Espai de Dissidència

Fa alguns dies, en un dinar amb altra gent, em seuen al davant un aficionat del Madrid. Amb poques ganes de brega, busco espais comuns per evitar qualsevol conflicte. Parlo de la meva admiració per la caballerositat Michel, que el 1981, amb els juvenils de l’equip blanc, juga la final de la copa del rei contra el Bilbao i demana a l’àrbitre, sense èxit, que no comptabilitzi el gol marcat que entra dins la porteria pel lateral foradat de la xarxa. També confesso la seducció que m’inspira Valdano, aquell sagaç analista i soberbi escriptor que, a banda de ser un futbolista fi, exerceix del privilegiat espectador, a menys de tres metres, de l’increïble gol de Maradona a Anglaterra, al mundial de Mèxic 86. També li dic, que si fos futbolista, m’agradaria tenir el xut de Roberto Carlos.
Inútil. Treu el tema de la xiulada al rei i a l’himne de la passada final. Entre glop i glop d’un vi Pryca gran reserva, comença a excitar-se. Agita un abrandat monodiàleg entre les seves preguntes i les seves respostes. Amb la tranquil·litat i la cadència al més pur estil Jaume Roures, tracto d’oferir una anàlisi curosament desapassionada; que si fa vint anys eren pocs i ara en són una majoria és que ha passat alguna cosa. Que si existeix un distanciament i valdria la pena un examen de consciència. Que si cada nou oient de la COPE suposa dos adherents més per a la constel·lació de plataformes sobiranistes. Fins i tot tracto de relativitzar els símbols; les banderes són creacions artificials justificades amb mites i llegendes, que si Carles III va encarregar una bandera per l’armada per tal quela marina reial no enfonsés vaixells amics,… Res, tot inútil.
El sento. Observo la seva exagerada gesticulació. Persevera amb llur monodiàleg amb una vehemència que ja voldria la protagonista de Cinco horas con Mario. Entre frases entretallades, sense concordança ni subordinades, de vegades sense subjecte i en la variant dialectal del castellà anomenada granhermanero, creu que la culpa és dels “independistas”. I que si no els agrada Espanya, que se’n vagin, mentre el restaurant mira de reüll els cortes de mangas (botifarres no seria una bona traducció) contra no se sap ben bé què.
A continuació, segueix un seguici de diatribes desordenades contra els immigrants, Zapatero, Carod Rovira (no podia faltar, és clar), els desorbitats impostos, i de nou, els “independistas” (serà una contracció entre partidaris de la independència i hihadistes?), en un discurs que podria semblar xenòfob i ultra, encara que amb objectivitat hauríem de considerar freaky. Qualsevol lector superficial podria interpretar que seria la típica persona de dretes, amb un pensament conservador. Tanmateix, les seves idees (???) semblen un poti-poti de prejudicis apressats i contradictoris entre sí: els empresaris creen riquesa, els impostos són dolents, i cobra 900 euros al mes.
Curiosament, quan torna al tema dels “que no quieren ser españoles, coño” (és curiosa aquesta associació tan practicada entre “España” i “coño”), confessa el seu pessimisme, i dóna per fet, que al final els “independites” aconseguiran “romper España”. I aviat!
Quan aconsegueixo concloure aquesta no conversa, trec algunes conclusions. El món de la serena conversa, els arguments, la discussió intel·lectual, no serveix en aquest cas. Tots els teòrics de la nació i l’estat no passen del Cinca, com Erasme de Rotterdam era vetat a la Meseta. Els qui, com jo, qüestionem temes identitaris, no tenim lloc en aquestes disputes (i és tan ofensiu el fanatisme nacionalista espanyol com el furibund i xenòfob nacionalista català radical). En fi, els qui tractem de pensar aquestes coses juguem en una lliga diferent dels qui busquen la brega del (haurem de buscar la mesetària denominació) choque de carneros. La pornografia intel·lectual vomitada des de la COPE, la Razón, o altres pseudointel·lectuals amb èmuls entre els telepredicadors del deep south, està fent els seus efectes. Els errors hispànics estan empenyent catalans i bascos a la independència. Els fanàtics d’un i un altre bàndol sospiren per una confrontació civil.
Sovint se m’ha considerat independentista. Aquesta apreciació no és correcta. Si em fan la pregunta “Què votaria en un referèndum d’autodeterminació”, contestaria “depèn”. Si l’economia la dissenyés Sala Martín, no. Si fos Vicenç Navarro, sí. La meva opció no dependria del sentiment, sinó de la raó. Si cal construir un estat a partir de la nació, aquest ha d’ésser atractiu. És clar, que pot haver altres raons per prendre una opció o una altra. La seguretat, per exemple. Si personatges com el meu no interlocutor de l’altre dia no són sancionats socialment, i fins a cert punt potenciats, em sentiria més tranquil en un club on no admetin aquesta mena de persones.
Francament, no sé si un “independista” neix o es fa. Jo més aviat diria que “el fan”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!