Espai de Dissidència

El sobiranisme ha comès un error estratègic en vincular prioritàriament independència a espoli econòmic. Malgrat que la denúncia reiterada de l’injust tracte fiscal pot haver estat una tàctica ideada per eixamplar la seva base social, pot portar les opinions públiques internacionals a reduir la causa catalana a una simple qüestió crematística, a una reivindicació de l’estil de la Lliga Nord. La discriminació econòmica dels Països Catalans no és causa, sinó conseqüència d’un conflicte essencialment polític en una clàssica història d’opressió nacional oculta rere un embolcall constitucional.

Qui això escriu, malgrat que el terreny dels paral·lelismes és sempre relliscós, sí que considera equiparable el cas de Lituània, Letònia i Estònia amb el de Catalunya. Els països Bàltics, després d’una efímera independència, van ser ocupats militarment per Stalin i incorporats “constitucionalment” per Moscou l’agost de 1940. Catalunya, autònoma de facto des de 1931, amb un estatut vinculat a la República, és atacada, envaïda i ocupada militarment el 1939. Com en el cas de Stalin i els bàltics, una de les prioritats de Franco i el seu entorn consisteix a esclafar l’autonomia catalana, mentre que la repressió resulta sagnant contra aquells que defensen la nació, es produeix un exili brutal contra la intel·ligència del país, i de manera deliberada i institucional es busca l’eradicació de la identitat nacional i la seva substitució en un procés d’“espanyolització” forçat, no gaire allunyat de la “russificació” del període soviètic. Convé recordar, a més, que la Transició es fonamenta en un acord entre franquistes i oposició en què els segons garanteixen la permanència en el poder real dels primers, i una Constitució que avala jurídicament la legalitat de 1939. I que la dinàmica de la fràgil autonomia de 1977 i la democràcia vigilada, sancionada a la Constitució de 1978, són estroncades arran de l’intent de cop d’estat de 1981. Com la majoria dels historiadors acceptem, mai un fracàs (el de Tejero) tingué tant d’èxit (la Loapa i la posterior doctrina del TC).

Les successives crisis constitucionals (la histèria contra l’Estatut de 2006 i la catalanofòbia desfermada) i econòmica (amb una involució social terrible) han posat en evidència les limitacions d’un sistema polític incapaç de fer que la democràcia passi de principi teòric a praxi aplicada. De fet, la persistència del franquisme, pel que fa a tradicions autoritàries, elits burocràtiques, sectors econòmics blindats o endogàmia politicofinancera encara es mantenen, amb un ús patrimonialista de l’Estat, pervivència de nissagues familiars de l’antic règim en els mecanismes de poder, el manteniment de l’herència ideològica franquista en el Partido Popular, la connivència de l’Estat amb grupuscles feixistes i l’hostilitat declarada contra Catalunya, acompanyada d’una renovada voluntat d’“espanyolitzar” els territoris amb llengua pròpia. En termes dels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson, es percep la permanència, en l’estructura profunda de l’Estat, d’unes elits extractives disposades a l’enfonsament del país abans que veure retrocedir el seu poder.

Hi ha altres aspectes que evidencien aquesta situació de vulnerabilitat democràtica. Les víctimes de la dictadura han hagut de recórrer a la justícia internacional per perseguir crims franquistes. La revisió de la Transició revela que aquesta fou condicionada per un clima de violència institucional amb pràctica impunitat. Lleis com ara la de partits han servit per dictar una política de persecució legal de l’esquerra abertzale. L’Audiencia Nacional funciona com a tribunal especial de la dissidència social. Les reformes financeres han servit per preservar els interessos monopolistes de les nissagues financeres. Les polítiques laborals i d’habitatge serveixen per degradar dramàticament l’existència de centenars de milers de persones. Reemergeix un nacionalisme carrincló, banal i hooliganista en episodis com ara els de Gibraltar. Fruit d’això, la marca Espanya és objecte creixent de descrèdit internacional, evidenciat en la manera com la candidatura olímpica fou derrotada o en l’expulsió velada dels llocs estratègics dels organismes europeus.

El sobiranisme català posa en evidència una crisi sistèmica de l’Estat espanyol. És el desafiament més gran al qual s’ha d’enfrontar la seva democràcia limitada. L’agressiva resposta denota que la independència no és una simple qüestió econòmica, sinó que representa la ruptura democràtica pendent des de la mort del dictador: el triomf de la ciutadania mobilitzada contra una concepció imperial del poder. Que la independència no va de diners, sinó de seguretat democràtica. Al cap i a la fi, mentre des de Madrid s’emeten alguns (pocs) missatges ambigus, la pedagogia dels fets ens indica una repressió contra la catalanitat. Les polítiques lingüístiques a ses Illes o el País Valencià, la conversió del català de la Franja en Lapao, les amenaces del recurs a la violència per frenar el procés, o directament, les garrotades de grups ultres a Blanquerna evidencien que el conflicte té a veure amb una concepció patrimonial de l’Estat. I en aquest sentit, malgrat la propaganda governamental, com en el cas bàltic, la independència és l’única possibilitat, no ja de mantenir una identitat, com totes fluctuants, sinó d’emancipar-se d’una democràcia deficient, d’un estat perifèricament europeu que no sap defensar els seus interessos mitjançant el diàleg o la seducció amb els ciutadans o les nacions, sinó que considera la força i la imposició com a única fórmula de relació amb qui no es considera súbdit.