Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article publicat al Setmanari La Directa (el Millenium català)
Cap a finals del segle XIX, en el context del neopositivisme, Cesare Lombroso féu furor amb les seves teories sobre el determinisme criminològic. Segons l’italià, trets físics, genètics i fisionòmics (asimetria cranial, formes en la mandíbula, orelles,…) impel•lien a alguns individus vers la delinqüència, i proposava, preventivament, segregar tot posseïdor de característiques que inspiraven predisposició al delicte. Malgrat que els seus treballs utilitzaven presumptament un mètode científic de treball, allò no fou més que pseudociència. L’observació i la descripció alterada pel prejudici no només conferia nul•les bases argumentatives, sinó que l’efímer èxit de les tesis de Lombroso, ben segur causà milers de drames, car jutges, policies i gent benpensant poblaren els manicomis de persones que tingueren l’error de passar pel lloc equivocat en el moment inoportú, i a més, ser lletges.
El 1925, un professor de secundària nord-americà, John Scopes, fou jutjat a l’estat de Tenessee per haver explicat a la classe de ciències naturals la teoria evolucionista de Darwin. Havia desobeït la Llei Batler, la qual explicitava la prohibició d’«ensenyament de qualsevol teoria que negui la història de la Divina Creació de l’home tal com s’explica a la Bíblia i reemplaçar-la per l’ensenyament que l’home descendeix d’un ordre d’espècies inferiors». El judici que provocà la divisió de l’opinió pública i inspirà un exitós film dirigit per Stanley Kramer, exemplificà com creences irracionals d’ordre religiós s’imposen sovint a l’evidència científica. De fet, el creacionisme es mantè com a qüestió polèmica a l’Amèrica Profunda. Tanmateix, en els darrers anys, alguns teòlegs amb formació acadèmica han tractat de disfressar la impossibilitat de provar l’existència d’un principi superior a partir de la teoria del “disseny intel•ligent”, on s’accepta tangencialment la idea d’evolució, tot i que aquesta no seria fruit de l’atzar, sinó resultat d’accions racionals dissenyades per “agents intel•ligents”. Una manera fina d’afirmar la presència d’un Déu creador. En l’actualitat, aquesta és una tesi adoptada amb entusiasme entre estats confessionals monoteistes.
Cap a finals del segle XX sembla que també fa furor una nova teoria, com les anteriors, irrefutable. El diferent desenvolupament de la psicologia femenina i masculina “fa aconsellable” l’escolarització segregada per sexes. Alguns teòrics i determinats científics que utilitzen el mateix mètode empíric emprat per Lombroso i mediatitzat per la necessitat de reforçar estadísticament les pròpies conviccions tracten de demostrar els excel•lents resultats de tan bona pensada. El problema, com diria Darwin, és que per molt que la mona “vista de seda, mona se queda”. La necessitat de justificar un objectiu permet que qualsevol becari pugui demostrar qualsevol cosa amb xifres. Ja sabem que, per tal de provar qualsevol fet èticament controvertit no hi ha res com recòrrer al “mètode científic”.
Reduir l’educació a un afer estadístic significa no entendre res d’educació. Buscar resultats diferenciats segons un determinat agrupament pot servir avui per segregar per sexes, demà per races i demà passat per coeficients d’intel•ligència. Així aconseguirem un “món feliç” al més pur estil d’Aldous Huxley, on els alfes manin, els betes executin i un exèrcit de deltes i èpsilons obeeixin sense qüestionar res ni ningú. L’escola, és ben bé una altra cosa. És un àgora, un espai de creixement personal i de construcció de la ciutadania. Com a espai públic, la convivència entre classes, sexes i aptituds és el que permet bastir una societat, i no pas un agregat de guetos (sexuals, generacionals, lingüístics, de classe,…).
La ciència (la de debò) no enganya. Les sectes socials que empren la religió com a excusa, tracten de confondre l’opinió pública. Tanmateix, segregar les persones per sexe no sembla massa intel•ligent, car l’escola no és un lloc on exclusivament anem a aprendre la taula periòdica, sinó a desentrellar el complex món de les relacions interpersonals, a aprendre individualment en companyia de la gent amb qui hem de conviure. Portar les criatures a escoles exclusives per a nens o per a nenes no és un acte precisament educatiu. Més aviat revela un freakisme social emergent en una societat plena d’una diversitat, per a molts, molesta. I a sobre, els paguem! Fóra millor que la Generalitat financés la carrera artística de Rodolfo Chikilicuatre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Degut a les diferències evolutives dels nois i les noies hi ha qüestions que si no es porten per separat acaben foragitant una de les parts.
Per posar un exemple, les corals infantils.
Una coral infantil 100% mixta acaba foragitant els nois, perquè el canvi de veu es fa abans en les noies (10-13) que en els nois (13-16). Els nois de 12 anys acaben marxant per la pressió de les noies de 15. Vegeu el cas del “Cor Vivaldi – Petits cantors de Catalunya”
Les úniques corals infantils mixtes que sobreviuen equilibrades tenen discriminacions segons el moment evolutiu (Us recomano la “Sotto Voce” de Créteil a França)
Un altre dia també parlarem de l’esport infantil oi?