneixíem que això passaria. Com és que si sabíem què passaria a la pel·lícula, encara ens indignem?
La resposta, amics meus, tan sols la sap el vent. El terrible ponent càlid que asseca les esperances, que fa a la gent posar-se de mala lluna. No sembla que res que pugui sorgir des de les institucions ens porti vers algun lloc concret, més enllà de l’avorriment, el tedi, l’atzucac.
La qüestió, doncs, és aquesta. Ara que la via institucional s’ha esgotat, arriba l’hora de les sobiranies. La individual i la col·lectiva. Ja ho deia Stirner. És inútil esperar que algú ens alliberi. Qualsevol llibertat concedida és com el gos que implora al seu amo que afluixi la cadena.
Una de les coses de les quals menys s’han parlat és la trobada de grans intel·lectuals davant el Fossar de les Moreres, per presentar la manifestació del 10 de juliol. Entre els assistents, qui crec una de les persones més clarividents en termes polítics. Un home bon coneixedor de la història i la política, capaç de dotar d’un relat coherent aquests anys que hem viscut perillosament. Es tracta del figuerenc Toni Soler, president de Polònia. Durant una etapa del seu celebrat programa, va titular una secció sota el suggerent nom del “Som una clonació”. Potser l’expressió és feliç. Permeteu-me una interpretació malintencionada. Els personatges “polacs” s’enfrontaven a la persona real, que s’ho prenia com podia. El que ha succeït en tot aquest temps és que les pròpies institucions catalanes han esdevingut una caricatura de la sobirania real, uns actors que feien veure que teníen un país quan només es tractava d’un programa de televisió. Tanmateix, l’únic i veritable dipositari de la sobirania (i permeteu-me que abusi de la terminologia de la revolució francesa) és el poble. Ara és l’hora, catalans, de treure’ns la careta, i exercir la sobirania que ens correspon. L’única manera de sobreviure és acceptar-nos tal com som. Una clonació d’un país que, a diferència del que deia la Carme Chacón, no sembla tenir molt clar cap a on va.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!