Espai de Dissidència

Ferran Aisa; Les avantguardes.
Surrealisme i revolució (1914-1939). Editorial Base. Barcelona, 2008, 358
pp.

Les avantguardes artístiques i
literàries, amb formes i continguts transgressors van sacsejar l’Europa del primer
terç del segle XX. Des del moment en què Tristan Tzara, al mateix cafè on Lenin
conspira, estableix les bases del moviment Dadà, fins el darrer cartell d’en
Carles Fontserè, just abans del seu exili de tercera a París, Europa viu una
revolució que subverteix les bases de la cultura. Tanmateix, sovint
l’espectacularitat del missatge fa obviar les raons de fons, i els canvis
estètics imposats pels diversos ismes esdevenen una boira de guerra que
impedeix percebre el rerafons de les transformacions que els nous artistes
expressen des de les seves obres. La dispersió acadèmica entre la història de
les arts plàstiques, la literatura o la música també dificulten la comprensió
d’un fenomen d’arrel revolucionària i llibertària que esdevé un qüestionament
radical de l’ordre burgès i de mercat consolidat al llarg d’un segle XIX on
s’ha assolit definitivament la victòria de la revolució industrial sobre les
dissidències. I això és el que explica perquè les avantguardes són tan
referenciades, i alhora tan poc i mal conegudes.

Per al cas català, la cosa és més
greu. La desmemòria endèmica del país ens ha fet oblidar que Barcelona va ser
co-capital, juntament amb París i Zuric de les avant-guardes artístiques, o que
el període estudiat va ser dels més gloriosos pel que fa a l’efervescència
social i cultural del país. No és estrany que Ferran Aisa hagi dedicat la seva
darrera obra a indagar sobre aquest conjunt plural de moviments sovint
contradictoris. De trajectòria tardana, encara que amb una darrera dècada
extraordinàriament prolífica, Aisa s’ha dedicat a reescriure, des d’una
perspectiva més fresca, el panorama històric i cultural de la Catalunya del
primer segle XX fins a la catàstrofe del 39. Des del 2000, quan rep el premi
Ciutat de Barcelona per la seva història de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fins
l’actualitat, s’ha dedicat a recuperar els perfils menys coneguts de Salvat
Papasseit, Víctor Colomer, Joaquim Maurín o a reconstruir la Catalunya del
modernisme antiburgès. En aquest sentit, no seria una exageració considerar
l’escriptor i poeta barceloní com a cronista alternatiu de la ciutat, el
“Permanyer” de Diagonal cap a baix. Com a activista contracultural de
l’efervescència social i artística dels setanta avortada abruptament per la
consolidació de la segona restauració a uns anestesiants vuitanta, l’autor va
experimentar a escala pròpia el conflicte entre les desordenades i fecundes
avantguardes enfront la castració cultural del vichy català.

La referència inicial a Guy
Débord ens emmarca ja bona part dels continguts. Aquest pensador ens recordava
com sovint l’espectacle mata el missatge. I com el sistema acaba arrossegant
l’expressió artística al costat fosc de l’economia, i, un cop desposseïda
d’esperit subversiu, les avantguardes acaben per ésser absorvides i explotades
a partir de l’esperit especulatiu del mercat de l’art, en un procés, tantes
vegades contemplat, de domesticació de la transgressió.

Al llarg de les més de
tres-centes planes del volum, amb una certa tendència a l’abús de l’enumeració,
es procedeix a practicar una exhaustiva anàlisi del rerafons artístic, polític
i social de les avant-guardes, a partir dels orígens dels antagonismes entre
modernisme i noucentisme, on resta ben palès que, més enllà de qüestions
estètiques, trobem una lògica de divisió social. I que l’hegemonia noucentista
només és possible a partir del moment en què determinats sectors socials passen
a ocupar poder institucional. El volum també s’ocupa d’allò que sovint obliden
els historiadors de l’art, amb una formació menys global que Aisa, la dimensió
de la sociabilitat, a partir d’una certa anàlisi i descripció, més de la
bohèmia negra que la rosa. Tampoc no oblida, ans al contrari, l’impacte en
l’art de la dinàmica política, en especial dels processos revolucionaris com el
soviètic, que enlluerna la majoria de la intel·lectualitat catalana compromesa,
i com tot plegat degenera en el lamentable espectacle dels diversos
sectarismes, tant polítics com artístics.

Bona part del llibre, d’altra
banda, i com no podia ser d’una altra manera, esdevè una crònica dels noms més
destacats en les arts i la literatura d’aquest període. Des d’un Papasseit ja
biografiat per l’autor, fins a l’epicentre empordanès de genialitats –Dalí,
Miravitlles, Pujols, Deulofeu,…- La crònica del surrealisme, des de la seva
pluralitat i les dimensions més desconegudes, fins a l’especial relació de
Lorca amb una Catalunya capdavantera en sensibilitat cultural  social, que al llarg dels trenta esdevenia
la meca de tot aquell que es pensava que un altre món, equidistant del model
burgès i del sectarisme soviètic, era possible, o que aleshores el país
mantenia un cert lideratge cultural respecte d’un món hispànic admirat de
l’esperit llibertari de la ciutat. L’oblit del passat, i els èxits pòstums del
franquisme, ens han portat allà on som. I sort que tenim un Ferran Aisa que ens
ho recordi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!