Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
L’economista jubilat Leopoldo Abadía ha obtingut reconeixement mediàtic
mercès a l’anàlisi de la crisi actual des de l’encertada imatge del
NINJA (no incomes, no job, no assets). La repetida anècdota sobre el
pobre d’Alabama que, sense recursos ni avaladors, compra una casa
perquè un corredor sense escrúpols li concedeix una hipoteca, resulta
il·lustrativa, malgrat que sigui superficial. Per tranquil·litzar la
consciència de polítics i economistes, es culpa el treballador precari
endeutat i l’empleat del banc que deixa diners sense garanties.
Tanmateix, les causes són més profundes i les responsabilitats, més
elevades.
L’origen dels problemes actuals rau en l’abandó del keynesianisme
ortodox, a finals dels setanta. Les retallades fiscals iniciades als
vuitanta van tenir com a efecte el creixement de la renda dels estrats
socials alts i mitjans. Precisament aquells que disposaven de capacitat
d’estalvi l’ampliaven, mentre s’estenien paradisos fiscals i es
retallaven impostos de societats, i això permetia eixamplar el capital
disponible entre els sectors que havien sostingut les polítiques
redistributives dels estats del benestar.
L’estalvi permet incrementar la despesa particular, encara que també
implica recerca de rendibilitat a qualsevol preu. Sobtadament, els
grups beneficiaris exigien màxima rendibilitat als diners sobrants, i
empenyien els banquers a innovar, a partir de l’expansió d’enginyeria
financera, des de la renda fixa fins a la variable, passant per nous
productes i que competien entre si pel capital alliberat dels impostos
per obtenir més rendiment. Especulació borsària, plans de pensions,
bombolles… van ser fruit d’aquesta absurda cursa per fer créixer
l’estalvi privat, amb conseqüències dramàtiques. La utopia neoliberal
(viure sense treballar) implicava acomiadaments a les empreses per
apujar la cotització de les accions. Les pensions públiques eren
amenaçades per empènyer la ciutadania a aportar part del seu salari a
fons de previsió. El dret a l’habitatge cedí davant la voluntat
d’especular amb un bé de primera necessitat. La pressió per obtenir
rendiment va culminar quan corredors d’hipoteques deixaven diners a qui
no podia tornar-los.
Més avall, entre els sectors mitjans i baixos, les remuneracions del
treball es deterioraren a consciència. D’una banda, la cobdícia dels
rics pressionava els sous a la baixa. De l’altra, l’escassa o nul·la
capacitat d’estalvi dels treballadors, juntament amb un bombardeig
incessant d’estímuls al consum, provocava un creixent endeutament. Els
sous baixos engreixaven el marge de benefici empresarial. L’endeutament
alimentava la gran piràmide que ha estat el sistema financer mundial.
El treball dels pobres se supeditava als rendiments financers dels
rics. El paradigma fou la bombolla immobiliària, que acabà fomentant
una mena de feudalisme hipotecari pel qual qui treballava havia de
sostenir amb els deutes l’estalvi dels poderosos. Tornant a símils
medievals, el Robin dels bancs, l’avui empresonat Enric Duran, posà en
evidència la perversió d’un sistema que servia per finançar sense
garanties les creixents exigències de les rendes més altes.
Mentrestant, el sistema ha evidenciat considerables efectes
col·laterals. Amb la supressió, a la pràctica, de la tributació
progressiva, els serveis socials (educació, sanitat, pensions,
assistència…) han esdevingut deficitaris i fràgils. Això, lluny de
resoldre’s positivament, ha estat vist com una benedicció capitalista,
car ha estat excusa per introduir la privatització com a fórmula
d’obtenció de beneficis en un mercat captiu. La política es veu incapaç
de controlar la situació perquè les institucions teòricament
democràtiques estan controlades per la privilegiada casta del poder
econòmic. Casta de privilegiats, en el sentit històric, perquè, com
l’aristocràcia prèvia a la Revolució Francesa, es caracteritza per
l’exempció tributària, el domini polític i l’ideològic. Davant la
crisi, la desocupació i l’extensió de la pobresa, els governs, per
acció i omissió, reiteren aquella frase apòcrifa, atribuïda a Maria
Antonieta, mostra de la indiferència amb què es tracten els problemes
d’una majoria creixentment sotjada pels perills de l’empobriment: «Si
no tenen pa, que mengin brioix.» Com el 1789, l’única solució no és
altra que la supressió dels privilegis d’aquells que fa tres dècades
deixaren de contribuir al fons comú. Tornar, via impostos elevats a la
renda i el patrimoni, tot el que s’han estalviat aquests anys.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per què pels treballadors i la majòria d’empreses d’un país és el mateix que els guanys s’en vajen o els colguen a paradissos fiscals o es colguen a través de la fiscalitat pública estatal en totxos, adoquinats i l’indústria armamentisca o versemblant.